Lluis Maria Xirinacs. Als partits politics.

ALS PARTITS POLÍTICS

No en sé massa de politicologia. Els partits polítics, probablement, tenen l’origen més o menys simultàniament a Anglaterra –Tories i Whigs– i França amb les diferents posicions físiques dins de l’Assemblea Revolucionària –Muntanya, Jacobins,…–. Potser llur primera funció important fou endegar campanyes electorals, com a intermediaris entre les masses ingents d’electors individualitzats (àmbit privat) i l’Estat (àmbit públic). Crec que encara ara és la funció principal dels partits nord-americans. Entrat el s. XIX evolucionaren a Europa com a partits de masses. Quant més afiliats millor. Llurs vots eren els més segurs. Propiciaven espectaculars accions de masses al carrer. Sovint atemorien l’electorat indecís amb llurs demostracions de força. Al canvi de segle, especialment Lenin introduí la nova forma de partit revolucionari a l’estil militar preparat per a la presa de poder mitjançant un cop d’estat sovint violent, organitzat des de la clandestinitat. A aquesta mena de partit succeí, quan fou exitosa, la forma de partit únic en el comandament de l’Estat: comunisme i feixisme. L’eurocomunisme intentà el maridatge amb partits burgesos. I, finalment, en els nostres darrers temps, els partits han esdevingut partits de quadres, grans aparells burocràtics, al cim, i pobres militants «enganxa cartells», a la base, que s’assabenten de les decisions per les declaracions dels seus líders a la premsa. Sol no haver-hi gens de democràcia interna. Trist final.

Tanmateix crec en l’àmbit oficial, en l’Estat, com a institució necessària en una societat complexa, contra anarquistes, si se li lleva la funció d’eina repressora de la classe dominant (com diuen els comunistes) i es limita a acomplir el servei harmonitzador d’un director d’orquestra. Per consegüent crec en els partits que opten a «conquerir» l’Estat, amb la funció de recollir les diferents sensibilitats de la gent (pluralisme). Com a laboratoris per idear i practicar noves formes de societat que tracten d’experimentar en l’exercici de l’autoritat.

Els falangistes, en les darreries del franquisme, avisaven als lluitadors per la democràcia que sortirien del partit únic i anirien a raure a la «partitocràcia». En efecte, hi hem anat a parar. El panorama polític fa pena. No ho dic jo. Ho recullo del que es diu i es veu: desinterès general i, fins i tot, desconfiança de la política, abstencionisme creixent, etc. En el moment crucial de la transició els ex-feixistes tancaren l’aixeta de la llei electoral i de la Constitució tant com pogueren i els nous partits dels anti-franquistes caigueren en la victòria pírrica d’acceptar un sistema electoral i de partits que afavorís la perpetuació en el poder dels pocs partits que guanyaren les primeres eleccions. Fa vint-i-tres anys que els mateixos partits es perpetuen en el poder –«atados y bien atados»– i que els partits extraparlamentaris s’arrosseguen per terra, sense finançament, sense poder fer res de res. Els partits en el poder han segrestat la sobirania de l’arrel popular que li és pròpia. I l’administren a llur antull, lluny de qualsevol control popular. Pura endogàmia. Sindicatura de comptes, síndic de greuges i tribunals de justícia, controladors de l’Estat, tots són elegits per ells i d’entre ells. Amb el poder i els recursos financers de què disposen, la temptació de prepotència és inevitable. No és un mal únic del nostre país, però en ell hi és agreujat per una legislació partitocèntrica.

Any 2000, segle XXI, tercer mil·leni. Canvi de mentalitat. Ja no veig els partits ni conspirant, ni conductors de masses, ni líders del poble, ni representants del poder de l’Estat davant del poble. A part de llur funció de laboratoris de noves formes de societat, basats en sondeigs institucionals (eleccions i referèndums) o privats (consultes de les empreses d’opinió), realitzats en l’àmbit estrictament privat, els veig com a servidors de la voluntat del poble, organitzat en comunitats territorials amb llurs assemblees generadores de debat, consens i, per tant, de voluntat popular.

Per tal que el lector se’n faci una idea, poso un exemple pràctic, ja assajat en part per EcoConcern en les eleccions catalanes de 1999. 1. Per exemple un barri (o municipi, o comarca) celebra assemblea on determina el programa propi d’actuació en el barri al llarg d’un quadrienni. 2. En comptes d’assistir la gent als mítings electorals de cada partit, l’assemblea del barri convoca als representants de tots els partits a sessió electoral. 3. Els exposa el propi programa. 4. Els representants dels partits celebren consultes amb els seus dirigents. 5. En una altra sessió, cada partit respon en quina mesura assumeix el programa de barri. 6. De les conclusions n’aixeca acta un notari. 7. Cadascú, del barri, vota qui vol. 8. Als quatre anys, es llegeix l’acta i es demanen responsabilitats als partits sobre el compliment de llurs compromisos.

Els partits: representants i defensors de la voluntat del poble en les instàncies oficials de l’Estat. Així els partits seran democràtics i l’Estat també. «La sobirania radica en el poble i tots els poders de l’Estat emanen del poble». «Autoritat democràtica és la que fa obeir la voluntat del poble». I ¿com es gestarà la voluntat del poble si no es permet que el poble, reunit en assemblees obertes, pugui sintetitzar la seva voluntat mitjançant un debat públic, ben informat i sense inquisicions? I, ¿com les assemblees seran viables i democràtiques si no es fan de baix a dalt –llar, barri, municipi, comarca, etc.– amb tots els nivells intermedis que faci falta per a què els components siguin pocs, personalitzats i responsables?

Vosaltres partits, ficats en el laberint, que no porta enlloc, del sistema legal actual i amb un sistema de finançament que propicia la corrupció, respecto la vostra dura brega, però ben sincerament us planyo. Amb tot el poder de què gaudiu quan guanyeu les eleccions, ¿sereu capaços de girar un trist full de la història on els polítics s’han dedicat a impedir i suplantar la voluntat del poble, i de caminar cap a dies millors, en què aprengueu a permetre que es generi i a obeir la voluntat del poble? ¿No és cert que la política és massa important com per a abandonar-la en mans dels polítics?

Lluís M. Xirinacs i Damians, 4.2.2000.

Lluis Maria Xirinacs. Als partits politics.