Trobada a la Plaça de Sant Jaume el 2 de maig del 2010


Trobada a la Plaça de Sant Jaume el 2 de maig del 2010.

 

Diumenge, 2 de maig a les 13 h.:

 

PROPERA TROBADA A LA PLAÇA DE SANT JAUME DE BARCELONA

 

Propera trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió de l’ARBRE DE LES ASSEMBLEES iniciat per Lluís M. Xirinacs.

 

Si voleu compartir el dinar que es farà tot seguit a l’ECOCONCERN (Mare de Déu del Pilar, 15, principal), porteu alguna cosa per menjar i per beure.

 

És per aquest motiu que hem canviat l’hora de la trobada.

 

Fragments del document COMUNITAT HUMANA per ser llegits a la Plaça:

 

Per ser llegit a la Plaça de Sant Jaume el 2 de maig de 2010.

 

 

Descàrrega de castells inestables de col·lectius humans. De moviments socials se sol parlar amb molt poc rigor. És impropi anomenar moviment qualsevol col·lectiu estructurat o dirigit des de dalt com un ramat. Un moviment és espontani, lliure, sense controls. El consens, que funda el moviment, consisteix en una sintonia i complementació de fet d’esperits variats i fins i tot contradictoris, sense pactes ni tractes. És freqüent que quan apareix un moviment d’aquestes característiques també, tot seguit, sorgeixen «llaneros» dominadors entestats a saltar a la gropa del poltre tendre per domesticar-lo, sovint abans que les potes del poltre els puguin sostenir. I l’esclafen sense descavalcar. Cauen cavall i cavaller. També les estructures socials vivents, els organismes troncals van morint. Però uns i altres de vegades, bo i morts, duren, duren inacabablement amb totes les aparences de vius, per la oficialitat que els revesteix: llars sense amor ni entesa, barris d’al·luvió, municipis o comarques excessivament polititzats, materialment devorats pels partits, vasts imperialismes històrics, etc. Una institució pública és una estructura vivent, només verament estable si l’anima un corrent continuat d’energia vital que la manté. Cal no confondre les estructures vivents de les estructures físiques estàtiques que no moren fàcilment senzillament perquè no són vives. La llengua vivent genera diccionaris. El dret, codis. La política, palaus. La milícia, armament… No ens enganyem. Les estructures físiques no són les institucions vivents. Valen tant com serveixen a l’esperit de concòrdia que les crea. També qualsevol nivell d’un castell ètnic pot degenerar i desaparèixer, encara que a voltes no ho sembli, i, fins i tot, pot caldre que ho faci, que es descarregui, quan l’estructura massa pesant del «dinosaure» li ofega la pròpia vida. La voluntat finalista, idealista, voluntarista d’alguns nivells inferiors, més o menys sòlids, o de grups que es pensen ésser-ne, fa creure en la pervivència o existència d’un nivell superior que de fet potser ja no se sosté o ni tan sols és viu. Cal descarregar-lo sense contemplacions, si hi ha alguna cosa a descarregar. No és bo confondre la realitat amb la idea o el desig, per legítims que siguin. Per això testifiquem, tot i que ens dolgui, la no existència vivent de determinats nivells alts del nostre possible castell col·lectiu dels Països de llengua catalana. Talment com no són vivents els estats espanyol, francès, britànic, etc. Si no es descarrega a temps un nivell insegur i en són tots els nivells constituïts per suplantadors polítics, els de dalt, en fer llenya el conjunt, esclafen els de baix i es fan mal ells. Aquesta és la trista realitat dels innombrables sofriments de la història dels darrers mil·lennis de la humanitat.

 

Pràctica interna en el castell de les Assemblees constituïdes. Excepte la primera Comunitat o Comunitat de llar, totes les Comunitats amb les seves corresponents Assemblees de representants de nivells superiors, no són compostes dels individus representants de les Comunitats del nivell immediatament inferior ans són compostes de les pròpies Comunitats amb les seves corresponents Assemblees del nivell immediat inferior. Els individus que les representen socialment, no políticament no gaudeixen de llibertat per opinar o decidir allò que vulguin, això només ho poden fer en la Comunitat del nivell inferior, la Comunitat de convivència o llar. Ells, elegits i revocables lliurement, només són portadors de l’opinió i decisions de les Comunitats del nivell immediatament inferior. Les Comunitats superiors són radicalment dependents dels seus nivells immediats inferiors. Una Comunitat democràtica sana, per petita que sigui, no tolera cap imposició de dalt a baix, si no és amb l’aquiescència prèvia dels de baix en els quals rau la sobirania. Així totes les col·lectivitats bàsiques de tots els nivells com també els individus del nivell inferior són independents de les col·lectivitats de nivell superior al seu. Aquest és el sentit del principi de subsidiarietat. A dalt sempre hi ha representació. Mai no hi ha d’haver suplantació… si la democràcia és viva. La suplantació funda un pseudocol·lectiu troncal que cal combatre o esmenar i que, tard o d’hora, caurà. La base madura no accepta l’absència, la privació, la intoxicació o el manteniment de secrets de la informació practicada pels pseudopolítics del mateix col·lectiu o de col·lectius superiors. Evita, també, tota interferència vinguda del seu propi domini oficial o dels col·lectius superiors amb la finalitat de posar impediments a la formació en la base d’opinió i voluntats públiques populars, que generin accions lliures, moviments consensuats i institucions contractuades. En tot cas, o cal trobar l’arrel original a baix (procés de consensos / contractes ascendents) o cal cercar el refrendament esglaonat (no el plebiscit massiu que ara es practica a tot arreu a l’estil feixista) a baix, d’allò proposat a dalt, mitjançant consulta franca, no manipulada, en ordre descendent fins a baix de tot. El poble madur mantindrà un corrent convectiu permanent entre baix i dalt de vera representació, d’obediència fidel i responsable a les coses consensuades i pactades i de franca desobediència pública quan es trenquin les ànimes (consens) i els cossos socials (contractes). Cal que totes les Comunitats vives que estiguin sota de la traïdoria perpetrada més amunt entrin en posició de resistència oberta i declarada.

 

Estil de lluita. Aquesta resistència pot prendre moltes formes, però mai no defendrem, mantindrem o expandirem la democràcia per força. La lluita merament defensiva i, millor encara, l’aïllament de l’egoista, de l’anticomunitari ha estat el llegat més eficaç rebut, fins i tot, de les hordes més ben conjuntades dels animals superiors. A la nostra terra, sense oblidar les abundants i heroiques lluites armades defensives de la nostra història, ha gaudit d’una eficàcia gran l’estil més humanitzat de la lluita no violenta, desenvolupada amb els procediments esmentats en i regida pel següent imperatiu ètic: «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts». Recordem succintament alguns exemples del darrer segle: Memorial de greuges, Tancament de caixes, vagues obreres, conteses electorals, Mancomunitat de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, proclamació pacífica de la República, Estatut de 1932, resistència política, social i cultural sota el franquisme, manifestacions, celebracions il·legals de l’Onze de Setembre, Escola catalana, bressoles, Nova cançó catalana, Premis d’Octubre, de Sta. Llúcia, etc., Objecció de consciència al servei militar, institucions de resistència cultural com Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià o Òmnium Cultural, lluita no violenta contra el tardofranquisme, Assemblea de Catalunya, Marxa de la llibertat, Congrés de cultura catalana, Crida a la solidaritat, Correllengua, etc. Aquesta lluita, en un primer pas, tracta de tocar el cor de l’opositor amb l’oferta pactista de cooperació o col·laboració confiada, amb la possibilitat de dubtar i criticar honestament la pròpia convicció i posició. Un segon pas, el de la denúncia valenta i compromesa, sobrevé si, malgrat tots els esforços de comprensió de l’oponent, finalment la nostra consciència ens impedeix seguir col·laborant. El tercer pas, el més conegut de la no violència, és el de no cooperació, la passivitat, les vagues laboral, de fam, d’assistència escolar, etc., la plantada, l’encadenament, no respondre en idioma aliè, prescindir del document d’identitat, aquell suggeriment de Manuel de Pedrolo, a la seva novel·la «Acte de violència»: «És molt senzill, resteu tots a casa». Tot i semblar passiva és una actitud molt difícil, sovint heroica i verament eficaç en un món on tot ho fa el poble i on les autoritats només manen. El quart pas possible és, potser el més dur per les seves conseqüències: la desobediència civil. Delinquir deliberadament contra una llei, un reglament o una ordre injusts… i assumir el càstig corresponent. Finalment un sempre possible cinquè pas és el de l’actuació alternativa. «Si no trobes el camí, fes-te’l»: oposar, costi el que costi, una millor realització a la criticada de l’adversari.

 

Germanies, logotip gran

Fragment del document COMUNITAT HUMANA (1999). Lluís M. Xirinacs i l’equip de la FUNDACIÓ RANDA, secció germanies.