Xiuxiueig al Pla de Can Pegot (Joan Sala i Vila)

boixdenuria.jpg

Un arbust de boix de Núria brilla al Pla de Can Pegot. Les seves fulles no perden des de l’estiu la lluminositat del seu verd d’esperança. I les flors han decidit ser perennes. Un monument de rocs manté viu el caliu de la terra esdevinguda llar de l’esperit. Les flors del boix de Núria somriuen cada vegada que una mà bona col·loca una pedra fent més gran el monument i una nova foto entra a formar part de l’hemeroteca del bosc. Les arrels de les herbes, del boix i els arbres veïns han teixit una xarxa de sospirs de l’interior de la matèria. Al Pla de Can Pegot al costat del boix i en l’indret del pilot de rocs des del dia, que un colom blanc s’endugué a l’infinit l’ànima de l’amic, hi ha guàrdia constant de l’amor a la llibertat. No es veu, només se sent. L’amic caminava cap al cim a buscar l’Amat. Però l’Amat li obrí la porta al Pla de Can Pegot. L’amic va caure-hi sense vida terrenal i l’Amat l’insuflà la vida del més enllà. Les arrels des d’aquell dia estan més contentes. Bussegen la terra i s’embriaguen amb les vibracions que l’amic al caure va injectar a la terra. Hi juguen. Els cucs no se senten només cucs i la seva pell enfolleix amb les suavitats d’una veu amiga. Les cuques obren els ulls i s’omplen de llum que les transforma en estrelles. La terra d’aquell indret plora quan unes petjades indiferents només trepitgen i prou. Les fulles i les flors del boix de Núria del Pla de Can Pegot tenen molta feina perquè les vibracions cada dia són més intenses i nombroses. Amb la màgia del seu esperit descobreixen la llavor de la mort de l’amic. Una llavor de flors de l’infinit. Estan molt contentes. Quan el sol se’n va a joc i la lluna treu el nas ja han catalogat totes les vibracions de molts amics. Han descobert que la terra és l’arxiu de la felicitat que ens allarga la mà. La de l’ànima de l’amic.

Glossa de Joan Sala i Vila

boixdenuria2.jpg

boixdenuria3.jpg