Novembre 3rd, 2015

RAC1. Via lliure. Honorables catalans, Lluís Maria Xirinacs.

RAC1. Via lliure. Honorables catalans: Lluís Maria Xirinacs.

Us oferim l’enllaç al programa de diumenge, 25 d’octubre, a RAC 1:

Honorables catalans: es compleixen 10 anys de la darrera detenció de Lluís Maria Xirinacs:

http://www.rac1.org/vialliure/podcasts/honorables-catalans-25-10-15/

Comentari de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs:

El plantejament del programa és excel·lent i n’estem agraïts.

Hi ha alguna inexactitud: L’octubre de 2005, en Lluís Maria Xirinacs va ser detingut quan va anar a renovar el DNI, sobretot, perquè hi havia una ordre de cerca i captura. Incomprensible: aprofitaren aquella ocasió quan resulta que ni estava amagat ni res i feia la seva vida normal de sempre.

Motiu: Haver fet ús de la llibertat d’expressió l’11 de setembre de 2002, amb un discurs magistral de memòria històrica, de reafirmació per la llibertat del nostre poble i amb un plantejament clar i concís de com ha de ser l’actitud del no violent davant dels conflictes, mostrant-se solidari amb un altre poble oprimit.

Pel que fa a la seva petició de papers en la nostra llengua: era un costum habitual en ell. Tant de bo tots ens mantinguéssim tan ferms en les nostres conviccions.

Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Al servei d’aquest poble, de Xirinacs, entre el 1 i el 11 de setembre del 1977.

Al servei d’aquest poble, de Xirinacs, entre el 1 i el 11 de setembre del 1977.

Avui. Dijous, 1 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Poble.

Què és? Tothom se n’omple la boca. Tothom s’invoca la voluntat. Uns el volen perquè voti. Altres perquè treballi. Altres per dur-lo a la guerra. Ningú no sap dir què és d’una faisó rigorosa i científica.

Què és un arbre? Què és un gos? Què és una persona? Només descripcions aproximades o el recurs d’assenyalar-los amb el dit. «És això».

Ha vingut Teresa Gomis, del Col·lectiu d’Acció No Violenta dels Països Catalans (CANVI), amb el cor ple fins a vessar, a explicar-me el final de la Marxa de la Llibertat d’Euskadi. Una gran plana encerclada de muntanyes, tancada per un riu, amb un pont estret per tota entrada. Un embut. Una trampa. Esfereïa pensar en una càrrega de les forces d’ordre. El lloc ocupat per un quart de milió de persones. Ells volien reunir-se a Irunya (Pamplona). El governador els ho prometé, si plegaven uns vaguistes de fam a la Casa de la Vila. Els vaguistes plegaren, el governador no complí. La gent fou desviada a la plana exterior, a l’embut. Serenitat. Cap empenta en el pont estret. Presència dels etarres estranyats. La paraula assenyada i unitària de Telesforo Monzón, vell polític de l’Euskadi republicà. El crit d’una amnistia reconciliadora i de l’autogovern. Gran espectacle bíblic, sinaitic… la Campa de Ororbia. Difícil d’entendre per als homes racionals, difícil de definir per als homes científics, difícil de definir per als homes polítics ultrapassats pels esdeveniments. La raó no fou prou llesta per a preveure la vida. La força no fou prou dura per a detenir la vida. El pont no fou prou estret per a entorpir la vida.

Ací tampoc. Des de la llunyana vaga de tramvies fins al passeig de Gràcia i la ronda de Sant Pere d’aquí a deu dies. A la Campa d’Ororbia, no hi faltaven aragonesos, catalans, que han anat seguint les rutes de les diferents columnes, com els euskalduns no faltaren a la Marxa catalana de fa un any. Teresa Gomis em diu que, a l’11 de setembre d’enguany, no hi mancaran euskalduns. Germans amb germans.

Campa de Ororbia. Ronda de muralla de Sant Pere. «És això».

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Divendres, 2 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Espontaneïtat de base.

És famosa la revolta dels obrers teixidors de Silèsia davant l’extrema misèria en què vivien, el juny del 1844. Frederic-Guillem IV de Prúsia exercí la repressió més despietada. A Ruge, vell col·laborador de Marx, escriví a «Vorwarts», 24 i 27 de juliol, un article criticant la vaga salvatge per manca d’organització i de direcció política, per manca d’un punt de vista general, d’una teoria que expliqués la causa profunda de la misèria.

Marx combaté aquest article en els seus del 7 i 10 d’agost del mateix any. Ell diu que com més ens tanquem en el pla polític, menys podem comprendre els fenòmens socials, car no es toquen les causes profundes. Només es vol canviar una forma política determinada. La lluita política només és, doncs, l’envoltura necessària de la lluita social.

Com els fenòmens físics o químics, els fenòmens socials espontanis i salvatges descobreixen la natura íntima de les coses.

Els moviments salvatges són els símptomes de la salut o de les malalties socials. Cal observar-los amb gran respecte. Ens ensenyen les necessitats fonamentals de la societat. Té sentit voler dominar un cavall salvatge madur. Voler cavalcar un poltre de pota tendra, abans d’hora, per domesticar-lo, és absurd. Acaba esclafat.

Després de quaranta anys de dictadura, els partits polítics, famolencs de base, devoren els més petits moviments espontanis que neixen tímidament en un poble fins ara paralitzat per la força.

Els moviments de masses són trossejats enmig de la dura competència entre els partits; o són reduïts a simples corretges de transmissió dels partits. La vaga de la Roca del Baix Llobregat, les Comissions Obreres, els Moviments Català de la Dona, la lluita per l’amnistia i, en aquests darrers dies, la polèmica Comissió de l’Onze de Setembre, són exemples de politització excessiva. Tanta politització que s’arriba a perdre la finalitat principal del moviment popular que es vol servir i potenciar.

Sant Ignasi de Loiola diu que es pot mortificar el cos per sotmetre’l a disciplina, però no tant que es mati el subjecte. L’objectiu polític no justifica esclafar el subjecte social, la base, el poble espontani. Entraríem en el terreny de la política-ficció. Deixem bategar el cor del poble, que va molt bé sense els nostres controls.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Dissabte, 3 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Moviment popular o de masses.

Després de quaranta anys de quietud, sota el lema «Movimiento Nacional» i el dogma «El Movimiento se sucede a sí mismo», és natural que el poble hagi gairebé perdut l’hàbit de moure’s. El poble és un ésser col·lectiu vivent, i per consegüent es mou. Però en aquesta terra de llarga dictadura no solament hem contret paràlisi, sinó que també hem agafat mania a la paraula moviment, sobretot si en diem moviment nacional.

Durant els anys de la foscor es distingien, sempre en veu baixa, entre partits i moviments de masses. Les minories conscients, dèiem, formaven els partits. Les majories no conscienciades formaven els moviments. Tanmateix, eren uns moviments de masses d’estar per casa, tot plegat, quatre gats. En rigor no són possibles els moviments de masses en la clandestinitat de les dictadures. Només en els darrers temps de la nostra dictadura, començaren a emergir incipients moviments de masses: obrers, nacionals, de la dona, a favor del pres, etc. I àdhuc alguns partits han aspirat a esdevenir partits de masses.

La meva opinió és que encara a Catalunya no existeix cap autèntic moviment de masses. Sigui per la deficient liquidació de la dictadura, sigui perquè els partits, que fins ara han estat els promotors dels intents de moviment en la semiclandestinitat, un cop legalitzats, han afluixat llur incidència en els moviments per actuar més directament, el cert és que encara no tenim autèntics moviments de masses. Només mobilitzacions ocasionals, meravelloses, per cert, però inestables i sempre plenes d’interrogants.

Per a la salut del nostre poble, en aquesta entrada a la democràcia, ens calen amples, sòlids i rics moviments populars que siguin autònoms, generosos de línia política, engrescadors per al pobre ciutadà, que fins ara estava condemnat a la quiniela o a l’utilitari; moviments que donin resposta a les angoixes de l’obrer, del jove, de la dona, de la nació; moviments no sotmesos a la servitud dels partits, però oberts a una lleial col·laboració amb ells. Els catalans som un poble viu, però cal que aquest poble es mogui. Paralític, alça’t i camina!

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Diumenge, 4 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Moviment espontani del poble.

El marxisme distingeix entre praxi, teoria i política. La praxi és el moviment espontani del poble. La teoria és el conjunt de les lleis socials que els estudiosos extreuen de la praxi o moviment espontani del poble. La política és l’aplicació tècnica de la teoria a la praxi, de les lleis socials a la vida concreta del poble. Les tres realitats es complementen.

Com que el marxisme volia ésser un socialisme científic, trià el mateix mètode que la ciència de la naturalesa. Primer, l’experimentació dels fenòmens naturals (praxi). Segon, la formulació de lleis científiques (teoria). I, tercer, l’aplicació d’una tecnologia adequada (política).

Marx diu que tots tres extrems s’han de menester i que són interdependents, però que l’extrem més determinant, la font dels altres dos, és la praxi. Segons ell, la praxi mana sobre la teoria i sobre la política, tot i que tant la teoria com la política tenen un pes específic propi que transforma contínuament la praxi. Igual que la ciència, en què mana, en darrera instància la comprovació experimental. Altrament, cauríem en l’idealisme.

En això, Marx fou radicalment democràtic. Si la praxi és allò que determina la teoria i la política, el moviment espontani del poble és el que determina els principis, els programes, les tàctiques i les estratègies. Una vaga salvatge, una sèrie de manifestacions massives per un objectiu determinat, una Marxa de la Llibertat, una insistent reivindicació ecològica, una votació, quasi unànime, per l’autonomia, etc., són moviment espontani del poble, praxi pura, desig verge del poble encara no fecundat per la reflexió teòrica, ni educat per la disciplina política.

Ara, em sembla fora de dubte, el poble català vol, primer que tot, la recuperació de les seves mínimes bases nacionals. Això només resulta possible si s’afavoreix la persona de Tarradellas i el partit UCD. Si es vol afavorir PSC-PSOE, PSUC, CD, etc., guanyadors de les eleccions, de fet, s’endarrereix aquest desig bàsic del poble. Al meu judici, després de compulsar molta informació pública i confidencial, cal deixar per després el desig polític legítim i donar suport a una gestió que, sense la intervenció dels grups polítics catalans, potser ja hauria arribat a bon terme. Cal pagar aquest preu, mal que ens dolgui.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Dimarts, 6 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Partit i nació.

El poble no acaba de saber, i els polítics de vegades tampoc, que els partits polítics són fets, no per defensar interessos nacionals, sinó per defensar interessos de classe. La lluita econòmica està tan estesa per tota la faç de la terra, que aquest estimat planeta es troba dividit en dos bàndols en lluita: els opressors i els oprimits. Això és la lluita de classes. És una lluita internacional. I uns partits opten per defensar els opressors i altres els oprimits. En aquesta lluita, les persones, les nacions, la cultura, l’art, la religió, etc. tot és usat en funció del predomini de classe. Una nació serà enlairada per un partit si això convé a la classe que aquell partit defensa. Altrament aquella nació serà abaixada. Això no pot escandalitzar a ningú. Igual com acceptem que una persona s’ha de sacrificar pel bé d’una pàtria, també cal acceptar que una pàtria se sacrifiqui pel bé de la comunitat internacional de les pàtries. Aquest és el principi general. Els partits nacionalistes, sense homologació internacional, només triomfen en moments excepcionals, a la llarga sempre resten marginats, testimonials, perquè ni acaben d’ésser partits de classe ni moviments nacionals.

La classe oprimida, avui dia és extensíssima, perquè la classe opressora ha quedat reduïda a unes oligarquies insignificants demogràficament. Per això es parla de partits populars o de masses i partits de quadres sense base. Ja que, els partits populars, en determinades situacions històriques cal que assumeixin unes concretes reivindicacions nacionals, àdhuc per damunt dels interessos immediats de classe. «Un pas endarrera per a donar, després, dos endavant». Esdevenir transitòriament partits nacionalistes per defensar després millor els interessos internacionals de classe.

L’exemple més famós és el de Mao Tse-tung, que el 1937, en esclatar ei conflicte xino-japonès, sense perdre mai de vista el seu objectiu principal, la instauració del comunisme a Xina, pactà, en nom de la unitat nacional, en contra de l’invasor, una treva amb Chiang Kai-shek, el seu enemic xinès de classe. Tot això ho dic perquè socialistes i comunistes catalans meditin en el crític moment actual català i perquè el poble patriota tingui elements de judici per a jutjar-los.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Dimecres, 7 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Mobilitzacions.

S’ha celebrat la primera assemblea amb vista a la campanya pro amnistia d’aquesta tardor. Hi havia expectació. Gent amb molta representativitat popular hi era present. Els medis informatius ja es bellugaven amb anticipació. El poble continua volent intensament l’amnistia. L’instint col·lectiu és com l’instint individual. No té idees precises, no sap descriure allò que vol, però va de dret al seu objectiu. El poble potser no sap quina mena d’amnistia vol, però sap pla bé que darrera d’aquesta paraula s’amaga un tresor preuat que li convé per damunt de tot. Per això el poble sempre torna a l’amnistia mentre no li sigui atorgada. Aquest instint col·lectiu, que mobilitza espontàniament, el poble fa males jugades. S’enfila estructures amunt, travessa gruixudes barreres polítiques i penetra en el sancta sanctorum del poder de l’Estat. El Senat és molt seriós, jo diria, eixut. No hi havia encara vist aplaudir mai. I, tanmateix, tan bon punt s’encetà el tema de l’amnistia, totes, absolutament, totes, les intervencions, curtes o llargues, bones o fluixes, foren aplaudides en un desbordament d’irracionalitat incontenible.

No cal parlar del País Basc. L’Agustí Valls ha fet de missatger de la campanya de tardor de l’amnistia per Castella la Vella, l’Aragó i Euskadi. A Bilbao coincidí amb la gran manifestació pro amnistia que féu sortir al carrer un quart de milió de persones. «Tothom era al carrer -diu- àdhuc les mares baixaven amb els nens de bolquers a coll». L’Agustí arengà la gernació en nom de Catalunya. Encara avui, en parlar-ne, li surt l’emoció.

S’acosta el dia onze. Malgrat les nuvolades polítiques alçades en els debats de la Comissió i en les aventures de la recuperació autonòmica, el poble vol baixar al carrer unitàriament. Es qüestió d’instint, per tant, indiscutible. Un milió de persones ai carrer. Què s’ha de dir, qui ho ha de dir, són coses discutibles. Però ningú no dubtarà d’allò que vol aquest poble al carrer quan desfilarà pel passeig de Gràcia i davant el monument a Casanova, diumenge vinent a les cinc de la tarda.

Els polítics tenen la responsabilitat de fer triomfar llurs programes. Però el poble té la responsabilitat irrenunciable de fer realitat els seus desigs més profunds.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Dijous, 8 de setembre del 1977. Pàgina 5.

Al servei d’aquest poble.

Força popular.

Lluitarem contra el fort, mentre serem febles, i contra nosaltres mateixos, quan serem forts. La força d’un poble en moviment és imparable. Es la força més forta de totes. El difícil és posar un poble en moviment. Un poble anèmic no pot moure’s. El sistema de xuclar a l’obrer la plusvàlua del seu treball, que li és deguda, és la principal causa de l’anèmia dels pobles. Però n’hi ha moltes més.

Catalunya no és un poble dissortat. Es un poble amb sort. Una sort relativa, però considerable. Crec que és el poble amb més sort de l’Estat espanyol. Els Països Castellans tenen l’avantatge d’haver conservat llur llengua i que els òrgans de l’Estat siguin quasi monopoli dels seus fills. Tanmateix el poble català frueix d’una formació i informació molt altes, d’una consciència popular molt viva, d’una economia força avançada, d’una riquesa extraordinària d’associacionisme popular, de sindicats, grups culturals, esportius i recreatius, d’unes associacions de veïns escampades per tots els barris de les grans ciutats, d’una vertebració envejable, estesa per tot el territori, a base d’assemblees de barri, de municipi, de comarca, coronades per l’Assemblea de Catalunya. Això fa possible una mobilització majoritària del poble com la que preveiem per a l’Onze de Setembre d’enguany. Una mobilització d’un poble viu, vertebrat que, a més a més, ha sabut dotar-se d’una superior consciència i vertebració racionals a base d’aquelles minories polítiques que anomenem partits. I, per damunt de tot, encara disposem d’un president i d’una Generalitat a punt de recuperar.

Encara no som prou forts per a gaudir de l’exercici ple de la nostra sobirania. Però el tren va a tota velocitat en aquest sentit. Un milió de persones al carrer és molta força. Ull! La màquina té molts cavalls, molta empenta. Cal no lesionar els drets dels altres pobles. Som els primers de l’Estat. Tots es fixen en nosaltres. Hi ha corbes en la via. Un descarrilament per excés d’eufòria seria fatal. Portem la iniciativa. Fins el govern, en cert sentit, va a remolc de la nostra embranzida. Siguem-ne ben responsables diumenge vinent.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Divendres, 9 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Al servei d’aquest poble.

Vertebració i cerebració.

Un poble viu, en moviment i conscient és com el cos humà, que pertany al grup dels vertebrats. Cada vèrtebra amaga el control d’un territori del cos. Es un control autònom. En la part alta de la columna vertebral, ja dins el cap, existeix un «cervell instintiu» que integra tots els controls territorials. També un poble cal que tingui control popular espontani o «instintiu» per a cada zona i una integració general popular igualment espontània. Un poble que disposa d’aquesta organització popular o social és un poble vertebrat. El Principat de Catalunya, amb les seves assemblees populars de barri, de municipi, de comarca i general és un poble vertebrat. La seva és una vertebració deficient. Resten sense assemblea molts barris, molts municipis i moltes comarques encara. I les assemblees existents frueixen d’uns graus de salut molt variats. Algunes s’esllangueixen, altres estan eufòriques. En aquests dies s’ha disparat la regió de Girona.

El que he dit fins ací pertany a la zona de l’instint col·lectiu. En el cos humà el cervell racional no és dins dels circuits de la xarxa instintiva. És posat en derivació, afegit. Així l’instint i la raó mantenen llur pròpia autonomia i, tanmateix, romanen interconnectats. També en l’organització dels pobles cal distingir el nivell popular autònom i font de tota sobirania del nivell del poder polític subsidiari, posat en derivació per a afegir, a les síntesis científiques, fins al màxim possible, dels polítics Vertebració i cerebració. Instint i raó. El Principat de Catalunya té ambdues coses. Durant llargs i difícils anys de clandestinitat, ha anat creant el seu cervell polític i conservat vives les mínimes institucions d’Estat de què fruïa en els temps anteriors de llibertat.

Ara el cervell català acaba de tancar la transcendental negociació amb Madrid, amb aquell estil fi i diplomàtic propi del cervell. I, amb autonomia i interconnexió, el cos vertebrat català prepara la diada de l’Onze de Setembre a tot el Principat i a Barcelona amb l’estil ferm i dreturer propi d’aquella meravella de la naturalesa que és l’animal vertebrat. Que una cosa, doncs, no interfereixi en l’altra.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Dissabte, 10 de setembre del 1977. Pàgina 7.

Al servei d’aquest poble.

Moviments nacionals.

Es una expressió que no ens agrada gaire, per l’ús que se n’ha fet en el període polític que deixem endarrera. Tanmateix, cal recuperar expressions espatllades i rehabilitar-les per causa de llur utilitat.

Ben establerta la diferència, la no interferència i la interdependència dels partits polítics, d’un banda, i dels moviments socials, d’un altra, vull, també, palesar la importància d’aquest moviments socials populars. Representen l’activitat natural de comunitats humanes vives. Hi ha moviments internacionals, zonals, racials, per raó de sexe, nacionals, locals, comunals, laborals, culturals, lingüístics, familiars, etc.

Els intents de muntar una comunitat mundial de nacions, com a infraestructura dels organismes internacionals polítics -ONU, MCE, OUA, etc.- ha desvetllat multitud de dedicacions a les tasques universalistes protagonitzades per gent que se senten «ciutadans del mon». Potser l’intent més bell de moviment universal fou el primitiu cristianisme.

Estretament lligats a la problemàtica econòmica, apareixen els moviments internacionals de classe. El moviment obrer es concreta des de la darreria del segle passat en la Primera, Segona, Tercera i Quarta Internacional, però l’internacionalisme proletari encara no ha assolit la seva vertebració de maduresa. Les diferències econòmiques de zona i la confusió teòrica i política consegüents, ho han impedit fins ara.

També les comunitats nacionals generen poderosos moviments nacionals. Sota les esplèndides tesis leninistes a favor del dret d’autodeterminació de les nacions s’arrauleixen altres tesis, no tan conegudes, però que han estat molt operatives. «Cal respectar les nacions com un residu medieval per raons democràtiques, però són condemnades a extinció.» «El capitalisme ha començat a desfer les nacions, el socialisme, sense intentar-ho directament, farà avançar la desfeta i en l’etapa comunista final no en quedarà res.»

La història no dóna raó a Lenin. Ben al contrari. Mai com en aquest segle XX les nacions oprimides no s’han alçat en moviments nacionals decidits a aconseguir i mantenir la sobirania pròpia. Actualment Catalunya n’és capdavantera a Europa. Demà ho veurem al carrer.

Lluís M. Xirinacs.


Avui. Diumenge, 11 de setembre del 1977. Pàgina 8.

Al servei d’aquest poble.

Moviment nacional català.

Fins a avui, en aquesta columna, he anat explicant què era un moviment, un moviment popular, un moviment nacional. He marcat la diferència i relacions entre els moviments i els partits, entre el poder popular i el poder polític.

Avui és el primer Onze de Setembre en llibertat. Hem triat nosaltres el lloc de concentració. L’estàtua de Casanova torna a dreçar-se en el seu lloc. L’ajuntament i les forces d’ordre serveixen el desig del poble. El retorn de la Generalitat és a punt.

Avui, dia de la més gran mobilització del nostre poble, és un dia adient per a anunciar als quatre vents que el Principat de Catalunya ha estat animat des de sempre per un moviment nacional català, potser de vegades informal i inconscient, i que, des d’ara, cal que es formalitzi i es faci ben conscient. És un moviment doble de lluita per les nostres llibertats i de llur defensa, i d’exercici i celebració de la nostra vitalitat com a catalans.

Aquest moviment pacífic i respectuós dels altres pobles es nodreix de l’exuberant associacionisme català dedicat, de sempre, a les més variades activitats. I té, com a fil conductor, les revoltes contra Felip V i contra les mesures uniformistes borbòniques, el moviment de la Renaixença industrial, comercial i literària de la primera meitat del segle XIX, la signatura del pacte del Tortosa el 1868, el federalisme català, la celebració dels congressos catalanistes el 1880 i el 1883, les Bases de Manresa i la Unió Catalanista el 1892, el Moviment de Solidaritat Catalana el 1906, la Mancomunitat de Catalunya el 1914, el Pacte de la Triple Aliança entre catalans, bascs i gallecs el 1923, el Pacte de Sant Sebastià el 1930, la Generalitat de Catalunya i l’Estatut el 1931 i el 1932. I, després de la guerra, el lent, però constant redreçament col·lectiu, que començà a surar a nivell conjunt els anys seixanta amb la Comunitat Catalana i el «fer país» de Jordi Pujol, i que els anys setanta arribà a la creació de l’Assemblea de Catalunya amb totes les assemblees de comarca, municipi o barri, i totes les associacions culturals, laborals, de veïns, etc., que hi enviaven delegació.

La gran corda de l’associacionisme català és formada per milers de fils reunits en cordills, que junts constitueixen el moviment nacional català, el qual fa possible avui la mobilització més gran de la història de Catalunya, l’acció d’unitat més convincent de la voluntat d’existència d’un poble davant tots els pobles del món.

En ocasió d’aquest fet transcendental demano a tots els catalans responsables que no vulguin dissoldre aquesta gran corda, sinó que vulguin continuar trenant-la endavant amb tot coneixement i responsabilitat. I que l’assemblea popular de Catalunya esdevingui el cap d’aquest moviment nacional català acceptat i sostingut per tots.

Lluís M. Xirinacs.

 

Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink