Lluís Maria Xirinacs, eternament incòmode? de Núria Roig i Esteve

Lluís M. Xirinacs, eternament incòmode?

Fa uns dies, parlava amb l’amic Joan Rocamora en un intercanvi de mails, de com en Lluís Maria Xirinacs és encara silenciat fins i tot des d’alguns àmbits que ens semblen propers i em va dir…

…se’m va acudir aleshores que es podria haver fet un article amb un títol com «En Xirinacs somriu des del cel», parlant de tots els antecedents de la resistència pacífica i tots els paranys de la Transició. Em va venir al cap aquesta idea, però no m’hi vaig posar i ara ja ha passat.

D’altra banda, no sé si hauràs vist el documental sobre la Crida que van fer fa uns dies. És molt simptomàtic que en Xirinacs no aparegui ni tan sols en alguna referència, tot i que es parlava molt (es repetia constantment) del caràcter «pacífic» de la Crida. Una vergonya que l’hagin omès. Ja no parlo de l’independentisme combatiu, que per art de màgia també desapareix del documental. Però que col·loquin el Xirinacs al calaix de l’oblit és una vergonya (serà eternament incòmode?)…

I li vaig poder contestar amb una historieta que en Brauli Tamarit m’havia acabar d’enviar i que ara també és vostra, des de la sincronicitat, el sentit de l’humor i la tendresa que, malgrat tot, no se’ns acaben perquè, ell és en nosaltres, amics!

Núria Roig i Esteve.

Brauli. Deu, Satanas, Xiri, acampades.