Octubre 17th, 2008

Simon defensa que l’acte al Palau “va ser una ‘performance’” que cal contextualitzar (www.eldebat.cat)

Notícia publicada a www.eldebat.cat el dia 17 d’octubre de 2008:

C.C.
El director de la Fundació Xirinacs, Fèlix Simon, s’ha mostrat “sorprès” davant l’article d’Andreu Mayayo, quan eldebat.cat li ha demanat una valoració al respecte. Simon considera que la representació teatral que es va produir per donar a inici a l’acte d’homenatge a Lluís Maria Xirinacs al Palau no pretenia reproduir “un fet històric en tot el seu realisme” sinó que “és una performance i va quedar clar des del primer moment” i que “s’ha de situar en el context”.

Simon accepta que la Manifestació del 1976 va ser per “l’Amnistia però no només això”, que també hi va haver altres consignes a favor de la llibertat de Catalunya. Per demostrar-ho es remet a la premsa del temps. “Hi ha declaracions de l’endemà que parlaven de ‘reconquerir la pròpia nació’”, comenta i afegeix “que a la manifestació que hi va haver el diumenge següent hi ha consignes diverses, des d’Amnistia i Llibertat, Visca Catalunya Lliure, Estat d’Autonomia… I això està documentat”. “La premsa diu que hi havia entre 50.000 i 70.000 persones que eixordaven la ciutat picant de mans i cridant Sí, sí, llibertat, amnistia total”, conclou.

També la premsa estrangera se’n va fer ressò de la importància del moment històric català. “L’editorial de Le Monde Diplomatique del nou de febrer de 1976, vuit dies després, tenia com a titular El desafiament català; France soir deia Els catalans volen obtenir l’autonomia, el Herald Tribune, Són un poble que vol dialogar i vol determinar el seu futur’, cita Simon.

Atac a l’independentisme
Fèlix Simon considera que “la intencionalitat de l’article” més enllà de qüestionar la figura de Xirinacs, “és un atac directe i frontal contra l’independentisme, un sector que crec que té bona salut i que, per tant, no necessita d’actes per fer-se propaganda i que a més està en un fort creixement. Potser precisament l’altre dia va ser un èxit tan gran que potser això fa reaccionar a gent de diferents sectors”, comenta.

El director de la Fundació Xirinacs defensa la professionalitat dels organitzadors de l’acte i assegura que “si féssim una enquesta a les més de 2.000 persones que van assistir a l’acte, estarien d’acord amb aquesta representació”.

Podeu consultar la notícia a: www.eldebat.cat

Escrits (diversos autors)
General

Comments Off

Permalink

L’historiador Mayayo titlla la representació de la transició al Palau d”’ucrònica, patètica i intolerable”

Article publicat el dia 17 d’octubre de 2008 a Eldebat.cat:

C.C.

L’historiador Andreu Mayayo critica, a un editorial a El Periódico titulat Èpica Independentista, la manipulació històrica que es va fer al Palau de la Música amb motiu de l’homenatge a l’exsenador Lluís Maria Xirinacs. Per l’autor, la representació de la manifestació de l’1 de febrer de 1976, on va participar Xirinacs, acumula errors històrics que passa a enumerar.

Basant-se en la seqüència de 18 fotos de Manel Armengol sobre la protesta, Mayayo adverteix que la manifestació va ser proaministia i no per la independència de Catalunya com es va teatralitzar al Palau. Per donar inici a l’acte d’homenatge es va fer una representació de la manifestació amb banderes estelades i crits de Poble català, posa’t a caminar! “Les poques banderes que van onejar eren quadribarrades i no estelades. Una altra impostació errònia és el lema Poble català, posa’t a caminar!, que va sorgir mesos més tard en el marc de la Marxa de la Llibertat”, argumenta l’historiador qui afegeix que “la caracterització del personatge de Xirinacs també és falsa, ja que no es correspon amb la persona de jaqueta blanca” sinó a aquella amb “anorac fosc”.

Després de l’enumeració d’imprecisions, Mayayo assegura que “el problema principal no és la manipulació històrica sinó l’ocultació de la responsabilitat de Xirinacs en la falta de polítiques públiques de la memòria al nostre país”, lamenta.

Amb l’aferrissada i constant defensa que va fer l’exsenador en favor de la Llei d’Amnistia, Xirinacs va condicionar la seva entrada al Senat a l’aprovació de la llei. “Amnistia vol dir amnèsia. Ja no recordo res. No parlaré d’aquest passat. Combatré les seves relíquies en el present amb totes les meves forces. M’asseuré al Senat des del moment de l’aprovació d’aquesta amnistia”, va dir Xirinacs en un dels seus discursos històrics.

En el seu article, l’historiador considera que s’està intentant dotar d’èpica l’independentisme català i atribueix el guany de l’escó de Xirinacs al Senat “a les primeres eleccions de 1977” al “suport que va rebre dels votants procedents del catolicisme catalanista d’UDC i CDC. Els vots que advocaven per la independència de Catalunya eren irrisoris”, sentencia.

Mayayo conclou el seu editorial assegurant que “la recreació virutal d’una transició ucrònica per part d’alguns independentistes és patètica, i intolerable si, a més de sublimar els desitjos, es dóna gat per llebre, passant, sense el més mínim sentit del ridícul, de l’èpica al sainet”.

Podeu llegir la notícia: www.eldebat.cat

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

Article d’Andreu Mayayo, historiador: ‘Èpica independentista’

Article d’Andreu Mayayo, historiador: ‘Èpica independentista’ publicat a El Periodico el dia 17 d’octubre de 2008.
• En l’homenatge a Xirinacs es va donar gat per llebre i no va importar caure en el sainet
ANDREU Mayayo
L’acte d’homenatge a Lluís Maria Xirinacs celebrat dilluns passat al Palau de la Música tenia com a objectiu dotar d’èpica l’independentisme català. Un corrent ideològic (més aviat un sentiment) en alça, segons els seus pregoners, disposat a hegemonitzar l’espai polític del sobiranisme. Després de l’intent de vendre Terra Lliure com la palanca d’Arquimedes del creixement de l’independentisme polític, ara li toca a la figura polèmica del captaire de la pau, convertit en el protomàrtir i cos místic de la nació.
En un abarrotat Palau, l’acte va començar amb uns figurants recorrent el passadís central corejant la consigna ¡Poble català, posa’t a caminar!. Després van pujar a l’escenari i davant l’agressió dels grisos van respondre brandant una estelada i corejant a ple pulmó: “in-de, in- de-pen-dèn-ci-a”. Finalment es va congelar l’escena teatral en què es va recrear la foto llegendària de Manel Armengol de la manifestació del diumenge 1 de febrer de 1976. Els aplaudiments i crits van ressonar en el centenari edifici.
Amb una posada en escena com aquesta no és estrany que el cronista de Vilaweb escrivís que l’homenatge va començar amb la “representació de la manifestació per la independència” del 1976. No siguem cruels, ni estúpids, de matar el missatger. S’ha de fer una estirada d’orelles a l’emissor d’aquesta mentida, digna d’estudiar-se a les universitats com a paradigma de manipulació històrica.
Anem per parts. Aquella manifestació va ser pro amnistia, convocada per l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya i diverses entitats ciutadanes. La sol.licitud del permís va anar a càrrec de Joan Frías, en qualitat de president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Els crits, per tant, van ser a favor de l’amnistia i no de la independència. Així mateix, les poques banderes que van onejar eren quadribarrades i no estelades. Una altra impostació errònia és el lema ¡Poble català, posa’t a caminar!, que va sorgir mesos més tard en el marc de la Marxa de la Llibertat. Finalment, la caracterització del personatge de Xirinacs també és falsa, ja que no es correspon amb la persona de jaqueta blanca (a punt de ser apallissada per la policia), situada al costat de Ferran García Faria. Una simple ullada a la seqüència de les 18 fotos de Manel Armengol ens presenta un Xirinacs amb anorac fosc, per cert, enllaçat pel braç amb el dirigent socialista Joan Reventós.
Ja que l’únic de semblant amb la realitat són els grisos, els guionistes haurien pogut anar encara més lluny i substituir-los pels Mossos d’Esquadra amb el conseller Joan Saura al capdavant. Als espectadors alfabetitzats a Polònia els hauria encantat.
Xirinacs va ser un dels símbols més notoris de la lluita per l’amnistia, amb vagues de fam i assegudes davant la Model incloses. La seva condició de sacerdot escolapi va empènyer nombroses persones vinculades a moviments per la pau i els drets humans, principalment de caràcter eclesiàstic, a promoure la seva candidatura al Senat sota el lema El teu vot contra la violència, beneïda també pel president Josep Tarradellas. Mossèn Xirinacs va resultar elegit en les primeres eleccions de l’any 1977 gràcies al suport que va rebre dels votants procedents del catolicisme catalanista d’UDC i CDC. Els vots que advocaven per la independència de Catalunya eren irrisoris.
El problema principal, però, no és la manipulació històrica sinó l’ocultació de la responsabilitat de Xirinacs en la falta de polítiques públiques de la memòria al nostre país. Joel Joan va perdre l’oportunitat històrica de llegir la intervenció antològica del senador, que va renunciar a asseure’s a l’escó fins a la consecució de l’amnistia, en la sessió del 14 d’octubre de 1977. Xirinacs, en nom del Grup de l’Entesa dels Catalans, exposava les raons del vot favorable al projecte de llei d’amnistia afirmant: “El text té grans mèrits, potser els únics que avui es poden aconseguir. És la primera llei de les nostres Corts democràtiques. Hem d’estar orgullosos per això (…) és el punt final d’un sistema i el principi d’un altre. Llarg va ser el primer i laboriosa la transició del segon”. Per a l’emocionat senador, l’amnistia havia estat una conquista de la mobilització popular “en contra de la voluntat decidida de no donar-la per part dels vencedors”. I finalitzava sense pal.liatius: “Amnistia vol dir amnèsia. Ja no recordo res. No parlaré d’aquest passat. Combatré les seves relíquies en el present amb totes les meves forces. M’asseuré al Senat des del moment de l’aprovació d’aquesta amnistia (Rialles i remors)”.
Xirinacs, amb el pas del temps, l’ostracisme polític i la seva renúncia al sacerdoci, va voler renegar d’aquestes i d’altres paraules i reinventar-se a si mateix escopint bilis contra els líders de la transició. Llegeixin, per favor, la lliçó que li va donar Josep Benet al llibre Escrits en defensa pròpia. Mentre l’èpica pujolista dels fets del Palau del 1960 és consistent, almenys real, la recreació virtual d’una transició ucrònica per part d’alguns independentistes és patètica, i intolerable si, a més de sublimar els desitjos, es dóna gat per llebre, passant, sense el més mínim sentit del ridí- cul, de l’èpica al sainet.

Podeu llegir la notícia a: www.elperiodico.cat

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

De la memòria a la reflexió (www.elperiodico.cat)

• Alguns protagonistes de la manifestació per l’amnistia de l’1 de febrer del 1976 opinen sobre la recreació feta durant l’homenatge a Lluís Maria Xirinacs

L’homenatge a Lluís Maria Xirinacs que l’actor Joel Joan va dirigir al Palau de la Música es va obrir amb una recreació de la manifestació per l’amnistia de l’1 de febrer de 1976, en què l’exsenador va ser apallissat per la policia. El muntatge va ometre el lema i els convocants de la protesta –estudiada pels historiadors David Ballester i Manel Risques a Temps d’amnistia– i la va transformar en un acte per la independència. Alguns protagonistes reflexionen sobre el cas avui i en dies successius.

1. ¿Quins objectius i lemes recorda de les grans manifestacions de l’1 i 8 de febrer de 1976 a Barcelona?

2. ¿Quina reflexió li suscita la recreació d’aquella famosa protesta antifranquista com a marxa independentista feta en l’acte d’homenatge a Lluís Maria Xirinacs al Palau de la Música?

JOSEP-L. CAROD-ROVIRA
VICEPRES. DEL GOVERN (56)
Oportuna revisió de la història oficial

1. Hi vaig assistir com a militant del PSAN per demanar Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia.. La meva dona i jo vam rebre cops de porra i a la meva cunyada, a terra i sagnant, un policia li va clavar puntades al crit de “¡toma amnistía!”.

2. La recreació d’aquesta manifestació en l’homenatge a Xirinacs és artísticament legítima i políticament oportuna perquè la historiografia oficial de l’antifranquisme ha tendit a oblidar interessadament el paper clau que en aquells anys van jugar organitzacions independentistes com PSAN i FNC.

JOSÉ LUIS LÓPEZ BULLA
EXSECRETARI GRAL. CCOO (65)
Revisionisme estrafolari

1. Recordo perfectament el lema Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia, que resumia els objectius de la convocatòria, molt vinculada a l’Assemblea de Catalunya. Vaig estar a les manis com a representant de CCOO a la permanent.

2. Prefereixo no opinar sobre lectures revisionistes i estrafolàries que pretenen fer-se d’esdeveniments passats aprofitant un acte d’exaltació d’una figura. Si les protestes del 1976 haguessin estat independentistes, no haurien aconseguit tant consens ni tanta concurrència.

EVA FERNÁNDEZ
PRESIDENTA DE LA FAVB (50)
Es reinventa el que va sortir dels barris

1. La primera manifestació, a la qual vaig anar, com molts, en grups que van arribar al centre caminant des dels barris de la ciutat, reclamava l’amnistia. El permís, que mai va arribar, el va sol.licitar la FAVB i dirigents d’associacions de veïns. La marxa del dia 8 la va convocar, la mateixa tarda de l’1, directament l’Assemblea de Catalunya sota el lema Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia.

2. La indignant recreació que es va fer de la marxa en l’homenatge a Xirinacs té molt a veure amb la reinvenció de la història del nacionalisme.

PERE CAMPS
PROMOTOR CULTURAL (52)
Un somni posat en escena

1. Era delegat del Sindicat Vertical infiltrat per CCOO i vaig ser un dels convocants de la marxa per l’amnistia. Xirinacs i Garcia Faria ens van convèncer d’asseure’ns mentre la policia carregava. Per això vam rebre, encara que jo, al tercer cop de porra, em vaig aixecar, vaig repartir i vaig córrer.

2. No li veig mala intenció, potser és una llicència per homenatjar Xirinacs. Vull pensar que no es va voler manipular la història. Algú va tenir un somni de nit de tardor i va escenificar el que no era, però que li hauria agradat que fos.

MIQUEL SELLARÈS
FUNDADOR DE CDC (62)
La foto no és només dels comunistes

1. Lluitàvem per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut. I treballàvem unitàriament contra la policia franquista. Era membre del servei d’ordre de l’Assemblea de Catalunya i, amb els meus guardaespatlles, vam tombar uns quants policies.

2. La transició és polièdrica. Ens unia l’antifranquisme, però allà hi va haver gent de diferents opcions. Si el PSUC es va apropiar la imatge i va fer creure que l’antifranquisme va ser comunista, no veig per què no pot fer igual l’independentisme. Això sí, no comparteixo l’última etapa de Xirinacs.

Podeu llegir la notícia a: www.elperiodico.cat

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

Justa transgressió (Vilaweb)

Article publicat a Vilaweb el dimecres, 15 d’octubre de 2008:


«XIRINACS AL PALAU» / ROGER PALÀ.

Com va passar amb el tribut a Ovidi Montllor, l’homenatge a Xirinacs al Palau de la Música va transcendir les fronteres del simple espectacle musical per convertir-se en un clam col·lectiu de dignitat nacional. Una dignitat que, segons va ressaltar l’escriptor Víctor Alexandre en la seva intervenció, «és un concepte trepitjat, embrutit i humiliat». Diu Alexandre que, ara que el significat dels mots es devalua al mateix ritme que la borsa, de la dignitat hi ha qui en diu extremisme i radicalitat, i els qui no claudiquen hi ha qui els titlla de folls. I que si la legalitat no és justa, llavors és de justícia transgredir la legalitat. Doncs bé: segons aquesta lectura, dilluns el Palau era ple d’extremistes radicals i folls disposats a transgredir la legalitat en nom de la memòria d’una de les personalitats polítiques més coherents dels darrers quaranta anys. Ras i curt: una altra nit per a la història i un acte d’afirmació col·lectiva de primer ordre, tan necessari en temps de mediocritat política com els que patim.

El començament, impactant: una performance simulant la càrrega dels grisos al passeig de Sant Joan l’1 de febrer de 1976, mentre de fons sonava una versió electrònica de Banderer de la pau, d’Esquirols, va traslladar tot el Palau a les manifestacions per l’amnistia dels anys setanta. A partir d’aquí, la música: va obrir el foc Refugi, la banda amb que Joan Reig, bateria d’Els Pets, recupera cançons oblidades del folk i la cançó del país. Un format impecable i una veu pletòrica per interpretar Lladres, d’Al Tall, i Com hauria estat de bell, poema de Miquel Martí i Pol musicat en el seu dia per uns poc reivindicats Coses. Problemes tècnics van deslluir l’actuació d’At Versaris, probablement en una de les primeres ocasions en què ha sonat hip-hop al Palau de la Música. Maria del Mar Bonet, amb Manel Camp al piano, va anar sobre segur amb Que volen aquesta gent. Van despertar grans passions uns Obrint Pas en un inèdit format acústic amb dues guitarres, dolçaina, contrabaix i veus, adaptant dues peces –La flama i Som– clàssiques del seu repertori. Una idea: entre gira internacional i gira internacional, potser podrien atrevir-se a girar un espectacle per teatres.

El cantautor de Xàtiva Feliu Ventura va blasmar contra «el dret a desistir», i va reivindicar la necessitat de conèixer el país sencer, «encara que de vegades faci mal i sigui com passar el dit per una ferida oberta que no cicatritza mai». Va interpretar Habitar-te, peça del seu darrer disc, i va recuperar la musicació de Prometença, de Joan Salvat-Papasseït, inclosa en el seu primer treball. Aramateix, la banda encapçalada per Francesc Ribera Titot, va presentar dues peces del seu imminent nou disc 300 anys: Plany, dedicada al mateix Xirinacs, i Lluitadors, una versió d’Al Mayurqa, que va dedicar al seu autor: el mallorquí Toni Roig, recentment traspassat.

La posada en escena de l’homenatge va ser impecable. S’hi va notar, i molt, la mà de la direcció artística de Joel Joan, que va configurar un espectacle amb ritme, malgrat el nombre de parlaments i les intervencions enregistrades, algunes de les quals molt aplaudides, com Oleguer Preses i Mikimoto, i d’altres rebudes amb xiulets, com la de Josep Cuní. Uns parlaments que, cal dir-ho, en la seva majoria van ressaltar el vessant independentista del personatge, en detriment del seu compromís social revolucionari: una llàstima, perquè si parlem de Xirinacs una cosa no es pot entendre sense l’altra.

La recta final de l’espectacle va anar a càrrec de la Companyia Elèctrica Dharma, en qualitat gairebé de grup resident al Palau de la Música. El so Dharma, icona d’una generació, va servir per il·lustrar el recitat de l’acte de sobirania de Xirinacs a càrrec de l’actor Lluís Soler. L’acte es va cloure, com no podia ser d’altra manera, amb la Moixeranga i Els Segadors, interpretats per la Coral Sant Jordi i per tots els assistents, puny enlaire. Hi ha país.

Podeu consultar la notícia a: www.vilaweb.cat

Escrits (diversos autors)
Cançons

Comments Off

Permalink

El llegat de Xirinacs (Isabel-Clara Simó)

Article de l’Isabel-Clara Simó publicat al diari AVUI el dia 16 d’octubre de 2008:

Vaig assistir, entre una gentada impressionant, a l’homenatge a Xirinacs, que es va celebrar el dia 13 al Palau de la Música a Barcelona, amb projeccions a Berga, la Seu d’Urgell, Lleida, Mollerussa, Palamós i Tàrrega. Ho dirigia Joel Joan. Va ser bellíssim.

Hi va haver cantants (Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Joan Reig, Aramateix, At Versaris, Manel Camp), hi va haver intervencions en directe (Arcadi Oliveras, Oriol Junqueras, Víctor Alexandre, mossèn Dalmau, Josep Guia, Rosa Calafat, Lluís Planes, Lluís Soler), i hi va haver més d’una vintena llarga d’intervencions per vídeo. L’acte va tenir un bon ritme i sobretot va aconseguir una intensa comunió amb un públic entusiasta. El mèrit, esclar, és dels organitzadors. Però sobretot és de Lluís Maria Xirinacs, tan oblidat, tan insultat, tan bescantat, l’adalil del pacifisme, l’intel·lectual d’intel·ligència esmolada i de cultura immensa, el patriota incansable, el que és capaç del sacrifici suprem, la mort, pel seu país.

No és estrany que uns el menystinguin i d’altres l’insultin. Era el Gandhi català, el de les vagues de fam, el de les hores i hores al peu de la Model, per l’amnistia dels presos polítics, el senador que deia no el que li convenia sinó el que pensava, l’esperit lliure, l’home solidari, el presoner que va acabar amic dels policies, l’oblidat i menyspreat, el que, com deien de Gandhi, devia estar boig (quan un és tan íntegre, la comparació amb un mateix és esfereïdora).

L’acte va comptar amb una Elèctrica Dharma, si em permeteu la redundància, en plena forma, que ens va fer aixecar a tots del seient. Ai, quant en sabem de posar el cor i que poc que en sabem de governar!

Podeu llegir la notícia a: http://paper.avui.cat/article/dialeg/142644/llegat/xirinacs.html

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

Xirinacs, en la memòria (Pilar Rahola)

Article de la Pilar Rahola publicat al diari AVUI el dia 16 d’octubre de 2008.

Com a tants altres, tampoc a mi no em varen agradar els darrers temps de Lluís Maria Xirinacs. L’home que havia encarnat, com ningú, la força de la resistència pacífica i la inqüestionable moralitat de la seva lluita, acabava els seus dies fent lloances a una organització totalitària, el capteniment de la qual negava, justament, tot el seu llegat. Xirinacs estava gravat, en el subconscient català, com el referent més sòlid de la perseverança, la coherència i el pacifisme. I, de sobte, esdevenia un vulgar hooligan d’una colla de ximples que decideixen qui té dret a viure i qui a morir, amb una mentalitat no només violenta, sinó, sens dubte, totalitària.

Com li vaig escriure en una carta, en resposta a una molt amable de seva (arran de la defensa que vaig fer de la seva figura en un article, quan volien processar-lo justament pel tema d’ETA), el capteniment dels darrers temps embrutia la seva impecable biografia de lluitador. No tinc cap dubte que es va equivocar d’amics i de discurs, al final de la seva vida. Però aquest fet, essent molt estrident, no em va semblar mai rellevant. Xirinacs era molt més que la caricatura de les seves darreres aparicions, i, sens dubte, infinitament més gran que la imatge que d’ell volien donar els seus detractors.

Una vida d’entrega a les idees que l’havien compromès sempre, i a la pàtria que el feria, el motivava i l’empel·lia no podia quedar reduïda a res, només per algunes aparicions finals. Sens dubte, en la criminalització ferotge que va patir els darrers temps, hi havia molt més de fariseisme i d’intolerància anticatalana que no pas de raó justa. En aquest sentit, el bell homenatge que li va dedicar la gent del Joel Joan era ben obligat i necessari. Lamento, només, que un acte dedicat a la figura d’un català compromès i valent patís alguns gestos d’intolerància per part del públic, contra d’altres catalans que hi participaven. Ja se sap que, sovint, el nostre primer enemic, en aquest país acomplexat, som nosaltres mateixos.

Més enllà, però, d’anècdotes diverses, la figura de Xirinacs mereix una reflexió profunda, que no serà, lògicament, la que es pugui fer en aquestes poques línies apressades. Gandhià convençut –només equiparable, en compromís pacifista, a la figura d’Àngel Colom–, Xirinacs fou un referent incontestable, en èpoques en què calien gestos d’entrega i valentia. Va conciliar, en un mateix tarannà, el creient que militava en el compromís religiós, el català que militava en el patriòtic i el ciutadà que militava en el compromís cívic, i de tots ells, en va extreure una vida de resistència.

Sens dubte, fou un home únic. I, sens dubte, com a tal, fou un home contradictori. Gosaria dir, amb reconeguda solemnitat, que els pobles que s’estimen a si mateixos necessiten un Xirinacs a la seva història. I quan tenen més d’un Xirinacs poden esdevenir pobles victoriosos. Fins i tot acceptant que Xirinacs no va actualitzar la seva mirada sobre Catalunya, i que, en molts aspectes, era una veu antiga, per a un país que havia donat moltes voltes. Més proper a l’ideal català que a la realitat catalana, les seves anàlisis no resultaven gaire útils per a la contingència del moment. Però, sincerament, no crec que això fos gaire important.

La rellevància de Xirinacs no rau en la seva acurada reflexió del moment precís de Catalunya. No era un analista, ni era un periodista. Rau en la incontestable fortalesa del seu compromís i en la capacitat de ser una veu, més enllà del soroll quotidià, que et recordava el que era essencial. Tal vegada una consciència crítica, en èpoques de menfotisme i inapetència nacional. Tal vegada, un punxó en el centre de la consciència. Va tenir errors, però els seus encerts marcaren alguns moments dignes de la història d’aquest país. No només mereix el nostre reconeixement. Mereix, sobretot, el nostre agraïment.

Podeu llegir la notícia a: http://www.avui.cat/article/opinio/43665/xirinacs/la/memoria.html

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink