A qui pagarem el viatge? (Manuel de Pedrolo)

“Esparvera i pot desconcertar la monotonia de la propaganda electoral que aquests dies omple els carrers de la ciutat i les pàgines dels diaris: tothom ens ofereix, si fa no fa, el mateix en termes força semblants. No és gens sorprenent, però: tots els partits han flairat l’aire del temps i saben que cal vendre democràcia a raig fet i, aquí, al nostre país, Catalunya. Se n’han adonat fins i tot els homes d’Aliança Popular (de Manuel Fraga i Laureano López Rodó), que ara ens donen sabó quan diuen que “l’únic important és Catalunya i Espanya”, tal com sona, en una aparent igualtat de condicions que la lletra menuda dels discursos i declaracions té prou cura de desmentir.

“De tant en tant, però, salta un rètol que contrasta amb la grisor general i ens pregunta gairebé agressivament, com aquest que ara tinc davant: “És que Catalunya ha de demanar permís a algú per a ser Catalunya?” I es respon: “Un poble no necessita que l’autoritzin a ser poble. Ho és i prou” (147).

“Un text d’aquesta mena només pot sortir dels serveis de publicitat d’un home original, d’algú que té de la política una visió no maniobrera i, per tant, equivocada. Equivocada, es clar, segons els patrons d’utilització corrents i que no s’inventen precisament avui: la política és l’art del possible, un estira i arronsa, un compromís entre forces antagòniques, etc., etc. Ho és fins i tot per als partits que antany (un antany no gaire llunyà) eren revolucionaris i que ara accepten, sembla que complaguts i tot, un joc les regles del qual havien denunciat una infinitat de vegades.

“Caldria, però, que ens formuléssim aquesta interrogació: no és res més que política el fet català? Temps enrera es va posar molt de moda la diguem-ne consigna de “Catalunya no és negociable”. Algú tan profundament polític com el dirigent de CDC sostreia amb aquestes paraules el dret a ésser nosaltres mateixos, a sobreviure com una entitat diferenciada, a autogovernar-se, del domini de la política en el sentit esmentat i que, a la pràctica, tothom admet.

“Xirinacs, a la campanya electoral del qual pertanyen aquelles frases que citava anteriorment, continua establint aquesta diferència, quan els altres ja l’han abandonada. Això demostra, no hi ha dubte, que X. no és un home polític, una cosa que de segur ell mateix confirmaria si l’interrogàvem. Cap de les seves accions no ha estat mai política, en el sentit convencional. Aleshores resulta sorprenent que sovint siguin útils, que galvanitzin prou l’opinió pública, o un dels seus sectors, perquè s’hagi demanat per a ell, posem per cas, el Premi Nobel de la Pau, un premi que m’agradaria que li donessin, car l’afegiria encara al ressò internacional que ja comencen a tenir les seves manifestacions i afavoriria la nostra lluita nacional. Em desil·lusionaria, però, que l’acceptés.

“Ara, una part del nostre poble, no sé si petita o gran, però activa, l’ha forçat a presentar-se al Senat amb allò que vulgarment se’n diu calçat amb una sabata i una espardenya, o sia, sense diners ni cap partit que l’aboni, servit per una organització improvisada i que fa tot el que pot, encara que potser no sempre ho faci amb prou encert. És ben possible que l’home en surti amb les mans al cap i hagi de continuar les seves activitats reivindicatives fora de les Corts. Molts se n’alegrarien, convençuts que allí no hi pot fer cap bé; n’hi ha que opinen que la seva heterodòxia (i no em refereixo a qüestions religioses) seria funesta.

“Un punt de vista curiós, pel cap baix. Em sembla preveure que, sigui quin sigui el resultat de les properes eleccions, les reivindicacions de Catalunya seran escoltades amb una orella força distreta, si no sorda o hostil del tot, per aquells mateixos que ara ens donen peixet i suposen (qui sap si amb fonament!) que som prou ingenus per a picar. Els diputats i senadors >”catalanistes” (i no tan sols catalans, perquè això m’obligaria a incloure persones com López Rodó, sempre tan fervorosament “regionalistes”) que vagin a Madrid seran pocs en el millor dels casos, i no seria estrany que algun dels qui ara ho són, se’n sentís menys un cop a la meseta, o sia, que ja podem començar a restar, segons com vagin les votacions. Però àdhuc si se’n senten, i la majoria se’n sentiran, naturalment, hi haurà tot allò de les disciplines de partit i de les aliances i enteses tàctiques que els constrenyiran al joc de la confusió per al qual ja portem tots plegats un bon entrenament.

“Els independents se’n salvaran i, entre ells, el nostre captaire de la pau, un solitari, per ara, que en aquell ambient pot provocar remolins que deixin senyal. Jo gairebé diria que els procediments a què ens té acostumats ens ho garanteixen. No sé si en el seu retorn a fonts evangèliques d’inspiració hi ha gaires embulls ideològics, però això no ens ha de preocupar; d’altres li fan companyia. És important, en canvi (si més no, així ho crec) que a Madrid hi hagi algú que no s’avingui o no es vegi obligat a combregar d’una manera o d’altra amb els rituals que són norma; que hi introdueixi, per tant, el gest o la decisió que pot sorprendre o desconcertar potser els provisionals pares de la pàtria que encara tenen algun fill bord.

“¿Per què fer sempre el viatge al centre (no pas espiritual, en aquest cas) amb l’ànim disposat a totes les transigències que el moment polític aconsella? També nosaltres formem part d’aquest moment i, doncs, contribuïm a determinar-lo, que sigui com és. La nostra actitud pot decidir que sigui d’una altra manera. Més desfavorable? És difícil. Pensem que ningú no ens ha donat mai res i veurem com tampoc no ens donaran ara per bonics que siguin els discursos que fem. De moment, encara anem a perdre, amb aquesta diferència, que no és pas petita: ara els perdedors perden a la llum pública i ja no es pot procedir com si no existissin. Cal accentuar la força d’aquesta presència, i em sembla que ningú no ho pot fer més bé (i certament no ho pot fer més malament) que aquells darrera els quals només hi ha un compromís: ésser la veu de llur poble, i una intenció: fer-la valer encara que el cerimonial en pateixi”.

(Manuel de Pedrolo, Secció de “Diàleg”. AVUI, 8.6.1977).