David Fernández: Autodeterminacions a l'àgora

David Fernàndez: «Autodeterminació(ns) a l’àgora».

Quart article del periodista i activista sobre les acampades i, en concret, la de Barcelona.

David Fernandez. Opinions contundents.Repic d’atuells puntual a la jornada de reflexió més singular dels darrers conclaus electorals. Allau d’idees i debats i trobada social a l’engròs i al detall. Una nit més al ras de l’àgora pública que és plaça Catalunya des de dissabte passat. Arran de terra, unida per l’anonimat, una col·lectivitat s’autodetermina: decideix per si mateixa.

I tanmateix, a hores d’ara, encara és suïcida fer qualque previsió. De quelcom encara imprevisible. Indefinit. Indeterminat. Imprecís, potser. Però on suren algunes poques certeses: que hi ha guspira, teló de fons i mètode. I això no és pas poc. Guspira: explosió de malestar i una crítica sistèmica focalitzada en el mal govern, la democràcia segrestada i l’avarícia bancària. Teló de fons diàfan: una crisi d’estafes que ha derivat en un cop d’estat econòmic, esmicolant drets socials i laborals. I, sobretot, un mètode comú reutilitzat: els propis de l’alterglobalització, dels moviments socials i de cultura llibertària acompanyades per les xarxes 2.0 i les noves lluites cibernètiques per la socialització del coneixement. Mètodes que endinsen fondes arrels en l’aixecament de Chiapas, les protestes de Seattle o les trobades de Porto Alegre: assemblea, autogestió, autorganització, cooperació. Desenvolupament comunitari i construcció d’alternatives.

Guspira, rerefons i mètode que en set dies, que es diu ràpid, ha acumulat cinc victòries consecutives. Deixar absent l’Estat i inútil la restringida concepció de democràcia orgànica de la Junta Electoral Central, anul·lar de facto les Ordenances del Civisme, fer de la policia quelcom innecessari i esmicolar la campanya electoral. I la cinquena: obrir amb fòrceps i sense mordasses el debat sobre un model polític i socioeconòmic salpebrat amb trets específics: un mapa inacabat de la corrupció, una crisi que es perllonga contra els qui no l’han provocada i una economia de casino. Qui s’atreveix a dir que és poc? En set dies.

Hi ha, també, qui recela des de fora. El recel és subjectiu i fill del prejudici, però el dubte sempre és imprescindible i legítim. Perquè només del dubte neix la llibertat. Sobre aquest recel injustificat i certa mirada borda, qui millor ho ha brodat ha estat en Pau Llonch, d’Atversaris, des de Sabadell: «Siguem-hi sense reserves ni apriorismes ni purismes». Un oberta invitació a celebrar allò que fa una setmana no hi era i anhelavem. Que algú alcés la veu contra la tupinada permanent. Que autodeterminés alternatives.

Qui no ho vegi clar que s’atansi a l’àgora del centre de Barcelona, avui millor que demà. O de València. O de Lleida. Trobarà suma de desitjos, reflex d’inquietuds, assemblees de dubtes, xoc de contradiccions i la radiografia social amagada d’un país malalt de crisi, de col·lapses i de desencís. Qui s’apropi trobarà, sobretot, que tot es desborda. Desborda fins i tot als mateixos acampats. Que creuen que la feina és massa i ja fan tard.

I és normal: descobrir-se rere anys de silenci, d’apatia política i submissió social, no és gens fàcil. Implica autocrítica i corresponsabilitat. Mirar enrere per poder seguir endavant. I si el poc que ens queda és la coherència i el que no està en venda és l’honestedat, diguem-ho clar: durant massa anys hem renunciat, hem consentit, hem passat dels problemes del veí. L’anestèsia de la societat de l’espectacle, el consum compulsiu, el postmodernisme buit i l’autisme col·lectiu majoritari feien la resta. Ho fan encara: la majoria continua renunciant. I per sortir del forat, el primer és deixar de cavar.

Renunciar a la memòria és un perill d’absurd, desvincular les lluites també. Més encara, en un país històricament acostumat i obligat a haver-se d’autodeterminar per sobreviure. I encara més quan el segrest de la sobirania popular que denuncia l’#acampadabcn enllaça directament amb l’absència de llibertat política als Països Catalans i amb el ribot passat a la voluntat popular amb el darrer Estatut(et). La mateixa divisa: democràcia real.

No compartimentem lluites que neixen del mateix anhel d’igualtat, comparteixen el mateix desencís pel que hi ha i vindiquen necessitat de democràcia. Cantonada memòria, som al país on abans d’ahir 500 consultes per la independència rebien 825.000 autodeterminacions personals. El mateix país on avui, 60 acampades s’alcen contra la injustícia social i per independitzar-se d’una màfia financera que amenaça directament tota sobirania. El mateix país, cal recordar-ho perquè l’oblit és font d’injustícia, que el 12 de març de 2000 durant les eleccions generals i desobeint la prohibició explícita de la Junta Electoral Central, aconseguia 514.072 vots en la Consulta per l’Abolició del Deute Extern, que va cloure amb un 98% de sis solidaris. El mateix país on milers d’insubmisos van fer passar a la història el servei militar. El país del milió contra la guerra i els 500.000 contra l’Europa del Capital del 2002. Si ho oblidem, estem perduts.

El mateix país on, avui, Xirinacs somriuria alçat, veient el relat de la confluència de sobirania i autorganització. D’autodeterminació i desobediència civil: full de ruta i mètode alhora. Ja ho va dir l’estimat Arcadi Oliveres dijous passat al mig de la plaça: «Ara som indignats, d’acord; però per fer el mateix que feien tots els que ens han precedit en la lluita contra la injustícia: desobeir». I en el ben entès col·lectiu i compartit que l’autodeterminació és un procés. Talment com el d’#acampadabcn.

David Fernàndez, periodista i activista dels moviments socials.

Publicat a Vilaweb el diumenge, 22 de maig del 2011.

Enllaç original:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3889461/20110522/david-fernandez-autodeterminacions-lagora.html

Recull de fotografies de l’acampada de la Plaça de Catalunya:

https://picasaweb.google.com/114597006184639505257/DemocraciaRealJa