Les conquestes de l'amor, de David Bueno i Torrens i Tot és profecia, de Lluís Maria Xirinacs

La ciència ha demostrat que l’amor és un inhibidor del dolor

Les conquestes de l’amor

09/11/10 02:00 – DAVID BUENO I TORRENS


«
La visió de la imatge de la persona estimada va reduir la sensació de dolor entre el 36% i el 45% si era moderat, i entre el 12% i el 13% si era intens».


Són molts els místics que han situat l’amor com a epicentre de les seves cosmogonies, i que l’han postulat com a eina imprescindible per a la millora qualitativa de les relacions humanes: des de Ramon Llull (per destacar un místic català universal), que dedicà un dels 365 aforismes del
Llibre d’Amic e Amat a reflexionar sobre la força i l’extensió de l’amor («Amor és bulliment d’audàcia e de temor per frevor…»), fins a Lluís Maria Xirinacs (per destacar-ne un altre), la trajectòria vital i poètica del qual és un clar exemple d’amor a les persones, a la terra i al país.

 

A nivell cerebral el sentiment d’amor és generat per una activitat fisiològica concreta, una activació neuronal i neuroquímica que provoca tota la miríada de sensacions que l’acompanyen, des del benestar personal fins a l’eufòria, i de la preocupació pel benestar de la persona estimada a la disminució de la capacitat crítica envers ella. Un article científic publicat a PLOSone acaba de demostrar que l’amor també pot ser una bona teràpia contra el dolor, entès com el sofriment físic d’una part del cos.

 

Primer, mitjançant un test denominat escala d’amor passional, que valora la implicació psicològica en la relació, van quantificar el grau d’amor que sentien els membres d’un grup de parelles que mantenien una relació romàntica des de feia nou mesos, i van seleccionar aquelles parelles en què la puntuació obtinguda pels dos membres era aproximadament la mateixa i superava un cert llindar. Llavors van sotmetre un dels membres a dos nivells de dolor induït per calor, moderat i intens, que aplicaven progressivament a la mà sense deixar cap lesió. Mentre els aplicaven la font de calor, els feien veure alternativament una fotografia de la persona estimada o la d’una altra persona de característiques físiques similars, o bé els distreien amb un exercici mental d’associació de paraules relacionades amb les seves aficions, atès que se sap que aquest tipus de distracció redueix la sensació de dolor. En tots els casos se’ls va enregistrar l’activitat cerebral mitjançant ressonància magnètica.

 

El resultat fou molt clar. La visió de la imatge de la persona estimada va reduir la sensació de dolor entre el 36% i el 45% si era moderat, i entre el 12% i el 13% si era intens. En canvi, la visió d’una altra persona de característiques similars no va tenir cap efecte. A més, es va veure que les zones del cervell que s’activen quan la reducció del dolor és deguda a la visió de la persona estimada, unes regions específiques implicades en el processament de les recompenses, són clarament diferents de les que s’activen quan hom està distret pensant en una afició, relacionades amb la memòria.

 

La conclusió de l’estudi és clara: l’activació dels sistemes de recompensa neural amb mitjans no farmacològics, com l’amor, redueix la sensació de sofriment físic personal. Tanmateix, seria certament interessant poder extrapolar aquesta conclusió a les relacions socials, una extrapolació que possiblement no diferiria gaire de la que durant segles han proposat els místics, malgrat que per a un científic com jo calgui trobar-hi una explicació científica mesurable i quantificable: l’amor també pot ser un bon antídot contra el sofriment social, fruit de les tensions i contradiccions de la mateixa humanitat. De moment, una prova és que ara per ara el sofriment social es combat proporcionant distraccions banals a les persones, com en les associacions mentals de l’experiment esmentat.

 

FRAGMENT DEL QUADERN DARRERES ESPURNES:

 

Amanç.- 39 TOT ÉS PROFECIA

 

Es llevà de matí l’Amic

I feia com qui anava cercant el seu Amat;

i trobà gent que feia Camí

i demanà si havien vist el seu Amat

li respongueren preguntant

en quin moment el seu Amat

s’absentà dels seus ulls.

 

Respongué l’Amic i digué:

 

«Mai, d’ençà que vaig haver vist

el meu Amat, no estigué absent

en els ulls mentals de l’esperit,

però tampoc no estigué absent

dels meus ulls corporals,

car totes les coses visibles

em representen el meu Amat.»

 

Tot mostra la glòria de l’Amat

per a qui té ulls.

Tot canta l’oracle de l’Amat

per a qui té orelles.

 

Lluís M. Xirinacs i Damians. Divendres, 3 d’agost de 2007. DARRERES ESPURNES.

 

* En aquest quadern, escrit durant els seus darrers dies, Lluís M. Xirinacs es deixa acompanyar per Ramon Llull i EL LLIBRE D’AMIC I AMAT.