Trobada del 6 de juny del 2010 a la Plaça de Sant Jaume

Diumenge, 6 de juny a les 11,30 h.:

PROPERA TROBADA A LA PLAÇA DE SANT JAUME DE BARCELONA per fer difusió de l’ARBRE DE LES ASSEMBLEES iniciat per Lluís M. Xirinacs.

Fragment de COMUNITAT HUMANA per ser llegit a la Plaça de Sant Jaume, el 6 de juny de 2010.

Paisos Catalans, mapa 1

Països Catalans? La idea i voluntat dels Països Catalans, segons les nostres definicions que no són cap dogma de fe, que caldrà redefinir col·lectivament quan hi hagi democràcia, consisteix en la unió lliure, entre iguals, consensuada i contractual de tots o d’alguns d’aquests, al nostre judici, Països: l’Alguer de Sardenya, la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó, les Illes Balears i Pitiüses, el País Valencià, el Principat d’Andorra i el Principat de Catalunya. Però no s’ha explicitat encara representativament aquesta voluntat conjunta de com a mínim dos d’aquests Països. Doncs, els Països Catalans no existeixen formalment de dret, tot i que existeixin de fet i siguin ben plens de costums, històries, cultura, desigs,… comuns, que cal salvar de totes maneres. No hi ha castell explícit, compromès, responsable, vivent unitàriament. Només tenim uns polítics inflats, uns suplantadors hipertrofiats que despenen, decideixen i projecten per tots nosaltres i que, fins i tot, ens fan pensar i voler allò que ells pensen i volen. Altra cosa és que aquest ideal batega en molts cors individuals i col·lectius i els mou, i que també existeixen molts col·lectius auxiliars que els promouen i apuntalen. Són útils en tant compleixen les dues condicions esmentades. Només disposem d’uns col·lectius que conscientment o inconscient suplanten, monopolitzen, substitueixen l’estat real de les coses i introdueixen en el castell tendre, malalt o discapacitat, accions i estructures no democràtiques ni pedagògiques ans opressives, suplantadores o usurpadores de la vera voluntat popular que esdevenen destructores fan llenya del col·lectiu infectat o de tot el castell. Les mateixes coses es podrien dir de cada País amb les seves Regions, de cada Regió amb les seves Comarques, com de Municipis, Barris, Llars i Individus. La majoria no compten amb cap compromís formalment responsable per part del poble que compon la corresponent Comunitat! En molts casos són edificis que amenacen ruïna, tot i que trobem a cada nivell contraforts, folres i manilles que intenten reedificar-los, mantenir-los, reparar-los. I, malgrat això, en els nivells més baixos també es poden detectar individus madurs en la democràcia, amb vocació pública, alguns dels quals formen veres Comunitats de convivència o llars i, fins i tot, algun que altre parell o trio de llars que formen el nucli autèntic d’un previsible barri democràtic… i potser no res més. Tal volta alguns cauen en la temptació alienadora de somniar com a existent una Catalunya o un univers món com cal… col·lectius idealistes!

L’imperialisme. Estès per tot el món, existeix el fals estil de castell troncal establert, repetit una i una altra vegada fins a l’avorriment mitjançant la invasió, l’extorquiment, l’espoli, l’aculturació, que farà sempre llenya per definició. La seva estructura (jurídica) construïda de dalt a baix es practica a tots els nivells des de fa més de quatre mil anys sense èxit permanent i és fundada en l’opressió que té un nom: l’imperialisme. Cal substituir-lo de baix a dalt per un castell autèntic. Tanmateix, moltes de les realitzacions que ha generat directament o com reacció a ell mateix podran ser aprofitades, ocupades, reparades, reconvertides. No cal crear-ho tot de nou. El sistema avui imperant combat a mort qualsevol esforç en la línia real-democratitzadora. Li és mortal per a ell. Tot i que si aquesta es comença des de baix, a aquell li resulta més difícil d’eradicar-la. La força passada i actual dels possibles Països Catalans és la força espontània i, sovint, a les palpentes, de molts dels seus intents comarcals, municipals, de barris, llars i individus, tot i no ser encara formalment democràtics, que escapen a l’atenció o a les possibilitats de control vigilant dels seus enemics. Però el sistema imperant és mestre en l’art de manipular moviments i institucions auxiliars: partits, voluntariats, revoltes, cançons de protesta, rebel·lia dels joves, ONGS, religions, lluites armades, moviments contraculturals, sindicats, etc., és mestre en l’art de crear grups de pressió, fins a reduir-los a servidors seus indirectes… o directes.

Màxima prioritat. És més dur, més compromès, però també més real i més eficaç concentrar-se a promocionar directament la recuperació de la força sobirana del poble per damunt dels individus poderosos, dels grups de pressió o de les estructures oficials opressives, la construcció d’un castell democràtic, de domini públic informació, opinió, decisió i acció públiques, de comunitats troncals, amb les corresponents Assemblees, obertes a tothom, que entretenir-se a fer créixer embolcalls del buit amb contraforts, folres i manilles auxiliars, ja ara massa abundants, dividides i competitives. Els quatre punts cardinals de la feina a fer, a partir del nivell on s’ha començat, són:

A. El de dins. La tasca primera d’una Comunitat troncal és d’assumir la realitat sencera del propi àmbit (física, social, econòmica, moral, cultural, espiritual, ètnica, pedagògica, festiva, etc.) i tractar del seu creixement en plenitud per via de subsidiarietat. Cura del cos i cura de l’ànima de l’àmbit propi.

B. El de fora. La tasca segona és de cercar amics i coneguts en els àmbits veïns per animar-los a constituir, si no les tenen ja constituïdes, llurs respectives Assemblees comunitàries troncals del mateix nivell que la nostra.

C. L’avall. La tercera tasca és d’ajudar les Comunitats d’àmbit més reduït components de la nostra Comunitat d’ordre superior, a constituir-se elles també en Assemblees comunitàries troncals fins a arribar en el descens a l’enfortiment de les llars i dels individus, última i fonamental base de tot l’edifici social.

D. L’amunt. La tasca quarta és d’ajudar la nostra Comunitat i les Comunitats veïnes, segons àmbit de tradició vivent o de nova convivència palesa, a constituir-ne l’Assemblea de nivell immediatament superior, amb els seus consensos i estatuts propis, cara, a la llarga, d’agermanar el món sencer amb una societat lliure, justa i fraternal. Tot plegat no requereix grans esforços de pocs ans petites però responsables aportacions de molts.

Germanies, logotip gran

Fragment del document COMUNITAT HUMANA (1999). Lluís M. Xirinacs i l’equip de la FUNDACIÓ RANDA, secció germanies.