Maig 2014

Desobediència i poder popular. El llegat de Lluís Maria Xirinacs

Desobediència i poder popular. El llegat de Lluís Maria Xirinacs.

El proper dijous, dia 5 de juny del 2014, a les 19 hores 30 minuts, al Casal Jaume Compte de Sants (carrer Muntadas, 24 de Barcelona), hi haurà un acte públic.

El ponent és Joan Parés, membre de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs i del Centre d’Estudis Joan Bardina, a proposta de la CUP de Sants-Montjuïc, a Barcelona.

Per primera vegada, una de les forces polítiques presents al Parlament de Catalunya ens convida a presentar el llibre de Lluís Maria Xirinacs: «Tercera via. Sistema general a la mesura de l’home d’avui», basat en la proposta d’Agustí Chalaux elaborada per tal de bastir una nova economia.

Desitgem que moltes més forces polítiques tinguin aquest mateix interès, tant dins la nació catalana com arreu, doncs les propostes d’aquesta obra requereixen de la majoria necessària per la seva aplicació en cada indret.

El llibre fou publicat en primera edició el 23 d’abril de 2012 i, en segona, l’11 de setembre d’aquell mateix any.

Per a més seguretat, està disponible dins de tres recursos d’Internet, els enllaços per accedir al document en format electrònic són:

Web del Centre d’Estudis Joan Bardina:

http://bardina.org/nw2/tercera_via/terceraviact.htm

Bloc Xirinacs:

http://www.xirinacs.org/wp/2012/09/08/segona-edicio-de-lobra-tercera-via-den-lluis-maria-xirinacs-l11-de-setembre-del-2012/

Bloc del taller d’investigació Globàlium:

http://xirinacs.wordpress.com/2012/09/08/segona-edicio-de-lobra-tercera-via/

Organitzat per:

CUP Sants-Montjuïc, Barcelona.
Centre d’Estudis Joan Bardina.
Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs.

«La independència no es demana, es pren»
(Lluís Maria Xirinacs).

Tarja presentació Xirinacs CUP Sants-Montjuich, 5-6-2014.


Agustí Chalaux i Lluís Maria Xirinacs, una nova esperança per una humanitat responsable.

Agustí Chalaux (1911-2006) fou un adolescent inquiet que als seus 14 anys va assistir a una conferència del banquer Horace Finaly (1871-1945), llavors President de la Banca Nacional de París i dels Països Baixos. El banquer parlava de les vaques grasses i, durant el torn de paraules, el jove Agustí va preguntar: «I les vaques magres, qui les va inventar?». A resultes d’això en va néixer una gran amistat.

Durant alguns anys s’anaren veient tots dos, transferint-li en Finaly coneixements no escrits pertanyents a la casta superior dels grans banquers, fins que les seves vides se separaren. Una de les informacions que va expressar en Finaly al jove Chalaux era la següent: «Existí a l’Àsia Sudoccidental una edat d’or, on la moneda no era d’or ni d’argent, i on regnava la pau i la responsabilitat».

L’any 1936, en Chalaux va contemplar el fracàs dels seus amics llibertaris, que l’anomenaven «Xaló». Un d’ells, Abad de Santillán, li comentà: «Ja hem perdut la guerra i la revolució per no haver sabut, des d’un principi, dominar la moneda i la banca com a instruments al servei del poble; hem considerat, com uns adolescents, que les armes i la violència ho eren tot».

Més endavant, amb la revolta d’Hongria del 1956 contra la Unió Soviètica, l’Agustí Chalaux es va adonar que la violència revolucionària estava condemnada al fracàs, degut a que els estats moderns tenen tots els instruments al seu abast per esclafar les revoltes i perpetuar-se en el poder.

L’any 1979, en Chalaux va convèncer Lluís Maria Xirinacs (1911-2007) d’estudiar plegats un nou model polític, econòmic i social, explicant la següent anècdota: «Si tu tens excedents de carxofes, i hi ha gent que pateix fam, llavors pots inventar el diner necessari per comprar-les, donant diner a la gent que pateix fam, amb la qual cosa els excedents es consumeixen, els comerciants donen sortida als seus productes i la gent deixa de patir fam».

Van assabentar-se alhora, en un article de l’arqueòloga francesa Denise Schmandt-Besserat, titulat «El primer antecedente de la escritura» («El primer antecedent de l’escriptura») (http://bardina.org/padectin.htm) dins la revista «Investigación y Ciencia» que, tot investigant l’origen de l’escriptura a Súmer, ella també va descobrir l’origen de la comptabilitat. Durant milers d’anys, des del 8000 al 2300 abans de Crist, va existir a Sumèria una civilització de ciutats-imperis on es desenvolupava el mercat, però aquest es basava en intercanvis que deixen prova jurídica, evolucionant mitjançant instruments de fang cuit com fitxes foradades, boles amb fitxes a dins i tauletes.

Va resultar, doncs, que a Súmer va existir, durant milers d’anys, l’edat d’or de la qual va parlar en Finaly al llavors jove Chalaux. És la demostració que l’ésser humà no és corrupte per naturalesa, sinó que és l’antisistema actual basat en el diner anònim, que va de ma en ma sense deixar rastre, el que incentiva la manca d’honradesa humana. Justament amb el diner anònim s’inicia la cadena d’imperialismes moderns que dura fins els nostres dies.

Cal recuperar el caràcter nominatiu del diner. I això torna a ser possible mitjançant la moneda telemàtica. Cal fer-ho, però, sense deixar que la xarxa telemàtica monetària comporti una tirania en mans de polítics o banquers.

L’Agustí i en Lluís Maria van formar equip amb el metge Joan Parés, aquest darrer fent de secretari, fundant plegats el Centre d’Estudis Joan Bardina. L’any 1982 van redactar el seu primer llibre conjunt: «Tercera Via, Sistema General a la mesura de l’home d’avui», que trenta anys després ha estat editat en paper i posat a disposició de tothom per Internet (http://bardina.org/nw2/tercera_via/terceraviact.htm).

Després del mecanoscrit del «Sistema General», el Centre d’Estudis Joan Bardina va elaborar altres llibres i documents, que han estat traduïts i publicats dins del seu lloc web: http://bardina.org

Des d’aleshores, la llavor sembrada per l’Agustí Chalaux i en Lluís Maria Xirinacs espera que fructifiqui per construir una humanitat lliure, justa, responsable i en pau.

Agenda
Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Memorial Xirinacs a Cassà de la Selva

Memorial Xirinacs a Cassà de la Selva.

Divendres, 30 de maig, a les 20.30 h.

Lloc: Auditori de la Sala Galà de Cassà de la Selva.

Passi del documental:

Xirinacs, de l’amnistia a la independència.
Lala Gomà i Xavier Montanyà. Fundació Catalunya 2001.

A continuació parlaran els següents ponents de la Fundació Randa–Lluís M. Xirinacs:

* Manuel García: Model filosòfic Globàlium.
* Núria Roig: Arbre de les assemblees i notes biogràfiques.
* Joan Parés: Tercera Via. Sistema general… proposta d’una nova economia.

* Jordi Salat: Dimensió internacional del model Globàlium de Xirinacs, relacionat amb l’Ars Magna de Ramon Llull i comparat amb altres models filosòfics (I Ching, Càbala i Budisme).

Cinema propi per un estat propi.
Sala Galà: http://salagala.cat

 Memorial Xirinacs a Cassà de la Selva. Cartell.

Agenda
Imatges
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Xirinacs i la situació dels presos socials el 1977

Xirinacs i la situació dels presos socials el 1977.

Els amics de Llibertat.cat han publicat aquest article dins de l’apartat El fil roig:

«La meva hora ha acabat»: Xirinacs i la situació dels presos socials el 1977.

http://www.llibertat.cat/2014/05/-la-meva-hora-ha-acabat-xirinacs-i-la-situacio-dels-presos-socials-el-1977-26279

Capítol 200 i últim del llibre Amnistia–77 en el qual es relaten els fets i s’hi reprodueixen els articles al·ludits. A baix de tot, hi trobareu l’enllaç per baixar el document i també l’article original de l’Avui del 4 de novembre de 1977 que els amics de Llibertat.cat ens han fet arribar.

200. La meva hora ha acabat.

Després d’assistir al retorn del president Tarradellas (23-10), els meus amics més íntims em convencen que prengui unes minivacances per descansar. Desaparec, doncs, absolutament, des del 25-10 al 3-11. Només una persona sap on sóc. Aquesta persona no m’avisa de res. He triat la incomunicació total. Ni m’arriben els diaris ni tinc ràdio ni televisió. No sé què passa al món.

Retorno al «cada dia» el dijous dia 3-11 i m’assabento de l’explosió dels presos socials. Les «conduccions» ja s’han acabat. Llegeixo una carta oberta del meu entranyable amic Agustí Vall, on em recrimina la meva absència de la Model i el meu silenci, en els dies anteriors tan crítics. Immediatament redacto una resposta, llarga i meditada, que el director de l’«Avui» té la gentilesa de reproduir íntegra en el diari del 4-11. Amb aquests dos documents acabaré aquest llibre.

Permeteu-me, però, que digui, abans de tancar, que després no vaig anar a les reunions de l’Entesa dels Catalans mentre no van demanar l’indult per als presos socials i que vaig comprometre’m a no entrar al Senat de Madrid mentre no hi hagués indult. Aquest segon compromís, políticament incorrecte, m’ocasionà el desprestigi més gran entre la gran població que només vol seguretat, i, després de mantingut per mi durant molts mesos, fou abandonat finalment, en franca derrota, davant la impossibilitat de decantar el suficient nombre de senadors cap a la concessió de l’indult. L’Entesa respon (5-11) a les meves crítiques, explicant les actuacions que està duent a terme: a) convocatòria dels grups parlamentaris catalans per a tractar del tema; b) petició de revisió urgent de la situació penal, i c) suport a tota iniciativa d’indult.

Els parlamentaris catalans creen una comissió d’investigació dels fets de la Model (8-11). Es fa una comissió al Senat que visita totes les presons. En formo part. Visitem moltes presons. Els nostres informes són esborronadors.

El senador Bandrés i jo presentem a la mesa del Senat el projecte de llei sobre indult per als presos socials (10-11).

L’indult no arribarà mai.

Enmig de l’aflicció general, no sé on posar-la que s’escaigui, una nota d’humor negre: el Consell Superior de Justícia Militar m’aplica l’amnistia pel delicte d’haver escrit la «Carta a un policia armat» i el Tribunal Suprem m’aplica l’amnistia pel delicte de ser l’autor del llibre Entro en el gran buit (8-11).

«Carta oberta per a en Lluís M Xirinacs

Estimat Lluís:

A la nit del dissabte passat va esclatar el temut motí a la presó “Model”. Fum, crits, sang, grisos, ambulàncies, runes…

I tu no hi eres!

Després han vingut els trasllats dels presos a diverses presons: Osca, Terol, Sòria, Ocaña i Segòvia…

I tu no hi eres!

Malgrat les promeses del governador i d’alguns parlamentaris, els trasllats han continuat avui, dia primer de novembre. Davant la Model, en ple carrer d’Entença, s’han reproduït les escenes de dolor dels familiars dels presos que eren traslladats, dones per terra. La policia ho contemplava indiferent.

Però tu no hi eres!

T’escric des del mateix carrer d’Entença, embolcallat pels fums i sorolls dels camions, envoltat pel xerrar de mil converses diferents. T’esglaiaries de sentir algunes frases contra el ministre de Justícia, contra Tarradellas, contra els parlamentaris catalans, contra el senador Xirinacs.

Sí, també contra tu!

El que havies guanyat durant els vint-i-un mesos d’encadenament voluntari davant la presó, s’està enderrocant a una velocitat insospitada.

Fes-te present per l’amor a la justícia; per l’amor a la llibertat que tant has defensat, no continuïs ni un minut més en el teu mutisme que, des d’Entença estant, ens sembla culpable o al menys incomprensible.

Agustí Vall i Fortuny. (Mundo Diario, 2-11-77).»

«La meva hora ha acabat».

«Avui», divendres 4-11-77. «De Lluís Maria Xirinacs, senador independent adscrit a l’Entesa dels Catalans i lluitador infatigable en favor de l’amnistia, hem rebut un llarg article que reproduïm íntegrament, on es refereix al motí de la Model i a la situació general penitenciària. X. escriu aquest article en forma de carta oberta a Agustí Vall, el qual li havia retret, des de les pàgines de “Mundo Diario”, la seva absència al carrer d’Entença durant el passat amotinament. X. té frases molt dures per als senadors de l’Entesa dels Catalans que, a criteri seu, no s’han preocupat prou pel tema de l’amnistia dels presos socials. Fa un conjunt de consideracions que cal qualificar d’”explosives” i que, donada la seva personalitat i com a servei a la clarificació política en el nostre país, oferim avui. Ni cal dir que l’AVUI està obert a totes les comunicacions que els senadors de l’Entesa i altres persones i forces polítiques catalanes vulguin fer-nos, que totes elles ens mereixen consideració i respecte.

Aquest és el text íntegre que X. ens ha fer arribar:

«A n’Agustí Vall i Fortuny, en resposta a la seva carta oberta a “Mundo Diario” de 2 de novembre de 1977.

Amic Agustí:

Hi ha moment de parlar i moment de callar, moment d’estar present i moment d’estar absent. Em retreus la meva absència i el meu mutisme davant dels greus fets esdevinguts en la presó Model de Barcelona. Em dius que el que havia guanyat durant els vint-i-un mesos d’encadenament voluntari davant la presó es va enderrocant a una velocitat insospitada. Jo et diria que allò que no havia guanyat en vint-i-un mesos, allò que constitueix el meu fracàs, es va palesant a una velocitat insospitada. I no saps com me n’alegro.

Primer et demano que repassis els tres anys que vaig passar desafiant descaradament el Tribunal d’Ordre Públic i tot el règim, del 1970 al 1973. Cada dia, durant tres anys, vaig estar amb l’ai al cor, esperant la detenció. En segon lloc, et demano que repassis els dos anys de presó, 1974 i 1975. Els tinc escrits fil per randa. En tercer lloc, et demano que tractis d’imaginar què representen els dos darrers anys, 1976 i 1977, sempre sotmès a l’angúnia dels presos, a l’agressió dels enemics, a les inclemències físiques, a la pol·lució, a les exigències de milers i milers de visitants de tota mena, sense la més petita protecció. Poble meu, què podia haver fet per tu que no ho hagi fet? Respon-me.

He vorejat la bogeria”.

Els darrers mesos he vorejat la bogeria. Estic greument malalt dels nervis, identificat fins en això amb tants i tants presos desesperats davant l’egoisme despietat d’una societat insolidària. Les darreres setmanes havia faltat alguns dies al carrer d’Entença sota l’excusa d’una grip per no dramatitzar. M’estava tornant boig. Em vols boig, Agustí? Crec que no t’acabes de fer la idea del càstig continuat, en primera línia de front, a què he estat sotmès des d’aquell 25 de desembre de 1970, quan, a propòsit del Procés de Burgos, vaig començar la meva primera vaga de fam important. Des d’aquell dia fins al 15 d’octubre d’enguany, en què el meu cap m’ha fet tocar a retirada, he estat en campanya, en una llarga guerra de set anys sense treva, sense vacances, jugant-m’ho tot a la desesperada en primera línia de foc. Us havíeu acostumat a tot això, oi? La Vicenta, la mare, la família, els he tractat a patacades. Els meus amics, els que sempre m’han ajudat, entre els quals et compto, els he tractat a patacades. Saps molt bé, per exemple, les males estones que t’he fet passar des que et vaig demanar ajut per a la darrera campanya d’amnistia. Per als altres, els qui m’explotaven i agredien, tot ha estat suavitat, delicadesa, paciència, comprensió, perquè es tractava d’una guerra no-violenta.

Saps, per la història d’Israel, que cal tenir molta paciència a fi que el poble i els seus responsables despertin de llur somnolència i es posin a caminar. Però la paciència té un límit, un límit precís. Tots els pecats seran perdonats menys un, el pecat contra l’esperit. Quan el poble i els responsables, coma nens malcriats, coneixent com coneixen la dedicació de qui els serveix desinteressadament, se’n burlen, s’aprofiten de la bondat i del servei i volen convertir el servidor lliure en un esclau forçat al servei de llurs capricis, aleshores s’acaba la paciència. El poble fabrica delinqüència a tones i no vol els delinqüents al carrer i amenaça Xirinacs perquè demana indult per a ells. Però quan un fill va a la presó volen arrencar la barba de X. perquè no se n’ocupa prou. Els governants fabriquen delinqüència a cabassades, molts d’ells mateixos són els més grans delinqüents, donen indults quan se’ls demana amnistia i el neguen quan se’ls demana indult.

Em volen com un saltimbanqui”.

Tu també hi has caigut una mica, en aquesta trampa, en la darrera carta oberta de “Mundo Diario” (2-11-77). Demaneu que lliuri la seva vida a qui ja l’ha lliurada davant de tothom, anys i anys. I vosaltres no lliureu la vostra. Em voleu com un saltimbanqui de fira al qual el públic cruel, còmodament assegut, demana a crits un número cada vegada més difícil i més arriscat. Que no en teniu prou encara, goluts?

T’escric –dius- des del mateix carrer d’Entença, embolcallat pels fums i sorolls dels camions. No et fa so de sacrilegi, aquesta frase? ¿Saps tu què representen dotze hores diàries, durant vint-i-un mesos, sense diumenges ni vacances, amb els fums i sorolls dels camions i altres cosetes? Potser vols que m’hi estigui vint-i-un mesos més? ¿O tota la vida com Simeó l’Estilita dalt de la seva columna, o com un iogui hindú sobre un llit de punxes, perquè es puguin burlar i em puguin escarnir tants homes infantilitzats, cruels i malcriats, que abunden per obra i gràcia d’idiotes paternalistes, que es volen fer passar per sants amb els afalacs d’una humanitat dròpola i vagarra?

Saps per què he abandonat el carrer Entença? Perquè m’ho havia proposat així, quan us vaig demanar aquest estiu, la darrera campanya d’amnistia. Estava al límit de les meves forces i em vaig dir: la campanya finirà el dia 15 d’octubre; si per a aquell dia no hi ha amnistia plegaré i diré públicament: ‘En Xirinacs ha fracassat. Vint-i-un mesos de guàrdia no violenta davant la presó, precedit de llargues vagues de fam en favor de l’amnistia no han portat l’amnistia. Que no s’estranyi la societat si torna la violència. D’alguna manera ha de restar clar que la voluntat del poble és sobirana’. Vingué una amnistia, no total, per als polítics. Com no és total, és natural que encara sorgeixin brots de violència política i, com s’ha oblidat d’indultar els presos socials reprimits per la duresa del sistema polític ‘passat’, esclata ara la violència a les presons i entre els familiars i amics dels presos socials. És la seva hora i el poder de la violència. La meva hora ha acabat. Per a cadascú hi ha temps de no-violència i temps de violència. Visca el motí de la COPEL amb la seva violència!

Només Bandrés…”.

He escrit dotzenes d’articles avisant. He parlat amb el governador civil, amb el director de la Model, amb el director general de presons, amb el ministre de l’Interior, amb el ministre de Justícia. He parlat amb munió de diputats i senadors. Només Juan María Bandrés i, més fluixos, els altres senadors bascos s’han bellugat, però amb lentitud i tot perseguint, els del PNB, interessos partidistes. Molt més tímidament inicià alguna cosa Josep Solé Barberà en la Comissió de Justícia del Congrés. Com dic en un article del 20-11-77: ‘En general hi ha una fredor completa. Que els presos s’obrin les venes. Que s’omplin el cor d’odi i venjança. Que se suïcidin. Que prenguin els presos polítics amnistiats com ostatges. Que esclatin les presons i que quedin reduïdes a cendres. Sé que alguns presos socials em volen arrencar la barba per haver-los traït i abandonat. Que me l’arrenquin’. Que plegui Xirinacs. És un inútil. Que mori. Ha fracassat. La no-violència és una enganyifa.

En Josep Benet deia que calia redactar-ho tot molt bé. En Josep Anton Baixeras, que es vigilés de no indultar tal cosa. En Martín Retortillo, que es vigilés de no indultar tal altra. En Pedrol Rius, que calia esperar la reforma legislativa. En Landelino Lavilla, que ja es despenalitzarà després. L’Aliança Popular, que estem desmuntant les defenses necessàries…

Ells, els governants, ho he dit cent vegades, són els criminals per endarrerir l’amnistia política, per donar indults als presos socials amb la finalitat d’evitar l’amnistia política. Ara, la COPEL té consciència política i uneix el presos socials. Visca la COPEL! Visca la seva carta a “Mundo Diario”!

Em prenen el pèl”.

Ho vaig avisar amb tota serietat i prudència en la meva intervenció davant el Ple del Senat el dia 14 d’octubre en què s’aprovà la llei d’amnistia política. Ángel García Montero, pres social del penal de Burgos, m’escriu: ‘Igual que els meus companys, he conegut amb tota emoció i gratitud el seu record per a nosaltres al Senat amb ocasió de l’aprovació de l’amnistia. En nom propi i dels meus dos-cents companys li expresso la meva sincera gratitud. Vaig demanar al Senat que afegís, a la llei d’amnistia política, uns tocs d’ètica, d’humanitat, propis del Senat. No em van fer cap cas. No es pogué canviar ni afegir ni una paraula. Només dir “sí” i aplaudir com xaiets. No es deixà parlar a Bandrés. Només toleren el meu llenguatge flonjo i no-violent. Pecat contra l’esperit. Em prenen el pèl. Vaig esperar, encara, al Ple de la setmana següent. Res de res. Exploto a “Diario 16”: el Senat és un niu de panxacontents. Ningú no en fa cas. Doncs, s’ha acabat.

Avui, a les 4’30 de la tarda, tenim sessió plenària de l’Entesa dels Catalans. Jo he avisat que no hi aniré. Els considero culpables del motí de la presó de Barcelona. Fins que l’Entesa dels Catalans no hagi dipositat a la mesa del Senat una petició d’indult per als presos socials no assistiré a cap reunió més. I fins que el Senat no tingui en el seu ordre del dia l’indult esmentat no assistiré a cap reunió del Senat.

Hi ha temps de parlar i temps de callar, temps d’estar present i temps d’estar absent. Si vols, amic Agustí, enceta els teus vint-i-un mesos de guàrdia davant la presó per a entretenir babaus.

Gràcies a tu he trencat el meu mutisme culpable o, si tant no, incomprensible. Qui pugui entendre que entengui”.»

Lluís Maria Xirinacs. Amnistia–77 Franco ha mort?

Lluís Maria Xirinacs. La meva hora ha acabat.

Lluís Maria Xirinacs. Avui, 4-11-1977, pàgina 5.

Abadia editors. Febrer de 2006. Pàgines: de la 634 a la 639.

De vegades a qui més dóna se li demana encara més.
Siguem curosos i donem-los suport.
Escoltem la veu dels qui més arrisquen.

Escoltem la veu dels qui parlen alt i clar…
Llavors cadascú i tot el poble sabrem què hem de fer.

Lluís Maria Xirinacs davant la model.
Lluís Maria Xirinacs parlant amb un amic, davant la presó Model.

Imatges
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Adhesió al Pacte Nacional pel Dret a Decidir

Adhesió al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

La FUNDACIÓ RANDA – LLUÍS M. XIRINACS s’adhereix al PACTE NACIONAL PEL DRET A DECIDIR.

Naturalesa, objectius i funcions:

- Fer partícips del procés de l’exercici del dret a decidir i de la celebració d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya la societat civil, les institucions més representatives del país, el món local i les forces polítiques que hi siguin favorables, més enllà de la seva posició final, amb els objectius següents:
- Dur a terme una orientació general del procés per fer efectiva la consulta sobre el futur polític de Catalunya.
- Crear un espai de debat i diàleg permanent sobre el dret a decidir.

- Facilitar el debat democràtic que comporta l’exercici del dret a decidir, garantint que el dret a ser consultat comporti també el dret a defensar la posició que cadascú consideri més convenient.
- Recollir les propostes que emanin de la societat civil i dels seus agents i institucions per enriquir el procés de l’exercici del dret a decidir.

- Difondre i garantir els valors democràtics del dret a decidir com a expressió i fonament de la participació ciutadana directa en els afers col·lectius de gran transcendència.
- Garantir la participació i la coordinació dels diferents actors organitzats del país a favor del dret a decidir: entitats socials i ciutadanes independentment del seu objecte social; agents econòmics i socials; partits polítics, i institucions públiques.

- Fer pedagogia i explicar el dret a decidir i la celebració de la consulta; i proposar i impulsar els mecanismes i accions necessaris perquè el debat sobre el futur de Catalunya arribi arreu de la societat catalana i en garanteixi la participació ciutadana.

Composició:

Estarà integrat per: entitats civils, cíviques, ciutadanes, culturals, econòmiques, sindicals, empresarials; el món local; els grups parlamentaris que han donat suport al dret a decidir, i el Govern.

http://www.dretadecidir.cat

Hi ha una política de dominació que ens impedeix el dret a decidir.
Hi ha una política de col·laboració que ens impedeix el dret a decidir.
Des de fa un any el poble no polític més conscient s’ha alçat per

exigir el Dret a Decidir.

Dominació, no.

Col·laboració no.

Decisió!

Lluís Maria Xirinacs Damians.
Barcelona, febrer del 2007

1r aniversari de la PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR.

Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

En suport de Jaume Sastre de Mallorca

En suport de Jaume Sastre de Mallorca.

El nostre suport, respecte i solidaritat per a Jaume Sastre des de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs.

Jaume Sastre, professor de l’IES Llucmajor, ha iniciat a la Casa Llarga (Palma de Mallorca) una vaga de fam en defensa de l’educació pública des d’on ha rebut el suport dels seus alumnes, Jubilats per Mallorca i l’Assemblea de Docents:

http://www.llibertat.cat/2014/05/un-docent-inicia-una-vaga-de-fam-a-mallorca-26099

Jaume Sastre, Biel Majoral i Jaume Santandreu parlen. Jaume Santandreu, qui fou un dels ponents en la presentació a Mallorca del llibre Dietari Final de Lluís Maria Xirinacs, l’any 2008, cita Gandhi i Xirinacs com a referents:

http://www.youtube.com/watch?v=lqPO3ZlkBCs

Missatges de Bartomeu Mestre i Sureda Balutxo:

http://blocs.mesvilaweb.cat/JaumeSastre

La pàgina de l’enllaç constitueix un diari del protagonista de la vaga de fam. Possiblement, els seus companys l’hauran de rellevar més endavant. Hi podeu enviar comentaris, suggeriments, missatges, expressions de solidaritat i de suport…

L’espai, amb un gran jardí, és ideal per anar a fer-hi una passejada i és més que recomanable tant per infants com persones grans. El metge diu que el vaguista ha d’estar acompanyat totes les hores del dia. Amb persones de l’Assemblea de Docents i d’altres col·lectius cívics i voluntariat, s’han programat torns de matí, tarda i nit. Qui pugui i vulgui col·laborar, pot indicar l’horari i el dia que podria estar-hi unes hores de guàrdia. A banda de la visita diària del metge, cada dia a les 19h, hi ha el relleu de la persona que acompanyarà el vaguista. Entre les 19h i les 22h són les millors hores per anar-hi a compartir una estona, perquè cada dia hi haurà convidats per parlar i reflexionar sobre la situació actual del país. També es programen activitats de lleure.

Per anar des de Palma a la Casa Llarga, gestionada i dirigida per Jaume Santandreu, la millor manera és agafar la carretera de Valldemossa. Una vegada passat l’hospital de Son Espases, a la rotonda següent, girar totalment de nou en direcció a Palma i en veure de nou la senyalització de Son Espases, agafar el camí de la dreta que acondueix a l’entrada de la possessió mallorquina. Si les barreres estan tancades, hi ha un timbre.

Entre tots i totes ho farem tot!

PS.- Per a usuaris del Facebook, s’ha creat aquesta pàgina:

https://www.facebook.com/vagadefamjaumesastre?fref=ts

El mes de febrer de l’any passat vaig publicar l’article que trobareu a l’enllaç http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239780 dedicat a Jaume Sastre, que avui ha agafat una força i una vigència inusitada, atesa la vaga de fam iniciada pel protagonista. Una vaga que no només mereix un gran respecte, sinó un suport incondicional i sense restriccions de cap casta.

L’escrit desemmascara els mecanismes de poder i els seus còmplices, tant aquells a qui els tremola el pols, com als col·laboracionistes botiflers.

Ausiàs March ens brinda un poema que és tota una metàfora:

‘Xí com lo taur se’n va fuit pel desert,
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l’ha desert!

Ni una passa enrere! Endavant les atxes!

Jaume Santandreu, Jaume Sastre i Biel Majoral.
Jaume Santandreu, Jaume Sastre i Biel Majoral.

Fotografia: Bartomeu Mestre «Balutxo».

La força de la veritat.

Gandhi va anomenar ahimsa a la no violència, però a ell no li agradava la paraula perquè la trobava negativa. La mutació que fa Gandhi és convertir el negatiu en positiu. Hi ha gent que ho interpreta com a no-violència activa, per afegir-hi alguna cosa positiva. Ell li canvia el nom i en comptes de no-violència diu satyagraha. Satya, en sànscrit, vol dir veritat, i graha força; satyagraha és la força de la veritat en positiu.

Lluís Maria Xirinacs Damians.
Fragment del curs Filosofia i pràctica de la no-violència.

Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Lluís Maria Xirinacs va participar en la campanya de solidaritat amb Manuel Viusà

Lluís Maria Xirinacs va participar en la campanya de solidaritat amb Manuel Viusà.

Es publiquen les fotografies de les mobilitzacions contra el judici a Manuel Viusà, 1979.

Nació Digital ha publicat unes 45 fotografies inèdites de mobilitzacions contra el judici a Manuel Viusà (http://www.llibertat.cat/2010/09/manuel-viusa-i-gertrudis-gali-11464), realitzat a París en virtut d’una petició d’extradició el 1979, en el dia del 35è aniversari d’aquest fet històric per a l’independentisme català.

A les fotografies apareixen personalitats com Lluís M. Xirinacs, que va participar en la campanya de solidaritat, o bé l’històric militant del FNC Gregori Font Catibiela. També apareixen membres dels CSPC i una marxa d’IPC a Figueres:

http://www.llibertat.cat/2014/05/es-publiquen-fotografies-de-les-mobilitzacions-contra-el-judici-a-manuel-viusa-26100

http://www.naciodigital.cat/noticia/68286/maig/79/independentistes/ocupen/portus/contra/extradicio/viusa

http://dades.grupnaciodigital.com/redaccio/arxius/imatges/201405/990_1399581908026_Protesta_per_la_llibertat_dels_patriotes_catalans_La_Jonquera_foto_Josep_Maria_Montaner_1979-.jpg

Imatges
Enllaços
General

Comments (0)

Permalink

Santiago Vilanova: Declaració unilateral?

El Punt Avui, 13-5-2014. Santiago Vilanova: Declaració unilateral?

Declaració unilateral?
13/05/14 02:00 - Santiago Vilanova.

Quan es declari unilateralment la independència, l’ANC haurà d’estar preparada per definir la Constitució i les estructures d’estat.

Santiago Vilanova.Santi Vilanova.

El setembre passat, després del colossal èxit de la Via Catalana, aquest diari va demanar-me, entre d’altres col·laboradors, la meva opinió sobre el procés. Quan alguns amics de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) varen llegir la meva resposta varen considerar que havia anat massa lluny en dir que esperar el vistiplau del govern espanyol sobre la consulta era una pèrdua de temps que agreujaria la crisis social, política i econòmica (i alhora ecològica); que la llei de consultes i les eleccions plebiscitàries serien bloquejades. Finalment, deia, no ens quedarà altra alternativa que la que espera Madrid per reprimir-nos: una declaració unilateral d’independència. Aquesta repressió, tot i el risc i patiments que comportaria, provocaria l’impacte mundial que desitgem.

El viatge s’acaba i tot indica que la ruptura amb l’Estat espanyol es consolidarà obligant el govern de Mas a rebaixar posicions. El govern espanyol coneix molt bé el tarannà de CiU durant els anys que ha dominat l’estratègia del «peix al cove» i sap que les connivències econòmiques i complicitats que s’han conreat durant la Transició poden acabar imposant el realisme. Però el que no han previst els seus serveis d’intel·ligència, ni els seus «talps» en els mitjans de comunicació i tertúlies, és la capacitat de l’ANC d’organitzar-se, de resistir i, si cal, ocupar el buit que deixin els partits polítics tradicionals incapaços, per les seves pròpies estructures jeràrquiques, d’impulsar una alternativa popular de base democràtica. O no és la «demòtica» (el govern del poble) que ens proposava Lluís Maria Xirinacs tant representativa com la via parlamentària?

Voleu organització més exemplar que l’ANC? Aquest és el nou pal de paller del catalanisme del que han de sortir els polítics i les estructures d’estat del segle XXI. Veure l’ANC com un lobby independentista instrumentalitzat per CiU i ERC és desconèixer el moviment per dins, en tota la seva força territorial i comarcal. El seus caps més visibles, la Carme Forcadell i en Jaume Marfany, entre d’altres, treballen incansablement, sense radicalismes gratuïts, els principis i el full de ruta aprovat en les assemblees nacionals, com la darrera del 5 d’abril a Tarragona.

Totes les sectorials de l’ANC estan preparades per una situació de suspensió política i jurídica de la Generalitat, com ho està l’Assemblea d’Ajuntaments Independentistes. Pensen i estudien el model fiscal, educatiu, sanitari, mediambiental i energètic del futur Estat, que no té perquè ser coincident amb el model d’estats liberals actuals.

El Consell per la Transició Nacional anomenat per president Mas farà bé la seva feina però el seu objectiu sembla ser defensar el status quo i no trepitjar els privilegis dels grans grups econòmics i energètics que han dominat durant la Transició. El model energètic, per exemple, que preparen els independentistes de Convergència accepta allargar la vida de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs fins als 60 anys i preveu un pacte amb Iberdrola, Fecsa-Fenosa, Agbar, Novartis i Abertis que mantingui els seus interessos econòmics. L’ANC, en canvi, és l’única estructura cívica capaç d’optar per la democratització del sector energètic (aigua, gas i electricitat) i de fer-hi participar a tots els usuaris.

Quan es declari unilateralment la independència l’ANC haurà d’estar preparada per definir quina Constitució i quines estructures d’estat vol el poble que ens garanteixin la justícia social i una gestió ecològica del territori i dels seus recursos. Fins i tot haurem de ser capaços de sorprendre al món amb un Estat de característiques no homologables als Estats tradicionals heretats del segle XX; un estat català modèlic, amb formes de gestionar l’energia, la defensa civil, l’agricultura i les tecnologies industrials al servei d’una economia del bé comú. Aquesta és la veritable Ítaca que ens espera al final del viatge.

Darrera actualització (Dimarts, 13 de maig del 2014 02:00).

Enllaç a l’article original:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/740664-declaracio-unilateral.html

 

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink