Setembre 2013

Andreu Barnils, Gandhi, els covards i els feixistes

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4145291/lhora-gandhi-pacifisme.html

Andreu Barnils.

Vilaweb, 22.09.2013.
Gandhi, els covards i els feixistes.

No hi ha autor més mal entès que Gandhi. Tothom sap que Gandhi era partidari de les accions no violentes. Per això molta gent arriba a la conclusió errònia que la cosa que detestava més Gandhi era la violència. I això no és cert. Hi ha una cosa que encara odiava més: la covardia. Seves són les paraules: «La millor de les virtuts és la no violència. El pitjor dels vicis, la covardia».

Tot i que personalment ell va renunciar-hi, Gandhi afirmava que «l’autodefensa és un dret natural que tenim tots». És tal la imatge que ens han venut d’ell, que paraules com aquestes poca gent diria que són seves. I ho són: «Bufetejar la cara de qui abusa és justificat». Gandhi, quin gran desconegut. Quin gran mite falsificat. Alguns ens el volen vendre fals, poc complex, una mena de sant. Exactament igual li passa a Jesús de Natzaret. De Jesús tothom en sap el passatge d’oferir l’altra galta. Menys gent sap, en canvi, quina relació tenia amb els zelotes. No és casualitat.

Qui vulgui conèixer una mica Gandhi, ara que sembla que els feixistes tornen, si és que mai havien marxat, recomano el llibre «What Gandhi says about non violence, resistance and courage» (http://www.orbooks.com/catalog/gandhi/). Aquest llibre no té ni 100 planes i és una delícia. Escrit l’any 2012 pel nord-americà Norman G. Finkelstein, és d’on trauré totes les cites d’aquest article. A diferència de l’autor, jo no he accedit a les Obres Completes de Gandhi (http://en.wikisource.org/wiki/The_Collected_Works_of_Mahatma_Gandhi) per a fer-ne una síntesi. Parlem de gairebé 100 volums. Unes 50.000 pàgines. Centrat en el tema de la no violència, Finkelstein se’n ha llegit la meitat, unes 25.000 planes, i referencia cada cita que fa servir. Et diu on la pots trobar a les Obres Completes. També fa servir monografies de Gandhi més curtes, per als iniciats com jo (1, http://www.abebooks.com/products/isbn/9780486416069/paratrk-16303/ltrec-t/Gandhi%3BGandhi%2C+M.K./Non-Violent+Resistance+%28Satyagraha%29/). Tot plegat és molt d’agrair.

Hi ha cites de Gandhi que són realment increïbles i xoquen frontalment amb la idea que ens han venut d’ell. Una de llarga, i per «flipar»: «Quan l’única tria és entre covardia i violència, recomano violència. Quan el meu fill gran em va demanar què hauria d’haver fet, en cas d’haver estat present el dia que vaig patir una agressió gairebé mortal el 1908, si hauria d’haver fugit cames ajudeu-me per veure’m morir o pel contrari hauria d’haver usat la força física, vaig dir-li que el seu deure era defensar-me. D’aquí que recomano entrenament militar als qui creuen en l’ús de la violència. Prefereixo que la Índia recorri a les armes per tal de defensar el seu honor que no pas que de manera covarda es converteixi en testimoni indefens del propi deshonor. Jo crec, però, que la no violència és infinitament superior a la violència, i que el perdó és molt més viril que no pas el càstig (pàg 132, http://www.abebooks.com/products/isbn/9780486416069/paratrk-16303/ltrec-t/Gandhi%3BGandhi%2C+M.K./Non-Violent+Resistance+%28Satyagraha%29/). Matar i morir durant el procés de lluita no té cap gràcia. És morir sense matar el que requereix més heroisme. És l’home que davant l’enemic ofereix el coll, i alhora refusa acotar el cap, el que mostra una coratge superior a tots.» (pàg 348, http://www.amazon.com/Essential-Writings-Oxford-Worlds-Classics/dp/019280720X).

O dit en d’altres paraules: si uns homes violents volen entrar a casa, segons Gandhi, la millor opció és aquesta: plantar-se davant la porta i no deixar-los passar. Oferir resistència no violenta. Si t’agredeixen, aguantar ferms a la porta sense tornar-t’hi. I si et passen per damunt, que ho facin. Oferir el coll, però no acotar el cap. En segon lloc, Gandhi opta per tornar-s’hi. I el que Gandhi rebutja del tot és deixar-los passar i que t’entrin a casa armats sense fer res. Això és de tot menys Gandhià. És la no violència nascuda de la por. La covarda. La passiva.

Els covards, els covards. Quina mania tenia als covards: «El covard busca revenja, però com que té por de morir busca l’ajuda dels altres, potser el govern de torn, per tal que li facin la feina. Un covard no arriba a ser un home. No es mereix ser membre d’una societat d’homes i dones. Els que busquen l’ajuda dels militars o la policia… romandran esclaus per sempre. Els que prefereixen la seguretat a la llibertat, no tenen el dret de viure».

Poca broma amb Gandhi. I poca broma amb el llibre. Si el llegiu veureu un Gandhi contradictori, fanàtic i tendre a la vegada, capaç de defensar l’ús de la violència per defensar una nena a punt de ser violada, i al cap de poc negant-ho. Defensant que Hitler i els aliats eren el mateix mal, i al cap de poc negant-ho. Quin home. I els jueus, que es calcin, amb l’atac frontal que Gandhi fa de la seva no violència durant l’Holocaust. En fi, complex, molt complex l’home, i molt poc preocupat per les contradiccions evidents que es troben a les seves obres completes. Es definia com una home d’acció, Gandhi, i les contradiccions les deixava pels erudits i els estudiosos. La teoria, després de l’acció, no al revés.

En fi, veureu, en només 100 planes, com se us trenca em mil bocins la imatge de l’home sant i passiu, que alguns ens han volgut vendre per tenir-nos quiets i passius a nosaltres.

«A mi no me engaña, Cataluña és España!» Què hem de fer amb aquests si són violents? Deixar-los entrar a casa passius, i sense fer res, seria de tot menys gandhià. Hi ha els Mossos d’Esquadra, és clar, «per tal que ens facin la feina». I, per últim, tenim els deixebles de Xirinacs (http://www.racocatala.cat/llibre/3010/terror-pau-sagrat-ed-mediterrania-lluis-maria-xirinacs) i tota la seva saviesa gandhiana. Amics, #ensmiren. El món ens mira. Aprofitem-ho. Gandhi ho faria. I Xirinacs també.

Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

La Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs amb els ensenyants de les Illes

La Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs amb els ensenyants de les Illes.

La Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs s’adhereix al manifest de Suport a la Vaga Indefinida dels Professorat de les Illes Balears.

http://exllengua.blogspot.com/2013/09/manifest-de-suport-la-vaga-indefinida.html

Enllaç adhesions manifest i caixa de resistència:

http://exllengua.blogspot.com

Compte de l’Assemblea de docents de les Illes.

Seguiu les notícies que hi fan referència accedint a:

http://llibertat.cat i a http://www.vilaweb.cat

Manifest de suport a la Vaga Indefinida del professorat de les Illes Balears.

Les organitzacions sotasignades volem manifestar el nostre suport al professorat, a l’Assemblea de Docents i als sindicats de les Illes Balears davant la vaga Indefinida convocada contra la política educativa i lingüística del govern Bauzà.

La convocatòria de la vaga indefinida ha estat caracteritzada per un procés intens de debat i decisió assembleària i horitzontal, amb una important participació del professorat i de nombroses xarxes, plataformes i entitats illenques per decidir quines eren les mesures més adients per plantar cara a les polítiques del govern balear, un govern que està aprovant, de manera unilateral, nombroses mesures que afecten negativament l’escola, el professorat i l’alumnat. Entre aquestes mesures hi ha totes aquelles que afecten salaris, jornada, plantilles, ràtios, jubilacions, acomiadaments… També les que afecten la concessió de beques o prestacions a l’alumnat o a les seus famílies. I, evidentment, el TIL, un programa que pretén impedir que el català siga la llengua vehicular del sistema educatiu. La dignitat d’uns docents –directors de centre amb el suport dels seus consells escolars– que s’han negat a aplicar aquest desficaci, ha comportat que hagen estat expedientats per Conselleria. Cal destacar que aquest programa, el TIL, ha estat suspès cautelarment pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears que el govern Bauzà ha ignorat completament amb l’aprovació d’un decret-llei per la via d’urgència.

Davant d’aquestes mesures que pretenen acabar amb l’ensenyament públic i de qualitat, deteriorar les condicions laborals del professorat i el genocidi lingüístic de la nostra llengua, volem mostrar el nostre suport total i incondicional a les companyes i companys de les Illes Balears i a les seues organitzacions. La persecució i els atacs a la llengua i cultura catalanes no s’ha produït únicament a les Illes, sinó que s’han repetit arreu dels territoris que comparteixen una mateixa llengua. Al País Valencià fa anys que milers d’alumnes no poden estudiar en valencià, i ara volen empitjorar-ho amb els programes plurilingües. Al Principat s’intenta per la via judicial tombar la immersió lingüística. I a la Franja de Ponent, volen frenar els xicotets avanços que s’hi han produït amb la derogació de la llei de llengües d’Aragó, única referència legal que hi ha al català en aquella zona, i l’invent del «LAPAO». Diferents tàctiques, la mateixa estratègia: entrebancar els processos de normalització lingüística als diferents territoris, afeblir el català i avançar en la seua desaparació.

Per això, fem una crida a la solidaritat activa amb la seua lluita, que també és la nostra, per una escola pública de qualitat i en català. En eixe sentit acordem: Constituir una Comissió de Suport a la Vaga Indefinida, organitzar actes de suport amb les companyes i companys de les Illes Balears que servesquen per informar de la lluita i recaptar fons per a la seua continuïtat i animar a tots els claustres, consells escolars, entitats i plataformes a enviar escrits de suport i convocar accions de solidaritat als seus àmbits respectius d’intervenció.

Relació signats a data 19 de setembre de 2013.

Acció Cultural del País Valencià,
Acció Cultural Països Catalans,
ACL El Tempir Elx,

L’AIFFA (L’Agència d’Informació, Formació i Foment de l’Audiovisual),
Alternativa per València-CUP,

Amics de la Bressola-La Bressola,
ANC «La Cala per la Independència» AT l’Ametlla de Mar,

APROCAT (Associació per la Promoció del Català),
Associació d’Escriptors en Llengua Catalana,

Associació Francesc de Castellví,
BEA,

Benimaclet Viu,
Bloc Jove,

Ca Revolta,
Casal Obrer i Popular - Francesc Santacatalina,

Castelló per la Llengua,
CEDSALA,

Centre Social Terra,
CIEMEN (Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i les Nacions),

CGT-PV,
Col·lectiu Contra la Corrupció,

Col·lectiu Ensenyants de la Ribera,
Col·lectius de Joves Comunistes,

Col·lectiu Sud Cacarica,
Confederació AMPAS «Gonzalo Anaya»,

Construyendo la Izquierda-Alternativa Socialista,
Compromís,

Coordinadora Professorat Interí,
Coordinadora de Plataformes en Defensa de Persones Desocupades,

COS,
CUP (Candidatura d’Unitat Popular),

Escola Pública Dolors Monserdà-Santapau de Barcelona,

Escola Pompeu Fabra de Barcelona,

Escola Valenciana,

Endavant,

Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català,

Esquerra Anticapitalista,

ERPV (Esquerra Republicana del País Valencià),

EUPV (Esquerra Unida del País Valencià),

FAPA-València,

FOLC,

Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs,

Fundació Societat i Cultura,

Iniciativa Animalista,

Intersindical-CSC,

Intersindical Alternativa de Catalunya,

Lacasacalba.org,

Lluerna Teatre,

MDT (Moviment de Defensa de la Terra),

Moviment Franjolí per la Llengua,

Òmnium Cultural-La Selva,

Plataforma en defensa de l’ensenyament públic de l’Horta Sud,

Plataforma Meliana,

Plataforma pel Dret a Decidir,

PCPE-PV,

PSAN,

Sindicat d’Estudiants,

Secció de Català de la Universitat de Tolosa,

SEPC,

Solidaritat per la Independència–País Valencià,

Solidaritat Catalana per la Independència,

Societat Coral El Micalet,

Som Països Catalans,

STEPV–Intersindical Valenciana,

Tallers de Doblatge i Doblem en Català?,

USTEC-STES (IAC).

Som aquí per tu.

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Curs 2013-2014, Globàlium, el model filosòfic de Lluís Maria Xirinacs

Curs 2013-2014, Globàlium, el model filosòfic de Lluís Maria Xirinacs.

A la seu de la Fundació Randa:

Rambla de Badal, 121, 1r.

Barcelona.

Telèfon: 934194747

Adreça electrònica: info@fundacioranda.org

PRESENTACIÓ: Els dilluns 7, 14, i 21 d’octubre a les 18.30 h.

CURS D’INTRODUCCIÓ AL GLOBÀLIUM:

Professors: Manuel García i Joan Parés.

Model Menor. Exposició de les vint-i-sis àrees bàsiques d’un model global de la realitat: Adreçat a tota persona individual i a tot col·lectiu interessats en un ampli i actualitzat coneixement bàsic d’un mateix i de la realitat que ens envolta i ens fonamenta.

Calendari del curs:

A partir del dilluns 4 de novembre, quinzenal, un dilluns cada dues setmanes, amb les dates següents:

Mesos i Dies:

Novembre: 4 i 18.
Desembre: 2 i 16.
Gener: 13 i 27.

Febrer: 10 i 24.
Març: 10 i 24.

Abril: 7 i 28.

Maig: 12 i 26.

Juny: 2 i 16.

Total: 16 dies. Horari de 19 a 20 hores 30 minuts.

Imatge del Globàlium.

Ignacio Morgado: «Sembla estrany que el cervell no falli més».

Els filòsofs han estat sempre a l’avantguarda del coneixement i del pensament. En l’època clàssica, el filòsof no podia parlar de les neurones perquè es desconeixia la seva existència, però sí que es podia parlar de com era la ment humana.

La filosofia pot ensenyar més?

No és que pugui, és que és la capdavantera del coneixement. La filosofia sempre té una pregunta que va més enllà del coneixement científic. És la guia. Sense filosofia progressaríem poc. És la demostració de la capacitat màxima del cervell humà.

Relegar la filosofia de l’ensenyament, doncs…

És un error. Perquè, a més, la filosofia té un altre avantatge: no només promou el coneixement, sinó també el desenvolupament del cervell, la memòria de treball, la intel·ligència, dins dels límits que imposa la genètica i la biologia.

L’entrevista per Lluís Martínez. El Punt Avui. Diumenge, 15 de setembre del 2013.

Agenda
Imatges
Escrits (diversos autors)
General

Comments Off

Permalink

Llavors que germinen, d’Antoni Dalmau.

Llavors que germinen.

19/09/13 02:00 - Antoni Dalmau.

Arbre amb arrels d’en Lluís Maria Xirinacs.Va ser, ho sap tothom, un home incòmode, personalista, dotat d’una poderosa intel·ligència i d’unes condicions de lideratge indiscutibles.

Aquests dies he pensat en Lluís M. Xirinacs. Hi penso més sovint que potser altres persones, ja que el vaig conèixer i tractar quan jo era jovenet i ell feia de rector a Santa Maria del Camí, molt a prop d’Igualada. En aquell temps, a la segona meitat de la dècada dels anys seixanta, aquell antic escolapi va posar les seves arrels entre nosaltres, a l’Anoia. Vivia amb Vicenta Alcover i amb el fill d’aquesta darrera, Saixa, i junts feien feines tèxtils, treballaven l’hort, criaven conills i gallines i fins i tot van iniciar algunes pràctiques de cooperativisme amb pagesos de la zona: va ser el temps, que alguns igualadins segurament recorden, en què venien ous i magdalenes… Ell feia classes a l’Escola Mowgli i dirigia l’Escola de Teologia d’Igualada, on va fer uns cursos bíblics memorables. Va col·laborar al Full Diocesà, a Tele-Exprés i en altres mitjans. Simultàniament, va iniciar els seus contactes amb el món sindical, concretament al barri de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui, on els nuclis obrers estaven bàsicament encapçalats per la gent de la Unió Sindical Obrera i, més minoritàriament, del PSUC. Va ser llavors, també, que va endegar les relacions humanes que el vincularien a diversa gent d’Igualada i comarca, entre la qual va vehicular idees i projectes lligats a l’àmbit de la religió, de la no-violència, del sindicalisme, de la política, del cooperativisme, del vegetarianisme, etc., etc.

Xirinacs va viure a la nostra comarca durant sis anys, primer a la rectoria de Santa Maria del Camí, dins el terme municipal de Veciana, i després, a partir del juliol de 1971, a la Torre de Claramunt. En aquesta època és quan va dur a terme les seves primeres vagues de fam i va radicalitzar les seves posicions tant en l’àmbit estrictament religiós com en l’àmbit civil, enfront de les autoritats de l’Església catòlica mateixa i de la dictadura franquista. És a l’Anoia on va impulsar i desplegar alguns dels seus projectes socials, on va renunciar a la residència en una casa rectoral, on va posar-se a treballar –més tard ho faria en una coneguda gestoria igualadina–, on va escriure alguns dels seus primers llibres i on va posar les bases de les seves accions més espectaculars i agosarades que, poc temps després, li donarien una evident notorietat en l’àmbit català i espanyol.

En aquells sis anys, i per a tota una generació d’igualadins, Xirinacs va ser un ferment activíssim de presa de consciència social i nacional. Potser no va ser l’únic, però va ser molt important, i gestos tan cèlebres com l’anomenat «dejuni de solidaritat» que va emprendre la nit de Nadal de l’any 1970 van marcar molta gent: va durar vint-i-un dies i va fer-lo –convé recordar-ho– per demanar eleccions de veritat i l’autodeterminació per als Països Catalans, així com per efectuar un gest d’adhesió al manifest aprovat pels tres-cents intel·lectuals, artistes i professionals que s’havien tancat a Montserrat els dies 12, 13 i 14 del mateix desembre. El seu manifest repudiava també el procés de Burgos i reclamava l’aplicació dels drets bàsics d’un sistema democràtic…

En fi, no és aquest el lloc i el moment de continuar resseguint tota una trajectòria que, certament, va donar a Xirinacs molta notorietat en aquells anys i en els que van venir després. Va dur-la a terme amb radicalitat i amb una coherència tota personal, va compartir-la amb molta gent i va desplegar-la enllaçant plenament amb l’activitat pròpiament política, fins que va anar-se desenganyant de l’evolució que seguien les coses i va arribar a titllar directament de «traïdors» els dirigents que van conduir el país en el temps de la transició. Sovint els seus gestos i les seves actituds causaven una notable estranyesa i més d’un considera que la seva intransigència exercia a vegades una pressió inacceptable damunt les consciències de la gent jove i no tan jove que el seguien. Va ser, ho sap tothom, un home incòmode, personalista, dotat d’una poderosa intel·ligència i d’unes condicions de lideratge indiscutibles.

Han passat sis anys d’ençà que va decidir anar-se’n d’aquest món, prenent un camí sense retorn que s’adeia clarament a una concepció molt particular de la vida que va mantenir sempre, fins i tot en els anys en què va desaparèixer quasi per complet del primer pla de l’actualitat. La dinàmica política del país havia caminat, en aquest temps, per altres senderes ben diferents de les seves. Fa sis anys, repeteixo, només sis anys que se’n va anar, i sembla ben bé com si hagués transcorregut un període de temps infinitament més llarg. D’una banda, la nostra capacitat d’oblit i la nostra desmemòria són realment espectaculars; de l’altra, l’acceleració del nostre temps històric ha estat sorprenent i algunes etapes han estat cremades a una velocitat gairebé de vertigen. Fins arribar on som avui.

Fa dies, centenars de milers de catalans ens vam manifestar d’una manera festiva i pacífica al llarg de tot el nostre país per reclamar un estat propi. Va ser, com ara fa un any, una eclosió multitudinària, que va cridar l’atenció de molta gent arreu del món, fins i tot, i molt principalment, de milers d’espanyols que fan veure que miren cap a una altra banda. I, a la vista del fenomen, de la multitud mobilitzada, de l’instrument utilitzat en forma d’una cadena humana de més de 400 km, em va venir Lluís M. Xirinacs al pensament. Crec de debò que ni tan sols ell, que tan sovint va ser acusat d’il·luminat i visionari, no s’hauria pogut acabar de creure que això fos possible, i que haguéssim recorregut a un mètode de propaganda i de combat que, en el fons de les coses, s’avenia tan bé a allò que ell havia preconitzat tantes vegades. I és que, de gra i de sembradura, se n’ha plantat molt, en la nostra història recent, i per part de molta gent, sense cap mena de dubte: i el mínim que podem constatar és que algunes d’aquestes llavors han germinat d’una manera esponerosa, com va poder-se veure el dia Onze de Setembre.

Antoni Dalmau. EL PUNT AVUI. Dijous, 19 de setembre del 2013.

 Antoni Dalmau. Llavors que germinen.

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

La sembra de Xirinacs per la independència

Tornaveu.
Associacionisme i cultura.

Número 86. Primera quinzena de setembre 2013.
Referent — 8/9/2013

La sembra de Xirinacs per la independència.

Reproduïm un seguit de cites d’opinions de Lluís Maria Xirinacs entre els anys 2000 i 2002 sobre la independència i que sintetitza el seu pensament sobre aquest tema. Aquestes cites han estat extretes del Manifest crida-2000. Països Catalans, el Manifest crida-2001. Països Catalans, i del seu discurs de l’11 de setembre del 2002 al Fossar de les Moreres.

La selecció ha estat efectuada per en Martí Olivella, president de Nova–Innovació Social i profund coneixedor de l’obra de Xirinacs.

Som una nació, i tota nació adulta, com tota persona individual adulta, té el dret i el deure d’emancipar-se, d’independitzar-se de tuteles opressores o proteccionistes. A les nacions els calen els mateixos drets reconeguts als individus des de la Revolució Francesa: els Drets Humans, en aquest cas, col·lectius o dels pobles.

Entenc per «independència» la vera independència, la no dependència sota qualsevol coacció en la presa de decisions: ésser amos del propi destí. També se’n diu alliberament, autogovern, autodeterminació, sobirania, etcètera, sempre en el seu sentit ple. (…) I em refereixo tant a la coacció externa com a la coacció que una part de la nació pugui fer sobre l’altra. De la no coacció de dins també se’n pot dir autodeterminació radical o democràcia interior.

Aquesta darrera condició no ha estat fàcilment entesa (…) per molts independentistes que només aspiren a la nostra separació respecte als Estats que actualment ens dominen. Jo insisteixo en la doble independència, per honradesa i per eficàcia. Com podem exigir honradament la no opressió externa si estem disposats a exercir-la internament? (…) A més, en vista a l’eficàcia, l’«exèrcit» amb que hem d’alliberar-nos de la dependència exterior estaria podrit per dins, tindria la reraguarda inestable i no disposaria de la força necessària per assolir i mantenir aquesta difícil independència de l’exterior. Per tant, la independència és democràcia. Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s’hi juguen moltes variables, però la independència és l’eix central, el pal de paller d’una nació. Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure.

…la manifestació de l’onze de setembre de 1977, (…) de prop d’un milió de persones, va ser el resultat d’una Assemblea de Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d’Assemblees inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió o vegueria, (…). Aquesta era, doncs, una assemblea orgànica en tot el país i cada organisme d’aquests va portar deu, quinze, vint, trenta, cinquanta persones i d’aquí en va eixir el milió. Aquest milió no fou cap miracle, el miracle fou l’Assemblea de Catalunya. Ella era tot allò que teníem, era la nostra única força. (…) l’Assemblea de Catalunya fou assassinada per catalans; l’Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual (…), que van preferir llur escó que tenir un poble organitzat. Tenir un poble organitzat és la cosa més forta socialment que existeix.

La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella mateixa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l’anxaneta, el més petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s’apropi aquell dia en què l’Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s’afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.

Català: Només pel fet de ser-ne, et demano que, a més a més d’allò que ja estiguis fent, reservis una mica del teu temps i et prestis a col·laborar a fer la Preassemblea del teu barri, del teu carrer, de la teva escala. Senzillament, sense heroismes, però amb disciplina, amb convicció. Un representant, triat per consens pels convençuts de cada llar, en l’escala. Un representant, triat per consens pels convençuts de cada escala, en el carrer. Un representant dels convençuts de cada carrer, en el barri. I així successivament cap al municipi, la comarca, la regió, el País, els Països Catalans, al servei fraternal de totes les nacions de la terra, especialment de les més desfavorides.

Ens ajudarem tots a tots, parents immediats, amics propers i veïns a escala local; parents llunyans i amics distants a escala general. (…) Se’ns demana desplegar la nostra dimensió social sempre tan arronsada, se’ns demana eixamplar l’horitzó de la nostra vida sempre tan estret. Com sabrem ser universals si vivim enclaustrats en el nostre individualisme? Davant de l’exaltació interessada d’una humanitat egoista, consumista, alienada, explotada, massificada, proposo d’iniciar una autèntica regeneració social.

La independència no es demana, es pren.
Lluitarem contra el fort mentre siguem febles.
Lluitarem contra nosaltres mateixos quan siguem forts.

Cites extretes de 3 textos de Lluís Maria Xirinacs (2000-2002):

- Manifest crida-2000. Països Catalans.
- Manifest crida-2001. Països Catalans.
- Discurs de l’11 de setembre de 2002 al Fossar de les Moreres.

Vegi’s la proposta: Comunitat Humana. Democràcia i nació als Països Catalans (1999-2001) i més informació a la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs.

Martí Olivella.
President de Nova – Innovació Social.

Redacció:
Pl. Víctor Balaguer, 5. Casal Clavé.
08003 Barcelona.

Telèfon: 93-269.10.42.
info@tornaveu.cat

http://www.tornaveu.cat

Consell editorial:
Gemma Aguilera, Pere Baltà, Antoni Carné, Enric Cirici, Joan-Ramon Gordo, Èric Jover, Joan Maluquer i Josep Santesmases.

Correcció lingüística:
Joan Albert Ros.

Tornaveu.cat. Lluís Maria Xirinacs. La sembra de Xirinacs per la independencia.

Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

Informació i formació, de Lluís Maria Xirinacs

Tornaveu.
Associacionisme i cultura.

Número 86. Primera quinzena de setembre 2013.

Lluís Maria Xirinacs. Pedagog i mestre, fou capellà, polític i candidat al premi Nobel de la Pau.

S’havia dit — 8/9/2013.

Informació i formació.

Via fora!! és una revista editada per l’associació Enllaç Promotora de Cultura Popular. Amb el subtítol «publicació per a la gent culturalment activa», es va especialitzar de bon començament en temes com ara la cultura popular, l’associacionisme o la cultura social. Ben aviat, però, va ampliar la temàtica a d’altres camps: desenvolupament, cooperativisme, salut, nous moviments socials, interculturalitat, política, sociologia… Amb una periodicitat trimestral, se’n van editar seixanta sis números entre els anys 1984 i 2001. L’any 2011, l’ENS DE COMUNICACIÓ ASSOCIATIVA va signar un conveni de col·laboració, un dels aspectes del qual fou la difusió dels seus continguts en format digital.

TORNAVEU, Associacionisme i Cultura anirà publicant regularment alguns dels seus treballs que, ja sigui pels continguts, per la seva simbologia o per les seves propostes, continuen essent de molta actualitat.

Formació i informació.

Precisions després d’un debat que va tenir lloc a Enllaç, la Granada (l’Alt Penedès), el 28 de setembre de 1986, amb la gent de la Crida i d’Enllaç.

1. INFORMACIÓ I DESINFORMACIÓ.

Una cosa és la informació, i una altra la formació. És evident que la formació —vingui d’on vingui— si no és assumida, païda des de dins d’una mateixa persona, individual o col·lectiva, despersonalitza qui la rep. En canvi, la informació és primordialment exògena. Cal que ens vingui de fora del nostre esperit. Àdhuc el coneixement del nostre propi cos per «introspecció» en rigor és una sortida de l’esperit a les estructures del cos.

«El meu cos no és jo; ell m’informa de les seves peculiaritats que vaig descobrint al llarg de la meva vida de consciència personal». Si en la formació cal que prevalgui el bon orgull de «tot ha de passar per mi», en la informació cal que prevalgui la bona humilitat de «sóc un pobre ignorant i he de menester que se m’ajudi des de fora». Una persona poc, mal o gens informada és com un cos poc, mal o gens alimentat. Es mor d’inanició mental. Aquest país nostre amb una censura de, si més no, quaranta anys, és un país espiritualment anèmic per desinformat i contrainformat.

En la infantesa encara el jo és rudimentari. Per això el nen ofereix poca resistència a la informació. Al contrari, és àvid de preguntar sense acabar mai. En la primera infància aprèn, sobretot, el funcionament del món exterior que l’envolta.

Si tenim un jo inflat o «inflamat», mai no podrem informar-nos bé i serem anèmics d’esperit. I com que la humanitat ha crescut molt i s’ha fet molt complexa, avui dia ha augmentat grandíssimament el volum d’informacions que ens calen per saber navegar per la vida. Quan tenim el jo inflat i no disposem de la humilitat necessària —la docilitat— per aprendre, inventem mil excuses per rebutjar la informació, com el nen davant la medicina amargant.

Pensem que «informar-nos» és introduir en la nostra ment una cosa que no hi era abans. Aquest element negatiu és importantíssim. L’ego inflat i còmode només vol sentir allò que ja sap, allò que li dóna la raó. No vol que altra realitat es projecti sobre ell, ans vol projectar-se ell sobre l’altre. Així no hi ha manera d’informar-se. El ver investigador desconfia del que ja sap. I si desconfia del que li diuen altres, no perquè siguin «altres», ans és perquè puguin estar interessats en mantenir-lo amb les seves ignoràncies i equivocacions i li vulguin amagar allò que és i ell no sap. El nen ha de menester adults que l’informin la ment com ha de menester adults que li cerquin el menjar per al cos. L’adult sap cercar la informació que necessita com sap cercar el menjar que necessita. I sap discernir la informació bona (en si, no perquè m’agradi a mi) com sap discernir l’aliment bo (en si, no perquè m’agradi a mi). Qui no sap cercar la informació bona no és adult.

Hi ha novetats a mitges que lliguen amb allò que jo ja sabia. Aquesta és la informació fàcil. La puc integrar a la meva estructura mental preexistent. És natural que si en rebre-la no entenc alguna cosa, en demani un aclariment.

Hi ha novetats radicals que no lliguen amb allò que jo ja sabia. Aquesta és la informació difícil. No la puc integrar a la meva estructura mental preexistent. En rebre-la, no entendré gairebé res. De vegades les coses s’aclareixen en tancar l’exposició. De vegades cal temps per anar paint els nous significats. I sempre, en aquest cas, cal un «pap mental», en derivació, per anar acumulant les dades materials de la informació rebuda i no entesa. Després ja ens ho anirem rumiant a poc a poc. Però sempre amb actitud oberta a la sorpresa i àdhuc a la contradicció amb els nostres pensaments. Si s’ho val hem d’estar disposats a morir mentalment per fer lloc en el nostre esperit a una informació que ens pot capgirar la vida. Hi ha molta resistència mental a certes noves informacions per pur conservadorisme mental, causat per la comoditat o per altres interessos.

Totes les informacions tenen barreja de facilitat i de dificultat. Com més fàcils i plaents siguin, menys informació i més repetició ens donen.

Les formes i els canals de la informació són variadíssimss i cadascun té els seus avantatges i les seves dificultats. El contacte directe (conversa, conferència, exemple de vida, representació, etc.), el paper escrit (fulls, llibres, revistes, anuncis, etc.), el so a distància (telèfon, discs, ràdio, etc.), la imatge a distància (televisió, cinema, etc.). Generalment es pot dir que el contacte directe és més viu, més dialogant, més ràpid, més matisat per expressió extraverbal, més superficial, més contradictori, més corregible. L’escrit és més fixat, més precís, més consultable, més dogmàtic, menys matisat, més sistemàtic, més mort, més lent. Triar en exclusiva una única forma d’informació és automutilació mental. Exigir a l’informador una forma determinada d’entregar la seva informació només es pot fer en la mesura que se li paga l’esforç i accepta el pagament proporcionat. La informació gratuïta cal acceptar-la com ve… i agrair, amb un agraïment proporcionat, l’esforç de saber i de donar la informació.

2. AUTOFORMACIÓ I HETEROFORMACIÓ.

La informació és un instrument de la formació. Com que ens informem tota la vida, també ens formem tota la vida. Però hi ha una etapa especialment dedicada a la «coagulació» de la persona: l’adolescència. Els sistemes opressius imperants que ens desinformen o contrainformen fan tot el que poden per obstaculitzar la «coagulació» de la persona humana. S’estimen més uns éssers desmanegats, desintegrats, uns infants manejables tota la vida. Un ordinador obeeix meres informacions. Un home-persona només obeeix les informacions si el convencen, si les accepta voluntàriament. Per això hi ha molta gent que té el jo a mig fer o sense fer o malalt o inflat o massa sensible. La majoria de la població arrossega tota la vida problemes d’adolescència mal resolts. En aquest sentit calen «sanatoris» de personalitats mal reeixides, dedicats a humans que ja han passat l’adolescència física o cronològica però als qui els cal unes atencions supletòries.

«Coagulat» el jo en salut i plenitud, tota la vida hauríem de continuar formant-nos i reformant-nos. Àdhuc, fruit d’influències externes o internes, com dèiem abans, pot donar-se, i devem estar preparats, el canvi de la nostra persona per una altra de millor totalment nova, les vegades que calgui en la nostra vida. És la conversió o revolució personal.

S’insisteix molt, i és cert, que l’única formació possible és la que neix de dins d’un mateix: l’autoformació. Per això, Enllaç insisteix en el treball en grups petits i per tant molt personalitzats, amb un treball previ d’informació estudiada per cadascun per separat, que posarà per escrit els resultats personals de llur estudi. Després de la posada en comú es tornarà a escriure el resultat. S’aprofundirà i se solidificarà l’esforç individual.

L’experiència d’aquest mètode en molts moviments avala la seva bondat. S’ha aplicat a adolescents (com l’anell al dit). S’ha aplica a joves, a obrers, etcètera, i els ha ajudat a resoldre problemes pendents de l’adolescència. Molt bé!

Però cal coronar aquesta etapa de l’adolescència pendent i cal evitar d’eternitzar-la. L’adult, si ha coronat la seva adolescència ja no està insegur de si mateix, no té complexos ni de superioritat ni d’inferioritat, no s’està contínuament qüestionant si en la vida es personalitza o es despersonalitza. Això és propi d’un malalt o d’un adolescent. És una persona, i prou, i tot ho fa personalitzadament. Cal pensar que si s’eternitza el mètode «d’autoformació» és senyal que ni porta l’adolescent a la maduresa ni cura l’adult immadur. Aleshores fóra un mal mètode i caldria bandejar-lo. El mètode d’Ajut Mutu i Autoformació, si no produeix adults segurs i sans de personalitat, esdevé un nou i refinat mètode per tenir els homes dominats, debatent-se inacabablement en l’afermament del seu jo.

Pot ser que hi hagi tan poquets homes que tinguin la personalitat madura i sana que la gent no sàpiga de què va i ja no hi tendeixin. Àdhuc molts educadors amb la personalitat malalta s’han avesat a un hàbit, com de droga, d’una perpètua autoanàlisi morbosa que els provoca un pervers plaer decadent. Quan la personalitat ha madurat vola per damunt de tots els mètodes.

Cal afegir que sempre, a més a més d’autoformar-nos, ens heteroformem. No em refereixo a les coses que ensenyen o volen ensenyar els pares als fills, els mestres als alumnes, els entesos als ignorants, els hàbils als ineptes, els sants als pecadors, els grans als petits. Hi ha una «inducció» de vida dels uns als altres per simpatia-antipatia; hi ha una comunicació extrasensorial entre els homes i amb l’univers. I diria, encara més, que hi ha una comunitat a unes ànimes comunes concretes i reals que formen en la unitat ànimes més particulars o totalment individuals, de manera que nosaltres no som només nosaltres, ans també som una mica els altres. A través d’aquests canals de comunicació extra i d’aquestes comunicacions d’ésser es dóna una abundantíssima heteroformació, que, com l’autoformació, està exposada al bé o al mal.

El pare, el mestre… forma més pel que és que pel que ensenya. Si és autèntic forma en l’autenticitat. Si és fals forma en la falsedat. D’això, antigament, se’n deia possessió angèlica o possessió diabòlica. «Aquest és posseït del diable». «Aquest és un home de Déu». «Joan té l’esperit d’Elies». Que ningú no es cregui que la seva pròpia persona és l’única que habita dintre d’ell. Tots portem dintre nostre altres esperits, bons o dolents, benèfics o malèfics que s’alternen en la direcció de la nostra vida. I la nostra persona és una barreja desordenada o una síntesi harmònica de moltes altres persones poderoses que ens han influït, afegint-hi, certament, algunes petites gotetes de personalitat estrictament pròpia i original. Tot allò que fem per amor o per odi als altres, els penetra fins al moll de l’os de la seva personalitat i els transforma.

L’home es pot, doncs, formar en la soledat: introspecció, extrospecció, estudi, concentració, meditació, contemplació… En petit grup: parella, germans, amics, companys de professió o d’afició… En grups cada cop més grans: empresa, barri, municipi, comarca, nació, estat, societat espiritual, sindical, gremial, professional, política… I, a més a més, uns grups es formen essent fidels a ells mateixos, però també essent oberts a altres individus o grups que els envolten i els irradien personalitat.

El petit grup personalitzador és un bon inici. Però la formació necessària per emprendre projectes d’envergadura, siguin tècnics (electrificació d’un país), polítics (revolució social) o nacionals (la independència) passa per estils de formació molt més amples i variats, perquè les interaccions socials i amb la resta de l’univers són complexíssimes. Així, la formació, com la informació, creixen al mateix ritme que la història dels homes.

Barcelona, 1 d’octubre de 1986.
Via Fora! 12, tardor del 1986.

Redacció:
Pl. Víctor Balaguer, 5. Casal Clavé.

08003 Barcelona.
Telèfon: 93-269.10.42.

info@tornaveu.cat
http://www.tornaveu.cat

Consell editorial:
Gemma Aguilera, Pere Baltà, Antoni Carné, Enric Cirici, Joan-Ramon Gordo, Èric Jover, Joan Maluquer i Josep Santesmases.
Correcció lingüística:

Joan Albert Ros.

Tornaveu.cat. Lluís Maria Xirinacs. Informació i formació.

Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

Dimecres, 11 de setembre de 2013

Dimecres, 11 de setembre de 2013.

El Centre d’Estudis Joan Bardina i la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs us conviden a apropar-vos a l’obra d’Agustí Chalaux i de Lluís M. Xirinacs.

Ens trobareu al matí al Fossar de les Moreres.

Organització: Memorial 1714.

Matí i tarda: A la mostra d’entitats de l’Arc de Triomf organitzada per Gent de la Terra.

Centre d’Estudis Joan Bardina. Logotip 311×100.

http://bardina.org

Germanies. Logotip 105×100.
Fundació Randa Lluís M. Xirinacs.

http://xirinacs.cat - http://xirinacs.wordpress.com

A les 17.14:

Via catalana cap a la independència.

http://assemblea.cat

 Lluís Maria Xirinacs. Cartells.

Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la Humanitat i de l’Univers.

La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra.

Lluís Maria Xirinacs (1932-2007).

Agenda
Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink