Carrers i places

Igualada: L’ANJI proposa donar en nom de Lluís Maria Xirinacs a un nou espai de la localitat

Igualada: L’ANJI proposa donar en nom de Lluís Maria Xirinacs a un nou espai de la localitat.

Publicat a AnoiaDiari:

Els joves de l’ANC proposen donar el nom de Lluís M. Xirinacs a un espai públic d’Igualada.

Es tractaria del nou carrer obert entre la plaça de Cal Font i el carrer del Clos.

Dimecres, 19 agost 2015. 10:28. Redacció AnoiaDiari.

D’un cop d’ull.

Joventut i República era el títol que presidia l’acte organitzat per l’ANJI (Assemblea Nacional de Joves Independentistes) de l’ANC d’Igualada. L’objectiu: manifestar el compromís dels més joves davant el procés cap a la República catalana i, alhora, anunciar el propòsit de treballar a favor de donar el nom de Lluís M Xirinacs a l’espai obert entre la Plaça de cal Font i el carrer del Clos.

En els parlaments, Martí Claret, representant de l’ANJI ha exposat allò que volen aportar els joves al procés, enumerant tot una sèrie de coses que cal capgirar en la societat actual i anunciant la proposta de posar el nom de Xirinacs al nou espai igualadí. Ernest Argemí, president de l’Assemblea Territorial de l’ANC, ha valorat la importància del compromís dels joves en el moment extraordinari del nostre país.

Antoni Dalmau ha acabat l’acte amb un parlament dedicat a la figura de Lluís M Xirinacs abundant en la influència tan important en els joves igualadins de finals dels anys seixanta i els primers dels setanta.

Xirinacs, remarcà Dalmau, que va ser ferment per als de la seva generació, avui és un exemple i un referent molt valuós per als joves i per a tothom en el moment que vivim i que, ell malauradament, s’ha perdut.

Enllaç:

http://www.igdxindependencia.cat/2015/08/19/anc-demana-igualada-dediqui-espai-memoria-xirinacs/

 ANJI Igualada. Suport al carrer Xirinacs. 400×398px.

Martí Claret (ANJI), Antoni Dalmau (escriptor) i Ernest Argemí (Igualada x la Independència).

 

Carrers i places
Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Llibre de la Obra plàstica afí, model menor

Llibre de l’Obra plàstica afí, model menor.

Dedicat a l’amic Jordi Feliu, col·laborador del Taller d’investigació.

El Taller d’Investigació Globàlium es duu a terme gràcies a la col·laboració del grup d’investigació, iniciat per Lluís Maria Xirinacs l’any 2004, en el qual cada membre aporta i amplia els seus coneixements i aptituds.

Obra plàstica afí:

Es tracta del treball de recerca i ampliació del Globàlium dins del territori de l’Art: s’hi incorporen obres de l’art universal afins a les categories del Model. Hi hem afegit algunes definicions breus de cada categoria.

Francesc Soler Claveras, pintor, gravador i membre de la Fundació Randa ha estat l’encarregat de dur a terme aquesta recerca.

Altres membres del grup hi han fet aportacions puntuals: Montserrat Sànchez Barra (Secretària de la Fundació) i Núria Roig Esteve (Coordinadora).

Bloc d’investigació Globàlium: http://xirinacs.wordpress.com

Grup d’investigació: Manuel García, Joan Parés, Francesc Soler, Àngels Baldó, Brauli Tamarit, Carles V. Xirinachs, Francesc Pineda, Eva Franquero, David Roig, Antoni Aceves, Òscar Ritz, Montserrat Sànchez i Núria Roig.

Amb un record afectuós per a Jordi Feliu, amic i membre de la Fundació Randa i col·laborador del grup d’investigació.

Enllaç per obrir i/o desar el document:

Llibre Obra plàstica afí. Model menor.

Francesc Soler Claveras. Una visió global de la realitat.

Collage de Francesc Soler Claveras dedicat a Lluís Maria Xirinacs.

Carrers i places
Imatges
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

El Ajuntament de Vilanova i la Geltrú aprova dedicar un carrer de la localitat a Lluís Maria Xirinacs

L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú aprova dedicar un carrer de la localitat a Lluís Maria Xirinacs.

El Ple de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú va aprovar dilluns canviar el nom de tres carrers de la ciutat i donar-li nom a un tros de la platja d’Aderró. L’actual carrer del Duc de la Victòria passarà a dir-se d’Albert Salvany i Bertran, el carrer del Duc d’Ahumada serà el de Lluís Maria Xirinacs i el carrer del Marqués del Duero portarà el nom d’Albert Virella i Bloda. A més, també es va aprovar donar el nom de platja de la República a una part de l’actual platja d’Adarró.

http://www.vilanova.cat/jsp/noticies/detall.jsp?id=35938238

Notícia a La Busca Digital. CUP de Vilanova i la Geltrú:

Lluís Maria Xirinacs substituirà el del fundador de la Guàrdia Civil al nomenclàtor vilanoví.

El Ple va aprovar els canvis proposats per la comissió del nomenclàtor, que elimina aquells noms relacionats amb l’autoritarisme.

Xirinacs, Albert Salvany, Albert Virella i la Platja de la República són els nous noms que la comissió de nomenclàtor va portar al Ple Municipal del mes de desembre. Aquests noms substitueixen el de personatges relacionats amb l’autoritarisme com són el Duc de la Victòria, també conegut com el General Espartero, (que va afirmar que calia bombardejar periòdicament Barcelona), el Duc d’Ahumada (fundador de la Guàrdia Civil) i el Marquès del Duero (Capità General a Catalunya l’any 1849).

Els noms han estat substituïts pel de personatges importants per la ciutat i el país com són Lluís Maria Xirinacs, Albert Virella i Albert Salvany, i a més es va donar el nom oficial al tram final de la platja d’Adarró que des de fa temps ja es coneix com la Platja de la República.

Aquests són els canvis aprovats:

Duc d’Ahumada → Lluís Maria Xirinacs.
Marquès del Duero → Albert Virella.
Duc de la Victòria → Albert Salvany.

Tram final de la Platja d’Adarró → Platja de la República.

Des de la CUP vam deixar clar que volem molts més canvis de nom, i que és urgent començar a equilibrar la balança de gènere en el nomenclàtor municipal. La desigualtat entre homes i dones s’ha de combatre en tots els fronts i aquest n’és un d’important. El nom dels carrers és molt més important del que ens pensem, ja que hi seguirem treballant per obtenir noves petites victòries als nostres carrers i omplir-los de memòria i dignitat.

Enllaç a llibertat.cat:

http://www.llibertat.cat/2014/12/lluis-maria-xirinacs-substituira-el-fundador-de-la-guardia-civil-al-nomenclator-vilanovi-28997

Lluís Maria Xirinacs. Plaça de Sant Jaume, anys 2000, mirant-nos de front.
Lluís Maria Xirinacs - Plaça de Sant Jaume, any 2000.

Carrers i places
Imatges
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Trobades de juliol, agost i setembre de 2013 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona

Trobades de juliol, agost i setembre de 2013 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

* Diumenge, 7 de juliol a les 13 h.

Qui vulgui podrà compartir el dinar que es farà després a l’ECOCONCERN.

* Diumenge, 4 d’agost a les 11.30 h.

* Diumenge, 1 de setembre a les 13 h.

Qui vulgui podrà compartir el dinar que es farà després a l’ECOCONCERN.

LLEGIREM I COMENTAREM EL DOCUMENT:

* Enllaç per obrir-lo o desar-lo…

 Lluís Maria Xirinacs. El dret a la desobediència civil. Corregit.

«El dret a la desobediència civil i l’aprofundiment de la democràcia».

LMX. 15.5.1994. Palau de Congressos de Montjuïc. Barcelona.

«18.1.- Una mica d’història.

L’obra de Gandhi en la consecució de la independència de l’Índia és prou coneguda. Cal fer veure, tanmateix, que no és per damunt de tot una acció misticoide, pròpia d’un santó, com de vegades se’ns ha volgut fer creure. Fou una obra eminentment política, recolzada en un ampli moviment popular, dirigida des del partit polític més poderós de l’Índia, aleshores i ara, el partit del Congrés, del qual fou secretari general polític el mateix Gandhi. Un altre aspecte important per al propòsit d’aquesta nostra intervenció és que el procés alliberador, que durà quaranta anys, fou menat en dues etapes significativament diferents. En una primera llarga etapa no es demanava la independència de l’Índia. Es volia fer bona la «Commonwealth», l’imperi britànic. Se li donà un marge de confiança per a què es reorganitzés en la justícia dins de la seva pròpia legalitat. Fracassat aquest intent, es passà al plantejament directe de la independència.

 Gandhi.

Seguidors de l’exemple de Gandhi foren el moviment negre nord-americà d’emancipació menat per Martin Luther King, les lluites dels «chicanos» mexicans immigrats a Califòrnia, la lluita per la independència del Congo belga per part del partit Abako, liderat per Patrice Lumumba, les grans accions no violentes realitzades a França contra la guerra d’Algèria, a Alemanya contra la instal·lació de míssil nuclears i als Estats Units contra la Guerra del Vietnam, la campanya del «Comitè dels 100» encapçalada per Bertrand Russelll, contra la política nuclear britànica, l’objecció de consciència contra el servei militar a Espanya i un llarg etc.

 Martin Luther King.

Gaudim també als Països Catalans d’una història de la no violència més o menys pura. Arrenca de la revolució pacífica, que menà a l’establiment del «Consell de Cent» a Barcelona en l’edat mitjana, i en segueixen fets com la llarga lluita obrera o el fet del «Tancament de Caixes» a l’inici del segle XX i, ja més a prop, la constitució i les accions de l’Assemblea del Principat de Catalunya, les rutes de «Pax Christi» i la «Marxa de la Llibertat» a la sortida del franquisme. I, després, el moviment anomenat «La Crida», la nova estratègia d’ERC i «L’Assemblea d’Unitat Popular».

Lluís Maria Xirinacs. Marxa pel Llobregat, manifestació.

18.2.- Fonaments.

El descobriment de la ciència cibernètica a mitjans del segle XX fou una bona ajuda teòrica per explicar fets físics, biològics i sociològics difícils d’entendre. La substitució de la força reactiva, que resta força activa, de la física clàssica (Isaac Newton) per una força retroactiva, que se suma a la força activa, de la cibernètica (Norbert Wiener) sempre representa una plusvàlua de força. Un equilibri cibernètic optimitza l’aprofitament de les forces en joc, mentre que un equilibri clàssic d’acció i reacció sempre resta i fins i tot neutralitza. La desobediència civil representa en els mecanismes d’autoritat de la societat el muntatge d’un «feed-back», d’una retroalimentació que controla eficaçment el funcionament de l’autoritat establerta i n’esmena els errors. És una forma clara de restabliment o d’aprofundiment de la democràcia.

Cal entendre que noviolència no és sinònim de passivitat. Una equivocada imatge pública en aquest sentit pot allunyar molta joventut i empènyer-la cap a activismes d’estil neonazi. La força, l’energia no solament són recomanables, ans constitueixen l’essència manifesta o amagada (matèria) de tot l’univers. Tanmateix, tampoc violència és sinònim d’energia. La violència és una força que impedeix frontalment o esbiaixada el desenvolupament d’altres forces. I noviolència, a part del component moral de solidaritat o d’amor al proïsme que suposa, té un component intel·lectual molt alt: Trobar l’equilibri dinàmic cibernètic entre forces en conflicte (violent), talment que sense ser negades puguin ser integrades en un tot superior. En el nostre cas, es tracta de trobar la manera d’assolir la independència dels catalans sense ferir els drets legítims dels espanyols, ans aconseguit una bona fraternitat final entre les dues nacions, com ho aconseguí admirablement Gandhi entre l’Índia i Gran Bretanya. Els reis britànics, encara ara, quan van a l’Índia, visiten la tomba de Gandhi, es descalcen i preguen a aquella gran ànima.

Les formes de la violència són moltes i molt variades i, algunes, molt astutes. «Mans brutes que maten. Mans fines que manen matar». La més palesa i ingènua és la violència física. Però hi ha violència social, psicològica, de gènere,

Parlo el patriarcat.
TAMBÉ ES POT COMBATRE AMB SENTIT DE L’HUMOR NO VIOLENT

cultural, lingüística, econòmica, jurídica, lúdica, generacional, i fins i tot religiosa.

I, ja, des de l’origen, al final del paleolític, la gran violència té sobretot una causa econòmica: la injusta distribució dels recursos necessaris per a la supervivència humana. Podríem dir, en el nostre cas, que els catalans perdérem la independència quan s’estroncà el comerç de la Ruta de les Espècies, via Mediterrani, mercès a la conquesta turca dels passos de Suez i el consegüent trasllat del centre de gravetat econòmic a l’Atlàntic, en el pas de l’edat mitjana a la moderna.

L’orient, més místic, té un fons cultural més inclinat a la noviolència que l’occident. L’«ahimsa», la noviolència, ja és inscrita en els «Vedes». L’educació de la persona a occident destil·la violència, agressivitat, competitivitat fora mida pels quatre cantons. S’inverteixen molts diners en la conformació mental violenta del ciutadà occidental. I es fa sovint d’una faisó inconscient. Caldria a les nostres terres una cultura intel·ligent de vera pau. D’una banda demana més valor, més força d’esperit la noviolència que la violència. I de l’altra. la noviolència, com hem dit, allibera molta més energia que la violència. La noviolència és una «arma» poderosíssima, més eficaç que un portaavions. Però és desconeguda, mal aplicada, desaprofitada. La vera acció no violenta demana als seus usuaris grans dosis de prudència i d’humilitat per administrar bé tan alt poder. Una precipitació en l’ús de la noviolència concita tal reacció dels poders coactius establerts que sovint assassinen el líder abans que aquest hagi pogut fer escola o organització adequades. L’enemic violent veu i valora més la força de la noviolència que els mateixos que la practiquen. Gandhi, de la seva banda, aturava el moviment quan se li escalfava massa. Calen bons refrigeradors com en l’energia nuclear. El secret de la força que allibera la noviolència rau en què no va adreçada reactivament a l’enemic en el conflicte, ans va adreçada al poble amic, que jau endormiscat, per a convèncer-lo que assumeixi les seves responsabilitats democràtiques i així retroactivament faci rectificar l’actuació errònia de l’enemic. En el cas de relació immediata amb l’antagonista, aquest és tractat d’antuvi des d’un possible biaix d’amic que tot home pot tenir potencialment referit a un altre, per la via de la confiança, la convicció, el raonament, el consens, la cooperació. S’apel·la al seu millor jo, sovint ignorat per ell mateix. Se’l dignifica en una contesa noble.

18.3.- Pràctica de la noviolència.

Cabalment, perquè amaga tanta força cal perfilar bé en la pràctica el fi, els mitjans, el moment, l’estil de realitzar-la. Però no és difícil de practicar. El terreny de la noviolència és transitable i cada cop és més transitat a tot arreu del món. Cal que la nostra nació oprimida comenci a obrir camí en aquesta direcció per tal d’assolir la independència que, recordem-ho un cop més, no és només un dret. És un deure de tota comunitat humana adulta, com l’és l’emancipació de tota persona humana individual adulta respecte als seus pares o tutors.

Primerament, cal formació en els «militants» de la noviolència. I, encara abans, cal formar els formadors. La noviolència exigeix un alt nivell ètic en els seus practicants. Les trampes, els dobles jocs, les clandestinitats desvirtuen l’acció noviolenta. Gandhi construí uns campaments d’entrenament, anomenats «aixrams gandhians», on els futurs lluitadors, amb la seva família, si volien, s’instal·laven un o dos anys com en un nou poble, en una nova societat on ja es vivia anticipadament igual com es preconitzava en els programes de futur per a tothom. Heus ací alguns dels aspectes en què s’exercitaven:

18.31.- No témer, ni davant de l’autoritat o de la força «pública». No témer la presó, els maltractaments, la pèrdua de la fama, la fortuna, la llibertat, la salut, la vida.

18.32.- Cercar la veritat de cada moment, la veu de la consciència il·lustrada amb la més completa informació disponible i seguir-la. Creure en la força de la veritat i exercir-la.

18.33.- No acumular béns innecessaris. No cercar l’enriquiment com a fi. Treballar físicament amb les pròpies mans. En la mida del possible tractar d’esdevenir autosuficient. Saber regular i saber-se estar (quantitativament) de menjar, de beure, del plaer. Saber callar.

18.34.- Menjar, beure, fruir, respirar, moure’s, parlar adequadament (qualitativament). Usar els sentits adequadament.

18.35.- No fer violència o coacció a ningú. Estimar l’enemic. Tractar de descobrir la seva veritat. Sacrificar-se per ell. No renunciar a la bondat dels mitjans per salvar la bondat dels fins.

18.36.- Profunditat mental: concentració, meditació i contemplació.

En algunes llars, en algunes escoles, en l’escoltisme i en els nostres esplais, els educadors acosten els infants a aquests ideals. Només caldria conèixer-los millor i practicar-los amb més exigència i més generalitzadament. Molts dels nostres polítics actuals han eixit d’aquest clima mental.

Caldria, però, donar millor forma a tot plegat per obtenir-ne majors resultats. Ens cal un moviment organitzat dels nostres potencials lluitadors pacífics per a la independència. Aquest moviment haurà d’ésser plural i minimalista, exclusivament dedicat a l’assoliment de la independència plena. Sempre que hi ha una possibilitat d’independència per a la nació catalana s’interposa la lluita de classes que la frena. Es pot dir que la dreta de CiU o l’esquerra del PSC o d’IC no són independentistes. Avantposen la lluita de classes a la lluita nacional. Per negocis uns i per solidaritat popular els altres, no volen trencar els llaços polítics amb Espanya. Ens calen independentistes que si més no posin al mateix nivell la lluita de classes i la lluita nacional. Un enemic de classe pot ser amic nacional i un amic de classe pot ser enemic nacional. En el moviment per a la independència cal que hi càpiguen tots els amics nacionals, gent d’esquerra i gent de dreta sense renúncia prèvia de llurs opcions de classe, tant personals com de grup, que poden exercir en altres moviments o partits.

És il·lustrativa la posició del revolucionari comunista xinès, Mao Ze Dong. Quan la invasió japonesa posà en perill la independència nacional de la Xina, cessà en la seva lluita de classe contra el conservador lliberal xinès, Txan Kai Xec. S’alià amb ell per a expulsar l’invasor. I un cop rebutjat, tornà a la lluita de classe contra ell i el guanyà.

 

18.4.- Gandhi oferia cinc maneres de lluitar no violentament:

18.41.- La cooperació. Una manera sorprenent. Cooperar amb l’enemic en conflicte amb nosaltres. És un vot de confiança en ell a la bestreta. És suposar que potser sóc jo l’equivocat. És reflexionar i autocriticar-se en l’acció. És un acte de bona voluntat. És una prova. Els catalans ho hem practicat a mans vessades… fins a fer-nos traïdors?

18.42.- Si, al capdavall, la consciència enraonada i ben informada ja no ho pot suportar, cal la denúncia pública justificada amb raons i el pas a les maneres següents d’actuació.

18.43.- La no cooperació. Sembla la més passiva de les cinc formes de lluita i és la que ha donat les imatges més usuals de la no violència. Qui no ha vist la foto d’un objector de consciència al servei militar arrossegat per terra per un policia? Sembla que no requereix una gran força d’esperit i tanmateix pot tenir efectes impensables. Els oprimits realitzen la gran feina que manté dempeus la societat. Un no d’ells pot fer-la caure sencera.

18.44.- La desobediència civil. En parlarem amb més detall en el punt següent perquè és el tema central de la nostra exposició.

18.45.- L’actuació alternativa.- En la cerimònia de l’investiment al final de tot el procés educatiu de l’escoltisme, se’ns lliurava una destral i se’ns deia: «Si no trobes camí, fes-te’l». Podem oferir una llarga llista de suggeriments: Si no trobes escoles fes-te-les, si vols carnet d’identitat nacional català fes-te’l. Podem afegir una llarga llista de suggeriments: Si no trobes escoles, fes-te-les, si vols carnet d’identitat nacional català, fes-te’l, si vols rock català i no el trobes fet, fes-te’l, si no trobes la independència i la vols, fes-te-la.

18.5.- La desobediència civil.

De sempre ens havien predicat la virtut de l’obediència. Vingué Gandhi i ens predicà la virtut de la desobediència. El tribunal militar de Nüremberg no considerà eximent, per als militars alemanys encausats, l’obligació d’obeir als seus comandaments, consubstancial al règim militar. De vegades cal desobeir. No cal dir que hem de resistir al tirà. Fins i tot en el cas més difícil de justificar, com és el d’un Estat democràtic de dret, de vegades cal desobeir. Aquesta possibilitat, àmpliament introduïda per Gandhi i per tots els seus seguidors d’arreu del món, ha estat objecte de profundes meditacions per part de grans i responsables pensadors del món occidental. En concret, John Rawls als Estats Units i Jürgen Habermas a Alemanya l’han estudiada en el cas més problemàtic de l’Estat de dret, en vista a l’aprofundiment d’unes democràcies de tall occidental sempre greument defectuoses. La defineixen així:

18.5.1.- Acte públic. No clandestí. Normalment avisat a les autoritats amb antelació.

18.5.2.- No violent. No lesiu de cap dret dels altres ciutadans. Tanmateix això no sempre és possible. I sovint porta alguna espècie de violència psíquica.

18.5.3.- Conscient i voluntari. Sincer. Que apel·la al sentit de la justícia de la comunitat majoritària.

18.5.4.- Polític [Públic]. No acte de mera moralitat individual, com l’objecció de consciència o actes fets només per motius d’inspiració religiosa.

18.5.5.- Contrari a la llei.- Acte de protesta. Via no legal. No cal desobeir exactament la llei, el reglament o l’ordre qüestionats. A ser possible, no contrari a les lleis fonamentals (constitucionals). Pot esdevenir que el Tribunal Constitucional jutgi l’acte anticonstitucional. Implica una fidelitat de fons a la legalitat, la qual cosa es palesa per la disposició d’acceptar les conseqüències penals que preveu l’ordenació legal vigent, davant de la infracció. Es tracta de l’últim recurs, al límit de la fidelitat a la llei.

18.5.6.- Propòsit de canvi de la llei o de disposicions governatives.- Sempre dins del respecte als principis d’igualtat i imparcialitat.

18.6.- Condicions de la desobediència civil.

Aquests teòrics posen les següents condicions per tal de què la desobediència civil sigui moralment acceptable:

18.6.1.- Que es tracti d’un cas concret d’injustícia manifesta, òbvia a tothom, mitjançant la informació corresponent.

18.6.2.- Quan s’han esgotat les accions legals.

18.6.3.- Que no posi en perill l’ordre constitucional (si aquest és democràtic, com s’ha suposat), tot evitant perjudicis a tercers i amb l’estratègia adequada a l’obtenció pacífica dels fins proposats.

La desobediència civil dóna primacia a la legitimitat de base per sobre de la legalitat positiva vigent establerta per les forces dominants. Tota constitució democràtica afirma com a primer principi que la sobirania rau en el poble i ve d’ell. El sistema legal establert treu la seva legitimació de l’aval del poble. La voluntat popular és anterior a l’ordenament legal. I pot donar-se el cas, i es dóna sovint, que la llei sigui contestada pel poble. L’acció de desobediència civil és incòmoda, heroica i exemplar quan compleix tots els requisits. Habermas arriba a dir que el desobedient civil és el defensor de la legitimitat i que l’acceptació de la desobediència civil és la prova de foc de la vera democràcia. Creu que l’autoritat, en castigar la transgressió de la llei per part del desobedient civil cal que disminueixi el rigor penal perquè no es pot equiparar la immoralitat del delinqüent amb l’altíssima moralitat del desobedient civil.

18.7.- La independència dels Països Catalans.

No creiem utòpic dir que la independència de la nació catalana es pot assolir mitjançant una no sempre legal i sí sempre legítima estratègia adequada de desobediència civil tot organitzant actes públics no violents, a partir de la constitució d’un moviment específic de desobediència civil en vista a l’obtenció d’aquest fi determinat. Políticament i moralment estem carregats de raó davant les instàncies europees i internacionals. A més, Espanya, té signats els protocols de l’ONU sobre el dret d’autodeterminació dels pobles. La constitució espanyola és clarament deficient tant per la prohibició de federació de comunitats autònomes –com és el cas de les comunitats que componen els PP.CC.-, com per l’absència d’un capítol constitucional sobre el dret a l’autodeterminació en un Estat plurinacional com és l’espanyol actual.

Esborrem el tractat dels Pirineus, manifestació.

 

 Estelada i castell.

 Manifestació i estelades.

La tria dels objectius concrets de desobediència civil dependran de la voluntat sobirana dels components del moviment. No es poden avançar ara. Tanmateix, la nostra imaginació ha estat manta vegada prou fecunda per trobar les actuacions més adients. Si repreníem amb doblat braó la campanya del document nacional d’identitat català amb un registre públic –ja que encara no oficial- rigorós, controlat, protegit i consultable, ens podríem comprometre molts a emprar-lo amb exclusivitat bo i assumint les conseqüències legals. Si plantejàvem seriosament la reivindicació del dret a l’autodeterminació, pocs partits polítics catalans gosarien oposar-s’hi. El tercer punt de l’Assemblea de Catalunya certament el reclamava i s’hi adheriren pràcticament totes les forces polítiques del nostre país. El partit Abako de Patrice Lumumba, en temps de la dominació belga del Congo, feu escoles pròpies. Els fills de congolenys no assistien a les escoles belgues. Els treballadors feien festa en les diades tradicionals seves i es presentaven a les portes de les empreses quan la festa era belga. Estriparen els carnets d’identitat estesos pels belgues i n’estengueren de propis. I, fins i tot, quan els belgues acovardits convocaren un referèndum per a l’autodeterminació els congolenys no anaren a votar. Argüien que ells ja sabien convocar els referèndums que els convinguessin. Els belgues abandonaren precipitadament llur colònia. Massa precipitadament. La gent del país havia emprat una pressió massa forta i massa sobtada. No havien pogut encara organitzar-se i ràpidament mitjançant la interposició del general Mobutu, els Estats Units substituïren Bèlgica i Lumumba fou assassinat. Com hem dit més amunt, la prudència és essencial en l’ús de la noviolència.

 Estelada i manifestació.

Ara a Europa som en un moment propici. Per a Espanya, el moment bo, desaprofitat pels egoistes grups polítics catalans més poderosos, fou la sortida del franquisme. Però la Unió Europea i la caiguda del comunisme fan del moment actual un nou moment històric propici. A la nostra terra sempre hi ha hagut persones individuals, partits i grups fidels independentistes. A més els partits en el govern, CiU, avui no ho descarten per la via del possibilisme. ERC ho proclama com mai no ho havia proclamat des de les primeres eleccions. I l’Assemblea d’Unitat Popular en fa punt central del seu programa. França, Itàlia i Gran Bretanya hi estan en contra per raó de greus contenciosos pendents en aquest mateix sentit dins dels seus respectius territoris plurinacionals, que aniran esclatant un darrera l’altre. Però l’eclosió de tantes noves nacions per la via pacífica en els països de l’est ens fa dir: «I per què nosaltres no?» La nostra reivindicació pacífica evita la comparació amb els irredentismes bel·licosos de Croàcia, Bòsnia, Armènia, etc. I el fet que la nova Europa s’assenti en un clar model d’Estat de dret ens pot evitar que, davant de la nostra demanda, Espanya se senti temptada d’actuar antidemocràticament en contra nostra, com la gran Sèrbia. Si un dia, davant de la nostra demanda d’independència, Espanya ens tornés a envair explícitament per via militar, jo no sóc partidari de la resistència armada. Caldrà més que mai practicar la no violència activa. I que el món vegi ben clar la nostra condició d’envaïts, que ara roman dissimulada.

L’argument que hipotèticament algun dia la nació catalana podrà esdevenir opressora no és un bon argument en boca d’aquells que precisament ara ens estan oprimint nacionalment.

Per tancar aquesta exposició us vull dir que, al meu entendre, un procés català exclusivament en vista a la independència, resultat de la confluència de totes les voluntats independentistes del país es pot iniciar demà mateix lliurement, serenament, en pau i amb la més gran fraternitat amb tots els pobles democràtics de la terra, inclosos els veïns pobles ibèrics. És un bé en sí, i un deure nostre, que la nació catalana sigui independent, la mani la classe social que la mani. Jo sempre lluitaré per a què la manin les classes populars i per a què ella es mantingui solidària amb els pobles desheretats de la terra. Però la nostra nació en el dia de la seva independència serà manada per qui ella vulgui majoritàriament».

Lluís Maria Xirinacs Damians.

 Lluís Maria Xirinacs a la Plaça de Sant Jaume, 2000, somrient.

Agenda
Carrers i places
Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

Democràcia directa i persona comunitària. Trobada a la Plaça de Sant Jaume. Diumenge, 7 abril de 2013

Democràcia directa i persona comunitària. Trobada a la Plaça de Sant Jaume. Diumenge, 7 d’abril de 2013.

Diumenge, 7 d’abril a les 11,30: trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió de l’Arbre de les assemblees iniciat per Lluís Maria Xirinacs.

Coordinador: Jordi Costa.

Dediquem aquesta trobada a Jordi Feliu Pons que ens deixà el passat 10 de març.

Jordi Feliu Pons.
Jordi Feliu Pons.

Químic. Company immillorable. Membre de la Fundació Randa, participà en l’Arbre de les Assemblees. Actualment formava part de l’equip d’Investigació Globàlium. Amic de Lluís M. Xirinacs i nostre.

Text per ser llegit: Democràcia directa i persona comunitària.

Democràcia directa i persona comunitària.

Tinc la pretensió d’introduir un concepte nou en l’ideari del corrent històric llibertari tradicional. Aquest sempre ha pledejat a favor d’implantar o, millor, recuperar l’exercici de la democràcia directa. Aquest estil de vera democràcia fou i és practicat en certs llocs sempre que la voluntat democràtica s’exercita en comunitats petites. Un grup compost per un nombre reduït d’individus permet la participació directa i personal de tots ells en el debat i en la presa de decisions col·lectives. La manera de fer democràtica canvia de procediment en el cas de grans conjunts humans. Substitueix la participació directa per una participació indirecta a través de representants.

En general, al llarg de la seva història, la democràcia representativa, estesa per tot el món a partir de la Il·lustració i la Revolució franceses, ha produït un escorament de la nau social cap a una progressiva desconnexió entre representants i representats, talment que avui dia en molts llocs es posa en dubte la democraticitat d’aquest mode de l’exercici de la política. De sempre, els llibertaris han dubtat d’aquest procediment. Aquesta seria l’explicació de llur gust per les comunes petites i llur disgust per les grans. En llur haver es compten mil experiments de comunes de convivència social i de cooperació empresarial. S’han arribat a donar casos insignes de comunes municipals com les de París i Lyon o la de la primera part de la Setmana Tràgica de Barcelona. En canvi, aquesta tradició rebutja el nacionalisme perquè, segons ells, en la nació és inviable una democràcia directa. No permeten, doncs, cap altre model de societat que no sigui d’un caire primitiu, societat atomitzada en petites comunitats regides per una assemblea d’adults amb participació directa dels individus en els afers públics.

Crec que caldria introduir un concepte nou referit a una realitat existent, que sovint ens passa desapercebuda per causa de la descurança en què la mantenim. Aquesta innovació donaria cabuda a una autèntica democràcia directa en les comunitats de tots els nivells, per gran que sigui el nombre dels individus que les composin. Aquest concepte, aparentment nou, però en realitat molt antic i mig oblidat pels camins de la història humana, és el de persona comunitària. He explicat aquest concepte altres vegades. El resumeixo. Quan en un col·lectiu, els seus components hi són només per conveniència pròpia egoista, el conjunt dels seus components no constitueix persona comunitària. Per constituir-ne cal l’actitud oposada: tenir, per part dels seus components, la voluntat de crear un consens col·lectiu públic per damunt i més enllà de les voluntats privades dels seus components. Assolir aquesta fita en un col·lectiu pot ser tasca llarga, lenta, plena de dificultats en el món rabiós de neoliberalisme d’avui dia. Però és una tasca essencial i ineludible si volem que les nostres societats esdevinguin veres comunitats humanes personalitzades i, doncs, responsables i lliures.

Expliquem, amb un exemple, com per aquest camí arribem a la democràcia directa en comunitats on hi ha molts individus. Un País pot tenir milions d’individus. ¿Com es podrà celebrar una assemblea de participació directa amb tanta gent? A l’assemblea de l’Atenes clàssica, molt menys poblada, eren invitats a participar directament tots els adults lliures que hi residien. Dels milers d’invitats només hi assistia algun centenar. I, encara, el diàleg entre tanta gent resultava tan difícil que l’assemblea esdevenia presa fàcil de sofistes retòrics, ensinistrats i ensinistradors en l’art d’ensarronar la gent amb la paraula hàbil. Proposo que si un País es pot subdividir en n regions (per exemple, en 6), a l’assemblea no hi siguin invitats els individus ans les 6 regions i ningú més. Només sis escons assemblearis. Una assemblea de sis persones!… comunitàries. Els vers components no són individus, són regions que, com a tals, poden participar ben directament. Això és important. En l’assemblea de regions els components són comarques. En l’assemblea de comarques els components seran municipis i així successivament.

Deixeu-me remarcar la condició essencial per a què això sigui possible i efectiu de veritat: cada assemblea (de regió) haurà de triar com a portaveu seu i responsable participant en l’assemblea immediata superior (la de país) aquella persona individual que sàpiga ser merament la veu responsable i lliure de la seva comunitat (la de regió) i que, segons aquesta funció, sigui coresponsable participant en l’assemblea superior (la de país). Cal que cada component d’una assemblea determinada sigui l’autèntica personificació de la assemblea –persona comunitària- de grau immediat inferior.

No estem entrenats en destinar una zona ampla del nostre cervell a les realitats estrictament col·lectives. Sempre hi barregem conviccions o interessos privats. No som demòcrates. Cal que cada component d’una assemblea superior sàpiga «morir» a si mateix per a exercir el gloriós i digne paper de persona comunitària, realitat nova i més mereixedora d’honor que la de persona individual, per a col·laborar en la creació i sosteniment d’una persona comunitària encara més alta. La paraula «morir» s’ha d’entendre metafòricament. Vol dir reservar-se les seves opinions particulars, sense renunciar a elles, per servir l’opinió pública de la seva comunitat. Cal que sigui la mateixa regió la que parli fidelíssimament a través d’ell en l’assemblea de país. Em permeto esmentar el fet viscut per en l’antiga Assemblea de Catalunya (1971-1977): Mentre la majoria emprava la gran assemblea per vehicular els propis criteris, Salvador Casanoves, representant de l’assemblea del Vallès Oriental sempre defensà allò acordat en la seva assemblea de base, sovint en contra dels seus propis criteris i de vegades tot pensant que defensava una proposta radicalment equivocada.

Ens han acostumat a un model pervers de representant que suplanta sistemàticament el representat. Ell, el candidat elegit, porta sempre la iniciativa. És votat per les seves idees, que tornen passius i estèrils els votants. Proposo de triar per a cada assemblea un portaveu participant en l’assemblea de grau immediatament superior, que sàpiga fer el buit de les seves idees. Talment com un cambrer que porta la safata buida, que és carregada amb el consens obtingut en l’assemblea a la qual serveix; safata plena que, al seu torn, és servida en l’assemblea superior. Els programes, les propostes, els continguts, les informacions pugen i se sintetitzen de baix a dalt. Aquesta és una democràcia directa a qualsevol nivell per alt que sigui. Si no se sap trobar aquest portaveu, buit de si mateix i ple de la voluntat col·lectiva de la seva comunitat, no hi ha vera persona comunitària d’ordre superior.

Lluís M. Xirinacs. Barcelona, 25.1.2001,
per al Diari de Girona (número 18).

Enllaç per obrir i/o desar el document:

Lluís Maria Xirinacs. Democràcia directa i persona comunitària.

Lluís Maria Xirinacs. Plaça de Sant Jaume, 2000, mirant-nos de front.
Fotografia: Lluís M. Xirinacs. Plaça de Sant Jaume. 2000.

Germanies. Logotip 105×100.

Germanies. Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs.

Carrers i places
Agenda
Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Presentació del llibre Tercera Via a El Soleràs (Les Garrigues)

Presentació del llibre Tercera Via a El Soleràs (Les Garrigues)

Dissabte, 9 de març, a les 19 hores.

Lloc:

Sala Polivalent de l’Ajuntament d’El Soleràs.
Carretera de Bellpuig s/n.

EL SOLERÀS (Les Garrigues).

Presentació dels dos volums del llibre «Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui» a càrrec de Joan Parés. Introducció a l’acte: Brauli Tamarit.

Presentació del llibre «Tercera Via» escrit, però inacabat, per en Lluís M. Xirinacs després de tres anys (1979-1981) d’estudiar el Sistema General de l’Agustí Chalaux:

El proper 9 de març us parlaré de la gènesi, del procés de redacció i del contingut d’aquest llibre. En vaig ser testimoni privilegiat ja que en aquells temps feia de «secretari» de l’Agustí.

També us explicaré perquè aquest document ha estat tants anys, gairebé 30, sense ser publicat.

Pel que fa al contingut, crec que, molt ben explicada, hi ha la llavor d’una economia nova que resoldria la difícil situació actual, i que donaria resposta a la indignació i a la perplexitat de la majoria de gent de bona fe que no veuen sortida a la crisi que vivim.

Amb el desig, que contra el curt termini de la vida, comenci una esperança llarga.

Joan Parés Grahit.

Agustí Chalaux de Subirà. Foto somrient 219×250.

Agustí Chalaux (1911-2006).

Lluís Maria Xirinacs. Mirant-nos de front. 181×200.

Lluís M. Xirinacs (1932-2007).

 

Organitzadors:

Associació de Dones Elaia d’El Soleràs. Logotip 119×200.

Associació de Dones Elaia.

Centre d’Estudis Joan Bardina. Logotip 311×100.

Centre d’Estudis Joan Bardina.

Germanies. Logotip 105×100.

Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs.

 

 

 

 

 

Carrers i places
Agenda
Imatges
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

3 de març del 2013, trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona

3 de març del 2013, trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona

Diumenge, 3 de març del 2013, a les 13 hores:

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió de l’Arbre de les Assemblees iniciat per Lluís Maria Xirinacs.

Qui vulgui, podrà compartir el dinar que es farà després a la seu d’Ecoconcern-Innovació Social (Mare de Déu del Pilar, 15; http://ecoconcern.pangea.org).

Coordinador: Jordi Costa. Amb el suport de

Germanies. Logotip.

Hi havia una muntanya molt alta
ningú no l’havia pujat.
El poble la mirava atemorit,

la veia inaccessible a les seves forces,
la veia sempre envoltada de núvols,

Misteriosa.
La independència de la nació catalana.

Des de 1714, ningú no ha fet cim.
Els més ardits han muntat un campament base,

alguns han posat campaments més alts,
contra el fred dels adormits,

contra el vent dels enemics.
No és hora ja de fer cim?

Gent jove, valenta, capaç d’estimar el risc,
de superar la normalitat vigent

amb l’anormalitat
de l’esforç,

de la dignitat,
de la solidaritat,

de la llibertat,
de la fraternitat amb totes les nacions de la terra.

 

Lluís M. Xirinacs. 9 de març del 2000.
Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Lluís Maria Xirinacs. Hi havia una muntanya molt alta.

Carrers i places
Agenda
Poemes
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Trobades de juliol i agost del 2012 a la Plaça de Sant Jaume

Trobades de juliol i agost del 2012 a la Plaça de Sant Jaume.

Lluís Maria Xirinacs. Cartell La independència no es demana, es pren.

Diumenge, 1 de juliol a les 13 hores:

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió del projecte de l’Arbre de les Assemblees, iniciat per Lluís M. Xirinacs.

Qui ho desitgi, pot portar alguna cosa per menjar i per beure i compartir el dinar que es farà després a la seu d’Ecoconcern-Innovació Social (Mare de Déu del Pilar, 15).

Diumenge, 5 d’agost a les 11 hores 30 minuts:

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió del projecte de l’Arbre de les Assemblees, iniciat per Lluís M. Xirinacs.

* A les dues trobades comentarem el següent document:

Entrevista de Josep-Lluís Biarnés i Prat i de Núria P. Amat a Lluís M. Xirinacs. Plaça de Sant Jaume 2000.

Enllaç per obrir i/o desar el document:

Lluís Maria Xirinacs. Entrevista de l’any 2000 per Josep Biarnès i Prat i Núria P. Amat.

Agenda
Carrers i places
Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

Trobades maig i juny 2012 a la Plaça de Sant Jaume, document Seguretat ciutadana

Trobades de maig i juny del 2012 a la Plaça de Sant Jaume. Document «Seguretat ciutadana».

Trobades a la Plaça de Sant Jaume:

 Lluís Maria Xirinacs. Independència, bé preuat.

Maig i juny de 2012.

Diumenge, 6 de maig a les 13 h.:

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió del projecte de l’Arbre de les Assemblees, iniciat per Lluís M. Xirinacs.

Qui ho desitgi, pot portar alguna cosa per menjar i per beure i compartir el dinar que es farà després a la seu d’Ecoconcern-Innovació Social (Mare de Déu del Pilar, 15).

Diumenge, 3 de juny a les 11,30 h.:

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió del projecte de l’Arbre de les Assemblees, iniciat per Lluís M. Xirinacs.

* A les dues trobades comentarem el següent document:

Lluís M. Xirinacs. Seguretat ciutadana. 23 de maig del 1979.

Enllaç per obrir o desar el document:

Lluís Maria Xirinacs. Seguretat ciutadana.

Mercès per compartir aquesta informació.

 

Agenda
Carrers i places
Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

Sant Jordi 2012. Llibre Tercera Via

Sant Jordi 2012. Llibre Tercera Via.

Dilluns, 23 d’abril, serem a la Parada de Gent de la Terra. Carrer Canuda/Plaça Vila de Madrid. Després de l’Ateneu Barcelonès.

Enllaç de la ubicació de l’Ateneu Barcelonès a «Google Maps»:

http://maps.google.es/maps?q=Ateneu+Barcelon%C3%A8s,+Barcelona&hl=ca&ie=UTF8&ll=41.384569,2.171699&spn=0.001904,0.004823&oq=Ateneu+Barcelon%C3%A8s&hq=Ateneu+Barcelon%C3%A8s,&hnear=Barcelona,+Catalunya&t=m&z=18

Hi trobareu aquest i altres llibres:

Lluís Maria Xirinacs. Tercera Via. Portada.Novetat:

Llibre «Tercera Via, Sistema General a la mesura de l’home d’avui» (2 volums). Versió original en català. Escrit per Lluís M. Xirinacs. Basat en les propostes d’Agustí Chalaux.

Publicat pel Centre d’Estudis Joan Bardina i la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs.

En format «pdf» (17,8 Mb) a:

Bloc Xirinacs:

http://xirinacs.cat

Enllaç del document:

Lluís Maria Xirinacs. Tercera Via (http://www.xirinacs.org/wp/wp-content/uploads/2012/04/lluis_maria_xirinacs_-_tercera_via.pdf).

Bloc d’investigació «Globàlium»:

http://xirinacs.wordpress.com/2012/04/18/terceravia/

Enllaç del document:

http://xirinacs.files.wordpress.com/2012/04/lluis_maria_xirinacs_-_tercera_via.pdf

Web del Centre d’Estudis Joan Bardina:

http://www.bardina.org/nw2/publicacions-ct.html

http://www.bardina.org/nw2/tercera_via/terceraviaindex.htm

http://www.chalaux.org/nw2/publicacions-ct.html

http://www.chalaux.org/nw2/tercera_via/terceraviaindex.htm

Enllaços del document:

http://www.bardina.org/nw2/tercera_via/Lluis_Maria_Xirinacs_-_Tercera_Via.pdf

http://www.chalaux.org/nw2/tercera_via/Lluis_Maria_Xirinacs_-_Tercera_Via.pdf

Dijous, 17 de maig a les 19 h. Presentació:

El Centre d’Estudis Joan Bardina i la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs es complauen a convidar-vos a «Àgora Catalunya»:

Àgora Catalunya.
Plaça de Catalunya, núm. 9, 4t-2a.
(cantonada amb Rambla de Catalunya).
08002 Barcelona.

Enllaç de la ubicació d’«Àgora Catalunya» a «Google Maps»:

http://maps.google.es/maps?q=Pla%C3%A7a+de+Catalunya,+9,+Barcelona&hl=ca&ie=UTF8&ll=41.387482,2.168759&spn=0.00384,0.009645&sll=41.387504,2.168778&hnear=Pla%C3%A7a+de+Catalunya,+9,+08002+Barcelona,+Catalunya&t=m&z=17

Conferenciant: Joan Parés i Grahit.

Presentació del llibre «Tercera Via» escrit, però inacabat, per en Lluís M. Xirinacs després de tres anys (1979-1981) d’estudiar el Sistema General de l’Agustí Chalaux.

El proper 17 de maig us parlaré de la gènesi, del procés de redacció i del contingut d’aquest llibre. En vaig ser testimoni privilegiat ja que en aquells temps feia de «secretari» de l’Agustí.

També us explicaré perquè aquest document ha estat tants anys, gairebé 30, sense ser publicat.

Pel que fa al contingut, crec que, molt ben explicada, hi ha la llavor d’una economia nova que resoldria la difícil situació actual, i que donaria resposta a la indignació i a la perplexitat de la majoria de gent de bona fe que no veuen sortida a la crisi que vivim.

Amb el desig, que contra el curt termini de la vida, comenci una esperança llarga.

Joan Parés i Grahit.

Cal una estratègia de mercat molt lúcida i un art de mercat màximament beneficiós per a tothom. Ara només és una estratègia de poder i una tàctica maliciosa. Això s’acabarà el dia que el poble il·lustrat i decidit digui prou.

Lluís M. Xirinacs i Damians.

Imatges
Carrers i places
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink