Desembre 2013

La Via Sànscrita, amb T. L. Ferros

La Via Sànscrita, amb T. L. Ferros.

«Ahimsa paramo dharma» repetia Gandhi, una vegada, i una altra, i una altra…

toni-f | Hinduisme | dijous, 19 de desembre de 2013 | 12:45h

Gandhi. Mahatma.«Ahimsa paramo dharma» és una expressió sànscrita que significa: la no-violència (ahimsa) és el deure (dharma) més elevat (paramo).

La frase -convertida en consigna de mobilització- va ser popularitzada per Gandhi en la seva llarga lluita per l’alliberament del seu país i resumeix de manera clara, curta i directa el pensament pacifista.

De fet, malgrat que la seva difusió ha tingut lloc en una època relativament propera, el concepte de no-violència està present en els textos sànscrits fins i tot des d’abans que la llengua adoptés aquest nom.

Ja al Rig Veda -el primer gran recull de textos literaris en una llengua indoeuropea, en aquest cas el vèdic, compilat uns 3.000 anys aC- la idea ja hi és present.

Malgrat que la paraula no-violència no hi apareix de manera literal, diversos himnes en glossen l’esperit:

Comú sigui el nostre pensament,
Com un de sol cantin els nostres cors,
Units estiguin els nostres esperits.

Que sempre hi hagi acord entre nosaltres.

RV. 10.191.4.

La divulgació del concepte d’ahimsa i de les seves múltiples dimensions té en el Mahabharata -l’enorme obre èpica amb la que la literatura sànscrita ha enriquit la cultura universal, amb fragments del segle IX aC- la seva potentíssima base de llançament, ja que hi apareix de manera reiterada:

La no-violència és el deure més elevat. La no-violència és l’autocontrol més elevat. La no-violència és el regal més elevat. La no-violència és la penitència més elevada. La no-violència és el sacrifici més elevat. La no-violència és el poder més elevat. La no-violència és l’amic més elevat. La no-violència és la felicitat més elevada. La no-violència és la veritat més elevada. La no-violència - és el missatge diví més elevat.

Anusasana Parva. CXVI. 37-40.

Al Bhagavad Gita, Krishna engloba repetidament la no-violència entre les virtuts que han d’adoptar els qui, com Arjuna, volen vèncer en la seva lluita personal:

El respecte als déus, als bramans, als mestres i als savis,
La puresa, la rectitud,
La continència i la no-violència

Conformen l’acció austera.

BG 17.14.

També Patañjali inclou la no-violència en el seu recull d’aforismes sobre la pràctica del ioga:

Quan la no-violència està fermament establerta, cessa l’hostilitat.

YS 2.35.

Afortunadament, més enllà d’aquestes arrels expressades en sànscrit, el concepte -i la pràctica- de la no-violència s’ha estès per tot el planeta i en totes les llengües (*) i il·lumina el camí d’una Humanitat cada vegada més humana.

(*) Destaca entre nosaltres l’obra i l’exemple de Lluís M. Xirinacs (1932-2007) que va fer de la no-violència l’eix del seu combat per la Llibertat.

http://blocs.mesvilaweb.cat/toni-f

Imatges
Poemes
Escrits (diversos autors)
Cançons
General

Comments (0)

Permalink

Xavier Montanyà, Un reclús se ha suïcidat

Un reclús s’ha suïcidat.
Xavier Montanyà. Publicat a Vilaweb.cat, 6/12/2013.

Al CIE de Zona Franca s’ha suïcidat un reclús. S’ha penjat amb els cordills de les sabates. Ahir era noticia. Demà se’ns haurà oblidat. Com ha passat amb l’home que, fa poc, va morir, de matinada, sol, als calabossos de les Corts. O tants d’altres. Hi passarà el Síndic, amb el barret de Monsieur Hulot, n’aixecarà acta, i després, anirà a comprar els reis pels negrets de la seva ONG, afectats de cataractes.

Mentrestant, Jorge Fernández, el Ministre, endureix la llei, reforça murs, valles i filferrades. Amenaça conductes, formes de pensar, la protesta, la queixa, la manifestació. La paraula. La idea. D’ell és la frase: «les fulles tallants de la valla de Melilla no són agressives». Amén. Gran perla d’una ment repressora. Clar. Són els africans, els agressius. Es llencen contra les fulles indefenses i les agredeixen. Amb les mans, amb la cara, amb els ulls i les orelles. Sanguinaris, que són.

Segles enrera la societat castigava pública i fulminantment. Al segle XIX, s’inventen les llibertats i també la presó. Al XX, tres guerres, dictadures feixistes i estalinistes. Arriben les transicions, les transaccions democràtiques. Es pefecciona el càstig, s’industrialitza, s’esborra de la realitat, s’oculta. Avui, molts encara no volen assumir, per exemple, que la doctrina Parot era una Il•legalitat, un frau de dret. Encara hi ha el règim FIES, instaurat pels socialistes, aquells mestres del cinisme moral que mentre prohibien la boxa a la televisió, muntaven els GAL. Tot en pro de la seguretat de les classes mitjanes i el vot, el seu passaport als paradissos de la corrupció.

Avui les presons estan massificades, la població reclosa ha crescut de forma alarmant. Com hem arribat a aquest extrem?

Acabo de llegir un llibre valent, rigorós, necessari: «Cárceles en llamas» (Virus editorial) de César Lorenzo Rubio, doctor en història per la UB. El millor treball, el més exhaustiu i contextualitzat que s’ha fet sobre un tabú de la transició: la COPEL (Coordinadora de Presos en Lucha), el moviment dels presos socials, la lluita pels drets organitzada pels presos dits comuns, que van quedar al marge de l’amnistia política i dels pactes de «la Modèlica».

L’autor rescata lluites, protestes, vagues de fam, automutilacions i repressió salvatge, amb testimonis de protagonistes, arxius i hemeroteques. També l’analitza en el context europeu, post maig 68, i en relació a d’altres moviments. La politització i l’acostament dels presos socials al moviment llibertari aquí, és paral·lel a processos similars referits a la Gauche Prolétarienne o Lotta Continua. Va ser un fort moviment social, amb suport exterior d’associacions de familiars, comités pro presos, la CNT, advocats, intel·lectuals i uns mitjans de comunicació compromesos. Un abisme, respecte al panorama actual. Aleshores, hi havia una preocupació d’amplis sectors de la societat. Avui ja no interessa gairebé a ningú el que passa darrera els murs de les presons.

També hi ha el despertar del moviment, la presa de consciència dels presos socials, gent que la dictadura també havia reprimit, castigat, i que se sentien ignorats per tota possibilitat de millora. La repercusió social i política que va tenir aquella lluita. La repressió, la tortura, els morts. Algú recorda el motí per l’assasinat de l’Habichuela, a la Model? O la mort, apallisssat, del pres llibertari Agustín Rueda a Carabanchel? L’actitut ambigua, covarda, de molts dels polítics, excepció feta de Bandrés o Xirinacs. El darrera del tapís del relat idil·líc de «la Modèlica».

Potser ha estat un tabú silenciat perquè va ser la lluita frontal més forta, sense xarxa, contra l’estat postfranquista. Hi ha dos grans tabús: la COPEL i el GRAPO.

A l’epíleg, Lorenzo repassa l’evolució del sistema penitenciari. Dels socialistes passant per «l’Aznarato» fins avui. Un enduriment «modern» del sistema que inicia Antoni Asunción (avui líder del Movimiento Ciudadano d’Albert Rivera), Director General d’Institucions Penitenciàries (1988-91) i Secretari General d’Afers Penitenciaris (1991-93), pare del règim FIES (Fitxers d’Especial Seguiment), una presó dins la presó, un sistema més proper a l’anul·lació de la personalitat, que a la suposada reinserció social, a la que diuen aspirar. Cal remarcar, també, l’opacitat i desinformació que envoltava el fenòmen. Asunción, llavors, no va autoritzar l’entrada a les presons a Human Rights Watch.

Venim d’allà. I hem fet camí. Avui, l’estat espanyol encapaçala la llista de països europeus més venjatius amb els delinqüents.

Xavier Montanyà, 6 de desembre del 2013.

 Xavier Montanyà. Un reclús s’ha suïcidat.

Fotografia publicada a El pou.cat.
Fotografia publicada a El pou.cat.

Imatges
Escrits (diversos autors)
General

Comments (0)

Permalink

Fa 40 de la vaga de fam de Xirinacs mentre era empresonat a la model.

Fa 40 de la vaga de fam de Xirinacs mentre era empresonat a la model.

 Llibertat.cat.

Enllaç a Llibertat.cat:

http://www.llibertat.cat/2013/12/fa-40-anys-de-la-vaga-de-fam-de-xirinacs-mentre-era-empresonat-a-la-model-23995

Avui, dia 1 de desembre de 1973, a la Model de Barcelona on em trobo en situació de presó preventiva mentre espero el judici del TOP per «propaganda il·legal», he decidit començar una vaga de fam.

Aquesta decisió és greu i ha estat llargament meditada.

No puc acceptar que no es reconeguin els drets d’expressió, de reunió i d’associació. Lluito, identificat amb els principis de l’Assemblea de Catalunya, per recuperar les llibertats nacionals, polítiques i sindicals.

Actualment hi ha una llarga llista de persones empresonades perquè han defensat i han tractat d’exercir aquests drets. Amb aquesta vaga de fam em solidaritzo amb les campanyes en curs, iniciades per aconseguir l’alliberament d’aquests presos, entre els quals em compto. Veig que he de refusar un sistema que nega els drets més elementals.

No accepto la meva detenció ni la dels 113 que per igual causa han estat o són a la presó. La vaga de fam durarà fins que siguem posats en llibertat.

Les famílies dels 113 han presentat un document a la Conferència Episcopal demanant que faci seva la petició d’amnistia i de reconeixement dels drets conculcats pel règim. Més de tres-cents cinquanta sacerdots han difós una llarga reflexió pastoral on afirmen aquests drets i principis amb valentia. El cardenal de Barcelona i el bisbe de Girona ho han dit ben clar en sengles homilies: «Cal garantir per a tothom, no només per a l’Església, els drets fonamentals». S’hi han adherit altres bisbes -com el de la Seu d’Urgell- i els superiors d’ordes religiosos de Catalunya. L’Església vol per a tot el poble el «privilegi» de la dignitat humana. Espero que la Conferència Episcopal Espanyola es definirà també en aquest sentit.

Enceto un Advent de fam amb l’esperança d’un Nadal de llibertat; enceto un desembre de dificultats per arribar a un Any Nou de veritable fraternitat entre els homes. Que els símbols d’aquestes festes que s’acosten s’omplin de realitats de carn i de sang.

Espero un capgirament, una autèntica conversió dels responsables de l’actual estat de coses quan encara n’hi ha oportunitat.

Per a mi no hi haurà Nadal ni Any Nou si ells no fan realitat l’alliberament que el poble demana: tots 113 al carrer.

Lluís M. Xirinacs. Barcelona, 1 de desembre de 1973.

Lluis Maria Xirinacs. Però la veu de la pau no emmudirà.

 

Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink