Novembre 2013

Entrevista a Jordi Salat. Tercera part

Fletxa esquerra verda.Ve de la segona part.

Entrevista a Jordi Salat. Tercera part.

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles (3a Part de 3).

Jordi Salat.
Una entrevista del periodista Daniel Solano a Jordi Salat.

-El vernaclisme és només un tema de llengües?

-No. L’obra del basc Oteiza o del català Tàpies, per exemple, son fruit de cultures vernacles, com ho són la basca i catalana. El seu treball va ser pensat en llengua vernacla i respon a l’energia d’un lloc determinat, a un «genius loci» concret. En els mitjans de comunicació anti-vernaclistes, són presentats com a espanyols perquè Euskadi i Catalunya estan dins d’Espanya, sense esmentar el seu origne vernacle basc i català. Oteiza i Tàpies, però, no pensaven en español, o sigui, en castellà; pensaven en basc i en català, dues llengües vernacles, originals, naturals, del seu territori o geografia: Euskadi i Catalunya. És, doncs, la vernaclitat o sentit creador original, un tema espiritual que comporta una visió civilitzadora. El vernaclisme és una concepció cultural, una cosmogonia, amb la seva mitologia universal. Això de conceptuar les llengües en funció de la quantitat de persones que les parlen, com a majoritàries o minoritàries, és una conceptualització errònia, ja que no té en consideració el valor qualificatiu, el valor de creació propi d’una llengua veritablement viva. Una llengua viva, no és la que es parlada per molt agent, sinó la que la que té «geni», origeneïtat o vernaclitat, comunió amb el Geni de cada lloc. Allò que els cristians en diuen alè o esperit, els taoistes en diuen ki, o el físics en diuen energia vital.

-L’enemic del vernaclisme seria l’imperialisme?

-El que passa és que l’imperialisme, és que es degenera ja que en el seu origen, moltes vegades, trobem una «confederació», que amb el temps i l’organització del poder, acaba negant les cultures i les nacions vernacles que s’haurien de confederar voluntàriament i amb mutu respecte. Amb l’excusa de fer-ne una síntesi cultural, al final, s’acaba creant una nova entitat que no s’ajusta a la realitat i que ho confon tot. De forma que destrueix l’origen creador, la vernaclitat. A més, l’imperialisme respon a criteris polítics patriarcalistes, mentre que el vernaclisme és una noció cultural, matriarcalista, més lligada al territori i a unes nocions astrològiques o zodiacals. La comunió amb la naturalesa comença per parlar amb la llengua del territori. A l’àrea geogràfica catalana, a la terra catalana, llengua territorial, només ho és la catalana. Els imperialismes que han sotmès a la nació catalana, en nom de Roma o Espanya, sempre han volgut destruir la catalanitat, la origeneïtat pròpia de Catalunya. Recomano la lectura del llibre L’Esperit de Catalunya de Josep Trueta, i La matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu.

-Astrològiques?

-Es basa en conceptes astrològics i aspectes de la cultura hel·lènica. Fixa’t que hel·lenisme ve d’Helena, però també d‘Helios, que vol dir Sol. Totes les cultures hel·lèniques tenen un marc referencial astrològic, el qual, sovint va lligat al lloc on es desenvolupen. La mitologia hel·lènica, com totes les mitologies humanístiques arreu del món, te un marc zodiacal. A Occident tenim molts exemples, com poden ser Europa, París que són de mites, o l’antiga Tàuride i Síria que són noms zodiacals. I al darrera de tot això, a més, hi ha un concepte de la divinitat amagat, que és molt diferent al que ens han ensenyat amb aquesta barreja de l’antic i el nou testament que han fet els catòlics. Hi ha un cristianisme que te una concepció zodiacal. Aquesta mena de concepció cristiana la trobem en l’art romànic del Pirineu (català, occità, aragonès i basco-navarrés).

El Sol i les dotze cases zodiacals.
Art romànic del Pirineu.
El Sol i les dotze cases zodiacals. Jesús i els dotze apòstols.

-Podem parlar, per tant, de nacions vernacles?

-Alexandre Deulofeu ja va distingir un cicle espiritualista i creador que va originar les nacions vernacles d’Europa, com ara Catalunya, el País Basc, la Llombardia, etc. Aquestes nacions tenen l’esperit creador del geni del lloc. Però compte, que parlem del lloc i no pas de la raça. En el vernaclisme, el concepte de llengua no és ètnic, sinó territorial. Un concepte, aquest, el territorial, que l’espanyolisme castellanista que vol castellanitzar la geografia catalana, nega aferrissadament. Pel vernaclisme, la llengua materna no és la de la mare humana o biològica, sinó la de la mare terra, la del lloc o de l’hàbitat on hom habita. De llengua materna, a les terres catalanes, només n’hi ha una: la del lloc. La catalana entesa com a llengua tel·lúrica o del geni del lloc. En el llenguatge del Globàlium xirinaquià, en podríem dir llengua i nació tel·lúrica o noümènica.

-Europa és vernacla?

-En la mitologia original, sí, donat que l’hel·lenisme està impregnat de vernaclisme, ja que el pensament era original i expressat en les llengües naturals i pròpies de cada lloc. Els filòsofs parlaven la llengua dels nadius igual que ho feien els cristians primitius i així ens ho recorda la festa de la Pentacosta, o la del do de llengües. Els mites originals tenen una base zodiacal, igual com la té el vernaclisme, i és característica universal de les mitologies originals. L’actual Europa, però, està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles, i la concepció cultural que els dóna sentit. Quan s’estava construint la Unió Europea es parlava de l’Europa de les Nacions, enteses com a nacions vernacles o naturals. Alguns en deien «regions». Ara, però, ja no en sento parlar, o se’n parla poc i malament, de forma indefinida. Als anys seixanta, per exemple, amb motiu del Concili Vaticà II, l’Església Catòlica reivindicava que s’havien de recuperar i reconèixer les nacions i llengües vernacles, i ara, en canvi, hi ha una contrareforma de caire estatalista que nega aquesta realitat, o la valora hipòcritament, sense el reconeixement que les dignifiqui. Només cal escoltar el que diu la Conferència Episcopal Espanyola, escoltant allò que diu sobre l’espanyolisme, sembla que si no es parla en castellà ja no ets cristià. Quan, la característica cristiana original era el parlar en la llengua vernacla pròpia de cada lloc. Ara, els catòlics vaticanistes, neguen el valor territorial de les llengües. Hi ha hagut una contrareforma, i aquesta, te quelcom a veure amb l’Opus Dei i el seus militants espanyolistes.

Wifala.
A Amèrica Llatina, en canvi, les coses van per un altre camí. Allí s’ha recuperat una bandera anomenada «Wifala».

Aquesta bandera representa les nacions originàries d’Amèrica, Abya Yala, és el seu nom precolombí. En els seus discursos, el president de l’Estat «Plurinaconal» de Bolívia, Evo Morales, parla d’una divinitat anomenada «Pachamama», que té característiques que es poden relacionar amb les nostres verges negres cristianes, tenint en compte el seu sentit hermètica, la deessa Isis d’Egipte o la deessa Asherah. I els presidents dels Estats llatinoamericans, com l’Evo Morales, fan onejar la Whiphala en les seves institucions al mes alt nivell i parla de Bolívia com a Estat Plurinacional, tot fent reconeixement de les nacions, o pobles, originaris, que jo anomeno vernacles, seguint la tradició cristiana del Concili Vaticà II. M’identifico, en gran part, amb el discurs que va fer Evo Morales conegut amb el nom de Manifiesto de la Isla del Sol, fet el 2013.

http://www.telam.com.ar/notas/201212/2602-evo-morales-y-el-manifiesto-de-la-isla-del-sol.html

A mi em sembla que a les nacions vernacles ens cal una bandera identificadora de la nostra realitat nacional conjunta i és per això que en el meu llibre Vernaclística proposa «una bandera internacional». Aquesta bandera permetria a Catalunya tenir uns aliats i un discurs diferent del discurs anti-vernaclista usat pels espanyols castellanistes de l’Estat espanyol, i els seus aliats, entre aquests, els que hi tenen al l’Estat vaticà.

-Una senyera vernaclística.

Una senyera vernaclistica.

-Els nadius, les nacions originàries o vernacles, de llatinoamèrica, en llenguatge vernaclística hem de referir-nos-hi com a Abya Yala, el seu nom original, son conscients del poder d’aquest símbol que els agermana, la bandera Wifala. I els pobles originaris europeus també necessitem una bandera que ens ens faci caminar plegats.

Bandera Unió Europea.
Aquesta bandera d’Europa és la bandera dels Estats.

Aquesta Europa que s’està fent, no té en consideració el valor fonamental de la identificació vernacles de les nacions que l’haurien d’integrar. Hi manca el factor vernacle o natural. Hi imperen els valor mercantils. Catalunya, sencera, tota la seva àrea geogràfica, hauria de ser-hi reconeguda com a Estat sobirà. Malgrat l’empressada voluntat sobiranista del poble català, de la qual l’exitosa Via Catalana del passat 11 de Setembre de 2013, n’ha estat un impressionant exemple democràtic, escolto en boca de polítics europeus la seva oposició tot justificant-se en argumentacions que es justifiquen només amb l’obediència a la llei. La obediència a la llei, per damunt de la voluntat del poble, no és democràcia, és tirania. No ens adonem que Europa, arrossegada, entre d’altres Estats, també per l’Estat espanyol i l’Estat vaticà, s’està tornant una tirania?

Nacions d’Europa.
Aquesta seria la nostra bandera, la de l’Europa construïda sobre la base de la confederació de les nacions originals o vernacles.

Aquesta és la línia que jo veig que indica el camí que fa el president Evo Morales des de l’Estat Plurinacional de Bolívia. I, no pas, aquells que enlairen l’actual bandera Europea, que és l’emblema d’una Europa dels Estats, que oprimeixen dins el seu marc legal, les autèntiques nacionals naturals, plenes de vida creadora i noble i pacífica voluntat política. Aquesta Europa dels Estat, tots estem veient que no funciona; no funciona perquè no és natural. Europa serà vernaclística o no serà. Els nostres aliats sempre seran les nacions vernacles, mai els Estats imperialistes. I les nacions originàries o vernacles, juntes, poden tenir la força necessària per transformar l’Europa dels Estats, en un Estat Plurinacional, sobre la base de les nacions naturals o vernacles. I, si l’Estat Vaticà recupera les ensenyances del Concili Vaticà II, podria liderar a Europa, i a nivell mundial, aquest moviment, que es manifesta com a moviment emergent, dins del fluir del temps, dins del camí, en el qual la vida, viu, i ens fa viure, tot essent-ne la característica pròpia i vigent en el segle XXI, la qual ens porta, vers la Confederació Internacional de les Nacions originaries, naturals o vernacles. Cal fer tot el possible per a sintonitzar-hi. Cal sortir del marc legal diabòlic, en el qual les lleis maten, i construir el marc legal just, en el qual, l’esperit vivifica. Si no es vol fer servir el mot «esperit», per trobar-lo un mot adulterat i fet servir de forma perversa al servei de la religiositat hipòcrita, diguem-li «energia», diguem-li «energia ki» en llenguatge taoista, diguem-li «noumènia» en llenguatge globlaliumnístic del model filosòfic de Xirinacs, però, es fa necessari esmentar aquesta substància que tot ho anima i crea la realitat o manifestació fenomènica perceptible amb els sentits dins l’espai que la conté. Donem-li un nom i un senyal identificadors.

Entrevista a Jordi Salat. Tercera part.

Més informació sobre vernaclisme:
Llibre Vernaclística http://www.neurosi.com/vernaclistica/
De Jordi Salat http://www.jordisalat.cat/

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

La Comunitat Humana, de Lluís Maria Xirinacs, a Via Fora!!

La Comunitat Humana.

Lluís M. Xirinacs.

Via Fora!! Altrament. Número 62. Volum VII. Primavera ‘99. Pàgines 269-273.

 

Bandera catalana animada.En nom de la Fundació Randa, Lluís M. Xirinacs, presenta la proposta de dotar a la comunitat humana d’un organisme per mitjà del qual el poble pugui compensar i controlar el poder i l’autoritarisme propis de l’Estat i de les corporacions privades. Es tracta d’una iniciativa que té per objecte enfortir l’àrea pública tot bastint una comunitat de comunitats sobiranes, de funcionament assembleari i de base territorial, amb un estatus legal superior al dels partits polítics. La proposta, d’inspiració gandhiana, va més enllà dels àmbits polític i econòmic i apunta a una dimensió social global.

 

Aquest text forma part del llibre Propostes per a una Catalunya desitjable. 23 entitats presenten les seves propostes als partits polítics (de propera aparició, és una coedició del Centre per a la Innovació Social i Editorial Mediterrània).

 

Bandera anglesa animada.On behalf of Fundació Randa, Lluís M. Xirinacs proposes to endow the human community with an organism which would enable people to control and compensate the power and the authoritarianism of the state and private corporations. The goal of this initiative is to enforce the public area by building a community of souvereign communities, functioning by means of assemblies and based on territories, with a legal status that would be superior to that of the political parties. This proposal, of Ghandian inspiration, goes further than the political and economic limits and aims at a global social dimension.

 

The text is part of the book «Proposals for a desirable Catalonia. 23 entities present their proposals to the political parties» (to be published soon, as a combined edition of Centre per a la Innovació Social and Editorial Mediterranea).

 

Bandera esperanto animada.Nome de Fonduso Randa, Lluís M. Xirinacs, prezentas la proponon provizi la homan komunumon per institucio pere de kiu /a popolo kompensu kaj kontrolu la povon kaj la aǔtoritaton de la Stato kaj de la privataj korporactoj. Temas pri iniciato kiu celas fortigi la publikan areon kaj kun samtempa starigado de komunumo de suverenaj komunumoj, kun asemblea funkciado kaj teritoria fundamento kaj kun lega statuso spera al tiu de la politikaj partioj. La propono laǔ Gandhi-a inspiro, superas la politikan kaj ekonomian spacojn kaj celas socian globalan dimension.

 

Tiu ĉi teksto estas parto de la libro «Proponoj por dezirinda Katalunio». 23 asocioj prezentas siajn proponojn al la politikaj partioj (haldaǔ aperonta ĝi estas kuneldonafo de la Centro por la Socia Novigo kaj Eldonejo Mediterrània). Ni luktos kontraǔ la fortulo dum ni estos malfortaj kaj kontraǔ ni mem kiam ni estos fortaj.

 

0. L’espai públic de la comunitat humana. Després de commemorar els cinquanta anys de l’assassinat de Gandhi (1948), patriota indi d’abast universal, retem-li homenatge eficaç i pràctic, tot intentant portar a la pràctica la seva major innovació social: dotar a la comunitat humana d’un organisme en feed-back de compensació, de control del poder oficial de l’Estat i de control dels poders particulars més o menys ocults, des de la base del poble, tradicionalment sotmès o dotat de mitjans insuficients per compensar l’autoritarisme oficial dominant i els poders privats gegantins, mitjançant l’enfortiment d’una àrea pública, popular, la res publica, «la cosa del poble púber», adult. Aquesta no és una proposta fonamentalment ni política ni econòmica. És una proposta estrictament social humanista, al marge de la necessitat d’altres complements no estrictament socials per a la viabilitat d’una societat humana: per això l’hem titulada «Comunitat humana». «Comunitat» no ve de cum unitate, ans de cum munere, amb regals, presents, ajuts, defensa mútua, companyonia, solidaritat, agermanament, fraternitat. La llibertat i la igualtat ja han estat objecte de profunds estudis i esforçades experiències, al llarg dels darrers dos últims segles.

 

1. Fundació Randa. La Fundació Randa vol obrir una secció d’estudi, ajuda i suport, que anomena Germanies, a una investigació i acció social en aquest sentit democratitzador, sense cap ànim de lucre, ni cap afany de poder.

 

2. La font de la sobirania. La font de tota sobirania -plenitud de llibertat i de responsabilitat- resideix en l’interior de cada Comunitat i cal que s’exerceixi des del seu àmbit propi. És aquesta una doctrina generalment admesa en el pla dels principis i en la primera línia del text de les Constitucions d’aquells Estats que es volen democràtics.

 

3. Individualisme massificador. Els poders antidemocràtics intenten engrunar la Comunitat en els seus components individuals per segrestar la font de la sobirania, fins i tot en els Estats que es diuen democràtics. Individualisme majoritari dels espoliats (la puça) i individualisme minoritari i estatisme dels espoliadors (l’elefant).

 

4. Promoció de la democràcia. Proposem el desenvolupament d’una xarxa, de naturalesa no política, no definitiva ans provisional, promotora de comunitats lliures i responsables: des de la més humil llar de solteria fins a la comunitat nacional o internacional majors.

 

5. Cap a la societat orgànica vivent. Tan bon punt és constituïda la Comunitat, cessa el representant de la xarxa, talment la bastida per la construcció d’un edifici, i la Comunitat entra a formar part del castell sòlid de les Comunitats de Comunitats: llar, escala, carrer, barri, districte, municipi, comarca, regió, país, etcètera. Mentre no es fan efectives les Comunitats, funciona la xarxa promotora, bastimentada provisional, que permet construir l’edifici definitiu. La realitat estable de comunitats subsidiàries definitives, respectades per tots els partits, més enllà de llurs interessos particulars, constituirà una autèntica i simbiòtica societat orgànica sòlida, adaptativa i comunicativa, d’efectes multiplicadors insospitats, base imprescindible per a què les lluites polítiques, inevitables en una societat rica en pluralitats, no destrueixin els valors comuns sense tuteles paternalistes.

 

6. Comunitat. Una Comunitat és un grup d’individus o de Comunitats de nivell immediat inferior units lliurement, d’igual a igual, amb voluntat explícita de constituir-se en persona social, subjecte col·lectiu de llibertats i de responsabilitats amb una finalitat que pot ser o bé especial o bé global.

 

7. Comunitat troncal. Les Comunitats amb finalitat global, que volen vetllar en totes direccions i davant de qualsevol eventualitat les conveniències, valors i necessitats dels seus components, són les més determinants, les més urgents, les de més transcendència t constitueixen objecte prioritari de la nostra promoció compromesa amb una globalització harmònica. En diem Comunitats troncals, i són: la llar o Comunitat de convivència, la Comunitat o associació de veïns (casa, carrer, barri, districte, etcètera), la Comunitat municipal, la comarcal, la regional, la Comunitat de país, la nacional, la gran ètnica…, la civilitzacional,… la mundial.

 

8. Comunitat i assemblea. Aquestes Comunitats, amb la corresponent Assemblea única, com al seu òrgan institucionalitzat d’expressió, de debat i de decisió, sempre oberta a tots els components comunitaris, no s’han de confondre amb les institucions polítiques, oficials o estatals a qualsevol nivell (Ajuntament de barri o de districte o municipal, Consell cantonal, comarcal o regional, Generalitat o Junta, Estat, Consell, ONU) i en elles -mitjançant la voluntat dels seus components- rau l’única arrel de tota sobirania.

 

9. Nivells, competències. Caldrà atendre a la voluntat popular en l’adopció dels diferents nivells d’aquest castell humà de Comunitats de Comunitats. En cada lloc es poden observar gradacions de diferent densitat de graons. També caldrà discernir en cada cas amb saviesa, de baix a dalt, la cessió de competències apropiades a cada nivell segons el principi de subsidiarietat (vegeu punt 15).

 

10. L’espai públic. Aquest dret fonamental es funda en què entre la privacitat de l’individu i l’oficialitat de l’Estat existeix un territori de molta importància, on la unió fa la força dels febles, fagocitat històricament pel liberalisme individualista salvatge i per l’estatisme totpoderós. És la vida pública de la Comunitat en la base, allò que constitueix el poble, font i fonament de tota sobirania comunitària, expressada per aquella Assemblea oberta que es feia antigament en l’àgora, el fòrum, la plaça major.

 

 Arbre serra.

 

11. No és la societat civil. Parlem de poble i no de societat civil perquè aquesta sol ser elitista i estar formada per corporacions poderoses, sovint molt lligades al poder estatal i molt dependents d’ell (paraestatals, en definitiva).

 

12. Comunitats no troncals. Les comunitats no troncals, amb finalitat especial o sectorial, que en diem comunitats brancals o transversals, també cal que siguin autònomes internament, però cal que demanin sempre permís en llurs actuacions a les troncals en els seus respectius àmbits.

 

13. El teixit comunitari. Caldrà que les Comunitats troncals aprenguin a viure en autèntica democràcia interna. Fóra un bon servei dels partits ajudar a aquesta pedagogia en comptes de desinformar, retenir informació, substituir i suplantar constantment l’opinió i la decisió públiques, això és, del poble adult.

 

14. Obligacions. Només seran obligatòries les conclusions consensuades (unió cordial) i contractades (pacte tècnic), expressió de la decisió pública, i només ho seran per a la Comunitat dels participants en el consens (fides) / contracte (foedus). Ella serà també qui gaudirà dels seus fruits. Allò que no es pacta cordialment roman de plena llibertat de les persones elementals que componen la Comunitat.

 

15. Principi de subsidiarietat. El conjunt del castell de les Comunitats sempre es regirà pel principi de subsidiarietat: «que no faci la Comunitat alta allò que pot fer la més bàsica».

 

16. Funcionament de l’assemblea. Per arribar a consens / contracte en una sessió d’Assemblea cal una estona (limitada) d’informació pública eficaç i una altra estona (limitada) de formació d’opinió pública, mitjançant el debat, en igualtat d’oportunitats, dins del major respecte per l’opinió de l’altre. L’afany proselitista d’una part de l’Assemblea de dominar-ne la totalitat és una agressió directa a la democràcia. Ésser demòcrata és sumar la teva voluntat a la de l’altre, no assimilar la de l’altre a la teva.

 

17. Components de l’assemblea. Cal que les Comunitats troncals sempre estiguin obertes a noves persones (individuals o col·lectives) del seu àmbit, abans no integrades en llur assemblea. Tanmateix, una comunitat de poques persones, però oberta a totes les altres de la Comunitat, té legitimada la plenitud de sobirania: compten els que hi són compromesos. Els que es desentenen no compten.

 

18. Diversitat i identitat. En conseqüència, tota Comunitat troncal és oberta a tota ideologia, tendència o característica, mentre no atempti a la pròpia vida de la Comunitat que cal que creï la seva pròpia personalitat, identitat, espiritualitat i, en suma, el seu caràcter.

 

19. Apoliticitat. La Comunitat, com a tal, mai no pretendrà presentar candidatura electoral pròpia en salvaguarda de la font de sobirania de què n’és la dipositària radical i en salvaguarda del seu pluralisme bàsic.

 

20. Associacions de veïns, de municipis, de comarques… Creiem que les Assemblees comunitàries troncals haurien de gaudir en les Constitucions, en els Estatuts, en les Cartes municipals, etcètera, d’un estatut legal més alt que el dels partits, el dels sindicats o el dels exèrcits, Estatut Suprem, que això vol dir sobirà. Allò que a nivell de barri més s’assembla a les comunitats troncals són les associacions de veïns (i botiguers, oficinistes,…). Si no són prou democràtiques ni se senten prou sobiranes caldrà ajudar a promocionar-ne la democràcia interna i la corresponsabilitat. Els manca, potser, l’autoconeixement i l’heteroreconeixement de la sobirania radical. A nivell supramunicipal (de país) cal dir la mateixa cosa de les federacions de municipis que hauran de (supra)federar-se cap amunt per esdevenir la Comunitat, per exemple, del Principat de Catalunya, amb la seva corresponent Assemblea i, a nivell comarcal, per esdevenir la Comunitat i Assemblea comarcals també corresponents. Cal que un mateix individu exerceixi la seva responsabilitat democràtica en totes les comunitats troncals en què participi: com ara la primera i segona residència i el lloc de treball fix.

 

21. Feina difícil i esforçada. La Comunitat troncal no és fàcil ni còmoda. En un món ferotgement individualista cal aprendre a comunicar amb fluïdesa amb les persones amb les quals ens ha tocat de conviure. Fins i tot si són adversaris socials, econòmics o polítics. No són persones triades per amistat o per alguna finalitat concreta comuna, són, simplement, el proïsme, els pròxims, les persones humanes properes en tant que persones humanes. Abunden odis, enveges, antipaties, sovint inconfessades, tot i que molt determinants. Però «cal llaurar amb els bous que tenim», «¿permetran els mariners que llurs baralles enfonsin la barca?». Cal saber treballar per a la concòrdia, l’antídot de la guerra, de la confrontació. No guanyarà sempre ni de bon tros la meva opinió, per important que em sembli. Cal saber perdre. Si tan desencertada és la proposició guanyadora, ja reflexionarà després la Comunitat davant de les males conseqüències. S’avança en la vida per assaig i error. No es pot estalviar aquest dur aprenentatge. Poques mamàs o papàs. L’autoritat moral cal guanyar-se-la.

 

22. Iniciació. Fóra bo, al llarg de l’educació, d’anar iniciant, mitjançant un sistema de proves a superar, els nens i els joves, gradualment, en vista al compromís amb Comunitats d’àmbit creixent, amb festa i cerimònia incloses. A major generositat, a major magnanimitat, opció a col·laborar en una Comunitat més alta. I serà bo, al llarg de la vida corrent, d’anar iniciant, amb situacions a superar, els sobrevinguts, els immigrats, gradualment, al coneixement i al compromís amb les Comunitats a les que han arribat, també amb festa i cerimònia incloses.

 

23. La feina a fer: el dins. Els quatre punts cardinals de la feina a fer, a partir del nivell on s’ha començat, són: (a) El dins. La tasca primera d’una Comunitat / Assemblea troncal és d’assumir la realitat sencera del propi àmbit (física, social, econòmica, moral, cultural, espiritual, ètnica, pedagògica, festiva, etcètera) i tractar del seu desplegament en plenitud per via de subsidiarietat (vegeu punt 15). Cura del cos i cura de l’ànima de l’àmbit propi. Inclosos, amb atenció d’hospitalitat sagrada, els immigrats no invasius i oberts a la realitat social local a on han anat a raure.

 

24. Els veïns. (b) El fora. La tasca segona és de cercar amics i coneguts, sobre tot, en els àmbits veïns per animar-los a constituir llurs respectives Comunitats / Assemblees troncals del nostre mateix nivell, compromeses amb la nostra.

 

25. La base. (c) L’avall. La tercera tasca és d’ajudar els grups d’àmbit més reduït components de la nostra Comunitat a constituir-se ells també en Comunitats / Assemblees troncals fins a arribar en el descens a l’enfortiment de les llars i dels individus, última i fonamental base de tot l’edifici social.

 

26. L’altura. (d) L’amunt. La quarta tasca és d’ajudar a la nostra Comunitat i a les Comunitats veïnes, segons àmbit de tradició vivent o de nova conveniència palesa, a constituir la Comunitat i Assemblea de nivell immediatament superior, amb els seus consensos / contractes propis, cara, a la llarga, d’abastar el món sencer amb una societat digna i fraternal.

 

27. La forma de lluita. Tot i trobar legítima la via de la lluita armada en la defensa de la pròpia Comunitat oprimida, apel·lem a un alt sentit ètic per proposar, com a via millor, l’acció no violenta gandhiana innovadora, que recicla, que tanca el circuit autoritat poble, poble autoritat, que «institucionalitza» l’acció del poble vers l’autoritat amb les següents eines d’acció:

 

a) cooperació amb l’autoritat (allò que tradicionalment s’ha dit obediència);

b) denúncia contra l’autoritat (quan la consciència exigeix de fer-ho);

c) no cooperació amb l’autoritat (vaga, objecció de consciència);

d) desobediència civil (comissió de delicte just de llei o reglament injusts);

e) solució alternativa («si no trobes camí, fés-te’l»).

 

En els casos b, c, d i e, tot assumint les represàlies del sistema establert.

 

28. Immediatesa i senzillesa. Aquest projecte és lent, difícil i ambiciós. Al costat de grans satisfaccions, generarà també mil contradiccions i dificultats. Sabem de l’existència d’immensos interessos creats que s’hi oposaran. No pretenem uns pocs arreglar el món sencer. Però començar per allò, que és més pròxim, és possible. Fugirem de deixar-nos devorar pels nostres propis desigs i ideals. Tractarem de fer només allò que està al nostre abast i d’expandir-lo per convicció, no per imposició o engany. I tractarem de no complicar el projecte essencial, de mantenir-lo en les línies mínimes de la màxima simplicitat.

 

29. Els partits polítics. El domini públic vivent té frontisses tant amb el domini estatal com amb el domini privat. Amb el domini estatal té, entre altres, els partits. Si els partits, fossin allò que han d’ésser, tindrien llurs arrels enfonsades en el domini públic: cada militant és a més una persona del poble, pertanyent a una llar i, si fos comissionat, fóra participant d’una Assemblea Pública en qualsevol dels seus nivells. Ells controlarien l’Estat, a qualsevol nivell, en nom del poble, a qualsevol nivell. Ara no. Ara és l’Estat, als nivells sempre més alts, qui controla el poble a tots els nivells. Ara els partits són els representants de l’Estat per dominar el poble. Ensinistren els seus joves cadells en l’avidesa per assolir o per mantenir el poder a qualsevol preu. Fan pena. Una vera democràcia es mesura per la capacitat que té un grup incipient d’assolir la representació del poble en l’Estat. Ara, amb rares i petites excepcions, el conjunt dels partits parlamentaris, eternitzats en llurs posicions de poder, constitueixen unes oligarquies inamovibles i fins les mateixes persones sovint es perpetuen en una permanència o alternança en el poder executiu (els de 1a categoria) o en el món parlamentari (els de 2a) que fa pena. Aquests oligarques es mantenen mitjançant un ampli pacte de conveniències, sense sentiment de comunitat, entre ells, a esquena del poble, que fa que s’assemblin escandalosament al partit únic d’una tirania. I amb unes discussions i pseudodiscrepàncies televisives de riure.

 

30. Un exemple. Us posaré un exemple de com podrien anar les relacions entre el domini públic o popular, sobirà i el domini polític, estatal, oficial, ministerial, servidor. Cal tancar equilibradorament el cercle: autoritat poble, poble autoritat. En etapa electoral: l’Assemblea oberta de cada nivell de cada territori (en el cas d’un municipi, no és l’Ajuntament: Estat a nivell municipal) és convocada per consensuar i contractualitzar els interessos i les il·lusions del barri, municipi, etcètera. D’ací en surt el programa públic de barri, municipi,… A continuació es convoquen els representants dels partits polítics que siguin presents en aquell àmbit. Tots alhora. Se’ls exposa el programa. Ells el consulten amb els seus respectius comitès centrals. En successives sessions es dialoga: poble-polítics. Dels acords o desacords entre el poble i els polítics s’aixeca acta notarial. Així el poble acaba sabent què vol: opinió i decisió públiques. Després la gent vota qui vol, segons allò que ha vist i sentit. La gent pot fer allò que s’ha reservat de fer, segons l’esmentat principi de subsidiarietat i pot, a més, recordar els compromisos dels polítics electes i criticar-ne l’execució ben o mal posada per obra durant el quadrienni. Quatre anys després, al nou període electoral, en l’Assemblea, davant dels partits es llegeix l’acta notarial de la convocatòria anterior. «¿Ha estat aquest partit, en aquest quadrienni, representant o suplantador del poble?». Per a això cal que el poble recuperi la seva majoria d’edat, la seva fe en si mateix, la seva memòria col·lectiva, el sentit de llibertat i de responsabilitat, la seva ampla i gratificadora dimensió social que satisfà aquell amagat i reprimit desig d’universalitat que tots duem dintre. No cal dir que fóra encara més expeditiu que tots els càrrecs d’autoritat legislativa o governativa, acomplert llur termini legal, que caldria curt, fossin jutjats d’ofici per a glòria o càstig de les seves actuacions.

 

Lluís M. Xirinacs, filòsof i lluitador pacifista, és president de la Fundació Randa.

 

Via Fora!! agraeix al Centre per a la Innovació Social (CIS) i a l’Editorial Mediterrània la seva autorització per reproduir aquest text.

Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments (0)

Permalink

Entrevista a Jordi Salat. Segona part

Fletxa esquerra verda.Ve de la primera part.

Entrevista a Jordi Salat. Segona part.

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles (2a Part de 3).

Jordi Salat.
Una entrevista del periodista Daniel Solano a Jordi Salat.

En quina llengua pensava Sant Tomàs d’Aquino?

Primer s’hauria de dilucidar què vol dir «pensar», i, què vol dir «parlar». Entenc que les llengües que fan pensar són les que estan en comunió amb el geni del lloc, l’alè de la terra, el ki de l’Univers (com en diuen els taoistes); això és el que jo identifico també com l’alè d’Asherah, la Senyora Reina del Cel de la cultura camita d’Ur de Caldea; Isthar, Astarteh, la Nut i Isis d’Egipte. Aquesta concepció de la divinitat es relacionada amb la concepció hermètica de les verges negres, anomenades originàriament nostra senyora o en francès notre dame. Aquestes verges negres, són un fenomen aparegut en temps de construcció de catedrals, des del segle VIII fins al segle XV, i sempre reivindicant el valor essencial del lloc, donant noms a arbres (Nostra Senyora del Lledó) i muntanyes (Nostra Senyora de Montserrat), resistint-se a ser canviades del lloc on han estat trobades. Actualment aquesta temàtica ha estat adulterada, i encara ara, es fa creure a les persones que la negror d’aquestes verges és cosa del fum de les espelmes. Això és fals. Aquesta característica, de «llengua del lloc», a Catalunya i els Països Catalans, a la Corona d’Aragó, només la té la llengua catalana i les seves varietats dialectals, i està relacionada amb l’iber, abans que amb el llatí. Sobre en quina llengua pensava Sant Tomàs d’Aquino, només puc dir allò que em permet posar de manifest el nivell dels meus estudis actuals. Aquino és una població del Laci, ens diuen les enciclopèdies, i al Laci s’hi parla llatí; però no especifiquen que, al segle XIII, en temps de Tomàs de Aquino, nascut 1225 al castell de Rocasseca, aquella terra no pertanyia al Laci; no era italiana ni s’hi parlava italià. Va viure, en una terra sota influència de noblesa germànica, el Regne de Sicília (1130) i Regne de Nàpols, dos regnes que, posteriorment, sense trencar lligams amb els germànics que hi eren nobles habitants del lloc, van estar relacionats amb la Corona d’Aragó, la qual, tenia com a oficial la llengua catalana. Posteriorment va ser annexionada al que ara es coneix com a Itàlia. Dominació germànica dels Hohenstaufen (1194-1266). Dominació catalana del Casal de Barcelona i d’Urgell, Corona d’Aragó (1282-1442). El rei català, Pere el Gran, es casà amb la germànica Hohenstaufen, Constança de Sicília (1247-1302). Constança de Sicília, fou enterrada a la catedral de Barcelona.

Tomba de Constança de Sicília a la catedral de Barcelona.
Tomba de Constança de Sicília a la catedral de Barcelona.

Els dos reialmes, Sicília i Nàpols, estaran separats fins el 1442 quan el Alfons el Magnànim, que ja no era del Casal de Barcelona, sinó que era de Castilla, un Trastàmara, conquerirà el Regne de Nàpols i provocarà el naixement del Regne de les dues Sicílies, passant els seus territoris a formar part de la Monarquia Catòlica. En aquells temps a Aquino no es parlava llatí. Per tant, la seva llengua vernacla no era el llatí. Sant Tomàs, de fet, era un noble de família germànica, lligat a la dinastia dels Hohenstaufen, molt relacionats amb el Casal de Barcelona i els Urgell catalans.

Escut Regne de Sicília.
Escut d’Armes del Regne de Sicília. Àguila dels Hohenstaufen germànics i quatre pals catalans del Casal de Barcelona.

Una dada interessant és que l’antic escut d’armes dels Aquino porta la senyera. Per tant, podria ser que els orígens d’aquest personatge hagin estat manipulats, com tants d’altres de la nostra història. Aquest personatge, Sant Tomàs de Aquino, podria tenir vincles amb Catalunya que han estat esborrats. Ens diuen que va escriure llibres en llatí, però en realitat els va traduir al llatí. De quines llengües va traduir i posar en llatí? Aquesta és la qüestió per esbrinar quines són les llengües realment vives i creadores.

Escut del Regne de Nàpols (1442-1816) amb els quatre pals catalans de la Corona d’Aragó.
Escut del Regne de Nàpols (1442-1816) amb els quatre pals catalans de la Corona d’Aragó.

No era Itàlia era Corona d’Aragó i la llengua oficial era el català.
No era Itàlia era Corona d’Aragó i la llengua oficial era el català.

D’altra banda, la tomba de Sant Tomàs d’Aquino, es troba a Tolosa de Llenguadoc, a Occitània, on es parla llengua d’oc com a llengua vernacla. Actualment ha estat afrancesat i s’hi parla oficialment francès o sigui langue d’oil. En aquell temps no s’hi parlava francès, o sigui, langue d’oil, s’hi parlava llengua d’oc.

Tomba de Sant Tomàs d’Aquino. Convent del Jacobins de Tolosa de Llenguadoc (Occitània).
Tomba de Sant Tomàs d’Aquino. Convent del Jacobins de Tolosa de Llenguadoc (Occitània).

Tornant al vernaclisme, actualment encara es menystenen les llengües vernacles?

Malauradament, moltes persones encara consideren que hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona. Espanya, per exemple, oculta al món les seves llengües vernacles i fa lleis per a anorrear-les. Recentment, els darrers anys, hem llegit moltes notícies a la premsa sobre l’actitud hostil dels espanyols castellanistes contra la llengua catalana, tant a Catalunya, com a Balears com a València. No valoren ni respecten les llengües vernacles. Mai ho han fet. Sempre han negat el factor territorial de les llengües, com és el cas de les vernacles –naturals o originàries– dels seus respectius llocs. El català n’és una d’elles. Fins i tot el poder anti-vernaclista de l’espanyolisme castellanista canvia el seu nom com és el cas del català de les terres de la Franja que ara vol fer anomenar «lapao». Han volgut fer creure a l’academicisme internacional que el castellà és l’única llengua culta de l’estat espanyol i que el basc, el gallec o el català són llengües de segona categoria. Han parlat despectivament de les llengües vernacles, les quals, com he comentat són llengües creadores de Realitat. L’espanyolisme anti-vernaclista no parla de Realitat, parla de «Legalitat». Talment sembla, en base als arguments que llegeixo a la premsa, que, parlant català, a les terres de la geografia catalana, es pot arribar fins a l’Infinit, parlant en espanyol, només es pot arribar fins a la «Constitución Española». La creativitat, però, està en les llengües vernacles que volen destruir. A Madrid, hi ha museus, plens d’obres d’art, fetes per artistes de nacions vernacles; entre aquests, Dalí, Tàpies i Miró que tenien com a llengua vernacla el català i no pas el castellà o espanyol. Els diccionaris espanyols els presenten com a «espanyols», no esmenten la seva identificació cultural amb la llengua vernacla catalana.

Llavors la llengua castellana no és vernacla?

La llengua castellana té vernaclitat i poder creatiu quan es parla a Castella, la seva àrea geogràfica natural; però quan s’exporta a l’exterior, més enllà de la seva frontera natural, perd el contacte amb el «genius loci», o sigui amb allò que els taoistes xinesos en diuen l’energia «ki» i perd la creativitat ja que no té vincle amb la vernaclitat, amb el geni del lloc. Es el mateix que passa a totes les llengües. La vernaclitat vincula la llengua a l’esperit de la terra, amb el lloc. L’espanyolisme castellanista no vol parlar de llengües territorials, parla només de llengües individuals per afavorir la llengua castellana, ja que és la seva llengua vehicular imperial. I, ho fa, perquè la concepció de llengua individual, donat que els castellans són molts, afavoreix la seva hegemonia, i depredació colonial. Una llengua sense vernaclitat, –alè, ki, esperit–, és una llengua morta, encara que la parlin 700 milions de persones. Una llengua sense vernaclitat fa una bombolla justificada amb un marc legal; una llengua amb vernaclitat, fa participació amb el Cosmos, amb el fluid de la Vida que no és una bombolla, és una esfera autènticament global, com una volta o bóveda celeste.

Esfera Celeste. 198×200. Esfera model Globàlium de Lluís Maria Xirinacs. 211×200.

Esfera Celeste i Esfera model Globàlium de Lluís Maria Xirinacs.

 Entrevista a Jordi Salat. Segona part.

Continuarà en la tercera part.

Més informació sobre vernaclisme:

Llibre Vernaclística http://www.neurosi.com/vernaclistica/

De Jordi Salat http://www.jordisalat.cat/

Anar a la tercera part.Fletxa dreta verda.

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Desmuntant els paranys del diner.

Desmuntant els paranys del diner.

En primer lloc, compartim totalment la preocupació expressada per diferents persones i col·lectius sobre la possibilitat que l’establiment d’un diner exclusivament telemàtic, esdevingui el parany d’una tirania telemàtica, sota el control d’una minoria que no respongui dels seus actes davant ningú.

Aquesta preocupació parteix de la possibilitat que la xarxa telemàtica estigui sotmesa al control exclusiu de l’elit econòmica i política imperant. És el control, o millor dit descontrol, irresponsable de la xarxa o de les xarxes que ens porta al gran parany que ens preocupa, i no el diner electrònic en si. I aquest parany ja es produeix en l’actualitat, sense esperar que el diner electrònic tingui exclusivitat.

El diner anònim, primer de monedes, i després de monedes i bitllets, creat fa 4300 anys sota el mandat de Sargó I d’Akkad, -l’aparició del qual coincideix amb l’inici dels imperialismes moderns successius que dura fins als nostres dies-, és l’eina amb la qual s’han fet possible fets com l’atemptat contra John Fitzgerald Kennedy del 22 de novembre de 1963, el cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 a Xile contra Salvador Allende, o l’atemptat contra Olof Palme del 28 de febrer del 1986 a Suècia, quan aquests dirigents es dedicaven o estaven a punt de realitzar accions governatives o de denúncia en favor dels seus respectius pobles.

John Fitzgerald Kennedy. Salvador Allende Gossens. Olof Palme.

D’esquerra a dreta: John Fitzgerald Kennedy, Salvador Allende Gossens i Olof Palme. Font: Wikipèdia.

Des del Centre d’Estudis Joan Bardina, i per tal d’evitar la previsible tirania telemàtica que suposaria un diner telemàtic sota el control despòtic de la plutocràcia o dels governs, reivindiquem diferents mesures, entre elles que les xarxes telemàtiques gestores del diner electrònic se sotmetin al control exclusiu d’una justícia independent dels executius i legislatius de les diferents administracions. Una justícia també independent dels poders privats, mitjançant l’assignació automàtica a la pròpia justícia d’un percentatge fix dels pressupostos tant ordinaris com extraordinaris de cada estat, autogestionat per la pròpia justícia.

Com a contraexemple tenim que, a l’Estat espanyol, les diferents administracions executives d’un i altre signe partidista han sotmès l’administració de justícia a la més absoluta indigència de recursos de tot tipus, amb la qual cosa els jutges i els tribunals es troben a mercè de les pressions dels més forts en cada procés, fins i tot de la pròpia autoritat política. Jutges i tribunals es troben sota l’amenaça del suborn o de les pressions, pagades amb l’ús d’un diner, ja sigui anònim, que no deixa prova jurídica de cada intercanvi, o bé amb un diner electrònic dins d’una xarxa monetària telemàtica sota control privat, però on el gestor d’aquest control privat pot alterar arbitràriament el seu contingut i eliminar tot tipus de proves.

Un Sistema General com el que reivindiquem ha d’incorporar diferents mesures que facilitin l’eliminació de la corrupció, però alhora l’eliminació de la misèria material, perquè amb un diner exclusivament nominatiu i telemàtic, la caritat es fa pràcticament inviable i s’han de garantir uns ingressos mínims per a totes aquelles persones que no tinguin salaris o pensions. Parlem concretament d’una renda bàsica universal.

Hem de tenir en compte que tenim una crisi de sobreproducció. Hi ha abundància de productes, gent disposada a comprar-los, però no hi ha diners al mercat per concretar la seva adquisició. La cada cop major automatització, maquinització i robotització dels sistemes de producció de béns bàsics ens porta a una societat en la qual una minoria d’empresaris disposa de la majoria dels mitjans de producció, però on es van acumulant uns estocs que no es poden vendre a causa que la resta de persones es troba en la indigència per l’atur.

Un diner telemàtic nominatiu exclusiu ha de comportar que l’autoritat política ha de tenir la capacitat d’inventar i desinventar el diner que sigui necessari per mantenir l’equilibri entre l’oferta i la demanda, i evitar així que cada vegada que s’inventi diner, es faci mitjançant un endeutament que creix exponencialment, com passa als EUA amb la Reserva Federal i a la zona euro amb el Banc Central Europeu. Aquest endeutament és la causa actual de la ruïna de multitud d’estats i particulars, la qual cosa provoca la clausura dels serveis públics que mantenien les diferents administracions. Si amb el diner anònim el coneixement precís del mercat era impossible per a ningú, amb el diner exclusivament telemàtic l’autoritat política disposarà llavors, per primera vegada des de fa 4300 anys, de dades estadístiques fiables del conjunt del mercat, requisit previ per a una adequada planificació.

Un diner telemàtic exclusivament nominatiu ha de comportar també el pas d’un estat de fet, sotmès als poders fàctics, a un veritable estat de dret, en què cada acte mercantil deixi una prova jurídica, condició necessària per a l’exercici de la responsabilitat, però on les dades particulars de cada persona es trobin a la disposició només d’aquesta mateixa persona, i en mans d’un jutge o tribunal, només en el cas que s’obri un procés relacionat amb aquesta mateixa persona. Tanmateix, una justícia dotada de recursos i personal suficients pot atendre més ràpidament els processos, mantenint les degudes garanties processals i resolent sense enquistar-los els diferents conflictes jurídics que es produeixen en la societat.

Amb un diner electrònic sense les garanties que hem esmentat, i altres que podeu consultar als documents del nostre lloc web (http://bardina.org/ammsct06.htm), és més fàcil que es produeixi aquest possible parany que ens preocupa.

Però de la mateixa manera que ens preocupa aquest possible parany del diner electrònic, també és deplorable la situació actual, en la qual ens trobem sotmesos al parany del diner anònim, en què qualsevol intent de canvi polític a favor del conjunt de les persones és malmès a causa que els poders fàctics disposen d’abundant diner anònim amb què pagar pressions, suborns i crims impunes, impedint, una vegada i una altra, la necessària evolució política, econòmica i social de la Humanitat.

Molt probablement, de la mateixa forma que la invenció del diner anònim va desencadenar l’inici dels imperialismes moderns que dura des de fa 4300 anys fins als nostres dies, un diner telemàtic exclusivament nominatiu, però amb les degudes garanties imprescindibles, pot ser l’origen d’una nova era de pau, justícia i responsabilitat en tots els àmbits de l’activitat humana.

Moltes mercès per compartir aquesta informació.

Brauli Tamarit Tamarit.

Dilluns, 11 de novembre del 2013.

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments (0)

Permalink

Entrevista a Jordi Salat. Primera part

Entrevista a Jordi Salat. Primera part.

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles (1a Part de 3).

Jordi Salat.
Una entrevista del periodista Daniel Solano a Jordi Salat.

En un món tan multicultural, es torna a fer evident la necessitat d’exigir el respecte per les cultures naturals de cada lloc, les originals o vernacles, que han de ser el marc referencial d’integració de la diversitat en un tronc comú: la naturalitat o vernaclitat. Només, des de dins del marc original, es pot anar cap a l’infinit. Ser universal, vol dir, fer-se del lloc on habites, donar testimoni del «Genius Loci». Hem volgut endinsar-nos una mica en aquest àmbit de la sociolingüística de la mà de l’inesgotable investigador i historiador Jordi Salat. Autor del llibre ‘Les quatre columnes catalanes’ i del documental ‘Ramon Llull, Montserrat i l’escala de l’enteniment’, ara acaba de presentar, fa uns mesos, el seu nou llibre anomenat ‘Vernaclística’, tot un manifest en favor de les cultures naturals, autòctones o pròpies de cada lloc i el seu sentit universal.

-Quines són les llengües que anomenem vernacles?

-Són les llengües de la terra, del lloc, són les del geni o origen de la paraula. Són llengües amb alè creatiu. En llenguatge oriental podríem dir que són llengües que tenen energia «Ki», i combreguem amb el Tao, perquè són plenes de l’energia creadora. Son l’expressió del genius loci (el geni del lloc), que les fa llengües vives i creadores de Realitat. Les entenc com a les llengües que participen de la Creació del món, les que són subjectes actius, llengües vives; i les entenc, situades també dins del marc referencial del Llibre de les Metamorfosis o Canvis anomenat I King o I Ching. Jo també els dic que són les llengües de la deessa Asherah, la Senyora Reina del Cel, de la que parlen les antigues cultures d’Ur de Caldea. En el sistema filosòfic de Ll. M. Xirinacs, el model Globàlium, se les podria anomenar probablement llengües tel·lúriques o noumèniques. Diversos sistemes filosòfics i religions els han donat els seus respectius noms. En el fons, en essència, volen dir el mateix. L’Església Catòlica, en el Concili Vaticà II, les va anomenar «llengües vernacles».

Tai Ki. Tao te King.
Tai Ki. Tao te King.

Les quatre columnes amb símbols zodiacals. Monument a la deessa Asherah d’Ur de Caldea.
Les quatre columnes amb símbols zodiacals. Monument a la deessa Asherah d’Ur de Caldea.

Hiperesfera del Model Globàlium de Lluís Maria Xirinacs.
Hiperesfera del Model Globàlium de Ll. M. Xirinacs.

-No és un concepte massa conegut…

-Una vegada un professor d’universitat em va advertir que això de les llengües vernacles era un concepte desacreditat pel fet que va ser utilitzat de manera despectiva per l’espanyolisme del règim del general Franco. Per tant, hi ha tota un generació d’acadèmics formats sota aquest règim, que rebutja aquest concepte adulterat pel feixisme. Hem de renunciar a una paraula pel fet que ens ha estat adulterada o l’hem de revestir amb el seu concepte original? Penso que s’ha de regenerar, o sigui, genuinitzar, tornar al sentit original, tot allò que ha estat adulterat. Buscar paraules substitutives és fer una Realitat alternativa, que no vol dir fer la Realitat de Veritat.

-Es un terme proscrit.

-Exacte. Ens han volgut fer creure que les llengües escolàstiques, com ara el llatí, han estat les llengües cultes de la història. Però resulta que fins-i-tot el principal representant de l’escolàstica, Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274), autor de la Summa Theológica, pensava en una llengua vernaclea i llegia diverses llengües vernaclees. De fet, en la seva «Summa», es va dedicar a traduir al llatí allò que s’havia «pensat» en llengües vernacles, com la jònica, hel·lènica, de Grècia i altres de diversos llocs d’Europa que no han estat reconeguts com a nacions ni Estats. Aquest monjo, fet sant, va recollir tot el saber del moment en teologia i el va recollir en un llibre que ens ha arribat escrit en llatí. Però aquests sabers, els va transcriure d’altres llengües, que són les llengües originals i creatives, llengües vernacles, com per exemple ho era l’esmentada la llengua jònica hel·lènica. El lloc on va viure Sant Tomàs, Aquino, està a les terres de Sicília, terres de la Corona d’Aragó, que tenia com a llengua oficial el català. Sant Tomàs, era d’origen germànic, de la noble família Hohenstaufen. L’escut del Regne de Sicília, porta l’àguila dels Hohenstaufen i els quatre pals catalans de la Corona d’Aragó. O sigui, l’escut de La Provença i original del noble Casal de Barcelona. Un poder malèfic, que adultera la Realitat i la Història, i adultera enciclopèdies i diccionaris, ens vol fer creure allò que no és Veritat, i ha proscrit allò que és Veritat. Ha proscrit l’Ésser i vol fer adorar el No-Ésser. Aquest poder malèfic, presenta a Tomàs de Aquino com a italià i la llengua llatina de Roma com a llengua culta, tot negant el valor de les llengües vernacles i la identificació autèntica del personatge històrics en el seu marc natural vernacle, que en cas de Tomàs de Aquino, era alemany i català.

Escut Regne de Sicília.
Escut Regne de Sicília.

Escut de Aquino.
Escut de Aquino.

-Per tant, el llatí, en aquest cas, no va ser la llengua sàvia…

-Sovint la llengua llatina només va ser la llengua de transmissió, no pas de creació. Allò que va fer l’imperi romà, va ser transcriure els coneixements de les llengües vernacles al llatí, per fer-nos creure que la seva llengua, dita «romana», era la llengua de la saviesa. I aquest engany, després perpetuat pels escolàstics al llarg de l’edat mitjana i el renaixement, l’han repetit molts imperis; entre ells, els imperialistes espanyols, que ho volgut fer creure que la llengua viva era la llengua dita «espanyola», que era la pròpia de Castella, (negant el valor a les llengües vernacles com les de Catalunya, Castella, Galícia i Euskadi); igualment com els imperialistes de Roma, van voler fer creure que ho era la llengua «romana» que era la propia del Laci, (negant el valor a les llengües de Nursia amb Sant Benet (480-547), d’Umbría amb Joan Bernat d’Assís, conegut com a Sant Francesc (1182-1226), i de Sicília amb Sant Tomàs de Aquino (1225-1274)). Així ens trobem que les enciclopèdies espanyoles diuen «el espanyol» quan parlen de Dalí, Gaudí, Miró, Tàpies, Pep Guardiola, Ferran Adrià, etc, sense esmentar la seva identitat vernacla o original catalana. És una estratègia política d’assimilació d’una identitat nacional per apropiació indeguda. Configuren la Realitat en funció dels interessos polítics de l’espanyolitat castellanista, no pas de la vernaclitat universalista, o sigui dels orígens que ens fan sintonitzar amb el geni i l’alè; el ki, del qual parlen els taoistes; o, l’Esperit Sant, del qual parlen els cristians, que ho celebren per la Festa de Pentacosta. Recentment, tot estudiant el sistema filosòfic fet per Ll. M. Xirinacs, el Globàlium, model relacionat amb el marc de raonabilitat i cientificitat de l’Ars Magna de Ramon Llull, m’he adonat que la llengua vernacla, es podria concebre com llengua tel·lúrica, llengua de la terra, categoria de Magma; o llengua noumènica, categories fus Noümen, que configuren la seva Hiperesfera.

Hiperesfera del Model Globàlium de Lluís Maria Xirinacs. Detall.
Hiperesfera del model Globàlium de Ll. M. Xirinacs.

 Entrevista a Jordi Salat. Primera part.

Continuarà en segona i tercera part.
Més informació sobre vernaclisme:

Llibre Vernaclística http://www.neurosi.com/vernaclistica/
De Jordi Salat http://www.jordisalat.cat/

Anar a la segona part.Fletxa dreta verda.

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink