La Comunitat Humana, de Lluís Maria Xirinacs, a Via Fora!!

La Comunitat Humana.

Lluís M. Xirinacs.

Via Fora!! Altrament. Número 62. Volum VII. Primavera ‘99. Pàgines 269-273.

 

Bandera catalana animada.En nom de la Fundació Randa, Lluís M. Xirinacs, presenta la proposta de dotar a la comunitat humana d’un organisme per mitjà del qual el poble pugui compensar i controlar el poder i l’autoritarisme propis de l’Estat i de les corporacions privades. Es tracta d’una iniciativa que té per objecte enfortir l’àrea pública tot bastint una comunitat de comunitats sobiranes, de funcionament assembleari i de base territorial, amb un estatus legal superior al dels partits polítics. La proposta, d’inspiració gandhiana, va més enllà dels àmbits polític i econòmic i apunta a una dimensió social global.

 

Aquest text forma part del llibre Propostes per a una Catalunya desitjable. 23 entitats presenten les seves propostes als partits polítics (de propera aparició, és una coedició del Centre per a la Innovació Social i Editorial Mediterrània).

 

Bandera anglesa animada.On behalf of Fundació Randa, Lluís M. Xirinacs proposes to endow the human community with an organism which would enable people to control and compensate the power and the authoritarianism of the state and private corporations. The goal of this initiative is to enforce the public area by building a community of souvereign communities, functioning by means of assemblies and based on territories, with a legal status that would be superior to that of the political parties. This proposal, of Ghandian inspiration, goes further than the political and economic limits and aims at a global social dimension.

 

The text is part of the book «Proposals for a desirable Catalonia. 23 entities present their proposals to the political parties» (to be published soon, as a combined edition of Centre per a la Innovació Social and Editorial Mediterranea).

 

Bandera esperanto animada.Nome de Fonduso Randa, Lluís M. Xirinacs, prezentas la proponon provizi la homan komunumon per institucio pere de kiu /a popolo kompensu kaj kontrolu la povon kaj la aǔtoritaton de la Stato kaj de la privataj korporactoj. Temas pri iniciato kiu celas fortigi la publikan areon kaj kun samtempa starigado de komunumo de suverenaj komunumoj, kun asemblea funkciado kaj teritoria fundamento kaj kun lega statuso spera al tiu de la politikaj partioj. La propono laǔ Gandhi-a inspiro, superas la politikan kaj ekonomian spacojn kaj celas socian globalan dimension.

 

Tiu ĉi teksto estas parto de la libro «Proponoj por dezirinda Katalunio». 23 asocioj prezentas siajn proponojn al la politikaj partioj (haldaǔ aperonta ĝi estas kuneldonafo de la Centro por la Socia Novigo kaj Eldonejo Mediterrània). Ni luktos kontraǔ la fortulo dum ni estos malfortaj kaj kontraǔ ni mem kiam ni estos fortaj.

 

0. L’espai públic de la comunitat humana. Després de commemorar els cinquanta anys de l’assassinat de Gandhi (1948), patriota indi d’abast universal, retem-li homenatge eficaç i pràctic, tot intentant portar a la pràctica la seva major innovació social: dotar a la comunitat humana d’un organisme en feed-back de compensació, de control del poder oficial de l’Estat i de control dels poders particulars més o menys ocults, des de la base del poble, tradicionalment sotmès o dotat de mitjans insuficients per compensar l’autoritarisme oficial dominant i els poders privats gegantins, mitjançant l’enfortiment d’una àrea pública, popular, la res publica, «la cosa del poble púber», adult. Aquesta no és una proposta fonamentalment ni política ni econòmica. És una proposta estrictament social humanista, al marge de la necessitat d’altres complements no estrictament socials per a la viabilitat d’una societat humana: per això l’hem titulada «Comunitat humana». «Comunitat» no ve de cum unitate, ans de cum munere, amb regals, presents, ajuts, defensa mútua, companyonia, solidaritat, agermanament, fraternitat. La llibertat i la igualtat ja han estat objecte de profunds estudis i esforçades experiències, al llarg dels darrers dos últims segles.

 

1. Fundació Randa. La Fundació Randa vol obrir una secció d’estudi, ajuda i suport, que anomena Germanies, a una investigació i acció social en aquest sentit democratitzador, sense cap ànim de lucre, ni cap afany de poder.

 

2. La font de la sobirania. La font de tota sobirania -plenitud de llibertat i de responsabilitat- resideix en l’interior de cada Comunitat i cal que s’exerceixi des del seu àmbit propi. És aquesta una doctrina generalment admesa en el pla dels principis i en la primera línia del text de les Constitucions d’aquells Estats que es volen democràtics.

 

3. Individualisme massificador. Els poders antidemocràtics intenten engrunar la Comunitat en els seus components individuals per segrestar la font de la sobirania, fins i tot en els Estats que es diuen democràtics. Individualisme majoritari dels espoliats (la puça) i individualisme minoritari i estatisme dels espoliadors (l’elefant).

 

4. Promoció de la democràcia. Proposem el desenvolupament d’una xarxa, de naturalesa no política, no definitiva ans provisional, promotora de comunitats lliures i responsables: des de la més humil llar de solteria fins a la comunitat nacional o internacional majors.

 

5. Cap a la societat orgànica vivent. Tan bon punt és constituïda la Comunitat, cessa el representant de la xarxa, talment la bastida per la construcció d’un edifici, i la Comunitat entra a formar part del castell sòlid de les Comunitats de Comunitats: llar, escala, carrer, barri, districte, municipi, comarca, regió, país, etcètera. Mentre no es fan efectives les Comunitats, funciona la xarxa promotora, bastimentada provisional, que permet construir l’edifici definitiu. La realitat estable de comunitats subsidiàries definitives, respectades per tots els partits, més enllà de llurs interessos particulars, constituirà una autèntica i simbiòtica societat orgànica sòlida, adaptativa i comunicativa, d’efectes multiplicadors insospitats, base imprescindible per a què les lluites polítiques, inevitables en una societat rica en pluralitats, no destrueixin els valors comuns sense tuteles paternalistes.

 

6. Comunitat. Una Comunitat és un grup d’individus o de Comunitats de nivell immediat inferior units lliurement, d’igual a igual, amb voluntat explícita de constituir-se en persona social, subjecte col·lectiu de llibertats i de responsabilitats amb una finalitat que pot ser o bé especial o bé global.

 

7. Comunitat troncal. Les Comunitats amb finalitat global, que volen vetllar en totes direccions i davant de qualsevol eventualitat les conveniències, valors i necessitats dels seus components, són les més determinants, les més urgents, les de més transcendència t constitueixen objecte prioritari de la nostra promoció compromesa amb una globalització harmònica. En diem Comunitats troncals, i són: la llar o Comunitat de convivència, la Comunitat o associació de veïns (casa, carrer, barri, districte, etcètera), la Comunitat municipal, la comarcal, la regional, la Comunitat de país, la nacional, la gran ètnica…, la civilitzacional,… la mundial.

 

8. Comunitat i assemblea. Aquestes Comunitats, amb la corresponent Assemblea única, com al seu òrgan institucionalitzat d’expressió, de debat i de decisió, sempre oberta a tots els components comunitaris, no s’han de confondre amb les institucions polítiques, oficials o estatals a qualsevol nivell (Ajuntament de barri o de districte o municipal, Consell cantonal, comarcal o regional, Generalitat o Junta, Estat, Consell, ONU) i en elles -mitjançant la voluntat dels seus components- rau l’única arrel de tota sobirania.

 

9. Nivells, competències. Caldrà atendre a la voluntat popular en l’adopció dels diferents nivells d’aquest castell humà de Comunitats de Comunitats. En cada lloc es poden observar gradacions de diferent densitat de graons. També caldrà discernir en cada cas amb saviesa, de baix a dalt, la cessió de competències apropiades a cada nivell segons el principi de subsidiarietat (vegeu punt 15).

 

10. L’espai públic. Aquest dret fonamental es funda en què entre la privacitat de l’individu i l’oficialitat de l’Estat existeix un territori de molta importància, on la unió fa la força dels febles, fagocitat històricament pel liberalisme individualista salvatge i per l’estatisme totpoderós. És la vida pública de la Comunitat en la base, allò que constitueix el poble, font i fonament de tota sobirania comunitària, expressada per aquella Assemblea oberta que es feia antigament en l’àgora, el fòrum, la plaça major.

 

 Arbre serra.

 

11. No és la societat civil. Parlem de poble i no de societat civil perquè aquesta sol ser elitista i estar formada per corporacions poderoses, sovint molt lligades al poder estatal i molt dependents d’ell (paraestatals, en definitiva).

 

12. Comunitats no troncals. Les comunitats no troncals, amb finalitat especial o sectorial, que en diem comunitats brancals o transversals, també cal que siguin autònomes internament, però cal que demanin sempre permís en llurs actuacions a les troncals en els seus respectius àmbits.

 

13. El teixit comunitari. Caldrà que les Comunitats troncals aprenguin a viure en autèntica democràcia interna. Fóra un bon servei dels partits ajudar a aquesta pedagogia en comptes de desinformar, retenir informació, substituir i suplantar constantment l’opinió i la decisió públiques, això és, del poble adult.

 

14. Obligacions. Només seran obligatòries les conclusions consensuades (unió cordial) i contractades (pacte tècnic), expressió de la decisió pública, i només ho seran per a la Comunitat dels participants en el consens (fides) / contracte (foedus). Ella serà també qui gaudirà dels seus fruits. Allò que no es pacta cordialment roman de plena llibertat de les persones elementals que componen la Comunitat.

 

15. Principi de subsidiarietat. El conjunt del castell de les Comunitats sempre es regirà pel principi de subsidiarietat: «que no faci la Comunitat alta allò que pot fer la més bàsica».

 

16. Funcionament de l’assemblea. Per arribar a consens / contracte en una sessió d’Assemblea cal una estona (limitada) d’informació pública eficaç i una altra estona (limitada) de formació d’opinió pública, mitjançant el debat, en igualtat d’oportunitats, dins del major respecte per l’opinió de l’altre. L’afany proselitista d’una part de l’Assemblea de dominar-ne la totalitat és una agressió directa a la democràcia. Ésser demòcrata és sumar la teva voluntat a la de l’altre, no assimilar la de l’altre a la teva.

 

17. Components de l’assemblea. Cal que les Comunitats troncals sempre estiguin obertes a noves persones (individuals o col·lectives) del seu àmbit, abans no integrades en llur assemblea. Tanmateix, una comunitat de poques persones, però oberta a totes les altres de la Comunitat, té legitimada la plenitud de sobirania: compten els que hi són compromesos. Els que es desentenen no compten.

 

18. Diversitat i identitat. En conseqüència, tota Comunitat troncal és oberta a tota ideologia, tendència o característica, mentre no atempti a la pròpia vida de la Comunitat que cal que creï la seva pròpia personalitat, identitat, espiritualitat i, en suma, el seu caràcter.

 

19. Apoliticitat. La Comunitat, com a tal, mai no pretendrà presentar candidatura electoral pròpia en salvaguarda de la font de sobirania de què n’és la dipositària radical i en salvaguarda del seu pluralisme bàsic.

 

20. Associacions de veïns, de municipis, de comarques… Creiem que les Assemblees comunitàries troncals haurien de gaudir en les Constitucions, en els Estatuts, en les Cartes municipals, etcètera, d’un estatut legal més alt que el dels partits, el dels sindicats o el dels exèrcits, Estatut Suprem, que això vol dir sobirà. Allò que a nivell de barri més s’assembla a les comunitats troncals són les associacions de veïns (i botiguers, oficinistes,…). Si no són prou democràtiques ni se senten prou sobiranes caldrà ajudar a promocionar-ne la democràcia interna i la corresponsabilitat. Els manca, potser, l’autoconeixement i l’heteroreconeixement de la sobirania radical. A nivell supramunicipal (de país) cal dir la mateixa cosa de les federacions de municipis que hauran de (supra)federar-se cap amunt per esdevenir la Comunitat, per exemple, del Principat de Catalunya, amb la seva corresponent Assemblea i, a nivell comarcal, per esdevenir la Comunitat i Assemblea comarcals també corresponents. Cal que un mateix individu exerceixi la seva responsabilitat democràtica en totes les comunitats troncals en què participi: com ara la primera i segona residència i el lloc de treball fix.

 

21. Feina difícil i esforçada. La Comunitat troncal no és fàcil ni còmoda. En un món ferotgement individualista cal aprendre a comunicar amb fluïdesa amb les persones amb les quals ens ha tocat de conviure. Fins i tot si són adversaris socials, econòmics o polítics. No són persones triades per amistat o per alguna finalitat concreta comuna, són, simplement, el proïsme, els pròxims, les persones humanes properes en tant que persones humanes. Abunden odis, enveges, antipaties, sovint inconfessades, tot i que molt determinants. Però «cal llaurar amb els bous que tenim», «¿permetran els mariners que llurs baralles enfonsin la barca?». Cal saber treballar per a la concòrdia, l’antídot de la guerra, de la confrontació. No guanyarà sempre ni de bon tros la meva opinió, per important que em sembli. Cal saber perdre. Si tan desencertada és la proposició guanyadora, ja reflexionarà després la Comunitat davant de les males conseqüències. S’avança en la vida per assaig i error. No es pot estalviar aquest dur aprenentatge. Poques mamàs o papàs. L’autoritat moral cal guanyar-se-la.

 

22. Iniciació. Fóra bo, al llarg de l’educació, d’anar iniciant, mitjançant un sistema de proves a superar, els nens i els joves, gradualment, en vista al compromís amb Comunitats d’àmbit creixent, amb festa i cerimònia incloses. A major generositat, a major magnanimitat, opció a col·laborar en una Comunitat més alta. I serà bo, al llarg de la vida corrent, d’anar iniciant, amb situacions a superar, els sobrevinguts, els immigrats, gradualment, al coneixement i al compromís amb les Comunitats a les que han arribat, també amb festa i cerimònia incloses.

 

23. La feina a fer: el dins. Els quatre punts cardinals de la feina a fer, a partir del nivell on s’ha començat, són: (a) El dins. La tasca primera d’una Comunitat / Assemblea troncal és d’assumir la realitat sencera del propi àmbit (física, social, econòmica, moral, cultural, espiritual, ètnica, pedagògica, festiva, etcètera) i tractar del seu desplegament en plenitud per via de subsidiarietat (vegeu punt 15). Cura del cos i cura de l’ànima de l’àmbit propi. Inclosos, amb atenció d’hospitalitat sagrada, els immigrats no invasius i oberts a la realitat social local a on han anat a raure.

 

24. Els veïns. (b) El fora. La tasca segona és de cercar amics i coneguts, sobre tot, en els àmbits veïns per animar-los a constituir llurs respectives Comunitats / Assemblees troncals del nostre mateix nivell, compromeses amb la nostra.

 

25. La base. (c) L’avall. La tercera tasca és d’ajudar els grups d’àmbit més reduït components de la nostra Comunitat a constituir-se ells també en Comunitats / Assemblees troncals fins a arribar en el descens a l’enfortiment de les llars i dels individus, última i fonamental base de tot l’edifici social.

 

26. L’altura. (d) L’amunt. La quarta tasca és d’ajudar a la nostra Comunitat i a les Comunitats veïnes, segons àmbit de tradició vivent o de nova conveniència palesa, a constituir la Comunitat i Assemblea de nivell immediatament superior, amb els seus consensos / contractes propis, cara, a la llarga, d’abastar el món sencer amb una societat digna i fraternal.

 

27. La forma de lluita. Tot i trobar legítima la via de la lluita armada en la defensa de la pròpia Comunitat oprimida, apel·lem a un alt sentit ètic per proposar, com a via millor, l’acció no violenta gandhiana innovadora, que recicla, que tanca el circuit autoritat poble, poble autoritat, que «institucionalitza» l’acció del poble vers l’autoritat amb les següents eines d’acció:

 

a) cooperació amb l’autoritat (allò que tradicionalment s’ha dit obediència);

b) denúncia contra l’autoritat (quan la consciència exigeix de fer-ho);

c) no cooperació amb l’autoritat (vaga, objecció de consciència);

d) desobediència civil (comissió de delicte just de llei o reglament injusts);

e) solució alternativa («si no trobes camí, fés-te’l»).

 

En els casos b, c, d i e, tot assumint les represàlies del sistema establert.

 

28. Immediatesa i senzillesa. Aquest projecte és lent, difícil i ambiciós. Al costat de grans satisfaccions, generarà també mil contradiccions i dificultats. Sabem de l’existència d’immensos interessos creats que s’hi oposaran. No pretenem uns pocs arreglar el món sencer. Però començar per allò, que és més pròxim, és possible. Fugirem de deixar-nos devorar pels nostres propis desigs i ideals. Tractarem de fer només allò que està al nostre abast i d’expandir-lo per convicció, no per imposició o engany. I tractarem de no complicar el projecte essencial, de mantenir-lo en les línies mínimes de la màxima simplicitat.

 

29. Els partits polítics. El domini públic vivent té frontisses tant amb el domini estatal com amb el domini privat. Amb el domini estatal té, entre altres, els partits. Si els partits, fossin allò que han d’ésser, tindrien llurs arrels enfonsades en el domini públic: cada militant és a més una persona del poble, pertanyent a una llar i, si fos comissionat, fóra participant d’una Assemblea Pública en qualsevol dels seus nivells. Ells controlarien l’Estat, a qualsevol nivell, en nom del poble, a qualsevol nivell. Ara no. Ara és l’Estat, als nivells sempre més alts, qui controla el poble a tots els nivells. Ara els partits són els representants de l’Estat per dominar el poble. Ensinistren els seus joves cadells en l’avidesa per assolir o per mantenir el poder a qualsevol preu. Fan pena. Una vera democràcia es mesura per la capacitat que té un grup incipient d’assolir la representació del poble en l’Estat. Ara, amb rares i petites excepcions, el conjunt dels partits parlamentaris, eternitzats en llurs posicions de poder, constitueixen unes oligarquies inamovibles i fins les mateixes persones sovint es perpetuen en una permanència o alternança en el poder executiu (els de 1a categoria) o en el món parlamentari (els de 2a) que fa pena. Aquests oligarques es mantenen mitjançant un ampli pacte de conveniències, sense sentiment de comunitat, entre ells, a esquena del poble, que fa que s’assemblin escandalosament al partit únic d’una tirania. I amb unes discussions i pseudodiscrepàncies televisives de riure.

 

30. Un exemple. Us posaré un exemple de com podrien anar les relacions entre el domini públic o popular, sobirà i el domini polític, estatal, oficial, ministerial, servidor. Cal tancar equilibradorament el cercle: autoritat poble, poble autoritat. En etapa electoral: l’Assemblea oberta de cada nivell de cada territori (en el cas d’un municipi, no és l’Ajuntament: Estat a nivell municipal) és convocada per consensuar i contractualitzar els interessos i les il·lusions del barri, municipi, etcètera. D’ací en surt el programa públic de barri, municipi,… A continuació es convoquen els representants dels partits polítics que siguin presents en aquell àmbit. Tots alhora. Se’ls exposa el programa. Ells el consulten amb els seus respectius comitès centrals. En successives sessions es dialoga: poble-polítics. Dels acords o desacords entre el poble i els polítics s’aixeca acta notarial. Així el poble acaba sabent què vol: opinió i decisió públiques. Després la gent vota qui vol, segons allò que ha vist i sentit. La gent pot fer allò que s’ha reservat de fer, segons l’esmentat principi de subsidiarietat i pot, a més, recordar els compromisos dels polítics electes i criticar-ne l’execució ben o mal posada per obra durant el quadrienni. Quatre anys després, al nou període electoral, en l’Assemblea, davant dels partits es llegeix l’acta notarial de la convocatòria anterior. «¿Ha estat aquest partit, en aquest quadrienni, representant o suplantador del poble?». Per a això cal que el poble recuperi la seva majoria d’edat, la seva fe en si mateix, la seva memòria col·lectiva, el sentit de llibertat i de responsabilitat, la seva ampla i gratificadora dimensió social que satisfà aquell amagat i reprimit desig d’universalitat que tots duem dintre. No cal dir que fóra encara més expeditiu que tots els càrrecs d’autoritat legislativa o governativa, acomplert llur termini legal, que caldria curt, fossin jutjats d’ofici per a glòria o càstig de les seves actuacions.

 

Lluís M. Xirinacs, filòsof i lluitador pacifista, és president de la Fundació Randa.

 

Via Fora!! agraeix al Centre per a la Innovació Social (CIS) i a l’Editorial Mediterrània la seva autorització per reproduir aquest text.