11 de setembre de 2009 a Cànoves i Samalús, de Joan Sala Vila


11 de setembre 2009 a Cànoves i Samalús

La meva intervenció avui, aquí i ara, és una reflexió en veu alta sense pretensions d’alliçonar. Som en aquest indret sagrat i al costat d’un temple per testimoniar la nostra fidelitat i estimació envers un altre temple, Catalunya, que per a cadascú de nosaltres no és només un espai geogràfic sinó que aquest espai esdevé el marc del jo sóc Catalunya que viu cadascú de vosaltres que m’escolteu. La imatge i la realitat d’aquesta Catalunya, que tant estimem, serà més refulgent si ho és la llum de la nostra vida personal, serà més creïble si la nostra existència és la veritat i serà més convivencial si la nostra norma és la justícia. Som cadascú de nosaltres que la fem i la vivim.

Avui fa set anys que en el Fossar de les Moreres, nosaltres estem també en un fossar, una veu que predicava en el desert va acabar a la presó perquè defensava la llibertat dels pobles i alliçonava sobre la violència d’ETA. Empresonament que durà poc perquè el poder el va alliberar per por al moviment popular favorable a Lluís Maria Xirinacs. El poder polític, crida molt, però és covard davant la força d’un poble organitzat, que era el que Xirinacs predicava al Fossar de les Moreres. Aquesta organització és la que avui necessitem. Estem comprovant a casa nostra la por, que els polítics que tallen el bacallà estatal, tenen als ciutadans per pocs que siguin, com es fa palès en la consulta independentista d’Arenys de Munt. I li tenen por per allò de la força organitzadora d’efecte dominó. La possible inconstitucionalitat és un miratge per rentar-se la cara. Tenen pànic a la força expansiva d’una organització catalana defensant els drets naturals d’una nació que és i no volen que sigui. Tenen por al dret a la llibertat dels pobles i de les persones que es basa en el dret natural que és superior al dret positiu de les lleis polítiques i religioses. Dissortadament la cúpula de la Conferència Nacional Episcopal també ha dit la seva contra Catalunya, no fa pas massa temps, concretament el mes de juliol. Tenen por a aquella llibertat que té el fonament en l’amor i ensenya a estimar els enemics com declarava Xirinacs davant el jutge en el judici per la seva afirmació de ser amic d’ETA, afirmant «i finalment, com a seguidor de Jesús, que demana estimar també a l’enemic, m’esforço en estimar de tot cor, com a enemic, aquest orgullós estat espanyol (i tots els que li donen suport), invasor d’Euskalherria, de Galizia i dels meus Països Catalans i demanar-li que canviï la seva actitud de domini per la defensor d’una vera fraternitat entre nacions iguals». Tenen por als ciutadans lliures i conscients del regne de Déu recolzats en la resposta donada a la pregunta de Pilat «tu ets rei?». I li tenen por perquè aquest regne, del que Catalunya en la filosofia de Xirinacs n’és part, no consisteix només en un territori sinó que el regne està en les persones. I quan les persones són país els fonaments polítics trontollen si no són justos. La força d’aquesta idea és potent, inamovible, perquè rau en la naturalesa humana i l’acció política té el seu camp en la part accidental, que consisteix en estar i fer. Estar, perquè cada ciutadà té un territori que li pertany i perquè cada ciutadà fa aquelles accions més adients a la seva peculiar manera de ser. En l’apartat fer, que és complex, hi escau l’activitat física i la psíquica. Entrem aquí en la seva famosa filosofia de la globalització que comença per la globalitat de les persones, segueix per la col·lectivitat més propera, continua per la nació i arriba a la globalitat mundial. Entrant de ple en el pensament de Xirinacs s’entén el perquè de la seva trajectòria, militant en el camp religiós, en el polític i en el cultural. Ell era una persona eminentment religiosa, un místic, des de la seva religiositat inherent a la seva vida defensava el dret de Catalunya a ser una nació. La nostra menyspreada nació està en el camí de ser reconeguda en la convivència internacional com el que veritablement és per naturalesa. Un 11 de setembre li van arrabassar uns drets polítics, però no la seva naturalesa. Aquesta només es pot perdre per una traïció dels catalans. Una traïció va portar a la creu el gran alliberador de la humanitat però no destruir el regne de Déu. Una traïció ha fet perdre drets a Catalunya però no l’ha destruïda i és el regne dels catalans. Visca Catalunya!

Joan Sala Vila.