Març 2008

Ser i no ser una mística del Tot

DIETARI FINAL, de Lluís M. Xirinacs

ser i no ser una mística del Tot

El darrer mes de la seva vida, Lluís M. Xirinacs va escriure una mena de diari que els seus amics de la Fundació Randa han editat amb el títol de Dietari Final. En les seves pàgines, no totes fàcils de seguir, s’hi teixeix una filosofia mística de la vida en la que la persona, com administrador que n’és, té la facultat de decidir sobre la seva mort, perquè és l’acte de llibertat més sublim. És una ofrena en plenes facultats al Tot Absolut amb qui la persona, al morir, passa a ser també el Tot, el jo sóc. És l’assoliment transcendent de la vida com a globalització que amb el seu devenir diari, va aportant perfecció a la imatge, a la globalitat, per acabar sent el Globus harmònic on no hi ha savis, perquè és saviesa, no hi ha amants perquè tot és amor, no hi ha feliços perquè tot és felicitat. La lectura del llibre ens farà entendre la gran importància de l’amor en la vida de la mà de l’autor mallorquí Ramon Llull a través de les pàgines del Llibre d’amic i Amat. Xirinacs, al llarg dels trenta dies del darrer tram del seu viatge porta una vida normal dedicat a l’estudi, a la contemplació, al desenvolupament de la seva filosofia i a la relació amb el seu entorn més immediat, fins que decideix retirar-se a la solitud del silenci. En aquests trenta dies ha recordat moments importants de la seva vida que li marcaren el seu destí però no oblidant mai el diàleg i l’intercanvi d’idees i emocions entre l’amic i l’amat. I en aquest treball cent per cent vital ens mena de la mà, a entendre que la religiositat no pot desterrar-se de la globalització, perquè d’una forma o altra és inherent a la vida i a la història de la mateixa manera que ho és la política. Política i religió dissenyen els objectius del ser, la primera en el món de la subsistència i de la convivència i la segona amb un punt de mira d’excel·lència que és la transcendència. I és tan profund l’arrelament d’aquests dues vessants que en el món físic s’interrelacionen de tal manera que el fer política també és fer religió. Són dos factors imprescindibles que tenen un mateix leitmotiv, l’amor. Els grans desequilibris en el món són fruit de l’absència d’estimació. La gran lliçó ens la dóna qui ens ensenya que morir és estimar.

JOAN SALA VILA

Article publicat a EL TOT de Granollers.

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

Notícies de Carlo Forlivesi

Notícies de Carlo Forlivesi, compositor de l’obra “En la soledat i el silenci” dedicada a Ll.M. Xirinacs…

El passat 14 de març s’interpretà “En la soledat i el silenci” a l’Agnelli Hall de l’Institut de Cultura Italiana a Tòquio. Va ser un gran esdeveniment. A l’audiència li va agradar molt aquesta peça i també saber quelcom de Lluís M. Xirinacs. L’excel·lent interpretació va anar a càrrec del guitarrista contemporani Norio Sato i de l’intèrpret de “koto” Ayako Shigenari.
El concert a Helsinki, també va tenir molt bon acolliment i fou difós per la Finish National Radio.
Actualment, en Carlo Forlivesi està preparant un vídeo del concert per penjar-lo a la web.

(missatge en anglès que ens ha enviat en Carlo Forlivesi)
Dear Nuria and friends,

Best wishes. Easter has come.
Just a line to tell you that on March 14, 2008 at the Agnelli Hall (an amazingly good hall) of the Italian Cultural Institute in Tokyo, we performed my composition “En la soledat i el silenci”.
It was a great success: the audience loved very much the piece and also got to know about Xirinacs.
The composition has been performed by the greatest Japanese contemporary guitarist Norio Sato and the koto player Ayako Shigenari.
Also, the performance in Helsinki last month has been highly appreciated and broadcasted by the Finnish National Radio.
I’m working now to put on the web a video of the concert.
With my best wishes,

Carlo Forlivesi

TOKYO o BOLOGNA
website: http://www.alya.it/forlivesi

Escrits (diversos autors)
Cançons

Comments Off

Permalink

Imagino un Pla màgic

Imagino poder enfilar camí al Pla de Can Pegot sentint l’aire dels boscos propers com torna la màgia de qui va determinar la seva mort natural cansat d’esperar un poble adormit. Imagino un mantell verd amb vida renovada, un sostre invisible i lluent de primavera, el silenci clamorós de la cordialitat i l’harmonia. Imagino la complicitat ondulada d’un entorn que convergeix en el desig i que assalta valls i monts fins més enllà de les fronteres. Imagino un Pla que ja és i una Terra que vol ser i pot. I una gent que creu en llibertat.

Imagino un fil que parteix del Pla i s’enlaira al cel. Que fa de conductor de tots els bons pensaments i ens recorda que el més important és intangible. Com la nostra comunió que ens fa germans de tots però catalans.

Imagino poder-ho fer vora la X de Xirinacs. Per ajudar a fusionar natura, història i art; per ajudar a imaginar; per ajudar a construir el monobloc al Pla de Can Pegot on Xirinacs va decidir injectar el seu cos a la terra cal la suma de molts grans de sorra.

Pere Fontanals i Bosch

(La muntanya russa, 19.3.2008)

(http://perefontanals.blogspot.com)

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

Dies d’agost de 2007

El dia 3 d’agost de 2007, en Lluís M. Xirinacs, em convidà a dinar per celebrar el seu aniversari: el dia 6 faria 75 anys.

Li vaig preguntar que perquè no ho celebràvem junts amb els altres amics. Em va respondre que ho anava celebrant per torns perquè molts eren a fora de Barcelona, per feina o per vacances.

En trobar tancat el restaurant “Jaume de Provença”, vam anar al restaurant “Bacus”, situat davant de l’Hospital del Sagrat Cor (per cert, és el lloc on va morir el meu pare aviat farà setze anys).

Aquell dia, el 3 d’agost, en Lluís M. Xirinacs, estava magnífic.

Vam parlar de moltes coses: del Globàlium, el seu model filosòfic, del projecte que duen endavant els Amics del Camí…

Li vaig explicar que durant la meva estada a la platja amb la meva mare, havia llegit el llibre “Los sufís” prologat per Robert Graves. Va fer-ne alguns comentaris.

També vam parlar de moments passats, les seves estades a la presó, les vagues de fam… se’m van escapar unes llàgrimes. Ell, estava serè. Va citar un fragment d’ EL LLIBRE D’AMIC I AMAT de Ramon Llull, sobre les llàgrimes i els sospirs… El cambrer del restaurant va venir a preguntar què em passava i va contestar ell amb una frase divertida i irònica.

El menjar era molt bo. (L’últim àpat sagrat amb ell). Les postres: Vaig demanar un pastís de xocolata del qual en Lluís M. en va tastar un bocí.

Em va dir que el dilluns següent, se n’aniria de vacances. No li vaig preguntar a on perquè jo normalment no pregunto res si noto que els altres no m’ho volen dir. Em va dir que era un lloc… no va acabar, però donava a entendre que era un paratge sublim.

A en Lluís M. Xirinacs l’havia vist per primera vegada a l’Assemblea de Catalunya.

A Vallirana havíem format una “Taula democràtica” i assistíem a les sessions de l’Assemblea per torns. El meu pare i el meu germà gran, en Carles, en formaven part. Jo també, és clar.

Vaig assistir a “l’assassinat” de l’Assemblea per part dels líders traïdors. Me’n recordo de com m’impressionaven les paraules d’en Lluís M. a l’Assemblea.

Bé, el dia 3 d’agost doncs, vam passejar per l’Esquerra de l’Eixample en Lluís M. X. i jo. Fins i tot vam anar davant de la Model i ell va voler que anéssim a l’altra banda, a prop mateix de la presó; “creuar el Rubicó”. Aquesta referència es pot trobar en el llibre AMNISTIA-77.

Devia tenir, penso, moltes coses al cap aquell dia, però se’l veia feliç, content.

Vaig dir-li que estava rellegint la seva “Filosofia i pràctica de la no violència”, el curs que havia fet feia anys a La Plana. El tenim transcrit. Esperem que es pugui publicar aviat. Jo tenia preguntes per fer-li sobre el llibre. Me les va contestar aquella tarda.

Després el vaig acompanyar al metro, estació Rocafort, i ens vam acomiadar. Li vaig desitjar bones vacances. Llavors em va dir: “I ara, aniràs cap a casa caminant?” I jo vaig respondre: “I com sinó?”.

De vegades parlàvem així fent al·lusió als projectes de Randa, de Germanies i d’El Camí. En al·lusió al camí personal i col·lectiu i també, a la via espiritual.

Aquest fou l’últim moment en què vaig veure en Lluís M. Xirinacs, mestre i amic.

L’endemà me n’havia d’anar a fora de Barcelona. Em vaig quedar a casa perquè no em trobava gaire bé. Vaig estar escoltant música.

El diumenge vaig anar a Germanies a buscar uns llibres per poder treballar a casa.

El dilluns vaig anar al Mas Blanc amb uns amics a descansar, meditar… Mentre érem al Mas Blanc, van haver-hi tempestes per tot Catalunya.

El país, Barcelona sobretot, estava desballestat estructuralment parlant; entre les apagades de llum , els trens i tot plegat… es posava en evidència el que ja sabem. Si no funciona una base comuna sòlida, la resta no va. Després, vaig estar un parell de dies a casa de la Teresa Domènech. Com sempre, molt bé. Vam anar a “la pedra”, vam parlar i descansar. La Teresa segueix un tractament i està una mica fluixa físicament però animosa i amb ganes de tirar endavant.

El dia 11 d’agost, dissabte, em va trucar un amic i em va dir que havien trobat en Lluís M. Xirinacs a la muntanya, prop d’Ogassa, amb el cos sense vida.

Em va costar reaccionar. Al cap d’una estona, vaig eixugar-me les llàgrimes, deixant que el cor plorés, i vaig anar a Randa, al despatx. Vaig obrir l’ordinador. Feia temps que ell insistia en que no només em donava permís per treballar-hi, sinó que volia que ho fes.

Després, reconec que encuriosida, em vaig posar a regirar els calaixos. El primer, amb la safata dels bolígrafs, els retoladors dels colors… verd, negre, vermell, blau … En el segon hi havia papers doblegats. Els vaig mirar un per un.

Em va cridar l’atenció un sobre d’un paper especial, dels que es fan servir per contenir-hi postals de felicitació. El full de dins era del mateix tipus de paper.

Vaig llegir… “En ple ús de les meves facultats…” i l’ACTE DE SOBIRANIA…

“… perquè jo sóc en vosaltres amics.”

Colpidor. Després vaig anar a Germanies per copiar en un disquet el contingut del text. Mentrestant anaven arribant els amics a la Fundació.

Entre tots, vàrem escampar la notícia als quatre vents.

Núria Roig i Esteve

Barcelona, 31 de gener de 2008.

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink