Març 2013

Democràcia directa i persona comunitària. Trobada a la Plaça de Sant Jaume. Diumenge, 7 abril de 2013

Democràcia directa i persona comunitària. Trobada a la Plaça de Sant Jaume. Diumenge, 7 d’abril de 2013.

Diumenge, 7 d’abril a les 11,30: trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió de l’Arbre de les assemblees iniciat per Lluís Maria Xirinacs.

Coordinador: Jordi Costa.

Dediquem aquesta trobada a Jordi Feliu Pons que ens deixà el passat 10 de març.

Jordi Feliu Pons.
Jordi Feliu Pons.

Químic. Company immillorable. Membre de la Fundació Randa, participà en l’Arbre de les Assemblees. Actualment formava part de l’equip d’Investigació Globàlium. Amic de Lluís M. Xirinacs i nostre.

Text per ser llegit: Democràcia directa i persona comunitària.

Democràcia directa i persona comunitària.

Tinc la pretensió d’introduir un concepte nou en l’ideari del corrent històric llibertari tradicional. Aquest sempre ha pledejat a favor d’implantar o, millor, recuperar l’exercici de la democràcia directa. Aquest estil de vera democràcia fou i és practicat en certs llocs sempre que la voluntat democràtica s’exercita en comunitats petites. Un grup compost per un nombre reduït d’individus permet la participació directa i personal de tots ells en el debat i en la presa de decisions col·lectives. La manera de fer democràtica canvia de procediment en el cas de grans conjunts humans. Substitueix la participació directa per una participació indirecta a través de representants.

En general, al llarg de la seva història, la democràcia representativa, estesa per tot el món a partir de la Il·lustració i la Revolució franceses, ha produït un escorament de la nau social cap a una progressiva desconnexió entre representants i representats, talment que avui dia en molts llocs es posa en dubte la democraticitat d’aquest mode de l’exercici de la política. De sempre, els llibertaris han dubtat d’aquest procediment. Aquesta seria l’explicació de llur gust per les comunes petites i llur disgust per les grans. En llur haver es compten mil experiments de comunes de convivència social i de cooperació empresarial. S’han arribat a donar casos insignes de comunes municipals com les de París i Lyon o la de la primera part de la Setmana Tràgica de Barcelona. En canvi, aquesta tradició rebutja el nacionalisme perquè, segons ells, en la nació és inviable una democràcia directa. No permeten, doncs, cap altre model de societat que no sigui d’un caire primitiu, societat atomitzada en petites comunitats regides per una assemblea d’adults amb participació directa dels individus en els afers públics.

Crec que caldria introduir un concepte nou referit a una realitat existent, que sovint ens passa desapercebuda per causa de la descurança en què la mantenim. Aquesta innovació donaria cabuda a una autèntica democràcia directa en les comunitats de tots els nivells, per gran que sigui el nombre dels individus que les composin. Aquest concepte, aparentment nou, però en realitat molt antic i mig oblidat pels camins de la història humana, és el de persona comunitària. He explicat aquest concepte altres vegades. El resumeixo. Quan en un col·lectiu, els seus components hi són només per conveniència pròpia egoista, el conjunt dels seus components no constitueix persona comunitària. Per constituir-ne cal l’actitud oposada: tenir, per part dels seus components, la voluntat de crear un consens col·lectiu públic per damunt i més enllà de les voluntats privades dels seus components. Assolir aquesta fita en un col·lectiu pot ser tasca llarga, lenta, plena de dificultats en el món rabiós de neoliberalisme d’avui dia. Però és una tasca essencial i ineludible si volem que les nostres societats esdevinguin veres comunitats humanes personalitzades i, doncs, responsables i lliures.

Expliquem, amb un exemple, com per aquest camí arribem a la democràcia directa en comunitats on hi ha molts individus. Un País pot tenir milions d’individus. ¿Com es podrà celebrar una assemblea de participació directa amb tanta gent? A l’assemblea de l’Atenes clàssica, molt menys poblada, eren invitats a participar directament tots els adults lliures que hi residien. Dels milers d’invitats només hi assistia algun centenar. I, encara, el diàleg entre tanta gent resultava tan difícil que l’assemblea esdevenia presa fàcil de sofistes retòrics, ensinistrats i ensinistradors en l’art d’ensarronar la gent amb la paraula hàbil. Proposo que si un País es pot subdividir en n regions (per exemple, en 6), a l’assemblea no hi siguin invitats els individus ans les 6 regions i ningú més. Només sis escons assemblearis. Una assemblea de sis persones!… comunitàries. Els vers components no són individus, són regions que, com a tals, poden participar ben directament. Això és important. En l’assemblea de regions els components són comarques. En l’assemblea de comarques els components seran municipis i així successivament.

Deixeu-me remarcar la condició essencial per a què això sigui possible i efectiu de veritat: cada assemblea (de regió) haurà de triar com a portaveu seu i responsable participant en l’assemblea immediata superior (la de país) aquella persona individual que sàpiga ser merament la veu responsable i lliure de la seva comunitat (la de regió) i que, segons aquesta funció, sigui coresponsable participant en l’assemblea superior (la de país). Cal que cada component d’una assemblea determinada sigui l’autèntica personificació de la assemblea –persona comunitària- de grau immediat inferior.

No estem entrenats en destinar una zona ampla del nostre cervell a les realitats estrictament col·lectives. Sempre hi barregem conviccions o interessos privats. No som demòcrates. Cal que cada component d’una assemblea superior sàpiga «morir» a si mateix per a exercir el gloriós i digne paper de persona comunitària, realitat nova i més mereixedora d’honor que la de persona individual, per a col·laborar en la creació i sosteniment d’una persona comunitària encara més alta. La paraula «morir» s’ha d’entendre metafòricament. Vol dir reservar-se les seves opinions particulars, sense renunciar a elles, per servir l’opinió pública de la seva comunitat. Cal que sigui la mateixa regió la que parli fidelíssimament a través d’ell en l’assemblea de país. Em permeto esmentar el fet viscut per en l’antiga Assemblea de Catalunya (1971-1977): Mentre la majoria emprava la gran assemblea per vehicular els propis criteris, Salvador Casanoves, representant de l’assemblea del Vallès Oriental sempre defensà allò acordat en la seva assemblea de base, sovint en contra dels seus propis criteris i de vegades tot pensant que defensava una proposta radicalment equivocada.

Ens han acostumat a un model pervers de representant que suplanta sistemàticament el representat. Ell, el candidat elegit, porta sempre la iniciativa. És votat per les seves idees, que tornen passius i estèrils els votants. Proposo de triar per a cada assemblea un portaveu participant en l’assemblea de grau immediatament superior, que sàpiga fer el buit de les seves idees. Talment com un cambrer que porta la safata buida, que és carregada amb el consens obtingut en l’assemblea a la qual serveix; safata plena que, al seu torn, és servida en l’assemblea superior. Els programes, les propostes, els continguts, les informacions pugen i se sintetitzen de baix a dalt. Aquesta és una democràcia directa a qualsevol nivell per alt que sigui. Si no se sap trobar aquest portaveu, buit de si mateix i ple de la voluntat col·lectiva de la seva comunitat, no hi ha vera persona comunitària d’ordre superior.

Lluís M. Xirinacs. Barcelona, 25.1.2001,
per al Diari de Girona (número 18).

Enllaç per obrir i/o desar el document:

Lluís Maria Xirinacs. Democràcia directa i persona comunitària.

Lluís Maria Xirinacs. Plaça de Sant Jaume, 2000, mirant-nos de front.
Fotografia: Lluís M. Xirinacs. Plaça de Sant Jaume. 2000.

Germanies. Logotip 105×100.

Germanies. Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs.

Carrers i places
Agenda
Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Presentació del llibre Tercera Via a El Soleràs (Les Garrigues)

Presentació del llibre Tercera Via a El Soleràs (Les Garrigues)

Dissabte, 9 de març, a les 19 hores.

Lloc:

Sala Polivalent de l’Ajuntament d’El Soleràs.
Carretera de Bellpuig s/n.

EL SOLERÀS (Les Garrigues).

Presentació dels dos volums del llibre «Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui» a càrrec de Joan Parés. Introducció a l’acte: Brauli Tamarit.

Presentació del llibre «Tercera Via» escrit, però inacabat, per en Lluís M. Xirinacs després de tres anys (1979-1981) d’estudiar el Sistema General de l’Agustí Chalaux:

El proper 9 de març us parlaré de la gènesi, del procés de redacció i del contingut d’aquest llibre. En vaig ser testimoni privilegiat ja que en aquells temps feia de «secretari» de l’Agustí.

També us explicaré perquè aquest document ha estat tants anys, gairebé 30, sense ser publicat.

Pel que fa al contingut, crec que, molt ben explicada, hi ha la llavor d’una economia nova que resoldria la difícil situació actual, i que donaria resposta a la indignació i a la perplexitat de la majoria de gent de bona fe que no veuen sortida a la crisi que vivim.

Amb el desig, que contra el curt termini de la vida, comenci una esperança llarga.

Joan Parés Grahit.

Agustí Chalaux de Subirà. Foto somrient 219×250.

Agustí Chalaux (1911-2006).

Lluís Maria Xirinacs. Mirant-nos de front. 181×200.

Lluís M. Xirinacs (1932-2007).

 

Organitzadors:

Associació de Dones Elaia d’El Soleràs. Logotip 119×200.

Associació de Dones Elaia.

Centre d’Estudis Joan Bardina. Logotip 311×100.

Centre d’Estudis Joan Bardina.

Germanies. Logotip 105×100.

Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs.

 

 

 

 

 

Carrers i places
Agenda
Imatges
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

Agustí Chalaux, la lluita utòpica contra la corrupció, publicat a Ara Tu

Agustí Chalaux. La lluita utòpica contra la corrupció.

Ara Tu. Diumenge, 3 de març del 2013. Pàgines 8 i 9.

La putridesa ens devora. El carrer n’està tip i sembla que encara queden moltes males pràctiques per emergir. Fa mig segle un visionari català va dedicar el seu talent a buscar vies per combatre-la. Malgrat les bones intencions, queda clar que no se’n va sortir1.

Text Xavier Theros | Actualitzada el 03/03/2013 00:00.

Vivim temps difícils i estranys. De sobte, les corrupteles polítiques i les males pràctiques financeres han passat de ser un afer propi de les pàgines d’economia a ser notícia de primera plana a tots els diaris. Mai com avui el ciutadà del carrer s’havia interessat tant per conceptes i nocions relacionades amb la macroeconomia. I, al mateix temps, mai s’havia vist un descrèdit i una desconfiança tan radical cap a aquest model de societat lliberal, farcida de lleis tramposes i retòrica buida. La situació actual era impensable fa només uns anys; després de dècades vivint en la societat del benestar, la possibilitat que Europa tornés a viure una crisi d’aquestes magnituds era difícil de imaginar. Tanmateix, els perills de la plutocràcia i de la corrupció ja van ser anunciats per uns quants teòrics del segle XX. El català Agustí Chalaux va ser un dels primers a adonar-se de les conseqüències que portaria la sortida del patró or i l’adopció del paper moneda.

Fill d’un industrial francès establert a Barcelona, Chalaux va néixer l’any 1911 a Sant Genís dels Agudells, llavors un llogarret d’uns quinze habitants i avui part del barri d’Horta. Després d’estudiar a l’escola Montessori, va anar a la ciutat francesa de Toló a fer el batxillerat quan tenia nou anys. Va ser allà, als catorze anys, que va assistir a una conferència del famós banquer Horace Finaly, president de la Banca Nacional de París i els Països Baixos (Paribas), i aquella xerrada va canviar la seva vida. Un dia, a casa del banquer, va llegir per casualitat un informe confidencial sobre la reunió que Finaly havia mantingut amb John Pierpont (J.P.) Morgan i Henri Deterding. En el document es deia que la Primera Guerra Mundial estava a punt d’engolir les reserves mundials d’or i que el paper-moneda el substituiria com a patró monetari. Els nous bitllets de banc podien racionalitzar l’economia i fer-la més productiva, però els banquers van preferir seguir amb el diner anònim i organitzar una plutarquia internacional, en què banquers i amos de les principals companyies industrials poguessin suplantar un dia els governs nacionals. Conegut el secret, Finaly va decidir fer-li de mestre i ajudar-lo a establir un criteri científic i racional al problema dels diners. Així, va estudiar economia a París i ciències químiques a la ciutat alsaciana de Mulhouse.

Bardina i Xirinacs.

De tornada a Barcelona es va posar a treballar en el negoci familiar. Poc després esclatava la Guerra Civil. Gràcies a les seves simpaties llibertàries es va quedar de gerent a l’empresa col·lectivitzada, on va aprendre que no es podia fer una revolució sense controlar els ressorts econòmics de la societat. En aquella època va començar a escriure sobre aquest tema, però l’any 1939 va haver d’exiliar-se a França. Va viure allà durant la Segona Guerra Mundial, fins que l’any 1945 va retornar a Barcelona. Durant la postguerra les seves principals influències van ser les publicacions que el pedagog Joan Bardina editava des de l’exili a Xile. Mort el general Franco, va conèixer Lluís Maria Xirinacs, i junts van fundar el Centre d’Estudis Joan Bardina, destinat a estudiar un nou model polític i econòmic alternatiu al capitalisme i al marxisme. M’ho explica el senyor Joan Parés i Grahit, metge personal tant de Xirinacs com de Chalaux, i secretari d’aquest últim.

El doctor Parés -actualment jubilat- va conèixer Chalaux l’any 1978, en una conferència a l’associació Amics de la Unesco. I, des d’aquell instant, es va convertir en un dels seus col·laboradors més fidels: «L’Agustí era un home molt planer, molt obert a parlar amb tothom. Segons les seves teories, els diners es van inventar exclusivament per afavorir l’intercanvi. Però, quan va aparèixer la moneda anònima, es va convertir en poder i va generar un alt grau de corrupció. La Fundació Bofill va fer fa poc una enquesta en què preguntaven: ¿si a la seva feina pogués agafar diners impunement, amb la garantia absoluta de no ser mai detingut, vostè què faria? El 90% van contestar que n’agafarien. Refiar-se de l’honestedat dels polítics és suïcida. Ha de ser el sistema de lleis i l’estructura de l’estat que han d’impedir la corrupció dels poders polítics. Això Chalaux ja ho deia als anys setanta i ningú li feia cas».

D’aquells debats i xerrades en va sortir el llibre de Xirinacs Tercera Via2, que no es va publicar per por dels editors a molestar els banquers. Al final, va ser publicat l’any 2012 i es pot llegir gratuïtament en PDF a les webs http://xirinacs.org i http://bardina.blog.pangea.org3. «Vam enviar-lo a tots els partits, però els únics que el van acceptar van ser els de la CUP4».

Semblen complides les prediccions de Chalaux. Com va vaticinar, el principal problema avui és el transvasament de poder des de l’àmbit polític i públic al financer i privat. Parés afegeix: «León Blum explicava a les seves memòries que va anar a demanar ajut a Finaly perquè li financés la campanya electoral, i quan va ser president de la República Francesa es va assabentar que el banquer havia donat la mateixa quantitat a tots els candidats. Guanyés qui guanyés, ell guanyava sempre. El nostre sistema actual és així, acaba socialitzant la corrupció».

Malgrat una visió tan descarnada del poder econòmic, Chalaux va deixar escrit el 1979 que «l’era de les antieconomies de mercat i de les antipolítiques socials, dels poders ocults, deslleials i subterranis, de l’apropiació il·legítima i del robatori de la propietat pública» estava arribant a la seva fi.

Agustí Chalaux de Subirà. Foto somrient.
Agustí Chalaux | Arxiu Dr. Joan Parés.


Quan la banca era un negoci de risc.

Agustí Chalaux, de fet, arribava tard. No sempre va ser tan fàcil per al mercat financer corrompre i enganyar la societat: «A l’Edat Mitjana el banquer català Francesc Castelló va ser executat perquè va fer fallida», recorda amb ironia amable el doctor Joan Parés. Els fets van tenir lloc a mitjans del segle XIV a Barcelona, durant la crisi econòmica que va provocar la primera gran epidèmia de pesta negra. A diferència de les actuals, les autoritats de llavors van endurir les condicions per a la banca privada. Segons les lleis que regien el sector, el propietari d’una taula de canvi que fes fallida seria humiliat públicament per tota la ciutat. Podia acabar decapitat i amb les seves propietats venudes per respondre als creditors. A Castelló li van tallar el coll davant de casa seva el 10 de novembre del 1360.


Dels diners anònims als telemàtics.

L’objectiu del model econòmic d’Agustí Chalaux era acabar amb la corrupció política i, per tant, impedir que un règim plutocràtic agafés el control de la humanitat. Per aconseguir-ho proposava eliminar el diner en efectiu i substituir-lo per un xec-factura semblant a les actuals targetes de crèdit en què constarien les dades del comprador i del venedor, cosa que acabaria amb el diner anònim. Qualsevol transacció econòmica seria enregistrada per una xarxa telemàtica de titularitat pública, sota el control d’una justícia independent dels poders executiu i legislatiu. Sense diners físics, el món seria un lloc més segur, el nou diner nominal eliminaria la temptació cap al crim i garantiria una societat amb menys conflictivitat social. Qualsevol compravenda amb nom i cognom deixaria un rastre jurídic i faria impossible tant el robatori com el suborn, i impediria així l’activitat de les màfies de la droga o de la prostitució, que no tindrien manera de blanquejar els seus beneficis. De la mateixa manera, no deixaria marge a la falsificació de bitllets, obligaria a fer emergir els diners amagats en caixes de seguretat i en paradisos fiscals i acabaria amb l’opacitat en el comerç.


Enllaços dels articles originals a Internet:

Agustí Chalaux. La lluita utòpica contra la corrupció:

http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/Agusti-Chalaux-lluita-utopica-corrupcio_0_875912412.html

Dels diners anònims als telemàtics:

http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/Dels-diners-anonims-als-telematics_0_875912410.html

Quan la banca era un negoci de risc:

http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/banca-negoci-risc_0_875912415.html


Notes:

1Només per ara, de la mateixa manera que Galileu Galilei, científic que va afirmar que la Terra orbitava al voltant del Sol però no a l’inrevés, no va ser reconegut en vida seva, però sí que la seva teoria fou acceptada entre altres pobles diferents en el mateix temps i al mateix Occident en temps posteriors.

2El nom complet de l’obra és Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.

3Exactament en aquests tres recursos d’Internet:

http://www.bardina.org/nw2/tercera_via/terceraviact.htm,
http://www.xirinacs.org/wp/2012/09/08/segona-edicio-de-lobra-tercera-via-den-lluis-maria-xirinacs-l11-de-setembre-del-2012/, i

http://xirinacs.wordpress.com/2012/09/08/segona-edicio-de-lobra-tercera-via/,

podeu veure altres documents relacionats dins del lloc web del Centre d’Estudis Joan Bardina a http://bardina.org.

4Aquí hem d’esmenar aquest darrer comentari, doncs actualment l’obra Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui, per ara només en català, ha arribat en paper a diferents formacions polítiques del Principat de Catalunya. Encara que la CUP s’ha mostrat molt receptiva al seu coneixement i difusió, doncs incorpora el bagatge d’en Lluís Maria Xirinacs com referent, altres formacions polítiques també han manifestat el seu interès en aquesta obra i els seus continguts. Som conscients que les mesures proposades per l’equip encapçalat per l’Agustí Chalaux i en Lluís Maria Xirinacs precisen d’un consens molt ampli per ésser aprovades dins de cada comunitat geopolítica. A més a més, no sols la seva obra ha de ser coneguda al Principat i a la resta dels Països Catalans, sinó més enllà, doncs tracta de problemes que afecten a totes les nacions del món.

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink