Febrer 2011

Agenda de març del 2011

Agenda de Març del 2011.

 

* Diumenge, 6 de març a les 13 h.:

 

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió del projecte de l’Arbre de les Assemblees, iniciat per Lluís M. Xirinacs.

 

A http://xirinacs.cat dins de l’entrada:

 

Trobada de març del 2011 a la Plaça de Sant Jaume, un nou mil·leni lluminós per a les nacions de la terra (http://xirinacs.cat/2011/02/24/trobada-de-marc-del-2011-a-la-placa-de-sant-jaume-un-nou-mil%C2%B7leni-lluminos/)

 

hi trobareu el document per ser llegit a la Plaça. Al peu de l’escrit, hi ha l’enllaç corresponent:

 

http://xirinacs.cat/wp-content/uploads/2011/02/lluis_maria_xirinacs_-_un_nou_mil-leni_lluminos.pdf

 

per tal que el pugueu baixar i guardar.

 

Amb el suport de germanies.

 

* Dimarts, 8 de març, de 19,30 a 21 h.:

Mosaic classic

Quarta sessió d’UNA LECTURA D’EL FEDÓ

 

 

«per a l’home lliure, la seva saviesa no és meditació de la mort, sinó meditació de la vida».

Spinoza (Ètica, IV, T. 67).

 

El Fedó és una inspirada obra de Plató centrada en la reflexió sobre la mort, en particular, de la mort de Sòcrates mentre esperava, a la presó, l’execució de la sentència. És una obra molt celebrada de l’autor i, també, una de les més influents en la nostra cultura occidental.

 

Aquestes sessions que us proposem tenen com a finalitat realitzar una aproximació temàtica i interpretativa a una de les obres de Plató més estimades per en Lluís Maria Xirinacs.

 

És convenient (no necessari) que les persones interessades disposin del text per a la lectura. Sessions quinzenals (gener-febrer-març) de 19,30 a 21 h.

 

A càrrec d’Àngels Baldó.

 

La primera sessió va ser el 25 de gener.

 

En principi el curs constava de quatre sessions però ha despertat un gran interès i per aprofundir més en el tema, l’Àngels ha decidit fer-ne una cinquena sessió. Si algú de vosaltres té interès en venir a les dues sessions que queden, tot i no haver assistit a les altres, pot fer-ho igualment: 4a: 8/3/11 5a: 22/3/11.

 

Preus: 10 € per sessió. Per als socis : 8 € per sessió.

 

* Dissabte, 12 de març a les 11 h.:

 

Passi de DVDs. DVD previst per a la sessió de març:

 

Lluís M. Xirinacs: Vers una mentalitat global.

 

Enregistrat el 21 de gener de 1993.

 

A més d’altres explicacions: la geometria dins del Globàlium.

 

Branca d’Audiovisuals de la Fundació Randa.

 

* Dimarts, 22 de març a les 19,30 h.:

 

Cinquena sessió d’UNA LECTURA D’EL FEDÓ.

 

En principi se n’havien de fer quatre sessions, però el curs ha despertat molt d’interès en els assistents i s’ha decidit fer-ne una 5a. sessió.

 

* Podeu iniciar el CURS D’INTRODUCCIÓ AL GLOBÀLIUM:

Exposició de les vint-i-sis àrees bàsiques d’un model global de la realitat:

 

Model Menor. Sessions de març: Els dilluns 7 i 21 de 19 a 20,30 h.

Professors: Manuel García i Joan Parés.

 

Si és del vostre interès començar aquest curs en aquest mes de març, adreceu-vos a info@fundacioranda.org. També podeu trucar al 934194747. Si no ens hi trobeu, deixeu el missatge i us atendrem el més aviat possible.

 

* CURS D’APROFUNDIMENT EN EL GLOBÀLIUM:

 

Exposició de les vuitanta àrees d’un model global de la realitat: Model Major.

 

Adreçat a tota persona individual i a tot col·lectiu que hagin fet el curs d’introducció i vulguin continuar l’estudi del model sencer, amb un repàs de les àrees bàsiques i amb l’estudi de la resta de categories del model, fins a les 80.

 

Sessions de març: Els dilluns 14 i 28, de 19 a 20,30 h.

Professors: Manuel García i Joan Parés.

 

Si és del vostre interès començar aquest curs en aquest mes de març, adreceu-vos a info@fundacioranda.org. També podeu trucar al 934194747. Si no ens hi trobeu, deixeu el missatge i us atendrem el més aviat possible.

 

Us esperem a la

Logo Fundacio Xirinacs esfera

 

FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS M. XIRINACS

Rambla de Badal, 121, 1r.

08028-Barcelona - Tel. 934194747

 

Autobusos: 56, 57, 70, 72, 153, 157 – Metro: Badal (Línia 5) – Mercat Nou (Línia 1) - Plaça de Sants (Línia 1, Línia 5).

Carrers i places
Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Trobada de març del 2011 a la Plaça de Sant Jaume, un nou mil·leni lluminos

Trobada de març del 2011 a la Plaça de Sant Jaume.

Diumenge, 6 de març a les 13 h.

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió del projecte de l’Arbre de les Assemblees, iniciat per Lluís M. Xirinacs.

Qui vulgui pot portar alguna cosa per menjar i per beure i compartir el dinar que es farà després a l’ECOCONCERN (Mare de Déu del Pilar, 15).

Amb el suport de germanies.

Document per a ser llegit:

UN NOU MIL·LENI LLUMINÓS PER A LES NACIONS DE LA TERRA

(Al peu de l’escrit, hi ha l’enllaç corresponent per tal que el pugueu baixar i guardar).

He encetat un acte testimonial: m’estic a la plaça de St. Jaume de Barcelona, de 9 del matí a 9 del vespre, des del dia primer d’enguany. L’acte va adreçat a tots els habitants de tots els Països Catalans, sense discriminació d’origen, amb la sola condició que se sentin corresponsables de la nació catalana: que assumeixin el seu passat i el seu present, i que vulguin participar en el seu futur. Els demano la constitució d’assemblees responsables de carrer, barri, districte, municipi, comarca, regió i país fins a coronar l’Assemblea dels Països Catalans generadora de la declaració d’independència per vies plenament solidàries i estrictament no-violentes. Si les forces físiques m’ho permeten, no em retiraré mentre no s’acompleixi aquesta finalitat.

Tinc edat. No vull liderar res. És l’hora de les noves generacions. Senzillament convido. És un dret. Cadascú respondrà com voldrà. No m’adreço ni a autoritats foranes ni nostrades. Ni a les formacions polítiques amb intenció electoral. Tampoc m’adreço a qui no vulgui participar en la comunitat humana de la nostra nació, tot i que la invitació sempre restarà oberta si els remisos reconsideren llur decisió. Crec que la sobirania radical o responsabilitat plena d’un poble rau cabalment només en aquells que se’n senten responsables. La resta o són estrangers residents o transeünts, i caldrà respectar-los amb totes les ancestrals virtuts de l’hospitalitat, o constitueixen aquesta adolorida massa migratòria que, per raons econòmiques, socials, polítiques, etc. ha hagut d’abandonar la terra dels seus pares i encara no ha pogut, sabut o volgut entrar a participar en la comunitat de destí. I caldrà tot l’amor del món per, una i una altra vegada, animar-los doucement a participar en l’aventura de la nació de destí, amb l’aportació de llurs tradicions d’origen, despullats de tota hetero-determinació forana. És difícil, ja ho sé. Però és l’única solució en servei de la pau, en un moment en què el gruix dels conflictes sagnants de la Terra és d’origen explícitament nacional. També reconec que si les transnacionals de l’economia, de la cultura i de l’esperit no hi col·laboren, la pretensió esdevindrà pràcticament impossible. Excuseu-me la vanitat, però dic que només m’agradaria tenir el premi Nobel de la pau per demanar això amb suficient autoritat pública mundial a aquestes transnacionals. Especialment, cal aconseguir frenar l’excessiva mobilitat de capitals, ja demanada tímidament pel president del FMI, com a principal causant de tant de dolor humà.

D’aquestes consideracions es dedueix que tot i exigir la independència del meu poble, en realitat estic exigint la independència de tots els pobles de la Terra en l’esperit de les declaracions de l’ONU. Em sembla que és la tasca pacificadora més urgent del nou mil·leni i la dissolució definitiva dels imperialismes històrics, en el nostre cas de l’espanyol i el francès, i la reordenació d’Europa i del món sencer segons la voluntat de les nacions i llurs federacions lliures internacionals, en el sentit etimològic de la paraula.

Abans de tancar aquesta exposició de motius, vull afegir que la independència que exigeixo per al meu poble i per a tots els pobles de la Terra és una independència real i plena, no ideal ni superestructural. Cal que, a tots els nivells, el domini públic sigui alliberat del domini privat i del domini oficial, i sigui institucionalitzat en forma d’assemblees sobiranes, repeteixo, a tots els nivells, finançades pels pressuposts oficials ordinaris. Només elles són les dipositàries radicals de la sobirania, si es responsabilitzen de totes les dimensions de la respectiva comunitat humana. Només en el seu si pot circular una vera informació pública. Només elles poden generar debat, opinió i decisió públiques. I, només si elles existeixen, manar oficialment (ofici i servei) serà de veritat obeir directament la voluntat del poble: la democràcia que tots desitgem i de la que tan mancats estem.

Segle XXI. Segon mil·leni de la nació catalana. Model bo, em sembla, per a tots els pobles de la Terra que vulguin acceptar: al costat de la dialèctica crítica i diferenciadora dels partits tradicionals, la dialèctica de consens cordial i compromís objectiu de les noves assemblees.

Lluís M. Xirinacs, 25 de gener de 2000,

Barcelona, Països Catalans.

 Lluis Maria Xirinacs. Un nou mil.leni lluminos.

Carrers i places
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

TV3 al País Valencià

 Logo Germanies

 

TV3 al País Valencià

Denunciem l’actitud de Francisco Camps i dels seus còmplices, inclòs el govern espanyol (en aquest cas també), pels continuats intents d’anorrear la llengua i la cultura pròpies del País Valencià (Països Catalans) i d’usar recursos feixistes per tapar les seves maniobres corruptes, incomplint amb el compromís que ha de tenir tot polític amb el seu poble: servir-lo.

També demanem als representants de les institucions d’arreu dels Països Catalans que es posin al nostre costat i que, per una vegada, deixin de banda els seus interessos partidistes.

Accio Cultural del Pais Valencia. Llibertat d’expressio. Si a TV3

 

ACCIÓ CULTURAL som tots.

Seguiu els esdeveniments per mitjà de les webs d’ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ, d’OBRA CULTURAL BALEAR i d’ÒMNIUM CULTURAL. Consulteu: http://www.vilaweb.cat i http://llibertat.cat.

Us recomanem la lectura dels dos escrits que reproduïm a continuació:

De Vicent Partal a http://www.vilaweb.cat:

Som tots el senyal, 18 de febrer el 2011:

Després de vint-i-quatre hores #sensesenyal tornem a obrir VilaWeb i ho fem dient tan fort com sabem que #hihasenyal, que tots i cadascun som el senyal, que el País Valencià ha reaccionat com feia anys que no passava, que s’ha vist acompanyat per la resta del país, i que no te’n podràs amagar, president.

No és tan sols el tancament d’un canal de televisió que ens revolta. Ens revolta la teua por de la llibertat, la teua misèria intel·lectual, la immoralitat política que t’ix de dins quan parles i quan calles, el teu odi a tot allò que siga valencià de veres, a tot allò que qüestione aquesta «valencianía» inventada i de fireta que pregones.

No és tan sols el tancament d’un canal de televisió que ens revolta. Ens revolten les coses que has d’amagar, els judicis a què t’hauràs de sotmetre i la vergonya de saber que un dia, molt probablement, et veurem entre reixes, a tu que et dius president de tots els valencians i que tot just si ho ets d’una part.

No és tan sols el tancament d’un canal de televisió que ens revolta. Però, si t’havies pensat que tallant TV3 ens castigaves, ara més valdrà que t’adones que no has fet més que despertar-nos, que donar-nos energia, que donar-nos arguments, que fer créixer les nostres ganes de tancar aquesta etapa fosca, de renovar el nostre país.

Perquè aquestes darreres vint-i-quatre hores ens hem sentit units com feia anys que no passava. Ens hem sentit poderosos, capaços de tornar-te cada un dels colps i més. I hem vist com Twitter ensenyava a tot el món el nostre mapa, aquest que tu vols amagar amb una obsessió malaltissa. Hem sabut, president, que és possible tenir un altre País Valencià, que, si volguéssem, podríem posar-te de cara a la paret i que, si tots volguéssem, podríem fer-te fora del digne Palau que has convertit en cau dels teus.

Has tancat un senyal, però ara el senyal som tots nosaltres. I és que hi ha #hihasenyal, i no tens manera de tancar-lo.

Vicent Partal

De Lluís M. Xirinacs:

Carta oberta als organitzadors de la Manifestació «Som una nació» de Barcelona, 18 de febrer de 2006.

Estimats amics:

Tinc una edat i ja no sóc tan participant actiu en els esdeveniments del dia a dia de la nostra nació catalana com ho podia haver estat abans. Però avui no em puc estar de fer-vos arribar algunes reflexions, al meu judici, importants.

1. La meva més sentida felicitació per aquesta manifestació d’avui, tan reeixida. Ha estat multitudinària i hi havia gent de tots els Països Catalans i de l’Aran. Vista l’eficàcia demostrada per vosaltres, espero i desitjo que els organitzadors sabreu gestionar-ne l’èxit. És una bella i difícil responsabilitat; a aquestes altures no anirem a fallar al poble una vegada més!

2. No em preocupen massa les omissions i versions que provenen de l’àmbit oficial de les comunicacions supercontrolat pel poder: TV, ràdio, premsa. Pensem que ha esclatat sobtadament, en els nostres temps, l’ancestral mitjà de comunicació pública, de boca a orella, perduda al llarg dels segles de domini dels imperialismes i les opressions sistemàtiques. Una vegada més, contra tot pronòstic, la tecnologia ens ha alliberat. La comunicació directa lliure, d’anada i tornada entre aquells que la vulguin, mercès a la viva veu, al de mà a mà, a Internet i a la telefonia mòbil, ha superat la unidireccionalitat (de dalt a baix, de poble a poble).

Ho vam viure brillantment en la caiguda del poder del Partit Popular a l’Estat Espanyol, el 2004. Molts ho vam viure en petit, emocionadament, en el moviment espontani esclatant que em va treure de la presó en un (!) dia, pel mes d’octubre passat (2005). I ho hem tornat a viure a l’engròs a la nostra terra en aquesta meravellosa darrera manifestació «Som una nació» (2006). Hi ha poble! El poble viu! Una electricitat imparable circula pels SMS dels mòbils més enllà de tota planificació.

No ens han de preocupar massa les conspiracions de l’àmbit virtual oficial. La vera força rau en la nostra convicció i en la nostra decisió. Sabeu que distingeixo entre àmbit privat, àmbit oficial o polític i àmbit popular o públic. Aquesta carta no es cursa a través dels mitjans de comunicació propis de l’àmbit oficial; es cursa de mi a vosaltres, directament. Aquesta és la via pública: l’assemblea directa, el telèfon, Internet, SMS, la conversa a la cantonada o al replà de l’escala. Convé que aquest àmbit creixi i que l’oficial o minvi o obeeixi més al públic. Sóc veí vostre, fins i tot físicament. Vosaltres us heu reunit, per preparar la manifestació, sota el sempre generós i políticament desinteressat aixopluc del CIEMEN. Jo treballo tots els dies en aquest edifici. Us he vist deliberar i preparar la manifestació conscienciosament des de fa força dies. Més de cinc-centes entitats! Gràcies pel vostre consens, per l’esforç de fer feina unitària, d’assumir, valents, les responsabilitats del moment, com cal a aquella gent de la societat que se senten responsables, que són poble. No sé qui ha treballat més. No sé si hi ha dirigents i dirigits. Ni ho vull saber. Ni menys qui són els uns i qui, els altres. A tots l’enhorabona.

3. Vull dir als senyors polítics oficials: «No es pot anar tan per lliure pel món amb la representació formal del poble. No podeu fer el que heu fet impunement. Heu acaparat vergonyosament i abusivament la representativitat que us ha concedit el poble a les urnes i l’heu convertida en un monopoli emmurallat, enrocat. Tot el poder per a vosaltres. Al poble, en el millor dels casos, se l’ha consultat i prou. La negociació, tota vostra, exclusivament. Sapigueu que la responsabilitat del fracàs també és tota vostra, exclusivament vostra. Vosaltres ho heu volgut. Cal que us mengeu el vostre error. Estàveu acostumats a fer i desfer allò que volíeu. Sóc testimoni de la vostra criminal manipulació de l’Assemblea de Catalunya, els anys 70. La féreu i l’assassinàreu. Mal suportàreu, rosegats per la gelosia, campanyes populars com la Marxa de la Llibertat, la de la consecució de l’Amnistia, la de la Crida a la Solidaritat dels anys 80, la de l’Assemblea d’Unitat Popular dels anys 90, la de la meva proposta any 2000 de refer l’Assemblea dels Països Catalans, etc. Quan jo explicava al poble com vau trair l’Assemblea de Catalunya, la gent jove, la de les noves generacions enganyades, em preguntaven: «¿Com el poble es deixà «matar» sense oferir resistència pels polítics?». Poc poble hi havia aleshores. Els quaranta anys de franquisme havia massificat (esmicolat) el poble. I vosaltres, la majoria dels líders aleshores antifranquistes, en ensumar-vos sous, càrrecs, escons, abandonàreu una massa popular encara immadura a la seva sort, amb enganys i deslleialtats.»

Encara ara, per desgràcia, estem submergits en una intencionadament promoguda «cultura» de masses. Encara ens calen manifestacions massives per expressar, ni que sigui matusserament, la voluntat popular. La d’avui és una d’aquestes manifestacions. De valor dubtós, com totes les accions de masses. Pensem que s’han fet mastodòntiques manifestacions reaccionàries, propiciades des del poder i amb els governants en primera fila. ¿Davant quina autoritat es manifestaven aquelles autoritats protestatàries? Però aquesta ha estat, en un aspecte, diferent, significativament diferent. Potser el fet ha passat desapercebut per la majoria. Cal, doncs, explicitar-ho. Per primera vegada s’ha fet una manifestació massiva als Països Catalans no organitzada pels polítics; organitzada per allò de més viu de les masses, que en diem poble, amb molt de sacrifici, sense cap mica de pressupost institucional, fins i tot contra l’acció dissuasòria dels controladors dels pressuposts institucionals. Ja hi ha un nucli de poble madur i responsable que sap assumir les seves responsabilitats en moments transcendentals per a la nostra nació, des de la major precarietat, per pura acció de voluntariat. Certament, el partit polític Esquerra Republicana de Catalunya s’ha afegit a l’acte en pes, hi ha col·laborat i hi ha abocat tota la seva capacitat de convocatòria. Però ningú no em podrà negar que la iniciativa i l’organització ha estat al càrrec de gent de la terra que no ambicionava ni vots ni escons ni sous ni poder, ni tan solament disposava de finançament previ. Ha arribat l’hora en què podem anunciar que en el camp demòtic, públic o popular existeix gent de vàlua que no s’aprofita de la nació ans que la serveix sense esperar-ne cap retribució per les valuoses hores esmerçades. ¿No hi crèieu, polítics? La humanitat és una merda? Tothom actua només per a fins interessats? El Consell de Forces Polítiques de Catalunya manipulà i destruí en el seu moment l’Assemblea de Catalunya. També, el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) i la Crida foren destruïdes des de la política. I, des de la política, han passat dies i dies, i oportunitats importants de manifestació del poble per fer pressió a Madrid en la negociació de l’Estatut, sense que es volgués cap mena d’intervenció popular. Fins que les comportes del cel han esclatat i heus ací una autèntica manifestació «popular».

4. Analitzem breument el nou procés estatutari. No tothom s’adona que el plantejament d’un nou estatut és un efecte dominó del «Pla Ibarretxe». Iniciativa de la fortalesa política basca, aprofitada a continuació per la feblesa política catalana. Els nostres polítics s’han preguntat: Si els bascs sí que poden, ¿per què els catalans no? No oblidem que quan això passava encara manava Pujol a la Generalitat. La primera proposta d’un nou Estatut és de CIU, no del Tripartit. Immediatament s’hi apuntà tothom, socialistes, comunistes i verds. A ERC no li calia apuntar-s’hi. Demanava la independència i dialogava amb ETA. Fins Zapatero, encara en l’oposició, feu promeses políticament boges, des de la seguretat que, amb les previsions de romandre en l’oposició en la següent legislatura, no les hauria de complir mai. Després, inesperadament, van guanyar les eleccions els socialistes a la Generalitat i a l’Estat. A continuació el Pla Ibarretxe fou descaradament negat pel tot Madrid, fins i tot a la bestreta, i a continuació amb una sessió a les Corts espanyoles indigne d’aquestes Corts i greument humiliant per al poble basc, pel que es veu, una colònia espanyola, la d’Euskalherria. L’espectacle a les Corts espanyoles feia plorar de vergonya. D’altra banda el viacrucis de la gestació del nou Estatut a Catalunya és de tots conegut. No ens hi entretindrem.

I arriba el 30 de setembre de 2005, i s’aprova el nou Estatut (que no declara pas la independència), amb un 89% dels vots dels parlamentaris catalans. ¿Quants vots més calien? ¿Potser un 100% com en el temps de Franco? ¿Com podien votar a favor de l’Estatut els parlamentaris del partit dels ocupants, dels invasors instal·lats a Catalunya?

Heus ací la voluntat d’un poble expressada inequívocament per la més ortodoxa via democràtica occidental. En conseqüència: A) Dono un 10 de nota per als nostres parlamentaris. B) M’excuso d’haver pensat, pronosticat malament (com em toca de fer sovint) i errat en les meves prediccions. Mai no pensava que els nostres polítics, tan poqueta cosa, tan semipolítics, tan minus habentes, arribessin a parir un Estatut d’aquesta alçada. Potser acabaria tenint raó Carod-Rovira: «el tripartit és l’única manera d’arrossegar els socialistes catalans cap a Catalunya». M’encanta equivocar-me en aquest sentit. Aquell dia, jo donava bots d’alegria. Em semblava un somni, després de les claudicacions davant la Constitució espanyola, davant el primer Estatut, amb la LOAPA i en tantes rebaixes posteriors, durant trenta anys. Recordo que als anys noranta el Parlament català votà de carambola el nostre dret a l’autodeterminació. Allò no tragué cap a res. ¿Passaria la mateixa cosa, ara? Mas havia mantingut el llistó molt alt, fins al darrer moment, en la negociació a Catalunya. Sembla que Zapatero li donà suport. En un article afortunat a l’AVUI, Mas titlla l’acte d’«acte de sobirania» (no plena, caldria ser prèviament independents, hi diu) i l’és. Passarà el que passarà, però a la història constarà que el 30 de setembre de 2006, el Parlament de Catalunya ha declarat que som una nació i que per tant tenim el dret d’autodeterminar-nos, institucionalment, culturalment, políticament, econòmicament, esportivament, internacionalment, etc. Per acabar-ho de reblar, un mes després els polítics catalans a Madrid, abrigallats exemplarment pels presidents anterior (Pujol) i actual (Maragall) representants dels quatre partits compromesos, donaren una lliçó de catalanitat des d’una varietat de punts de vista intel·ligent, però en la unitarietat de fons imprescindible… i irrenunciable?

5. I aquí acaba la història alegre. Matiner, el dia 1 d’octubre, Maragall comença a fer marxa enrere: «potser ens hem equivocat». Cadascú acaba donant el galdós exemple d’anar pel seu costat i s’allargassa un altre viacrucis a Madrid de negociacions de sords. Encara hi som. Tanmateix ja hi ha hagut un pacte Mas-Zapatero de significat oposat a l’anterior. Allò que era inqüestionable ha estat no solament qüestionat, ans també abatut i renunciat. La voluntat catalana per terra. És la major burla que es pugui infringir a la democràcia i a la nació. És un pacte tan vil que no pot envejar res a les traïcions dels nostres polítics en el temps de la Transició. Conservar la quota de poder que es té, a qualsevol preu. Anteposar la governabilitat d’Espanya a la consecució d’una minsa sobirania catalana. S’ha acabat la democràcia. La situació és d’emergència. Resten un parell de serrells: l’Estatut de Madrid encara no està tancat i ERC encara diu que no al pacte degradant. I hi ha un principi de teoria política que diu que quan els polítics falten a llur deure, l’exercici directe de la sobirania retorna al poble que n’és el dipositari essencial, com afirmen totes les constitucions en llur primera línia. El poble, no massificat, no pot condemnar l’actuació dels partits i creuar-se de braços. Així també ell esdevindria còmplice. Els polítics es pensen que poden manar el que vulguin, un cop votats. La votació és una promoció de la persona subjectiva al càrrec, però el contingut de la política objectiva ve condicionat sempre per la voluntat unitària del poble. Cal que els polítics sàpiguen que han d’obeir i no manar sobre la voluntat consensuada del poble; o manar segons les pautes bàsiques que els mani el poble. Un representant no fa allò que vol, fa allò que vol el representat, altrament és un suplantador, no un representant. D’una banda, amb el costum de negar l’assemblea popular i la possibilitat permanent de formar i expressar la voluntat del poble a través del seu programa unitari i, d’altra banda, de promoure només els programes electorals partidistes, els polítics s’han convertit en uns suplantadors de la voluntat popular.

La manifestació d’avui és fruit del mal fer de la majoria de grups polítics i del ben fer d’un partit que, en cas de dubte, s’ha sumat avui a la voluntat popular o demòtica, arrel de tota sobirania en democràcia.

6. ¿Qui recollirà la voluntat pública manifestada avui? La gent de la terra («´am haarez», com diuen els israelians), el poble petit, es pregunta, ¿què en sortirà de tot això? Ja es convoca una assemblea permanent d’entitats! Jo voldria que plegats anéssim tendint cap a una assemblea d’assemblees que responguessin a comunitats territorials (gent de la terra) cada cop més amples, però és cosa laboriosa i lenta. Mentre, la xarxa d’entitats supliu aquesta precarietat amb elegància. No us dissolgueu mentre no sigueu capaces de generar l’arbre de les comunitats de la terra. I si en sou, també us prego que no us dissolgueu, sou el cos especialitzat, tècnic, qualificat, professional, essencial per a que el poble no resulti desinformat i, per consegüent, inepte en les seves decisions. Jo voldria, també, que vigiléssiu de no repetir l’Estat: cal actuar sempre per consens sense ambició de poder en actitud de servei, i només en les coses bàsiques. Cediu als Executius catalans el dia a dia, i als Parlaments catalans les polítiques de curt termini.

Actuar per consens vol dir també actuar no violentament fins i tot per fer-se obeir pels polítics, altrament repetiu la coacció inherent a l’Estat; estaríeu construint un Estat paral·lel. No gireu l’esquena, ajudeu i feu servir el projecte popular del «Camí dels Països Catalans» que s’està bastint per eixartellar la Terra, i que vol ajudar a promoure les comunitats municipals, comarcals, de vegueria i de país.

Per acabar aquesta carta, que només pretén ser un pur consell d’algú que, després del que ha vist avui, us estima molt, no sé si fóra bona idea la de constituir una nova «Comissió de la Dignitat». ¿Oi que d’això les bases del poble hi entenem molt, Strubell? Deixo a l’eficaç i provada imaginació vostra el programa de «festes» d’aquesta comissió. Només n’assenyalo la finalitat: «Retornar al nostre país els papers íntegres de l’Estatut 30.9.2005, segrestats i trepitjats a Madrid». La nostra dignitat no ens permet acceptar el que està passant. Cal fer recuperar el sentit de la dignitat als nostres polítics i als altres.

Lluís Maria Xirinacs.

Països Catalans, 18.2.2006.

Imatges
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Santi Santamaria

Santi Santamaria.

* Volem retre homenatge a Santi Santamaria, un dels fundadors de la FUNDACIÓ RANDA i amic de Lluís M. Xirinacs.

 Santi Santamaria

Consulteu:

Can Fabes / Santi Santamaria, Àngels Serra i Xavier Pellicer

http://www.canfabes.com/

 

DOS ARTICLES:

* De Martí Boada.

* De Jaume Fàbrega (Consulteu el bloc BONA VIDA):

* Article a MÓN SOSTENIBLE de Martí Boada, naturalista celoní i amic d’en Santi Santamaria:

Adeu Santi, una forta abraçada montsenyenca.

Santi, com diries tu, ens las fotuda molt grossa!. Ara en l’absència apareix la figura geganta, la dimensió de persona excepcional, irrepetible, de l’home admirat i envejat, del gran cuiner reconegut i ensems detractat. Com aquell qui diu acabaves de conèixer el teu primer net, el millor regal del teu estimat Pau. No n’havíem pogut parlar d’aquesta bona nova de l’augment de la teva nissaga, però estic segur que ha estat la millor «estrella» que t’ha pogut concedir la vida en els darrers temps de la teva vida.

Amb l’adéu d’en Santi, ens quedem afectats per la consternació, en estat de xoc, tothom, amics i no, aquesta és la definició en aquest moment del buit. Hem perdut abans de res al geni, en efecte, al geni, aquesta és la definició: el geni, el diferent, un personatge de llegenda, capaç de reeixir exitosament, amb una petjada fonda, en allò que feia. I no ens equivoquem, ha estat un gran intel·lectual, brillant, original, crític (molt important) i treballador. A diferència de molts de la seva professió, més enllà de fer experiments a la cuina, que tanmateix també feia, ha emfatitzat el valor de la creació a partir dels productes de qualitat i de procedència «natural», diàfana, era sobretot un gran llegidor. S’alimentava intel·lectualment amb una lectura intensíssima, i en un mes podia «devorar» fins alguna desena de llibres i d’autors que representaven el «dernier cri» de la ciència: ecologia, post modernitat, salut, art, etc..

Pensador autocrític, amb una personalitat forta, del «morro fort», com es diària en els ambients modestos, dels que procedia. Una procedència, que en ell ha estat determinant, una de les virtuts remarcables: la humilitat de l’origen l’ha fet gran. La no procedència de nissagues afavorides, expliquen una de les seves característiques definitòries: d’home que s’ha fet ell mateix, sense cap tipus de facilitat, partint de zero. La humilitat original com virtut. Uns pares amatents, recordo com al principi de l’adolescència, l’acompanyaven a les reunions i als actes culturals, que tant escassejaven a principis del anys setanta, al tardofranquisme dels historiadors.

El noi de can Fabes, no va trigar gens a fer-se notar, autocrític, però pregonament crític, políticament matiner, admirador i seguidor d’un altre «morro fort», en Lluís M. Xirinacs. En Santi, tot i que al llarg de la seva vida aniria creixent imparable a nivell de pensament, mai abdicaria del seu país. Ha estat un sobiranista irreductible, professant-lo en escenaris gens fàcils, sinó tot al contrari. L’hem vist militar de sobiranista sense concessions a la Villa i Corte, a Madrid, al restaurant Sant Celoni en ple passeig de la Castellana!, en els sopars tertúlia, que organitzava mensualment, on no era estrany que hi hagués el mateix alcalde de Madrid, mai no hi faltava algun ministre de torn, així com representats de les elits de periodisme de los madriles. Era realment insòlit veure al Santi de manera clara i contundent, sense cap fissura, parlar-los-hi amb sobrietat i era escoltat amb respecte del necessari alliberament dels PPCC de l’estat espanyol. Això només ho podia fer el Santi.

Aquest era el tarannà del Santi, un català universal, tanmateix forjat en l’estima del local, valent, controvertit, estimat i envejat, humil alhora que orgullós de la seva procedència socialment senzilla.

Estimat Santi, ara amb la teva absència, comencem adornar-nos de la teva veritable dimensió d’home excepcional, genial, irrepetible. Et trobarem a faltar, i molt!. Aquí tens una sentida abraçada montsenyenca.

Martí Boada.

Bilbo, 16 de febrer 2011.

* ARTICLE de Jaume Fàbrega a http://sitgesnews.cat:

SANTAMARIA, cuiner de la terra.

«Santi Santamaria i jo érem amics, havíem compartit menjades i xerrades»
JAUME FÀBREGA

A penes produïda la tràgica i sobtada mort de Santi Santamaria, un mitjà digital (Vilaweb) em va trucar per tal que en fes una valoració. Tinc fresques a la memòria les paraules que vaig dir. A part dels aspectes personals Santi Santamaria i jo érem amics havíem compartit menjades i xerrades, ja que em trucava quan hi havia un tema important a fi d’intercanviar parers, vàrem col·laborar al 2n. Congrés Català de Cuina, vàrem coincidir en diverses mobilitzacions patriòtiques com el suport a Xirinacs i va escriure un parell de pròlegs per a llibres meus, esplèndids i fins emotius.

Era una persona bonhomiosa i patriòtica, i, per a mi, el millor cuiner d’arrel –un cuiner de la terra– que ha donat Catalunya. Com sol passar en aquest país que de vegades menysté els seus grans valors, va ser objecte d’una campanya insidiosa, particularment des d’El Periódico a partir d’un llibre –que els que el criticaven segurament no havien llegit– i que era un autèntic manifest de la cuina amb arrels, atent als seus valors com a patrimoni cultural, sense subjecció a les multinacionals de la química i el menjar ràpid i amb respecte al producte, i la biodiversitat representada pels pagesos, els ramaders i els pescadors. Aquesta gent –incloent-hi crítics! cuiners i cuineres, representants de la indústria quimicoalimentària i part de la caverna «progre» espanyola (i d’aquí)–, probablement, no li perdonaven la seva sensibilitat patriòtica, que per descomptat, creava un model de cuina –no pas «de disseny»–, sinó basada en la raó de la terra, el que és vàlid de la tradició i el producte i al servei del gust de tothom –al Racó de Can Fabes, després Can Fabes, hi trobaven sempre gent de tot el planeta–, però també al servei de Catalunya.

Va ser el primer cuiner català a assolir 3 estrelles Michelin, el que en va acumular més i les va mantenir sempre, tot un rècord. A més va presidir Relais et Chateux, la més prestigiosa organització internacional d’hotels. I, a diferència d’altres cuiners, va tenir la sensibilitat patriòtica de dir sempre que era català, i que el seu àmbit de referència era els Països Catalans. La seva presència en tota mena de fòrums de prestigi, les seves col·laboracions a diversos mitjans en feien també un referent inexcusable. Així com els seus llibres, plens de saviesa, curiositat i intel·ligència. Com va escriure Màrius Torres: «Vius entre l’aire/ de nit vas de la/ terra a les estrelles/Quan seràs mort, encara/faràs créixer una flama». Amic, patriota, cuiner: ben segur que aquesta flama creixerà, amb la llavor que has deixat, també en la teva inseparable esposa i els fills que ja difonen el nom de Catalunya arreu del món. Des de Singapur, per exemple, que se t’ha emportat.

JAUME FÀBREGA

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink

Xirinacs, el PSM i la restauració borbònica, per Miquel López Crespí

Xirinacs, el PSM i la restauració borbònica, per Miquel López Crespí.

 

* Els amics de llibertat.cat ens han fet arribar aquest enllaç http://www.llibertat.cat/content/view/11833/1/ per accedir a l’article de Miquel López Crespí: Xirinacs, el PSM i la restauració borbònica. A més de l’article, hi trobareu molta més informació sobre Lluís M. Xirinacs i sobre molts altres temes també, més que interessants.

 

Miquel Lopez Crespi, fotoXirinacs, el PSM i la restauració borbònica.

Dilluns, 7 de febrer del 2011.

Per Miquel López Crespí, escriptor.

Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d’una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l’autodeterminació. També volíem que, després d’una hipotètica victòria electoral de l’esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l’explotació del treballador. La Constitució pactada d’esquena del poble entre forces pretesament d’esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).

 

A l’endemà del mítings a l’Escola «Gabriel Alzamora», els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que «el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme». El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l’any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l’home i dels pobles a sublevar-se per tots els mitjans contra els règims tirànics), Xirinacs s’havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebel·lió per a criminalitzar-nos d’una manera vergonyosa!

 

Xirinacs bandera catalanaPerò aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l’esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L’any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi «Carles Cardó» amb l’obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l’u de novembre del 1993: «No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla». ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer «apologia del terrorisme», de voler bastir un «partit d’il·luminats», el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l’hivern de 1978? La mala fe, l’enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era i és! uns dels nostres grans intel·lectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L’espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d’Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s’edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d’una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n’hi hagué traduccions al francès Les Edicions Ouvrieres de París, l’italià Coines Edizioni de Roma i al castellà Akal de Madrid). L’any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d’esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L’any 1993 «Llibres del Segle» edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.

 Lluis Maria Xirinacs. Foto davant la preso Model de Barcelona

Lluís Maria Xirinacs, foto davant de la presó Model de Barcelona.

 Miquel Lopez Crespi. Xirinacs, el PSM i la restauracio borbonica

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink