Setembre 2009

11 de setembre de 2009 a Cànoves i Samalús, de Joan Sala Vila


11 de setembre 2009 a Cànoves i Samalús

La meva intervenció avui, aquí i ara, és una reflexió en veu alta sense pretensions d’alliçonar. Som en aquest indret sagrat i al costat d’un temple per testimoniar la nostra fidelitat i estimació envers un altre temple, Catalunya, que per a cadascú de nosaltres no és només un espai geogràfic sinó que aquest espai esdevé el marc del jo sóc Catalunya que viu cadascú de vosaltres que m’escolteu. La imatge i la realitat d’aquesta Catalunya, que tant estimem, serà més refulgent si ho és la llum de la nostra vida personal, serà més creïble si la nostra existència és la veritat i serà més convivencial si la nostra norma és la justícia. Som cadascú de nosaltres que la fem i la vivim.

Avui fa set anys que en el Fossar de les Moreres, nosaltres estem també en un fossar, una veu que predicava en el desert va acabar a la presó perquè defensava la llibertat dels pobles i alliçonava sobre la violència d’ETA. Empresonament que durà poc perquè el poder el va alliberar per por al moviment popular favorable a Lluís Maria Xirinacs. El poder polític, crida molt, però és covard davant la força d’un poble organitzat, que era el que Xirinacs predicava al Fossar de les Moreres. Aquesta organització és la que avui necessitem. Estem comprovant a casa nostra la por, que els polítics que tallen el bacallà estatal, tenen als ciutadans per pocs que siguin, com es fa palès en la consulta independentista d’Arenys de Munt. I li tenen por per allò de la força organitzadora d’efecte dominó. La possible inconstitucionalitat és un miratge per rentar-se la cara. Tenen pànic a la força expansiva d’una organització catalana defensant els drets naturals d’una nació que és i no volen que sigui. Tenen por al dret a la llibertat dels pobles i de les persones que es basa en el dret natural que és superior al dret positiu de les lleis polítiques i religioses. Dissortadament la cúpula de la Conferència Nacional Episcopal també ha dit la seva contra Catalunya, no fa pas massa temps, concretament el mes de juliol. Tenen por a aquella llibertat que té el fonament en l’amor i ensenya a estimar els enemics com declarava Xirinacs davant el jutge en el judici per la seva afirmació de ser amic d’ETA, afirmant «i finalment, com a seguidor de Jesús, que demana estimar també a l’enemic, m’esforço en estimar de tot cor, com a enemic, aquest orgullós estat espanyol (i tots els que li donen suport), invasor d’Euskalherria, de Galizia i dels meus Països Catalans i demanar-li que canviï la seva actitud de domini per la defensor d’una vera fraternitat entre nacions iguals». Tenen por als ciutadans lliures i conscients del regne de Déu recolzats en la resposta donada a la pregunta de Pilat «tu ets rei?». I li tenen por perquè aquest regne, del que Catalunya en la filosofia de Xirinacs n’és part, no consisteix només en un territori sinó que el regne està en les persones. I quan les persones són país els fonaments polítics trontollen si no són justos. La força d’aquesta idea és potent, inamovible, perquè rau en la naturalesa humana i l’acció política té el seu camp en la part accidental, que consisteix en estar i fer. Estar, perquè cada ciutadà té un territori que li pertany i perquè cada ciutadà fa aquelles accions més adients a la seva peculiar manera de ser. En l’apartat fer, que és complex, hi escau l’activitat física i la psíquica. Entrem aquí en la seva famosa filosofia de la globalització que comença per la globalitat de les persones, segueix per la col·lectivitat més propera, continua per la nació i arriba a la globalitat mundial. Entrant de ple en el pensament de Xirinacs s’entén el perquè de la seva trajectòria, militant en el camp religiós, en el polític i en el cultural. Ell era una persona eminentment religiosa, un místic, des de la seva religiositat inherent a la seva vida defensava el dret de Catalunya a ser una nació. La nostra menyspreada nació està en el camí de ser reconeguda en la convivència internacional com el que veritablement és per naturalesa. Un 11 de setembre li van arrabassar uns drets polítics, però no la seva naturalesa. Aquesta només es pot perdre per una traïció dels catalans. Una traïció va portar a la creu el gran alliberador de la humanitat però no destruir el regne de Déu. Una traïció ha fet perdre drets a Catalunya però no l’ha destruïda i és el regne dels catalans. Visca Catalunya!

Joan Sala Vila.

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

Més que una il·lusio, de Joan Sala Vila

Més que una il·lusió, la independència

 

L’onze de setembre és una fita en el camí que cal anar fent per arribar al destí. La meta a assolir cada dia és més lluminosa malgrat les foscors que des de la política i dissortadament també des de la religió es produeixen per impedir la caminada. Sortosament ningú, ni el govern de l’estat, ni la confederació episcopal espanyola, ni els partits polítics estatals tenen cap poder en el pensament lliure. De la Vega pot afirmar que la carta magna no empara ni autodeterminació, ni la independència, la falange pot clamar que la consulta d‘Arenys és inconstitucional, un acte de l’església pot demanar el boicot als productes catalans però ningú pot prohibir al meu cervell defensar la idea de la independència, afirmar que la consulta d’Arenys és legal i que els productes catalans contribueixen a la convivència universal. És curiós que els tres estaments citats actuïn contra una realitat que és natural, i la llei natural, ho dic als catòlics i als seus dirigents, l’ha posada Déu. El creixeu i multipliqueu-vos Déu l’adreçà a tota la humanitat, no a una part com fan les institucions citades. No fa falta ser religiós per adonar-se dels drets derivats de la llei natural, lleis que amb les actuacions citades són trepitjades basant-se en unes altres lleis positives que no obliguen a tota la humanitat perquè van destinades a sectors determinats. No és gens estrany que quan Lluís Maria Xirinacs defensava els drets naturals de Catalunya, basat també en l’origen diví dels mateixos, la política conservadora i ultra (també ho pot ser el comunisme i el socialisme) el tractessin d’il·lús i boig. Mai aquests sectors es van dedicar a analitzar el fons de la seva filosofia i sí a desvirtuar les seves opinions. Les paraules tenen el seu sentit i sentir-se enemic no significa odiar-lo. És una lliçó evangèlica. Jesús en el sermó de la muntanya va dir: «Estimeu els vostres enemics i pregueu pels vostres perseguidors» (Mateu V,44). És llastimós: El bisbe que presidia l’acte només va contestar que Mercadona és valenciana al conferenciant que recomanava no comprar productes catalans. Des de la fe, des de la llei natural, tinc tot el dret de defensar la independència de Catalunya. Un altre argument: el fruits que recull Catalunya gràcies al conreadors espanyols demana a crits uns conreadors que estimin la terra. Ara i avui la independència de Catalunya és més que una il·lusió.

JOAN SALA VILA.

Escrits (diversos autors)
General

Comments Off

Permalink

Paraules amb sentit per a l’11 de setembre del 2009

PARAULES AMB SENTIT

PER A L´11 DE SETEMBRE

 

He viscut esclau setanta cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’Univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

Ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

ACTE DE SOBIRANIA de Lluís Maria Xirinacs i Damians.

És el moment. Pot ser el moment, si ho volem.

 

Tenim la porta oberta per aconseguir la nostra independència d’una vegada per totes.

Tenim el llegat d’un català universal a les nostres mans, a les mans del poble i carai, l’hauríem de fer servir, no?

Tenim la responsabilitat còsmica de transcendir les nostres vides, les nostres pors i lliurar-nos al desconegut, a allò que no cal ni parlar-ne, oi?

 

Creure, estimar i organitzar-nos mitjançant assemblees des de la llar fins a les Nacions Unides… Ho ha deixat tot escrit. En teniu alguns exemples aquí a la paradeta del Fossar.

Però o tots o cap! D’això va… O tots o cap! Aquesta és la gran contesa. Catalans nascuts aquí i catalans vinguts de fora.

 

En Lluís Maria ens diu que només amb la Força del poble organitzat demòticament ho aconseguirem i només amb l´Esperit, sense violència, sense manipulacions egoiques. Però amb Força, amb la força que ens caracteritza com a poble, com a nació. Lliure.

Hem de ser capaços de dur a la pràctica les nostres idees i de deixar-nos de romanços que només fan que vagi passant el temps, que els polítics vagin fent i que cada vegada ens sentim més traïts, més allunyats de tot plegat. Són ells qui ens han d’escoltar a nosaltres.

No hem de romandre covards, no hem d’esperar que siguin els nostres petits que ho aconsegueixin, podem ser nosaltres, aquí i ara, sense pressa i amb consciència. Individus que formin col·lectius responsables, compromesos, desperts i actius per a la Independència: Nosaltres.

Ara és el moment de deixar pas a la nostra vera humanitat, en el seu sentit més pur: diàleg, consens, respecte, afecte, comprensió, alegria, Comunitat, connexió, organització col·lectiva és igual a… Independència.

En Xirinacs ens ha deixat els plànols del coet per arribar a la lluna.

I aparentment febles i ignorants… Som una nació lliure, som individus lliures i som Llum, ho podem fer. Visca la terra, Visca Lluís Maria Xirinacs, Visca el Poble lliure i Visca els Països Catalans lliures!

Amunt el cor catalans!

 

Mireya-Beryl.

Fossar de les Moreres-Passeig del Born, Barcelona, Països Catalans, 11 de setembre de 2009.

 

El discurs es pot veure i escoltar en el video de You Tube disponible a l’adreça:

http://www.youtube.com/watch?v=uztBuXvTgpI

La Mireya al Fossar, numero 1

La Mireya al Fossar, numero 2

Poemes
Imatges
Vídeos
Escrits (diversos autors)
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
Enllaços

Comments Off

Permalink

Internacionalització de Lluís Maria Xirinacs


Internacionalització de Lluís Maria Xirinacs.

Amics:

S’acaben de publicar dues pàgines del llibre La Noviolència al llibretó CATALAN ESSAYS AND CRITICISM 2009-2010 publicat per l’Institut Ramon Llull.

El llibre d’en Lluís Maria Xirinacs ha estat seleccionat entre altres 18 assaigs publicats aquests darrers quatre anys a Catalunya i, com veureu, se’n dóna un tast en anglès i es fa propaganda en aquest idioma del llibre i de la persona. Es tracta d’un llibretó que va a totes les fires internacionals del llibre (Frankfurt, Bolonya, etc.).

El nostre agraïment als amics Ramon Guitó (editor) i Lluís Busquets i Grabulosa (coordinador, autor de les notes del llibre i qui ens ha fet arribar aquesta notícia) per haver impulsat aquest pas cap a la internacionalització de Xirinacs.

Salutacions des de la

FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS MARIA XIRINACS

Logo Fundacio Xirinacs esfera

 

Xirinacs, Non-violence 1

Xirinacs, Non-violence 2

Imatges
Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")
General

Comments Off

Permalink

Des de Germanies: 11 de setembre de 2009


* Des de Germanies: 11 de setembre de 2009

El proper 11 de setembre de 2009, farà set anys que en Lluís Maria Xirinacs feu el seu polèmic discurs al Fossar de les Moreres-Passeig del Born que va tenir com a conseqüència el seu empresonament de tres dies l’octubre de 2005. Les autoritats en veure venir la manifestació del poble català que es produïa amb tota mena d’actes, va creure convenient posar fi a l’empresonament.

Com va dir el mateix Xirinacs adreçant-se als independentistes en un acte a Vic: Vosaltres, m’heu tret de la presó!

El discurs és una lliçó magistral d’història, no només del nostre poble, sinó d’història universal. No es tracta, com alguns van voler que fos dit, d’una apologia de la violència. Seguint Gandhi: Davant d’un conflicte, el no violent no es declara neutral sinó que es posiciona a favor del més feble. En aquest sentit recomanem la transcripció del seu curs: FILOSOFIA I PRÀCTICA DE LA NO VIOLÈNCIA.

Una frase de Gandhi: «M’estimo més un violent valent que un no violent covard».

El discurs va farcit de veritats per fer pensar, com quan diu que sovint els considerats terroristes avui, poden ser considerats herois demà…

Tot ésser humà, tot poble, aspira a donar el millor de sí mateix.

En Lluís Maria Xirinacs va donar el millor de sí mateix com a persona i com a català.

I també es feu universal. Precisament amb aquest discurs s’estava posicionant. Es feia solidari d’un altre poble a qui també s’està negant el pa i la sal com és Euskalherria. D’això se’n diu FRATERNITAT.

Donà doncs el millor de sí mateix, amb el seu model filosòfic, el GLOBÀLIUM, amb els seus escrits, amb els seus projectes inspirats, amb els seus actes… Sovint algú pel carrer li deia: Lluís Maria, hauries de fer un acte. Doncs ja l’ha fet.

I així, de la Vera Fraternitat, del seu desig de VERA PAU amb tots els pobles de la Terra, des de les seves moltes aportacions a l’Universal, algunes encara per donar a conèixer, tornà al poble català amb el seu ACTE DE SOBIRANIA i amb la suprema ofrena a la terra, al bressol de Catalunya.

I doncs qui són ara els amics de Lluís Maria Xirinacs?

Els amics de Lluís Maria Xirinacs es troben en el poble català conscient que vol fer realitat el seu alliberament i poder així aportar el millor de sí mateix a l’universal, fita a la qual aspira tot poble madur.

Tenim un gran repte, però no decebrem la fidelitat dels qui han estat sempre al servei del poble. La seva empremta no s’esborra, la seva empremta ens dóna força…

…perquè ell és en nosaltres, amics!

Núria Roig i Esteve – Coordinadora de Logo Germanies

Xirinacs manifestant-se.

 

 

Manifestació de l’11 de febrer de 2006.

Fotografia de l’amic Llorenç Martos (Can Bardina).

Imatges
Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

Apologia de Lluís Maria Xirinacs, d’en Juli Cuéllar

divendres, 21 d’agost del 2009

Apologia de Xirinacs

Pla de Can Pegot i monolit
Pla de Can Pegot (Ogassa, Ripollès)

«És evident que en l’Evangeli hi ha un clar missatge de no-violència, però el poble jueu anterior a l’Evangeli lluità violentament per ideals elevats. La nostra societat occidental, per desgràcia, encara és preevangèlica, encara està submergida en un mar de violències. L’Església, comprenent aquesta veritat de fet, establí el principi moral de la guerra justa. Es limita la guerra al servei de la justícia. La intenció de l’Església fou la de protegir l’autodefensa dels febles… Si l’Església aprova la guerra justa, nosaltres avui hem de retre homenatge a un caigut per una guerra justa, sense subterfugis, declaradament. Ell ha donat la seva vida, ell ha estat valent. Ja voldria jo un tan alt grau de generositat i de militància entre els que desenfadadament ens diem no violents perquè som cristians. Quanta gent, per por a arriscar la vida, cerca aixopluc sota la capa de no-violència i de principis evangèlics i així el cristianisme esdevé un refugi de covards. Vergonya hauríem de tenir davant els homes com Oriol anomenant-nos cristians, en comptes de sentir-nos incòmodes de participar en el funeral d’un partidari de la lluita armada».


El 9 d’abril de 1976, a la parròquia de la Concepció de Barcelona, Lluís Maria Xirinacs va fer una homilia de record d’Oriol Solé Sugranyes, militant anticapitalista del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) i fugitiu de la presó de Segòvia que fou mort a trets per la Guàrdia Civil a Burguete (País Basc). Xirinacs recorré a la història de Mataties, del clan dels Macabeus, que recull l’Antic Testament, per tal d’honorar el lliurament i el sacrifici d’Oriol Solé Sugranyes i la seva família. Ja aleshores, fou processat per dir en veu alta el que mantindira al llarg dels anys.


L’homilia fou publicada pel col·lectiu Pax Christi i es pot consultar al
fons històric del MIL que custodia el CEHI-UB i també es pot llegir, fragmentàriament, a les pàgines 164 i 165 del llibre del periodista Joaquim Roglan: «Oriol Solé, el Che català. Vida, fugida i mort d’un revolucionari» (Edicions 62: Barcelona, 2006) -un relat que és interessant llegir i contrastar junt amb la crítica demolidora que féu Sergi Rosés Cordovilla, qui qüestionà la mitificació i l’apropiació «nacionalista» de la figura d’Oriol Solé Sugranyes.


Rellegint el text d’aquella homilia, hom pot comprendre i contextualitzar molt millor les paraules del
discurs que Xirinacs pronuncià al Fossar de les Moreres l’11 de setembre de 2002 i que són el motiu pel qual avui dia el poder establert menysprea la seva memòria i criminalitza qualsevol intent de reconeixement públic de la seva aportació a la llibertat de la Nació catalana.

Juli Cuéllar.

 

 

Imatges
Escrits (diversos autors)
Enllaços
General

Comments Off

Permalink