Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")

Més vídeos a la vostra disposició, entrevistes, xerrades i debats

Més vídeos a la vostra disposició: entrevistes, xerrades i debats.

Lluís Maria Xirinacs, Agustí Chalaux, Joan Parés i altres: Entrevistes, xerrades i debats.

Darrerament l’Escola Finaly ha penjat a YouTube alguns vídeos de gran interès alguns dels quals ja us vàrem oferir en altres entrades de xirinacs.cat. Us n’oferim uns quants més:

1. «Desobediència i poder popular» amb Quim Arrufat, Gabriela Serra i Joan Parés (membre de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs i del Centre d’Estudis Joan Bardina). Aplec Xirinacs 2014, organitzat per la CUP de Sant Joan de les Abadesses:

Enllaç a Xirinacs, el documental:

http://www.llibertat.cat/xirinacs

Enllaç al vídeo sencer:

http://www.llibertat.cat/2014/08/-video-desobediencia-i-poder-popular-amb-quim-arrufat-27287

Fragment, amb Joan Parés. Enllaç a bardina.org:

http://bardina.org/videos/desobediencia-i-poder-popular-amb-joan-pares-aplec-xirinacs-2014-cat.htm

Filmació: David Roig Esteve, membre de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs.

2. Lluís Maria Xirinacs, entrevistat per Mònica Terribas. TV3. Després de la seva detenció i posterior alliberament el 2005:

http://bardina.org/videos/lluis-maria-xirinacs-entrevistat-per-monica-terribas-tv3-cat.htm

3. Dins el programa «batalletes» de la Radiotelevisió de Cardedeu es recorda l’entrevista feta per en Pep Vilà a Lluís Maria Xirinacs el 17 de febrer del 1984, al Casal de jubilats i associacions d’aquesta mateixa població:

http://bardina.org/videos/lluis-maria-xirinacs-radiotelevisio-de-cardedeu-cat.htm

4. Tercera Via. Sistema general a la mesura de l’home d’avui, per Joan Parés:

http://bardina.org/videos/tercera-via-sistema-general-a-la-mesura-del-home-de-avui-joan-pares-cat.htm

5. Lluís Maria Xirinacs. La Clave. «Corrupción». Antena3:

https://www.youtube.com/watch?v=ZkNXBPEzLIc

6. Lluís Maria Xirinacs. Los unos y los otros. El oficio de político. TVE1. Data d’emissió: 13-06-1994:

https://www.youtube.com/watch?v=eJveKUtv4wY

MÉS VÍDEOS:

Accediu a bardina.org: El bé comú segons Agustí Chalaux i altres.

Agraïm a l’Escola Finaly la labor realitzada.

Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Lluís Maria Xirinacs. Vers una mentalitat global, Introducció a la filosofia de la política i Eines per a una Política nova

Lluís Maria Xirinacs. Vers una mentalitat global, Introducció a la filosofia de la política i Eines per a una Política nova.

Us informem de tres vídeos més que l’Escola Finaly ha posat recentment a YouTube.

Es tracta de dues conferències de Lluís Maria Xirinacs fetes entre els anys 1992 i 1995, i una xerrada al voltant d’una taula amb l’Agustí Chalaux, en Lluís Maria Xirinacs, l’Oriol Albó i l’Antoni Ricard com protagonistes.

Vers una mentalitat global.

Parla: Lluís Maria Xirinacs. Procedència: Escola Finaly (http://finaly.org). Data d’emissió: 19 de novembre del 1992. Durada: 1 hora, 32 minuts i 10 segons. Data de publicació: 23 de novembre del 2015. Idioma: català.

https://www.youtube.com/watch?v=kM6GOAGVsQk


Introducció a la filosofia de la política.

Parla: Lluís Maria Xirinacs. Procedència: Escola Finaly (http://finaly.org). Data d’emissió: 25 de gener del 1995. Durada: 1 hora, 53 minuts i 17 segons. Data de publicació: 25 de novembre del 2015. Idioma: català.

https://www.youtube.com/watch?v=Cywws7oyaeE


Eines per a una Política nova.

Parlen: Agustí Chalaux, Lluís Maria Xirinacs, Oriol Albó i Antoni Ricard. Procedència: Escola Finaly (http://finaly.org). Data d’emissió: 11 de desembre del 1992. Durada: 1 hora, 59 minuts i 50 segons. Data de publicació: 26 de novembre del 2015. Idioma: català.

https://www.youtube.com/watch?v=fsNnbZj9Csk

Agraïm a Miquel Chicano i a l’Escola Finaly la labor realitzada.

Fundacio Randa-Lluís M. Xirinacs. Logotip color 67 x 64 píxels.
FUNDACIÓ RANDA - LLUÍS M. XIRINACS.

Vídeos
Imatges
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Lluís Maria Xirinacs. Com hauria de ser la Comptabilitat General de un país

Lluís Maria Xirinacs: Com hauria de ser la Comptabilitat General d’un país.

Us recomanem el vídeo que en Miquel Chicano de l’Escola Finaly ha penjat a la xarxa.

Lluís Maria Xirinacs explica com hauria de ser la Comptabilitat General d’un país.

Es basa en el Sistema General, una proposta d’Agustí Chalaux.

Comptabilitat General d’una Comunitat Política, de Lluís Maria Xirinacs.

Data: 12 de febrer del 1993. Durada: 1 hora, 40 minuts, 13 segons. Idioma: català.

https://www.youtube.com/watch?v=HWu7MACoy4I

Vídeos
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Al servei d’aquest poble, de Xirinacs, entre el 1 i el 11 de setembre del 1977.

Al servei d’aquest poble, de Xirinacs, entre el 1 i el 11 de setembre del 1977.

Avui. Dijous, 1 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Poble.

Què és? Tothom se n’omple la boca. Tothom s’invoca la voluntat. Uns el volen perquè voti. Altres perquè treballi. Altres per dur-lo a la guerra. Ningú no sap dir què és d’una faisó rigorosa i científica.

Què és un arbre? Què és un gos? Què és una persona? Només descripcions aproximades o el recurs d’assenyalar-los amb el dit. «És això».

Ha vingut Teresa Gomis, del Col·lectiu d’Acció No Violenta dels Països Catalans (CANVI), amb el cor ple fins a vessar, a explicar-me el final de la Marxa de la Llibertat d’Euskadi. Una gran plana encerclada de muntanyes, tancada per un riu, amb un pont estret per tota entrada. Un embut. Una trampa. Esfereïa pensar en una càrrega de les forces d’ordre. El lloc ocupat per un quart de milió de persones. Ells volien reunir-se a Irunya (Pamplona). El governador els ho prometé, si plegaven uns vaguistes de fam a la Casa de la Vila. Els vaguistes plegaren, el governador no complí. La gent fou desviada a la plana exterior, a l’embut. Serenitat. Cap empenta en el pont estret. Presència dels etarres estranyats. La paraula assenyada i unitària de Telesforo Monzón, vell polític de l’Euskadi republicà. El crit d’una amnistia reconciliadora i de l’autogovern. Gran espectacle bíblic, sinaitic… la Campa de Ororbia. Difícil d’entendre per als homes racionals, difícil de definir per als homes científics, difícil de definir per als homes polítics ultrapassats pels esdeveniments. La raó no fou prou llesta per a preveure la vida. La força no fou prou dura per a detenir la vida. El pont no fou prou estret per a entorpir la vida.

Ací tampoc. Des de la llunyana vaga de tramvies fins al passeig de Gràcia i la ronda de Sant Pere d’aquí a deu dies. A la Campa d’Ororbia, no hi faltaven aragonesos, catalans, que han anat seguint les rutes de les diferents columnes, com els euskalduns no faltaren a la Marxa catalana de fa un any. Teresa Gomis em diu que, a l’11 de setembre d’enguany, no hi mancaran euskalduns. Germans amb germans.

Campa de Ororbia. Ronda de muralla de Sant Pere. «És això».

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Divendres, 2 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Espontaneïtat de base.

És famosa la revolta dels obrers teixidors de Silèsia davant l’extrema misèria en què vivien, el juny del 1844. Frederic-Guillem IV de Prúsia exercí la repressió més despietada. A Ruge, vell col·laborador de Marx, escriví a «Vorwarts», 24 i 27 de juliol, un article criticant la vaga salvatge per manca d’organització i de direcció política, per manca d’un punt de vista general, d’una teoria que expliqués la causa profunda de la misèria.

Marx combaté aquest article en els seus del 7 i 10 d’agost del mateix any. Ell diu que com més ens tanquem en el pla polític, menys podem comprendre els fenòmens socials, car no es toquen les causes profundes. Només es vol canviar una forma política determinada. La lluita política només és, doncs, l’envoltura necessària de la lluita social.

Com els fenòmens físics o químics, els fenòmens socials espontanis i salvatges descobreixen la natura íntima de les coses.

Els moviments salvatges són els símptomes de la salut o de les malalties socials. Cal observar-los amb gran respecte. Ens ensenyen les necessitats fonamentals de la societat. Té sentit voler dominar un cavall salvatge madur. Voler cavalcar un poltre de pota tendra, abans d’hora, per domesticar-lo, és absurd. Acaba esclafat.

Després de quaranta anys de dictadura, els partits polítics, famolencs de base, devoren els més petits moviments espontanis que neixen tímidament en un poble fins ara paralitzat per la força.

Els moviments de masses són trossejats enmig de la dura competència entre els partits; o són reduïts a simples corretges de transmissió dels partits. La vaga de la Roca del Baix Llobregat, les Comissions Obreres, els Moviments Català de la Dona, la lluita per l’amnistia i, en aquests darrers dies, la polèmica Comissió de l’Onze de Setembre, són exemples de politització excessiva. Tanta politització que s’arriba a perdre la finalitat principal del moviment popular que es vol servir i potenciar.

Sant Ignasi de Loiola diu que es pot mortificar el cos per sotmetre’l a disciplina, però no tant que es mati el subjecte. L’objectiu polític no justifica esclafar el subjecte social, la base, el poble espontani. Entraríem en el terreny de la política-ficció. Deixem bategar el cor del poble, que va molt bé sense els nostres controls.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Dissabte, 3 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Moviment popular o de masses.

Després de quaranta anys de quietud, sota el lema «Movimiento Nacional» i el dogma «El Movimiento se sucede a sí mismo», és natural que el poble hagi gairebé perdut l’hàbit de moure’s. El poble és un ésser col·lectiu vivent, i per consegüent es mou. Però en aquesta terra de llarga dictadura no solament hem contret paràlisi, sinó que també hem agafat mania a la paraula moviment, sobretot si en diem moviment nacional.

Durant els anys de la foscor es distingien, sempre en veu baixa, entre partits i moviments de masses. Les minories conscients, dèiem, formaven els partits. Les majories no conscienciades formaven els moviments. Tanmateix, eren uns moviments de masses d’estar per casa, tot plegat, quatre gats. En rigor no són possibles els moviments de masses en la clandestinitat de les dictadures. Només en els darrers temps de la nostra dictadura, començaren a emergir incipients moviments de masses: obrers, nacionals, de la dona, a favor del pres, etc. I àdhuc alguns partits han aspirat a esdevenir partits de masses.

La meva opinió és que encara a Catalunya no existeix cap autèntic moviment de masses. Sigui per la deficient liquidació de la dictadura, sigui perquè els partits, que fins ara han estat els promotors dels intents de moviment en la semiclandestinitat, un cop legalitzats, han afluixat llur incidència en els moviments per actuar més directament, el cert és que encara no tenim autèntics moviments de masses. Només mobilitzacions ocasionals, meravelloses, per cert, però inestables i sempre plenes d’interrogants.

Per a la salut del nostre poble, en aquesta entrada a la democràcia, ens calen amples, sòlids i rics moviments populars que siguin autònoms, generosos de línia política, engrescadors per al pobre ciutadà, que fins ara estava condemnat a la quiniela o a l’utilitari; moviments que donin resposta a les angoixes de l’obrer, del jove, de la dona, de la nació; moviments no sotmesos a la servitud dels partits, però oberts a una lleial col·laboració amb ells. Els catalans som un poble viu, però cal que aquest poble es mogui. Paralític, alça’t i camina!

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Diumenge, 4 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Moviment espontani del poble.

El marxisme distingeix entre praxi, teoria i política. La praxi és el moviment espontani del poble. La teoria és el conjunt de les lleis socials que els estudiosos extreuen de la praxi o moviment espontani del poble. La política és l’aplicació tècnica de la teoria a la praxi, de les lleis socials a la vida concreta del poble. Les tres realitats es complementen.

Com que el marxisme volia ésser un socialisme científic, trià el mateix mètode que la ciència de la naturalesa. Primer, l’experimentació dels fenòmens naturals (praxi). Segon, la formulació de lleis científiques (teoria). I, tercer, l’aplicació d’una tecnologia adequada (política).

Marx diu que tots tres extrems s’han de menester i que són interdependents, però que l’extrem més determinant, la font dels altres dos, és la praxi. Segons ell, la praxi mana sobre la teoria i sobre la política, tot i que tant la teoria com la política tenen un pes específic propi que transforma contínuament la praxi. Igual que la ciència, en què mana, en darrera instància la comprovació experimental. Altrament, cauríem en l’idealisme.

En això, Marx fou radicalment democràtic. Si la praxi és allò que determina la teoria i la política, el moviment espontani del poble és el que determina els principis, els programes, les tàctiques i les estratègies. Una vaga salvatge, una sèrie de manifestacions massives per un objectiu determinat, una Marxa de la Llibertat, una insistent reivindicació ecològica, una votació, quasi unànime, per l’autonomia, etc., són moviment espontani del poble, praxi pura, desig verge del poble encara no fecundat per la reflexió teòrica, ni educat per la disciplina política.

Ara, em sembla fora de dubte, el poble català vol, primer que tot, la recuperació de les seves mínimes bases nacionals. Això només resulta possible si s’afavoreix la persona de Tarradellas i el partit UCD. Si es vol afavorir PSC-PSOE, PSUC, CD, etc., guanyadors de les eleccions, de fet, s’endarrereix aquest desig bàsic del poble. Al meu judici, després de compulsar molta informació pública i confidencial, cal deixar per després el desig polític legítim i donar suport a una gestió que, sense la intervenció dels grups polítics catalans, potser ja hauria arribat a bon terme. Cal pagar aquest preu, mal que ens dolgui.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Dimarts, 6 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Partit i nació.

El poble no acaba de saber, i els polítics de vegades tampoc, que els partits polítics són fets, no per defensar interessos nacionals, sinó per defensar interessos de classe. La lluita econòmica està tan estesa per tota la faç de la terra, que aquest estimat planeta es troba dividit en dos bàndols en lluita: els opressors i els oprimits. Això és la lluita de classes. És una lluita internacional. I uns partits opten per defensar els opressors i altres els oprimits. En aquesta lluita, les persones, les nacions, la cultura, l’art, la religió, etc. tot és usat en funció del predomini de classe. Una nació serà enlairada per un partit si això convé a la classe que aquell partit defensa. Altrament aquella nació serà abaixada. Això no pot escandalitzar a ningú. Igual com acceptem que una persona s’ha de sacrificar pel bé d’una pàtria, també cal acceptar que una pàtria se sacrifiqui pel bé de la comunitat internacional de les pàtries. Aquest és el principi general. Els partits nacionalistes, sense homologació internacional, només triomfen en moments excepcionals, a la llarga sempre resten marginats, testimonials, perquè ni acaben d’ésser partits de classe ni moviments nacionals.

La classe oprimida, avui dia és extensíssima, perquè la classe opressora ha quedat reduïda a unes oligarquies insignificants demogràficament. Per això es parla de partits populars o de masses i partits de quadres sense base. Ja que, els partits populars, en determinades situacions històriques cal que assumeixin unes concretes reivindicacions nacionals, àdhuc per damunt dels interessos immediats de classe. «Un pas endarrera per a donar, després, dos endavant». Esdevenir transitòriament partits nacionalistes per defensar després millor els interessos internacionals de classe.

L’exemple més famós és el de Mao Tse-tung, que el 1937, en esclatar ei conflicte xino-japonès, sense perdre mai de vista el seu objectiu principal, la instauració del comunisme a Xina, pactà, en nom de la unitat nacional, en contra de l’invasor, una treva amb Chiang Kai-shek, el seu enemic xinès de classe. Tot això ho dic perquè socialistes i comunistes catalans meditin en el crític moment actual català i perquè el poble patriota tingui elements de judici per a jutjar-los.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Dimecres, 7 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Mobilitzacions.

S’ha celebrat la primera assemblea amb vista a la campanya pro amnistia d’aquesta tardor. Hi havia expectació. Gent amb molta representativitat popular hi era present. Els medis informatius ja es bellugaven amb anticipació. El poble continua volent intensament l’amnistia. L’instint col·lectiu és com l’instint individual. No té idees precises, no sap descriure allò que vol, però va de dret al seu objectiu. El poble potser no sap quina mena d’amnistia vol, però sap pla bé que darrera d’aquesta paraula s’amaga un tresor preuat que li convé per damunt de tot. Per això el poble sempre torna a l’amnistia mentre no li sigui atorgada. Aquest instint col·lectiu, que mobilitza espontàniament, el poble fa males jugades. S’enfila estructures amunt, travessa gruixudes barreres polítiques i penetra en el sancta sanctorum del poder de l’Estat. El Senat és molt seriós, jo diria, eixut. No hi havia encara vist aplaudir mai. I, tanmateix, tan bon punt s’encetà el tema de l’amnistia, totes, absolutament, totes, les intervencions, curtes o llargues, bones o fluixes, foren aplaudides en un desbordament d’irracionalitat incontenible.

No cal parlar del País Basc. L’Agustí Valls ha fet de missatger de la campanya de tardor de l’amnistia per Castella la Vella, l’Aragó i Euskadi. A Bilbao coincidí amb la gran manifestació pro amnistia que féu sortir al carrer un quart de milió de persones. «Tothom era al carrer -diu- àdhuc les mares baixaven amb els nens de bolquers a coll». L’Agustí arengà la gernació en nom de Catalunya. Encara avui, en parlar-ne, li surt l’emoció.

S’acosta el dia onze. Malgrat les nuvolades polítiques alçades en els debats de la Comissió i en les aventures de la recuperació autonòmica, el poble vol baixar al carrer unitàriament. Es qüestió d’instint, per tant, indiscutible. Un milió de persones ai carrer. Què s’ha de dir, qui ho ha de dir, són coses discutibles. Però ningú no dubtarà d’allò que vol aquest poble al carrer quan desfilarà pel passeig de Gràcia i davant el monument a Casanova, diumenge vinent a les cinc de la tarda.

Els polítics tenen la responsabilitat de fer triomfar llurs programes. Però el poble té la responsabilitat irrenunciable de fer realitat els seus desigs més profunds.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Dijous, 8 de setembre del 1977. Pàgina 5.

Al servei d’aquest poble.

Força popular.

Lluitarem contra el fort, mentre serem febles, i contra nosaltres mateixos, quan serem forts. La força d’un poble en moviment és imparable. Es la força més forta de totes. El difícil és posar un poble en moviment. Un poble anèmic no pot moure’s. El sistema de xuclar a l’obrer la plusvàlua del seu treball, que li és deguda, és la principal causa de l’anèmia dels pobles. Però n’hi ha moltes més.

Catalunya no és un poble dissortat. Es un poble amb sort. Una sort relativa, però considerable. Crec que és el poble amb més sort de l’Estat espanyol. Els Països Castellans tenen l’avantatge d’haver conservat llur llengua i que els òrgans de l’Estat siguin quasi monopoli dels seus fills. Tanmateix el poble català frueix d’una formació i informació molt altes, d’una consciència popular molt viva, d’una economia força avançada, d’una riquesa extraordinària d’associacionisme popular, de sindicats, grups culturals, esportius i recreatius, d’unes associacions de veïns escampades per tots els barris de les grans ciutats, d’una vertebració envejable, estesa per tot el territori, a base d’assemblees de barri, de municipi, de comarca, coronades per l’Assemblea de Catalunya. Això fa possible una mobilització majoritària del poble com la que preveiem per a l’Onze de Setembre d’enguany. Una mobilització d’un poble viu, vertebrat que, a més a més, ha sabut dotar-se d’una superior consciència i vertebració racionals a base d’aquelles minories polítiques que anomenem partits. I, per damunt de tot, encara disposem d’un president i d’una Generalitat a punt de recuperar.

Encara no som prou forts per a gaudir de l’exercici ple de la nostra sobirania. Però el tren va a tota velocitat en aquest sentit. Un milió de persones al carrer és molta força. Ull! La màquina té molts cavalls, molta empenta. Cal no lesionar els drets dels altres pobles. Som els primers de l’Estat. Tots es fixen en nosaltres. Hi ha corbes en la via. Un descarrilament per excés d’eufòria seria fatal. Portem la iniciativa. Fins el govern, en cert sentit, va a remolc de la nostra embranzida. Siguem-ne ben responsables diumenge vinent.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Divendres, 9 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Vertebració i cerebració.

Un poble viu, en moviment i conscient és com el cos humà, que pertany al grup dels vertebrats. Cada vèrtebra amaga el control d’un territori del cos. Es un control autònom. En la part alta de la columna vertebral, ja dins el cap, existeix un «cervell instintiu» que integra tots els controls territorials. També un poble cal que tingui control popular espontani o «instintiu» per a cada zona i una integració general popular igualment espontània. Un poble que disposa d’aquesta organització popular o social és un poble vertebrat. El Principat de Catalunya, amb les seves assemblees populars de barri, de municipi, de comarca i general és un poble vertebrat. La seva és una vertebració deficient. Resten sense assemblea molts barris, molts municipis i moltes comarques encara. I les assemblees existents frueixen d’uns graus de salut molt variats. Algunes s’esllangueixen, altres estan eufòriques. En aquests dies s’ha disparat la regió de Girona.

El que he dit fins ací pertany a la zona de l’instint col·lectiu. En el cos humà el cervell racional no és dins dels circuits de la xarxa instintiva. És posat en derivació, afegit. Així l’instint i la raó mantenen llur pròpia autonomia i, tanmateix, romanen interconnectats. També en l’organització dels pobles cal distingir el nivell popular autònom i font de tota sobirania del nivell del poder polític subsidiari, posat en derivació per a afegir, a les síntesis científiques, fins al màxim possible, dels polítics Vertebració i cerebració. Instint i raó. El Principat de Catalunya té ambdues coses. Durant llargs i difícils anys de clandestinitat, ha anat creant el seu cervell polític i conservat vives les mínimes institucions d’Estat de què fruïa en els temps anteriors de llibertat.

Ara el cervell català acaba de tancar la transcendental negociació amb Madrid, amb aquell estil fi i diplomàtic propi del cervell. I, amb autonomia i interconnexió, el cos vertebrat català prepara la diada de l’Onze de Setembre a tot el Principat i a Barcelona amb l’estil ferm i dreturer propi d’aquella meravella de la naturalesa que és l’animal vertebrat. Que una cosa, doncs, no interfereixi en l’altra.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Dissabte, 10 de setembre del 1977. Pàgina 7.

Al servei d’aquest poble.

Moviments nacionals.

Es una expressió que no ens agrada gaire, per l’ús que se n’ha fet en el període polític que deixem endarrera. Tanmateix, cal recuperar expressions espatllades i rehabilitar-les per causa de llur utilitat.

Ben establerta la diferència, la no interferència i la interdependència dels partits polítics, d’un banda, i dels moviments socials, d’un altra, vull, també, palesar la importància d’aquest moviments socials populars. Representen l’activitat natural de comunitats humanes vives. Hi ha moviments internacionals, zonals, racials, per raó de sexe, nacionals, locals, comunals, laborals, culturals, lingüístics, familiars, etc.

Els intents de muntar una comunitat mundial de nacions, com a infraestructura dels organismes internacionals polítics -ONU, MCE, OUA, etc.- ha desvetllat multitud de dedicacions a les tasques universalistes protagonitzades per gent que se senten «ciutadans del mon». Potser l’intent més bell de moviment universal fou el primitiu cristianisme.

Estretament lligats a la problemàtica econòmica, apareixen els moviments internacionals de classe. El moviment obrer es concreta des de la darreria del segle passat en la Primera, Segona, Tercera i Quarta Internacional, però l’internacionalisme proletari encara no ha assolit la seva vertebració de maduresa. Les diferències econòmiques de zona i la confusió teòrica i política consegüents, ho han impedit fins ara.

També les comunitats nacionals generen poderosos moviments nacionals. Sota les esplèndides tesis leninistes a favor del dret d’autodeterminació de les nacions s’arrauleixen altres tesis, no tan conegudes, però que han estat molt operatives. «Cal respectar les nacions com un residu medieval per raons democràtiques, però són condemnades a extinció.» «El capitalisme ha començat a desfer les nacions, el socialisme, sense intentar-ho directament, farà avançar la desfeta i en l’etapa comunista final no en quedarà res.»

La història no dóna raó a Lenin. Ben al contrari. Mai com en aquest segle XX les nacions oprimides no s’han alçat en moviments nacionals decidits a aconseguir i mantenir la sobirania pròpia. Actualment Catalunya n’és capdavantera a Europa. Demà ho veurem al carrer.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Diumenge, 11 de setembre del 1977. Pàgina 8.

Al servei d’aquest poble.

Moviment nacional català.

Fins a avui, en aquesta columna, he anat explicant què era un moviment, un moviment popular, un moviment nacional. He marcat la diferència i relacions entre els moviments i els partits, entre el poder popular i el poder polític.

Avui és el primer Onze de Setembre en llibertat. Hem triat nosaltres el lloc de concentració. L’estàtua de Casanova torna a dreçar-se en el seu lloc. L’ajuntament i les forces d’ordre serveixen el desig del poble. El retorn de la Generalitat és a punt.

Avui, dia de la més gran mobilització del nostre poble, és un dia adient per a anunciar als quatre vents que el Principat de Catalunya ha estat animat des de sempre per un moviment nacional català, potser de vegades informal i inconscient, i que, des d’ara, cal que es formalitzi i es faci ben conscient. És un moviment doble de lluita per les nostres llibertats i de llur defensa, i d’exercici i celebració de la nostra vitalitat com a catalans.

Aquest moviment pacífic i respectuós dels altres pobles es nodreix de l’exuberant associacionisme català dedicat, de sempre, a les més variades activitats. I té, com a fil conductor, les revoltes contra Felip V i contra les mesures uniformistes borbòniques, el moviment de la Renaixença industrial, comercial i literària de la primera meitat del segle XIX, la signatura del pacte del Tortosa el 1868, el federalisme català, la celebració dels congressos catalanistes el 1880 i el 1883, les Bases de Manresa i la Unió Catalanista el 1892, el Moviment de Solidaritat Catalana el 1906, la Mancomunitat de Catalunya el 1914, el Pacte de la Triple Aliança entre catalans, bascs i gallecs el 1923, el Pacte de Sant Sebastià el 1930, la Generalitat de Catalunya i l’Estatut el 1931 i el 1932. I, després de la guerra, el lent, però constant redreçament col·lectiu, que començà a surar a nivell conjunt els anys seixanta amb la Comunitat Catalana i el «fer país» de Jordi Pujol, i que els anys setanta arribà a la creació de l’Assemblea de Catalunya amb totes les assemblees de comarca, municipi o barri, i totes les associacions culturals, laborals, de veïns, etc., que hi enviaven delegació.

La gran corda de l’associacionisme català és formada per milers de fils reunits en cordills, que junts constitueixen el moviment nacional català, el qual fa possible avui la mobilització més gran de la història de Catalunya, l’acció d’unitat més convincent de la voluntat d’existència d’un poble davant tots els pobles del món.

En ocasió d’aquest fet transcendental demano a tots els catalans responsables que no vulguin dissoldre aquesta gran corda, sinó que vulguin continuar trenant-la endavant amb tot coneixement i responsabilitat. I que l’assemblea popular de Catalunya esdevingui el cap d’aquest moviment nacional català acceptat i sostingut per tots.

Lluís M. Xirinacs.

 

Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

Xirinacs en el record per Miquel López Crespí

Xirinacs en el record per Miquel López Crespí.

Lluís Maria Xirinacs i Miquel López Crespí. 328×193px.

Publicat al bloc de Miquel López Crespí. Blocs + Vilaweb.

4 de setembre de 2015.

Xirinacs i l’Autodeterminació dels Països Catalans (records).

Xirinacs en el record.
Per Miquel López Crespí, escriptor.

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l’any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder, els periodistes servils, no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l’excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d’il·luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, la República i el dret d’autodeterminació dels pobles.

Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU per a barrar el pas a l’autodeterminació i la República, eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era «marginal» per als servils, era acceptar totes les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Tots aquests esperits d’esclaus no podien entendre la ferma posició de principis del PSM. Expressió màxima de la ràbia en contra nostra era la d’un periodista que, histèric en constatar com es consolidava el PSM, escrivia en un diari de Ciutat (27 d’octubre del 1978): «Darrerament el PSM, molt més conegut com PSI, ha adoptat postures més aviat antipolítiques que per la seva perillosa inconseqüència poden hipotecar per sempre més la trajectòria d’aquest col·lectiu dit nacionalista i socialista. I és que de l’originari i frustrat PSI no en queda ni la llavor ideològica… Després de tot, havent rebutjat l’oferta unitària del PSOE i donat acollida a un grapat de marxista-leninistes radicals és ésser un còctel no païdor».

Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d’una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l’autodeterminació. També volíem que, després d’una hipotètica victòria electoral de l’esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l’explotació del treballador. La Constitució pactada d’esquena del poble entre forces pretesament d’esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).

A l’endemà del mítings a l’Escola «Gabriel Alzamora», els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que «el PSM y Xirinacs han hecho apología del terrorismo». El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nord-americans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l’any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l’home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s’havia atrevit a esmentar la justa lluita dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebel·lió per a criminalitzar-nos d’una manera vergonyosa!

Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, donant un exemple cabdal de dignitat democràtica. Recordava les seves primeres obres. L’any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi «Carles Cardó» amb l’obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita l’u de novembre del 1993: «No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla». Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de voler bastir un partit d’il·luminats, el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l’hivern de 1978? La mala fe, l’enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era uns dels nostres grans intel·lectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L’espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d’Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s’edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d’una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n’hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de París-, l’italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L’any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d’esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola. L’any 1993 «Llibres del Segle» edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs renúncies i claudicacions.

Web de l’escriptor Miquel López Crespí:

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent):

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm

Articles de l’escriptor Miquel López Crespí (Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat)):

http://xbs.cat/aggregator/sources/663

Articles d’actualitat política de l’escriptor Miquel López Crespí:

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html

* No era això: memòria política de la transició. Edicions El Jonc.

Per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans
Per Lluís M. Xirinacs.

En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d’emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí (No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l’AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. «Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents».

No hi estic gens d’acord.

La societat tan «matisada» que ens ha tocat de viure, només ens dóna una «sopa boba», un «centre polític» a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d’uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

Miquel López Crespí ressuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se li deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobretot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L’escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l’òptica valenciana! Perquè, deixeu-m’ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l’angle del Principat de Catalunya.

Més qualitats. Ell, a més d’un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d’un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l’inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l’esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l’opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l’any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l’Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n’és actor i testimoni fidel.

Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d’articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.

Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.

El lector que vulgui viure la reflexió i l’acció necessàries per a l’alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L’honestedat, en la claredat. Una prova és que el llibre s’està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis juvenils desperts dels nostres Països Catalans.

Centre Social de Sants (Barcelona), 18 de maig del 2001.

Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Enllaç:

http://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/?p=272345

 

Imatges
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Xirinacs per Salvador Domènech

Xirinacs per Salvador Domènech

Carta a El Punt Avui.

El lector escriu.
11 agost 2015 2.00 h.

Xirinacs.

Salvador Domènech / Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental).

A hores d’ara en el procés d’autodeterminació, qui és de nosaltres que no ha tingut present –en un moment o altre– un record per als qui no hi són (familiars, amics, personalitats) i els voldríem a prop per tal d’honorar-los i alhora que visquessin amb intensitat tot aquest esforç de regeneració social i d’alliberament nacional? Entre la llista sumativa interminable que aconseguiríem aplegar, m’agradaria ressaltar Lluís M. Xirinacs i tot el que ell ens va donar en vida per aconseguir una societat més democràtica, una convivència amb més equitat i un país més lliure.

Si el desembre de 1975 es va plantar davant la presó Model per l’amnistia dels presos, el 2000 es va plantar a la plaça de Sant Jaume per la independència de Catalunya. Ha esdevingut el nostre referent de radicalitat no violenta en perseguir la victòria de la pau i la justícia social, essent el precursor del moviment assembleari que ha collat amb força a casa nostra.

Aquest 11 d’agost s’acompleixen vuit anys de la trobada del seu cadàver a Ogassa i des de fa pocs anys s’ha creat la Fundació Vidabona i l’alberg El Negre al Ripollès (complementant la Fundació Randa) a fi de difondre el seu pensament, però no d’una manera nostàlgica sinó activa, agafant-li el relleu. Volen difondre el seu pensament humà, polític i filosòfic impartint tallers formatius sobre globalisme, democràcia participativa, diàleg i consens… i també divulgant altres llegats cabdals, com ara els de Ramon Llull i Gandhi, ja que disposen de biblioteca pròpia. Tot portat per persones senzilles, honestes, altruistes, amb compromís, fent Països Catalans des de la base.

Xirinacs. Acte de Sobirania. 400×300px.

Lluís Maria Xirinacs Damians – ACTE DE SOBIRANIA. agost de 2007.

Imatges
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

Aplec de agost. Quart Aplec Xirinacs, el futur es construeix desobeint

Aplec d’agost. Quart Aplec Xirinacs, el futur es construeix desobeint.

El proper diumenge 2 d’agost tindrà lloc el Quart Aplec d’Homenatge a Xirinacs al Pla de Can Pegot a Ogassa.

Des de fa tres anys que entre Ogassa i Sant Joan de les Abadesses s’està celebrant l’Aplec Xirinacs. Aquest aplec s’ha proposat en diferents formats, des d’un acte a nivell Territorial com fins i tot a nivell Nacional per tal de poder assumir i compartir les despeses i els recursos humans necessaris.

Tot i que hi ha hagut diverses variants, en forma de conferències, exposicions, concerts, etc… Depenent de l’any, bàsicament ha consistit sempre en un acte amb parlaments al Pla de Can Pegot a Ogassa i un dinar popular a Sant Joan de les Abadesses.

Aquest anys però, l’AL de Sant Joan de les Abadesses hem decidit realitzar un Aplec molt més modest, reduint-lo a la caminada, dinar-concert i l’acte al Pla de Can Pegot.

Activitats Quart Aplec Xirinacs.

Diumenge 2 d’agost de 2015. Pla de Can Pegot (Ogassa).
11 del matí | Sant Martí d’Ogassa.
Caminada Popular d’Homenatge a Lluís Maria Xirinacs.

Sortida de Sant Martí d’Ogassa i fins al Pla de Can Pegot.
Recorregut aproximat de 3 km, 1 hora de camí suau.

 

12 del migdia | Pla de Can Pegot (Ogassa).
Acte d’Homenatge a Lluís Maria Xirinacs.

Acte polític amb parlaments de la CUP i la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs.

Actuacions musicals de Neus Dalmau, Núria Agulló i Dos Pardalets.
Ofrena floral i cant de la Muixeranga.

Tot seguit, dinar de carmanyola i concert de sobretaula amb Dos Pardalets (Marc Serrats i Carles Belda).

Xirinacs, un home del poble compromès amb el seu poble.

Fa 8 anys que Lluís Maria Xirinacs ens deixava a la Tuta de Can Pegot a Ogassa, on va voler passar els darrers dies «en la soledat i el silenci» després de «viure esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya i per França des fa segles».

És de justícia que l’Esquerra Independentista li retem homenatge a una persona reconeguda per la seva lluita incansable pels drets i llibertats del poble català que es va enfrontar al franquisme amb les seves protestes individuals. La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) vol expressar amb aquest acte el nostre compromís per la seva lluita que és la nostra, la lluita per les Llibertats col·lectives del nostre poble, de les classes populars dels Països Catalans. Una lluita per una Llibertat indivisible, l’alliberament nacional, de classe i de gènere.

Humilitat, coherència, constància i un esperit insubornable aquest era el seu compromís, i ara, més que mai, del que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), com organització unitària de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans, ens volem fer dignes.

En els dies posteriors a la mort de Lluís Maria Xirinacs va donar la impressió, gràcies a la mà confusionària dels mitjans de comunicació, que va existir un Xirinacs mític, lluitador pacifista pels drets i llibertats del poble català que s’enfrontava al franquisme amb les seves protestes individuals; i un Xirinacs posterior, deslegitimat per la premsa i la classe política i condemnat a l’ostracisme a la vegada que era titllat d’«il·luminat» o «senil» pel fet de denunciar la tirallonga de renúncies que va comportar la Restauració borbònica o oferir mostres de solidaritat amb les causes dels pobles oprimits. Però de Xirinacs només n’hi va haver un, un home que en tota la seva trajectòria sempre va denunciar les injustícies i el terror que s’exercien durant el franquisme i que s’havien perpetuat fins als nostres dies. I fins en la seva mort així va ser, coherent amb el seu pensament i en els seus actes.

«Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa».

Lluís Maria Xirinacs.

Sant Joan de les Abadesses, 27 de juliol de 2015.

Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Sant Joan de les Abadesses.

santjoandelesabadesses@cup.cat

http://santjoanabadesses.cup.cat/

Notícia a Llibertat.cat:

http://www.llibertat.cat/2015/07/quart-aplec-d-homenatge-a-xirinacs-al-pla-de-can-pegot-a-ogassa-31773

Aplec Xirinacs 2015 CUP. 283×400px.

 

Imatges
Agenda
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
Cançons
General

Comments Off

Permalink

Tesi Doctoral de Lluís Maria Xirinacs

Tesi Doctoral de Lluís Maria Xirinacs.

El grup d’investigació Globàlium de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs us ofereix la Tesi Doctoral de Lluís Maria Xirinacs:

Un Model Global de la realitat.

Llegida el 19 de desembre de 1997.

Divisió: Ciències Humanes i Socials.
Departament: Història de la filosofia, estètica, antropologia i filosofia de la cultura de la Universitat de Barcelona.
Qualificació: «Cum Laude».

Enllaç per baixar i desar el document sencer:

Tesi Doctoral de Lluís Maria Xirinacs Un Model Global de la realitat (PDF).

També trobareu el document complet de la tesi al bloc d’Investigació:

http://xirinacs.wordpress.com

Enllaç directe a l’entrada corresponent del bloc amb l’enllaç per baixar i desar el document sencer:

https://xirinacs.wordpress.com/2015/07/02/lluis-maria-xirinacs-tesi-doctoral-1997-un-model-global-de-la-realitat-2/

Conté:

1. Pròleg metalingüístic.
2. TESI (text i esquemes).

3. Dades de la lectura de la tesi.
4. Guió de la lectura de la tesi (amb esquemes).

5. Una aplicació: 100 passes d’una via d’humanitat

Hi ha les bases del Model menor publicat en paper el 2007 i en format electrònic el 2014:

https://xirinacs.wordpress.com/2014/04/15/model-menor-2014/

…així com també les del Model major.

Actualment seguim posant a punt el Model major per tal de poder-lo publicar al més aviat possible.

Aquesta tesi vol ser una aportació a la Filosofia de la Cultura humana i còsmica. L’arrel *kl- indoeuropea de la paraula cultura, la mateixa de la paraula cicle, d’origen grec (cf. «enciclopèdia», «en-kyklo-paideia», «ensenyar en rodó»), significa «girar» el terròs amb l’arada en l’agricultura, o girar la pedra contra la pedra per tallar una destral… La cultura és rodona. Cal arribar a comprometre tots els homes, tota la realitat, no en situació d’hemicicle parlamentari tancat per la presidència, ans en cicle sencer o rotllana sardanística de germanor, on el divers sempre hi cap, on els oposats somriuen i es piquen l’ullet a distància, on floreix el coneixement i la pau de la festa de la vida.

Lluís Maria Xirinacs Damians.

Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Programa del Aplec de Sant Joan en homenatge a Lluís Maria Xirinacs

Programa de l’Aplec de Sant Joan en homenatge a Lluís Maria Xirinacs.

Indrets del record col·labora amb la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs i organitza l’autocar i part de l’acte.

Aplec de Sant Joan en homenatge a Lluís Maria Xirinacs * 2015.

http://www.xirinacs.org/wp/2015/06/11/sant-joan-festa-dels-paisos-catalans-2015/

Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.

Dimecres, 24 de juny del 2015.

Programa:

8.00 Sortida autocar des de Barcelona. Plaça Universitat (davant Universitat).

11.00 Parada a Ogassa. Concentració amb els cotxes particulars per pujar en comitiva al Pla de Can Pegot.
12.00 Acte patriòtic:

* Ofrena floral al monòlit dedicat a Lluís Maria Xirinacs.

Presentació:

* Textos de Lluís M. Xirinacs. La Independència és el nostre nord, ara i abans.

* Flama del Canigó. Missatges dels Focs de Sant Joan.

* Opuscle amb textos de Commemoracions:

- Manuel de Pedrolo, 25 anys del seu traspàs.
- Jesús Moncada, 10 anys del seu traspàs.

- Centenari de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya.

- Cels Gomis, Centenari del seu traspàs.

- Joan Amades, 125 del seu naixement.

- 1715, 300 anys d’ocupació borbònica de Mallorca.

- Guillem d’Efak, 20 anys del seu traspàs.

* Paraula, poesia, música, cants.

Dinar d’Aplec: dinar de motxilla.

Organització:

Indrets del Record i Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs.

Amb el suport de l’Ajuntament d’Ogassa.

Tarda: Visita cultural i històrica.

Inscripcions:

Indrets del Record telèfon: 93-317.84.68.

Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC).

* Consulteu el document adjunt:

Aplec de Sant Joan 2015.

Agenda
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Sant Joan, Festa dels Països Catalans, 2015

Sant Joan. Festa dels Països Catalans, 2015.

VIIIè Aplec de Sant Joan al Pla de Can Pegot, Ogassa (El Ripollès).

Dimecres 24 de juny, dia de Sant Joan, ens trobarem al Pla de Can Pegot en agraïment a Lluís M. Xirinacs.

Hora de trobada: 12 del migdia.

Us hi convidem.

Els assistents que ho desitgin podran dir unes paraules, un poema; cantar una cançó…

Adjuntem un escrit de Lluís Maria Xirinacs per si voleu que el comentem entre tots: Crida 2005.

Lluís Maria Xirinacs. Crida 2005.

En acabar l’acte, dinarem al mateix Pla.

* Recordeu que al Pla de Can Pegot, a més de l’Aplec del dia de Sant Joan, se’n fa un altre el mes d’agost organitzat per la CUP de Sant Joan de les Abadesses i altres moviments i entitats del Ripollès.

Lluís Maria Xirinacs. Poble meu.

Agenda
Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink