Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, diumenge 4 de juliol del 2010

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, diumenge 4 de juliol del 2010.

 

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Països Catalans.

 

Diumenge, 4 de juliol de 2010 a les 13 h.

 

Després anirem a l’Associació ECOCONCERN i compartirem el dinar.

 

FEM UNA GERMANIA?

 

Podem ser un grup de suport de pre-assemblees?

 

Sí, nosaltres de vegades tenim la tendència a no voler involucrar-nos en més coses.

 

Però si el nostre fer del dia a dia ja fos això?… una Germania. És a dir, en el fer qualsevol cosa ja hi quedés inclosa la perspectiva i la seguretat que som germans, que volem donar, col·laborar, ajudar, estimar, comprendre, gaudir del que hi ha, com és i tal com ve… Això queda en el fons. No és fàcil o no és habitual que es faci visible, però hi és i en tothom. Caldria doncs donar-li eixida?.

 

Vull dir que si amb tranquil·litat i amb una mica d’esforç natural i a la mesura de cadascú, a partir d’això que ronda en el fons, anés eixint naturalment la Germania, el grup de suport vindria donat.

 

Ara bé: fem una Germania?.

 

En podem continuar conversant el diumenge, 4 de juliol. Ens trobarem a la Plaça de Sant Jaume a la una del migdia i després compartirem el dinar (cadascú portarà alguna cosa per menjar i per beure) a l’Associació Ecoconcern: Mare de Déu del Pilar, 15, principal de Barcelona.

 

Jordi Costa.

 

Per a ser llegit el 4 de juliol de 2010 a la Plaça de Sant Jaume:

 

Teoria de l’acció agermanada o com caldria que anessin les coses públiques.

 

«i si, senzillament, tots ens hi poséssim?

… perdre hores tot parlant amb els veïns

per trenar la corda forta de l’amor des del seu inici

fer les deu passes que em separen de la porta del davant…».

 

Públic no vol dir estatal. La paraula «públic» és emprada actualment d’una forma abusiva, desviada i, fins i tot, en molts casos, perversa. Quan es diu «empresa pública», «sector públic», «ensenyament públic», «salut pública», «ràdio i televisió públiques», tothom entén «estatal» o «paraestatal». Es parla de la polaritat: «públic» - «privat», de «privatització del sector públic». Fins i tot, quan es parla d’«opinió pública», aquesta expressió no es refereix a l’opinió del poble, aquella que s’expressa en el replà de l’escala, en el bar, en la perruqueria o en la cantonada del carrer, –perquè no té llocs més adients per formular-la i expressar-la–, ans a l’opinió d’una selecta elit de persones: intel·lectuals «autoritzats», portaveus de grans entitats i institucions, amos de mitjans de comunicació molt persuasius, sovint subvencionats per l’Estat i, en el fons, representants dels alts interessos dels més poderosos, que sempre voleien a l’entorn de l’Estat (entitats paraestatals). Ells saben, pla bé, allò que convé per mantenir el poble ignorant… gairebé sempre mitjançant dispendioses informacions privades, confidencials o secrets d’Estat, sempre amagats a la «informació pública».

 

Social no vol dir estatal. Ocorre un fet semblant al de l’ús de la paraula «social». «Socialisme», «socialització de les empreses privades, de la terra, de la banca, etc.». També ací es confon «societat» amb «Estat» i «socialització» amb «estatalització». Es parla de la polaritat: «socialisme» - «liberalisme». Dins de l’àmbit del mot «social» cal destacar que darrerament «el discurs políticament correcte» prohibeix la paraula «poble», que és substituïda sense excepció en tots els mitjans de comunicació i, fins i tot, en les converses privades per la locució «societat civil». En aquest cas, sembla a primera vista, que la paraula «societat» no s’usa en comptes d’«Estat» ans en comptes de «poble». Però ací també s’amaga una fal·làcia. Si parem esment qui compon aquesta «societat civil» hi veurem allò del poble més allunyat del poble i més depenent i servidor de l’Estat: partits, sindicats, col·legis professionals, gremis, universitats, algunes ONGS, selectes grups d’opinió, lobbies, esglésies, etc., en la seva immensa majoria dependents del pressupost ordinari o de les subvencions extraordinàries de l’Estat mundial, europeu, espanyol, català o barceloní, en el nostre cas. Un cop més, domini «estatal» o «paraestatal».

 

Nacional no vol dir estatal. Trobem una tercera tergiversació semblant de l’ús de les paraules en el cas del mot «nacional»: «nacionalització de les empreses», «nació» oposat a «nacionalitats», «Estat-nació», «xarxa nacional de ferrocarrils», «document nacional d’identitat», «nacionalitat» d’algú en comptes de «ciutadania». Novament, la confusió, en aquest cas, entre «nació» i «Estat». En aquest cas, la «nació» és considerada com el territori de l’Estat, sovint «abarcant» més d’una nació. Més confusió!

 

«-cràcia» no vol dir Estat. I, encara, detectem una altra paraula devorada indegudament per l’Estat. És la terminació d’origen grec «-cràcia», que acompanya a altres paraules, també d’origen grec: «aristocràcia», «democràcia», «plutocràcia», «acràcia», «autocràcia» i que s’acostuma a interpretar com el comandament del poble per part dels nobles en el cas de l’aristocràcia, per part del mateix poble en el cas de la democràcia, per part dels rics en el cas de la plutocràcia, per ningú en el cas de l’acràcia o per un tirà en el cas de l’autocràcia. En tots els casos es tradueix per comandament, poder, Estat, autoritat, oficialitat. I no és aquest el cas. Comandament, poder, Estat, etc. en grec pren el nom d’«arquia»: aristarquia (comandament dels nobles), demarquia (comandament del poble), plutarquia (comandament dels rics), anarquia (no comandament de ningú), autarquia (comandament d’un tirà), oligarquia (comandament de pocs), viriarcat (comandament de barons), gherontarquia (comandament de vells), matriarcat (comandament de mares), patriarcat (comandament de pares)… L’excel·lent paraula «cràcia» té una fecunda arrel CR- indoeuropea, d’on surten paraules com «crani», «creació», «concret», «creure», «increment», «discerniment», «discreció», «crítica», «criteri», «cervell», «corn», «cert», «encert», «concert», «cor», «coratge», «acord», «cercle». El significat d’aquesta arrel esponerosa és: «força», «poder», «sobirania», «intel·ligència», «voluntat». En l’origen literari més antic: «aquella força física que duu al triomf» (Homer). El kratos, és la força del poble, el poder honest, virtuós, la sobirania radical, la font de la llibertat i de la responsabilitat, de drets i de deures, la voluntat pública fruit de l’opinió pública fruit de la informació pública.

 

Logo Germanies

* Fragments de COMUNITAT HUMANA. Lluís M. Xirinacs i la secció Germanies de la FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS M. XIRINACS.