Trobades a la plaça de Sant Jaume de juliol i agost de 2011

Trobades a la plaça de Sant Jaume de juliol i agost de 2011.

Per fer difusió de l’Arbre de les Assemblees, iniciat per Lluís M. Xirinacs i Damians:

Diumenge, 3 de juliol a les 13 h.: Trobada a la Plaça de Sant Jaume. Qui vulgui, pot portar alguna cosa per menjar i beure i compartir el dinar que farem després a l’ECOCONCERN.

Document per ser llegit:

LA FAL·LACIA AMAGADA EN EL REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ.

Diumenge, 7 d’agost a les 11,30 h.: Trobada a la Plaça de Sant Jaume.

Document per ser llegit:

GLOBALITAT.

Aquí teniu els dos documents amb l’enllaç corresponent per guardar-los:

Per ser llegit el 3 de juliol:

LA FAL·LÀCIA AMAGADA EN EL REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ

És, el referèndum d’autodeterminació, una pràctica acceptada comunament, com a eina d’accés o no a la independència d’una nació respecte a una altra que la tutela o la domina.

Es podria construir una teoria crítica sobre aquest tema, però ací treballaré amb exemples concrets i l’intel·ligent lector ja farà la feina de generalitzar-los.

Suposem que Espanya, després de tantes pressions seculars, cedeix i convoca per als Països Catalans l’esperat referèndum d’autodeterminació. Si el convoca Espanya, si més no, és heterodeterminada i heterodeterminant la convocatòria, com també els termes de la pregunta, l’àmbit preguntat, les condicions tècniques de la consulta, el moment, les condicions comunicacionals, de seguretat, de presència de coaccions, militars, econòmiques, culturals, religioses, etc. No és pas petit el pes de l’alteritat («hetero-») del procés. Encara hi ha més. Si es tracta en igualtat d’avaluació de resultats els que voten la independència dels PPCC, els que no voten o voten en blanc i els que voten Espanya, també s’incorre en fal·làcia puix es barregen autodeterminació, no determinació i heterodeterminació.

Aquest és un aspecte molt important i difícil de veure quan hom és presoner de la ideologia dominant. A un noi arribat a la majoria d’edat no li consulten els pares si vol o no vol emancipar-se. La consulta electoral no és prèvia a la majoria d’edat. És un dret i un deure quan ja s’és madur (populus públicus, dret i deure d’incidir en la vida pública). Ésser madur, emancipat o independent no és cosa de consulta, votació o referèndum sinó viceversa. Gandhi a l´Índia no tolerà cap referèndum d’autodeterminació convocat per Anglaterra, l’imperialisme allí present. Tampoc Patrici Lumumba el tolerà als belgues dominadors del Congo (Zaire), malgrat que la resistència a no votar costà vides humanes als congolesos.

Als PPCC s´autodeterminen només aquells habitants que els volen com a nació lliure i responsable, doncs independent. Aquells habitants que se’n desentenen culpablement, innocentment, enganyats, atrafegats per necessitats de la vida immediata, etc., no es determinen. Compten només a efectes de drets humans no nacionals. Els que voten Espanya, per les raons que siguin, tampoc compten perquè s´heterodeterminen. Volen antidemocràticament que Espanya domini els PPCC. Si volem Espanya ho hem d’autodeterminar des de la independència dels PPCC. Ells volen PPCC amb la condició prèvia de l’existència d’Espanya. Els PPCC des d´Espanya. Heterodeterminació dels PPCC. Infantilisme, provincianisme. Qui no hi és no es pot autodeterminar. La determinació «de baixada» és dependència. En aquest cas, nacionalisme espanyolista.

Dit això, cal dir la mateixa cosa i amb la mateixa contundència als independentistes «clàssics» de la nació catalana o de qualsevol altra nació. Si es postula la nació directament, s’està imposant la nació al País, a la Regió, a la Comarca, al Municipi, al Barri, a la Llar, a la persona individual. S’aplica un concepte essencialista de la nació catalana, com abans els espanyolistes feien amb la seva nació espanyola, superestructural, teulada d’un espai interior buit d’autodeterminació i, abans, d’existència independent de totes les comunitats humanes més petites que la nació i, en darrer terme, de la persona individual. La nació, en aquest cas la catalana, heterodetermina las comunitats menors incloses en elles.

Els antropòlegs avisen que el terme de nació, aplicable a tots els éssers vivents i el terme ètnia (etos [costum] + genos [nació]), aplicable als éssers humans, en sentit rigorós tant val per a la nació, en el sentit actual sociolingüístic, com per a qualsevol de les comunitats menors esmentades. Una llar de convivència, una comunitat de veïns ja són unes petites nacions i cadascuna en el seu nivell té la seva «essència», la seva identitat, les seves responsabilitat i llibertat sobiranes. I més. Primer les més baixes, amb dret a no participar en les més altes, de baix a dalt, democràticament. Això sí: si les mes baixes no volen participar en les més altes –per exemple, un barri no vol participar en la nació– haurà d’atenir-se a les conseqüències. Aquestes comunitats abstencionistes queden excloses en la formació de consens sobre temes que siguin decidibles per comunitats superiors.

El «privilegi» sempre és de les comunitats inferiors, però no d’aquelles comunitats inferiors que es tanquin en llur localisme. L’ideal democràtic és la construcció de tot consentiment de baix a dalt, però qui, d’altra banda, no es corresponsabilitza de tot l’edifici comunitari, no patirà les conseqüències no desitjades de les decisions conjuntes adoptades pels corresponsables, però tampoc podrà beneficiar-se de les favorables. Deia St. Agustí: «Adam és Adam i tot el gènere humà».

Lluís M. Xirinacs i Damians. 31.3.2000.

Lluis Maria Xirinacs. La fal·lacia amagada en el referendum d’autodeterminacio.

 

Per ser llegit el 7 d’agost:

GLOBALITAT

A les antípodes del fenomen mundial anomenat «globalització» –massificador, uniformista, homogeneïtzador– la Fundació RANDA proposa universalment l’ús d’un model mental global on cada element, cada part, cada relació és singular, idèntica i fidel a si mateixa i on tots ells són integrats en estricta igualtat de tracte en el conjunt global, talment que formen una constel·lació d’estrelles iguals en drets i singulars en qualitat. La comunitat en la diversitat. De la disciplina que tracta aquest tema se’n pot dir Globalística.

Emmarcada en la Fundació RANDA hi ha una secció d’acció anomenada «Germanies», on, durant un temps, s’ha treballat un nou model de societat globalitzada –en el sentit suara esmentat– apta per a qualsevol país del món. La campanya «Jo també em planto», encetada l’u de gener del 2000 és l’inici de la realització pràctica d’aquests estudis en la nació catalana. Aquesta campanya ja no pertany a la Fundació. És plenament autònoma. Però s’inspira, a l’arrencada, en els principis treballats en el si de la Fundació sota l’epígraf «Comunitat humana».

L’assemblea d’assemblees pertany a la trama bàsica de la societat. És la forma pura de la sobirania independent del poble autoorganitzat. Els continguts poden ser molt diversos. L’assemblea és una i la mateixa per a tots. És el camp on es podran confrontar dialècticament les diferents tendències. Els equips que hi jugaran són molts, variats, plurals, però el camp és u i estrictament neutre, equilibrat, imparcial.

Ara faré una afirmació polèmica. Considerem els col·lectius de l’esquerra política (o de la dreta, és igual). No poden pretendre manar en exclusiva. No poden pretendre excloure la dreta o altres formacions. El poble és plural. En un temps manaran més uns i en un altre temps uns altres. Desqualificar radicalment l’adversari i autojustificar-se radicalment és convertir el contingut social i polític en forma pura de sobirania: tirania, despotisme. Tota tendència pot ser útil si col·labora amb les altres tendències existents en la societat. Fins els feixistes poden aportar ajuda original seva a la comunitat si no pretenen esdevenir partit únic.

La condició per a fer això possible és aprendre a globalitzar com a acte paral·lel i complementari al d’exercir la diferència. No hi som avesats. Cada persona, cada grup o col·lectiu social són alhora singulars i humans. Com a singulars es diferencien dels altres i fins i tot es confronten dialècticament. Aquest egoisme esmerçat en la defensa de la pròpia identitat és perfectament legítim. Tanmateix és ineludible –i se sol oblidar– el dret i el deure d’agermanar-se amb els que competeixen amb la nostra identitat. No estem entrenats en compaginar competència i col·laboració. Són dues dimensions oposades. Un exemple: obediència de partit i obediència a la pròpia comunitat territorial. Poden convenir al meu partit decisions que no convenen, per exemple, al meu barri. I es farà difícil servir aquests dos senyors en determinats moments. Caldran passarel·les, transaccions, negociacions, pactes. Ara, la nostra societat disposa d’una determinada estructura jurídico-política que beneficia sistemàticament les identitats especials, ideològiques i polítiques, que es mouen en perpetu conflicte, mentre que és marginada la recerca consensuada i pactada de decisions que afecten a la comunitat humana en general. Els partits separen («parteixen»), les assembles uneixen («ensamblen»). Sorprèn aquesta tendència quan sembla que els interessos generals haurien de prevaler sobre els interessos particulars.

Globalitzar, prendre decisions conjuntes parant esment en els interessos dels altres que no coincideixen amb els nostres, és un art bellíssim, integrador, intel·ligent, però difícil. En la nostra tradició occidental som educats segons un esperit analític: la part abans que el tot. No cal oblidar aquesta manera de procedir. Però cal complementar-la amb la via contrària: servir el tot abans que la part. Abans l’interès públic que l’interès privat.

Quan les persones són educades seguint un model global suficientment ampli i ben conjugat, no es divideixen ni s’enfronten tant. Un bon model filosòfic global, obert i rigorós, provisional però pactat entre tots i adaptat a la realitat és una bona teràpia individual per a superar contradiccions internes i una bona teràpia social per a evitar guerres i violències. Sense renunciar a allò que hom creu, cal captar i processar les creences i conviccions dels altres en llur especificitat, així com tractar de construir un camp teòric i pràctic suficientment ampli com per a què tothom pugui fer el seu joc sense marginar el joc dels altres.

I en el dia a dia de les assemblees, cal aprendre a escoltar, a entendre de veritat la part de veritat de l’altre, a engarçar-la amb la nostra part de veritat per atènyer una veritat superior, ni seva ni meva, sinó nostra, fruit madur del nostre diàleg. Cal evitar doncs l’oposició frontal reactiva i saber construir una complementarietat circular retroactiva que permeti l’aparició d’un equilibri dinàmic superior. Cal anar a l’assemblea a agermanar-se amb un germà no triat per mi, que és com és, i amb el qual estic condemnat a entendre’m. Aquesta poc coneguda voluntat integradora és la nova clau que evitarà revolucions de contradicció i farà pas a la revolució de síntesi de contraris: la nova germanor.

 

Lluís M. Xirinacs i Damians. 3.4.2000.

Lluis Maria Xirinacs. Globalitat.