La força transcendent de l’amor, per Dolors Marín Tuya.

La força transcendent de l’amor, per Dolors Marín Tuyà.

Penedès Econòmic. Logotip.Penedès Econòmic. Març del 2021. Pàgina 22.

La força transcendent de l’amor.
Dolors Marín Tuyà.
Psicòloga i membre del Grup d’Investigació
Globàlium de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs.

Dolors Marin Tuyà.L’Amor no es compra ni es ven. Amor és estimar, fer i rebre favor, benvolença voluntària i lliure, sense coacció ni dependència. Amor i Odi son cara i creu del mateix i l’absència d’amor és la indiferència emocional. L’Amor no és desig, ni voler posseir, ni aparença, ni agitació, ni enamorament per passió psíquica; no és ni present ni passat perquè no coneix el temps.

Amor és la connexió transcendent, directa i indestriable a mig camí entre Déu i Natura. Petites dosis de vi bo (esperit de vi/esperit diví) ajuden a obrir aquesta porta què hi ha entre les vivències del subjecte personal i les estructures de l’objecte real. L’Amor és farcit de contradiccions i la justícia és un intent d’unir sense amor (unitat sense contradiccions), com assenyala el Model filosòfic de Lluís Maria Xirinacs.

Transcendència amorosa. L’Amor ens posseeix a nosaltres si no li tallem la comunicació. Per via mística/esperit (Metapsíquica) o per via filosòfica/natura (Metafísica) cal arribar a ser posseït per aquest estat d’èxtasi: ésser fora de si però per la via interior dins d’un mateix. L’ésser de totes les coses i l’ànima de totes les coses són la mateixa realitat. Deixem-nos posseir pel remolí bàsic unificador de tota la realitat i n’eixirem harmonitzats amb ella. No ho és tot. És la unió de tot. En l’Amor s’accentuen els valors dels vincles d’unió més que no pas les realitats que cal unir: l’amic i l’amat.

La Pràctica amorosa és naturalitat i força interior autèntica i ingènua que neix espontània i gratuïta dins nostre. És ajuda i compassió que estima amb obres i de veritat i no només amb desig. És realitat pura no mentalitzada en la seva inescrutable foscor i esquivesa. Si obrim els ulls i mirem sense gens de ment, ho veurem tot (llum), però no captarem res (tenebra) talment com si fóssim cecs. Passem de la pràctica a l’Amor quan ens unim amb el més profund dels éssers i de les coses, mitjançant la renúncia al voler discrepant, crític o analític. Més enllà de les teories i sistemes, de les aparences i de la mundologia, més enllà de les perícies i habilitats, sempre pertorbades per voluntats egoistes, apareix l’horitzó insospitat: el regne de l’Amor.