Trobada de març del 2011 a la Plaça de Sant Jaume, un nou mil·leni lluminos

Trobada de març del 2011 a la Plaça de Sant Jaume.

Diumenge, 6 de març a les 13 h.

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió del projecte de l’Arbre de les Assemblees, iniciat per Lluís M. Xirinacs.

Qui vulgui pot portar alguna cosa per menjar i per beure i compartir el dinar que es farà després a l’ECOCONCERN (Mare de Déu del Pilar, 15).

Amb el suport de germanies.

Document per a ser llegit:

UN NOU MIL·LENI LLUMINÓS PER A LES NACIONS DE LA TERRA

(Al peu de l’escrit, hi ha l’enllaç corresponent per tal que el pugueu baixar i guardar).

He encetat un acte testimonial: m’estic a la plaça de St. Jaume de Barcelona, de 9 del matí a 9 del vespre, des del dia primer d’enguany. L’acte va adreçat a tots els habitants de tots els Països Catalans, sense discriminació d’origen, amb la sola condició que se sentin corresponsables de la nació catalana: que assumeixin el seu passat i el seu present, i que vulguin participar en el seu futur. Els demano la constitució d’assemblees responsables de carrer, barri, districte, municipi, comarca, regió i país fins a coronar l’Assemblea dels Països Catalans generadora de la declaració d’independència per vies plenament solidàries i estrictament no-violentes. Si les forces físiques m’ho permeten, no em retiraré mentre no s’acompleixi aquesta finalitat.

Tinc edat. No vull liderar res. És l’hora de les noves generacions. Senzillament convido. És un dret. Cadascú respondrà com voldrà. No m’adreço ni a autoritats foranes ni nostrades. Ni a les formacions polítiques amb intenció electoral. Tampoc m’adreço a qui no vulgui participar en la comunitat humana de la nostra nació, tot i que la invitació sempre restarà oberta si els remisos reconsideren llur decisió. Crec que la sobirania radical o responsabilitat plena d’un poble rau cabalment només en aquells que se’n senten responsables. La resta o són estrangers residents o transeünts, i caldrà respectar-los amb totes les ancestrals virtuts de l’hospitalitat, o constitueixen aquesta adolorida massa migratòria que, per raons econòmiques, socials, polítiques, etc. ha hagut d’abandonar la terra dels seus pares i encara no ha pogut, sabut o volgut entrar a participar en la comunitat de destí. I caldrà tot l’amor del món per, una i una altra vegada, animar-los doucement a participar en l’aventura de la nació de destí, amb l’aportació de llurs tradicions d’origen, despullats de tota hetero-determinació forana. És difícil, ja ho sé. Però és l’única solució en servei de la pau, en un moment en què el gruix dels conflictes sagnants de la Terra és d’origen explícitament nacional. També reconec que si les transnacionals de l’economia, de la cultura i de l’esperit no hi col·laboren, la pretensió esdevindrà pràcticament impossible. Excuseu-me la vanitat, però dic que només m’agradaria tenir el premi Nobel de la pau per demanar això amb suficient autoritat pública mundial a aquestes transnacionals. Especialment, cal aconseguir frenar l’excessiva mobilitat de capitals, ja demanada tímidament pel president del FMI, com a principal causant de tant de dolor humà.

D’aquestes consideracions es dedueix que tot i exigir la independència del meu poble, en realitat estic exigint la independència de tots els pobles de la Terra en l’esperit de les declaracions de l’ONU. Em sembla que és la tasca pacificadora més urgent del nou mil·leni i la dissolució definitiva dels imperialismes històrics, en el nostre cas de l’espanyol i el francès, i la reordenació d’Europa i del món sencer segons la voluntat de les nacions i llurs federacions lliures internacionals, en el sentit etimològic de la paraula.

Abans de tancar aquesta exposició de motius, vull afegir que la independència que exigeixo per al meu poble i per a tots els pobles de la Terra és una independència real i plena, no ideal ni superestructural. Cal que, a tots els nivells, el domini públic sigui alliberat del domini privat i del domini oficial, i sigui institucionalitzat en forma d’assemblees sobiranes, repeteixo, a tots els nivells, finançades pels pressuposts oficials ordinaris. Només elles són les dipositàries radicals de la sobirania, si es responsabilitzen de totes les dimensions de la respectiva comunitat humana. Només en el seu si pot circular una vera informació pública. Només elles poden generar debat, opinió i decisió públiques. I, només si elles existeixen, manar oficialment (ofici i servei) serà de veritat obeir directament la voluntat del poble: la democràcia que tots desitgem i de la que tan mancats estem.

Segle XXI. Segon mil·leni de la nació catalana. Model bo, em sembla, per a tots els pobles de la Terra que vulguin acceptar: al costat de la dialèctica crítica i diferenciadora dels partits tradicionals, la dialèctica de consens cordial i compromís objectiu de les noves assemblees.

Lluís M. Xirinacs, 25 de gener de 2000,

Barcelona, Països Catalans.

 Lluis Maria Xirinacs. Un nou mil.leni lluminos.