Gener 2014

La piràmide política planetària.

La piràmide política planetària.

Piràmides d’Egipte sota el Sol.Alexandre Deulofeu (1903-1978) va afirmar que tots els pobles de la terra viuen dins de cultures que passen per fases alternades, primer de fragmentació i després d’unificació. La veritable nova creació artística, filosòfica i científica es produeix durant les fases de fragmentació, i durant les fases d’unificació no hi ha una veritable nova creació, però es distribueix aquesta creació per tot el territori afectat per aquella cultura.

També va dir que els imperis tenen una durada limitada a cinc segles i mig aproximadament.

Això vol dir que una i altra etapa de les cultures són necessàries per al desenvolupament de la Humanitat. També vol dir que les estructures polítiques de les nacions són canviants, i que les guerres solen produir-se degut a la resistència a aquests canvis.

Deulofeu afirmava que cal que els cicles dels imperis i de les civilitzacions passin de produir-se de forma violenta a fer-ho de forma pacífica, i la millor forma de fer-ho és mitjançant la Confederació mundial de pobles lliures.

La Confederació mundial de pobles lliures consisteix en una piràmide política planetària on, a la base, hi tenim els individus, en un nivell més amunt les nacions, a sobre els continents i en el vèrtex superior el món sencer. És la culminació del procés polític de la Humanitat que viu en el nostre planeta.

Tot individu és representat dins de la seva nació, tota nació és representada dins del seu continent i tot continent és representat dins del món sencer. No hi ha cap individu per sobre d’un altre, ni una nació per sobre d’una altra, ni un continent per sobre d’un l’altre, sinó individus, nacions i continents més o menys evolucionats els uns respecte els altres.

La Unió Europea pot esdevenir algun dia una veritable confederació continental de pobles lliures, si totes les seves nacions, sense excepció, hi són representades. Cadascuna pot aportar al conjunt, amb veu pròpia, les seves solucions originals al conjunt de nacions d’Europa. Una justícia europea pot dirimir els conflictes entre nacions, de la mateixa forma que la justícia de cada nació dirimeix els conflictes entre individus.

Dins d’una confederació continental de pobles lliures, els canvis interns en les fronteres administratives no afecten el bon funcionament del conjunt, ans al contrari. Al ritme lent dels cicles dels imperis i de les civilitzacions, en algunes ocasions es produiran unions locals, en altres separacions locals, depenent de la decisió dels individus que formen part de la comunitat que ha de prendre la decisió d’unir-se o separar-se.

No només ha de ser el continent europeu qui ha d’organitzar-se d’aquesta forma, també la resta de continents, sota la forma de confederacions que tenen una mida ajustada com perquè totes les nacions que hi conviuen hi quedin representades dins dels òrgans comuns de decisió.

Els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre individus, són completats pels valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat de les nacions i també dels continents, allunyant de nacions i continents les guerres i les intervencions arbitràries procedents de l’exterior. Totes les nacions tenen la seva llibertat respecte el domini de les altres, totes les nacions són igualment representades dins dels òrgans comuns de decisió, totes les nacions s’ajuden fraternalment en allò que cada altra nació necessita i participen fraternalment dins del projecte polític comú.

Aquest objectiu suposa que totes les energies humanes que s’havien emprat per fer-se la guerra uns individus contra els altres, unes nacions contra les altres, i uns continents contra els altres, es destinen per fer evolucionar la Humanitat dins de tots els àmbits de la seva activitat, amb el degut respecte cap a la Natura de la qual aquesta Humanitat en depèn.

És una hipòtesi de treball, pendent de demostrar públicament, que el dia que desterrem les guerres i assolim aquest objectiu de la Confederació mundial de pobles lliures, ens adonarem que la piràmide no acaba en els limitats confins del nostre planeta, sinó que serem mereixedors de participar en una estructura política que supera les fronteres de l’espai.

Potser per això els antics ens assenyalaven el camí mitjançant unes piràmides de pedra que encara ara som incapaços de reproduir. És potser per això que la piràmide política planetària és la nostra porta a les estrelles.

Brauli Tamarit Tamarit.
Dimarts, 14 de gener del 2014.

Imatges
Escrits (diversos autors)
General

Comments Off

Permalink

Homenatge, fa 14 anys

Homenatge, fa 14 anys.

*L’1 de gener del 2000 (fa 14 anys) en Lluís M. Xirinacs es plantà a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per l’Assemblea dels Països Catalans.

Avui, en homenatge a Lluís M. Xirinacs i a totes i a tots els qui han lluitat i lluiten per la nostra cultura, per la nostra llengua, per una societat més justa i solidària, per la llibertat del nostre poble… contribuint així a la consecució de la Vera Pau i a la fraternitat entre tots els pobles de la Terra, us oferim la CRIDA 2000 amb l’alegria de comprovar com les llavors germinen i com la CRIDA per la llibertat ressona arreu.

Amb el compromís de continuar,

Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs.
Rambla de Badal, 121, 1r
08028 Barcelona

Telèfon: 93-419.47.47.
info@fundacioranda.org
- germanies.randa.xirinacs@gmail.com

Crida Països Catalans, any 2000.

MANIFEST-«CRIDA-2000. PAÏSOS CATALANS».

1. Convoco a l’Assemblea dels Països Catalans.

La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat.

Convoco a l’Assemblea dels Països Catalans, convoco tots els habitants de la Catalunya del Nord, de la Franja de Ponent, de les Illes Balears i Pitiüses, del País Valencià, del Principat d’Andorra i del Principat de Catalunya, siguin de la procedència que siguin, amb consciència de pertànyer a una nació amb arrels mil·lenàries i que anhelin la responsabilitat del seu futur.

La meva convocatòria respon a una única finalitat primera: la proclamació de la nostra independència com a poble sobirà, dintre d’Europa, en la línia de les declaracions dels Drets dels pobles de la ONU, en la seva singularitat i en igualtat fraternal amb la resta de pobles de la Terra.

«La independència no es demana, es pren».

2. El poder dels poderosos.

Nosaltres hem mantingut el poder dels estats espanyol i francès. Cal que aquest poder i el dels imperialismes polítics, religiosos, militars, econòmics o culturals estiguin sotmesos a la qualitat de la nostra convicció d’ésser una nació digna de regir el seu destí.

La nostra força de poble no s’alimenta d’aquests poders.

El poder acumulat en les estructures polítiques i socioeconòmiques del nostre propi poble, desposseït, en la base, d’informació fidedigna, d’opinió i de decisió públiques, segrestades pels nostres polítics en exercici, es fonamenten en la nostra passivitat resignada.

Malgrat les nostres diferències, cal que neixi la nostra força de la nostra cohesió, del nostre consens cordial, del nostre pacte de fidelitat, del nostre compromís de germanor i de la defensa del nostre ésser com a poble.

«Lluitarem contra el fort mentre siguem febles».

3. Una veu ferma i sincera.

Ara és el moment que els nostres partits, sindicats i Institucions escoltin la nostra veu, una veu realment ferma i sincera. Ara és el moment que la voluntat del poble esdevingui la veu de la responsabilitat solidària, amb les mans lliures per acollir en germanor totes les diferències i diversitats interiors, sempre que no vulguin destruir la nació i retornar-la a la subjecció que ha patit durant els darrers segles.

Ara és el moment de satisfer la nostra ànsia de solidaritzar-nos amb els desposseïts de la nostra terra i amb les nacions explotades i oprimides del món, tot començant per les més properes, i de renunciar per sempre més a tota agressió expansiva.

«Lluitarem contra nosaltres mateixos quan siguem forts».

4. A fi d’avalar la sinceritat d’aquest manifest.

A partir de l’u de gener de l’any 2000, símbol d’una nova vida de llibertat i responsabilitat per a la nostra pàtria, emprenc un acte testimonial d’afirmació de sobirania. I em planto.

No he sabut trobar millor manera que manifestar-me sense soroll de les 9 del matí a les 9 del vespre, tots els dies de l’any, davant el Palau de la Generalitat del Principat de Catalunya.

Espero que la salut i les forces permetin de mantenir-me en aquesta actitud fins que es constitueixi una vera Assemblea dels Països Catalans, generadora de la declaració d’independència per vies plenament solidàries i estrictament no violentes.

Així mateix, espero que altres persones del meu poble, amb la mateixa actitud, es creguin amb deure de prolongar la meva acció davant les altres Generalitats o davant de Consells Comarcals, Ajuntaments de municipi o de barri, etc.

«Jo sóc poble, tu ets poble».

5. Acollint-me a un dret indiscutible.

M’acullo al dret de qualsevol persona adulta a fer una crida a favor de la comunitat. I convido tota persona, que se senti catalana i que vulgui la independència dels PPCC, a comprometre’s públicament.

A aquest efecte s’inscriurà en l’Assemblea del seu territori (barri, municipi, comarca, regió o illa, país) o, en el seu cas, la crearà. Aquesta Assemblea i altres del seu nivell aniran substantivant Assemblees, cada cop més generals, fins a constituir l’Assemblea dels Països Catalans.

La força («-cràcia») del nostre poble («demo-») rau en la consistència d’aquesta Assemblea d’Assemblees, que hauran d’intentar arribar fins a la llar més humil o la masia més aïllada. En aquestes Assemblees, a més de la promoció de la independència, es tractarà de qualsevol tema que condueixi a la millor vida de la nació i, així, s’anirà enfortint la maduració de les seves noves responsabilitats.

«¿Qui prendrà cura de l’ànima catalana?».

El poble català és el subjecte col·lectiu actiu de la sobirania nacional.

Aquesta crida, abans que un emplaçament als Estats espanyol i francès, és una proposta dirigida al poble català.

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 1 de gener del 2000.

 Lluís Maria Xirinacs. Crida any 2000.

 La independència no és solament un dret, també un deure.

Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink