Trobada de febrer del 2011 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, l'Escala

TROBADA DE FEBRER A LA PLAÇA DE SANT JAUME DE BARCELONA.

 

La propera trobada a la Plaça de Sant Jaume per fer difusió de l’Arbre de les Assemblees, iniciat per Lluís M. Xirinacs, serà el diumenge, 6 de febrer de 2011 a les 11,30 h.

 

Text per ser llegit: ESCALA.

 

ESCALA.

 

Valents! Aquells que han sabut creuar el quatre o cinc metres que separen la seva llar de la del veí en el mateix replà de l’escala i han sabut tustar a la porta d’enfront.

 

«¿Voldria passar a casa meva una estona, el dia que li vingui bé, a fer un cafetó, i xerraríem de les coses de l’escala en vista a que la comunitat de veïns sigui quelcom de positiu i funcioni en bé de tots, sense esperar que el gestor administratiu ens convoqui legalment per a barallar-nos?». O, si no: «¿Ens podríem trobar una estona al bar d’enfront per xerrar de les nostres coses; de la brutícia de l’escala, dels lladrucs del gos del quart pis, etc.?». ¿No hi ha ningú amb l’ànima gran –magnanimitat– que treballi la comunitat de veïns com a una persona col·lectiva de més categoria que qualsevol de les petites persones individuals que la componen? ¿Tots tenim ànim de ratetes esquifides?

 

De primer, per refer el teixit orgànic del poble de veritat, cal reconstruir l’assemblea de llar, el subjecte col·lectiu de primer nivell. Ja en vam parlar un dia. Cada llar haurà de delegar a un dels seus membres la seva representació en la consegüent assemblea d’escala que caldrà anar constituint. En el ben entès que cal que aquesta assemblea tingui pocs components, per tal que la reunió sigui personalitzada i autènticament corresponsable. Si en té massa, caldrà subdividir aquesta assemblea en altres de més petites –escala superior, escala mitja, escala inferior–. Intel·ligència té la gent per resoldre aquests petits problemes!

 

I així, caldrà anar construint l’assemblea de tram de carrer, d’eix viari, de veïnat, de barri, etc. I anar-se educant persones en l’art de representar comunitats determinades sense que interfereixin les preocupacions individuals que hauran de ser tingudes en compte en la bàsica assemblea de llar. Aquesta fonamental (troncal) organització de barri, de municipi. serà ben preparada, si els promotors saben interessar-se pels problemes reals de l’escala, del carrer, de l’eix, del veïnat, del barri, del municipi, i no tracten de resoldre’ls paternalísticament, ans tracten de comprometre tots els components de la comunitat corresponent en la recerca de la solució consensuada.

 

Actualment, per desgràcia, a la gent que se sent important li sembla que perd el temps parlant amb el veí.

 

I, tanmateix, tota solució superestructural, adoptada sense el vist i plau del veí, és condemnada, a la llarga, al fracàs social. O reeixirà per l’aplicació brutal i inestable de la força, amb totes les seves contrapartides o no reeixirà.

 

Reconec que el veïnatge avui dia és immergit en un clima exacerbat d’egoisme, de liberalisme, d’individualisme. Les reunions clàssiques de les comunitats de veïns són horribles i insuportables. Només se celebren perquè són de llei. La gent, en general, no és educada ni en el diàleg ni, menys, en l’esperit superior de concòrdia col·lectiva. Som educats en la competitivitat darwiniana, en la llei del més fort. La gent no sap mantenir el seu punt de vista discrepant individual i, ensems, col·laborar, contradictòriament amb el seu pensar, en conveniències col·lectives (inclòs ell) de grau superior. És feina del promotor, encarregat voluntari de formar una nova assemblea de grau núm. 1, d’animar la gent egoista a transcendir el seu petit regne de Taifes, per participar en un àmbit més ample que farà de la seva vida una cosa més gran, més engrescadora, més generadora de possibilitats meravelloses. Participarà en aventures que ni hauria pogut somniar des del seu racó particular. Les mateixes consideracions valdrien per moltes de les associacions de veïns (i comerciants), corcades pel protagonisme d’un líder o pel partidisme d’aquells grups polítics o econòmics que se n’han fet amos o que se’n volen fer.

 

Netegem el nostre esperit d’afany de poder, d’afany de control personal, polític o econòmic de l’assemblea d’escala. Recuperem una autèntica actitud democràtica de base: «És bo allò que els veïns que formen la comunitat d’escala volen per a ells» (independència d’escala). No, allò que cadascú vol per a la seva comunitat de llar. Ans allò que salva el conjunt de l’escala, tot i que representi algun sacrifici per a alguna de les comunitats de llar que la composen. Davant l’amo, si són llogaters; davant ells mateixos, si en són amos; sempre, davant el carrer i, per tant, davant les altres escales, amb les quals haurà de consensuar el bé comú del carrer.

 

El moviment «Jo també em planto; cap a l’Assemblea dels Països Catalans» està muntant una xarxa o un Arbre nacionals d’assemblees per tenir la força per assolit la independència nacional. I les assemblees de llar i d’escala en són les peces bàsiques. Però, si no existís aquest moviment, també caldria insistir en la constitució d’aquestes assemblees de llar i d’escala. Tancar-se en l’individualisme propiciat pel sistema vigent és suïcida. Un a un, se’ns van menjant sense contemplacions. Que idiotes que som! (En grec, idios, idiotes vol dir «individu»).

 

Crido, doncs, a tota persona que se senti valenta, responsable, persona, que dediqui una petita part del seu temps, de les seves forces, de la seva voluntat per a, independentment d’altres ocupacions i responsabilitats, fer anar la comunitat troncal corresponent: la de llar, i, si ja la té, la d’escala, i si ja la té, la de carrer, etc., de baix a dalt, senzillament però disciplinadament, inexorablement, fent-se valer, fent-se respectar, de baix a dalt, segons el principi de subsidiarietat: que allò que es pugui fer a baix no s’hagi de fer o d’exigir a dalt. No per a què la seva voluntat es faci a la llar, a l’escala o al carrer, ans per a que sorgeixi, del no res (fins ara), la nova voluntat –l’opinió i decisió públiques– meravellosa, sorprenent, singular, creativa, personal d’una personalitat superior a l’individual, de la comunitat de llar, d’escala, de carrer, etc.

 

No cal que esperi a que el Moviment arribi al seu territori. «Cal que neixin flors a cada instant». «Cal que neixin flors a cada indret». Si la floració i la fructificació de base són prou exuberants, elles ja sortiran a l’encontre d’altres experiències similars col·laterals i aniran enfilant-se cap amunt i enfortint-se en la base fins a constituir l’alzina nacional que es faci respectar per la seva pròpia fortalesa.

 

Lector, estic fent una crida, una convocatòria solemne. No m’agrada el periodisme pel periodisme. No m’agrada escriure llibres o fer sessions radiofòniques per a entretenir les paraules amb les paraules. Potser aviat, si les meves paraules no troben ressò pràctic, emmudiran. És tot un poble que cal despertar i posar dempeus. I, no cal que comenci per Barcelona.

 

Lluís M. Xirinacs i Damians. Barcelona, 1 de gener del 2001.

Lluis Maria Xirinacs. Escala

Assemblea d’escala de veins