Febrer 7th, 2008

Carta d’una amiga

Ressò dels fets de l’1 de maig de 1976- AMNISTIA-77 : Pàgina 153

Benvolgut amic:

Aturo un moment el treball per escriure’t un mot, tal com raja.

No goso abordar-te al carrer Entença, on les atencions dels amics deuen resultar, encara que consolin, una mica aclaparadores.

Estic consternada pel que va passar el dia u, pel que us varen fer a tu i als altres. No es comprèn que calgui tanta càrrega de sofriment per als qui es decideixen a seguir el camí del Crist. Llàstima que no hagi quedat la fórmula d’aquell bàlsam de nard que la Magdalena va posar als peus de Jesús. Seria el moment de posar-ne també als teus, ja torturats.

No prenc res a la lleugera. Parlo així per no haver de pensar massa en la crueltat dels homes, més terrible que la de les bèsties. Quan i com arribarem a fer néixer l’home en tot aquell que en té la forma? Tu has ofert la teva vida per això, d’altres miren d’ajudar-te, alguns, com jo, ben tímidament.

No sé què més dir-te. El mot “gràcies” és ben pàl·lid. No hi ha sofriment inútil; els cristians tenim, a més, l’esperança de no lluitar en va, per més que hi hagi moments molt negres.

És amb aquesta esperança que et saluda fraternalment, Montserrat Llinàs.

Adreça: LL.M.X. Finestra de la Pau. Carrer Entença.

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

El batec de la terra

indret_on_fou_trobat21.jpg 

“Lluís M. Xirinacs … es va adormir entre els freixes i els roures del territori que fou bressol de Catalunya, allà on es va forjar la nostra nació. I en apagar els ulls sentí el batec de la seva terra estimada fonent-se amb els seus. Al seu despatx de la Fundació Randa una carta titulava “Acte de sobirania” el seu darrer gest pacífic de llibertat sobirana on es plantava, per sempre, a favor dels seus ideals…”

Dins de l’article EL CAMÍ DELS BONS HOMES. Etapa 4. El primer templer. Pàgina. 17
Revista: natura-aventura número 12. Desembre, 2007.

Imatges
Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

Agraïment a la Fundació Randa del lehendakari Juan José Ibarretxe

El lehendakari Juan José Ibarretxe Markuartu i la seva secretària Begoña Rebuelta Castresana, ens agraeixen els regals que els hem fet arribar com a símbol de fraternitat entre els nostres pobles:
 
El DIETARI FINAL i EL TERROR, LA PAU I EL SAGRAT…“…Eskerrak eman nahi dizkizut joan den 2008ko urtarrilaren 21ean egin zenuen idazki atseginarengatik.
Halaber, eskerrik asko Lluís M. Xirinacsen “Dietari final” eta “El terror, la Pau i el Sagrat” liburuak bidaltzeagatik. Begirunez, …”

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

Xirinacs, vius en la mort (Joan Sala Vila)

Conferència de Joan Sala Vila el dia 5 de Febrer de 2008 a les Aules d’extensió universitària per a la gent gran. AGEVO

XIRINACS, VIUS EN LA MORT

El títol d’aquesta xerrada té dues lectures:
a.- Xirinacs és viu entre nosaltres en la seva mort. La seva teoria de la globalització ens ho farà veure millor.
b.- La seva mort alimenta la nostra vida.

“Nihil humanum a me alienum puto” (res d’alló que és humà m’és indiferent), aquest pensament del filòsof llatí resumeix amb prou contundència el perquè de la mort de Lluis Mª Xirinacs. Pot ésser la base d’un treball que enllaça perfectament la següent afirmació de Raimon Pannikkar en el seu llibre Benaurada senzillesa.” La veritable saviesa aquí consisteix a transfigurar tots els valors. Per aquesta raó el monjo estima tot alló que existeix i fins i tot s’apassiona per tot alló que és humà sense excloure’n el que n‘és material i temporal” (pag.89 Edicions 62,2000), El concepte de monjo no té només un sentit religiós sinò un de més ampli en el que tota persona s’hi pot sentir representada.
Xirinacs era una persona sàvia i conseqüentment el concepte de la globalitat (quins estudis ocupen els darrers anys de la seva vida i expliquen el perquè de la seva mort) començava amb una definició del ser humà que Raimon Pannikkar qualificaria de cosmoteàndrica. El cosmoteandrisme és la filosofia que engloba en un tot EL MÓN, DEU I LA HUMANITAT(l’home). La naturalesa humana si analitzem la seva realitat i la seva activitat, ens portarà a una integritat formada per matèria i esperit amb ramificacions en quant a l’esperit de carácter polític, religiós, cultural i econòmic. En el camp cultural s’hi inclouen totes les modalitats de les arts, les ciències i les filosofies. La constitució física i psíquica del ser humà està sotmesa a una evolució constant de perfeccionament que enriqueix i enforteix la personalitat i la identitat. Personalitat representa la imatge i identitat definex la realitat, el ser. L’escollir una especialitat no suposa l’aparcament de cap de les condicions bàsiques, reduïdes a política, religió i cultura. La política en tot alló que fa referència a la convivència humana, la religió, relaciona els mortals amb la trascendència i la cultura aporta tots els elements necessaris pel reciclatge individual i col•lectiu. Quan parlo de religió no em refereixo a cap model en especial sinò al fet natural inherent a l’essència humana, manifestat fins i tot en l’ateïsme.
Una senzilla ullada a la biografia de Lluis Mª Xirinacs ens farà adonar de la realitat de la globalització cosmoteàndrica en la seva identitat i personalitat.
La defensa del cosmos, de la terra, en la seva vessant d’hàbitat i d’habitant, la reforçava una visió teàndrica, és a dir, humana i divina. Lluis estimava el món i els seus habitatnts defensant els drets individuals i col•lectius a partir del fet natural que es basa en la unitat (no unificació), unitat com a principi integrador.
La paraula unitat té dues accepcions: a.- unitat de mesura que ens ajuda a comprendre la composició del tot.
b.- element integrador que reuneix en un tot individualitats que tenen característiques comunes. Un jardí, per exemple.
Si parem esment en la seva formació, era biòleg, filòsof, pedagog i teòleg, al marge de ser sacerdot, posteriorment secularitzat. Els coneixements de biología,filosofia i pedagogía li donaven una ferma capacitat per desenvolupar-se en el camp de la convivència humana, en particular en el de la política i en el de la cultura. Els coneixements teològics li permitien una visió aprofundida de la vida, no només de la persones individualment sinò també col•lectivament, dels pobles. Les seves vagues de fam, empresonaments, plantades davant la presó model i a la plaça Sant Jaume tenien un objectiu social i humà que ens obliga a reflexionar en profunditat sobre la filosofia de convivència entre persones, entre els pobles i entre els estats a la llum del devenir històric i de les situacions actuals. La seva mort és el darrer argument de la seva filosofia i teologia.
El dia 6 d’ctubre de 2007, Gregorio Morán, publicava a La Vanguàrdia l’article:EL SUICIDIO DE XIRINACS en el que entre altres coses deia: “Este caballero audaz, a medias profeta, a medias payaso, fue candidato al Premio Nòbel de la paz por diversas asociacions de Cataluña en 1975,76 i 77. Intuyo que ésa es la pàgina, el pliego de páginas, que una sociedad cómplice quiere cerrar. Y se equivocan. Xirinacs muerto es un icono de una fuerza que ellos no saben calcular. Y si no echan luz y palabras sobre esta historia, se covertirà en leyenda para jóvenes ansiosos y descerebrados”. Continúa en el mateix tó, reconeixent el futur, però volent ofegar-lo per perillós. A la llum d’alló que Gregorio Moran ha dit hem de tenir present el següent:
1.-Les pressions polítiques per part de l’estat espanyol perquè no se li atorguès el Premi Nòbel foren intenses i desqualificadores. No és l’únic cas: Al Doctor Trueta, traumatòleg català que amb la seva tècnica salvà moltes vides i evità mutilacions no li fou concedit el Premi Nóbel de Medicina l’any 1975 per pressions de la casa reial espanyola i del pensador gallec Salvador Madariaga. Havia escrit un llibre titolat:The Spirit of Catalonia.
Un altre exemple de l’animaversió contra els catalans ens l’explica les pressions del govern espanyol davant del govern cubà, ja a l’any 1911. Manuel Sanguily, líder de la independència de Cuba va dir: “Cuba no se había rebelado y hecho libre de España, ni quedado en paz con ésta, para convertirse en instrumento ridículo de coacciones y persecuciones contranaturales de un pueblo que en uso de su perfectísimo derecho y albedrío reclamaba pacíficamente el mínimo de libertades que Cuba se vió obligada a exigir al estado español por medioo de las armas” (Avui, article d’Oriol Junqueras, 30/1/08)
2.-L’autòpsia demostra que no es tracta d’un suicidi. Jo diria que en el sentit que se li dona normalment, no..
3.- Moran té un desconeixement profund de la filosofia sobre la vida i la mort que defensava Xirinacxs sobre tot a la llum de la globalística.
Les paraules de Gregorio Morán són una crida a silenciar la seva veu i a desprestigiar la seva personalitat i les seves ensenyances.
Per què? Tan perillós era i continua essent?
Joan Brossa, l’any 1975 comença la seva Oda a Lluis M Xirinacs amb aquesta estrofa prou significativa:
“Abocant oli sense prudéncia,
enterrant pedres prop de la màscara,
ti has alçat contra els fraticides
alat i encès com un antic profeta”.
Em recorda, en certa manera, la persecució que rebien els profetes d’Israel quan s’enfrontaven al poder enviats per Yavhè.

QUI ERA I ON RAU LA SEVA FORÇA?
Martí Sunyol, escriptor, Va esciure en El 9 Nou un article “El valor d’unes paraules” I deia aixó de Xirinacs: “Tant la dimensió social, ideològica, religiosa com política de Xirinacs jo diria que es fonen en uns valors humans superiors que sovint se’ns fa difícil d’entendre plenament. Penetrar en el seu món, ric, complex, i en certa manera misteriós, és entreobrir una porta a les profunditats de l’ànima humana. Jo no havia tingut mai l’ocasió de contemplar directament la seva mirada, però diria que en la plenitud en el seu esguard es devia trobar reflectit el misteri del més enllà”.
Bàsicament un ésser humà que estimava apassionadament la vida i la mort. Les altres vessants de la seva vida són accidents al servei de la persona: estudiant, capellà, professor, filósof, teòleg, polític, amic. Tots aquests conceptes defineixen situacions que li foren molt útils en el tram final de la seva existència dedicat a bastir la filosofia de la globalitat. I la seva mort no és res més que l’argument definitiu de la bondat de la seva teoria filosòfica. Dissortadament no conec prou l’argumentació de la seva tesi, però els darrers esdeveniments i els seus dos llibres últims m’en donen una bona pauta. Els dos llibres són: EL TERROR, LA PAU I EL SAGRAT (EDITORIAL Mediterrània) i DIETARI FINAL (Ara llibres) També m’ha estat molt útil UNA INVITACIÓ A L’ART DE VIURE, d’Antoni Pascual i COMO MORIMOS, de Shermawin B.Nuland, de la Universitat de Yale, i el llibre del professor universitari Lluis Busquets i Grabulosa, L’ÚLTIMA NOTÍCIA DE JESUS EL NATZARÈ. El títol de la tesi doctoral UN MODEL GLOBAL DE LA REALITAT que meresquè una nota de summum cum laude per part del tribunal qualificador.
La realització global de la persona i el benestar individual i col•lectiu és l’objectiu cultural, polític i religiós. En el desenvolupament de les lleis, que pretesament es fan en aquesta direcció, el fre de les limitacions hi jugarà un paper important. Hi ha limitacions que originen malestar i conseqüentment cal estudiar-les per, si s’escau, trobar-hi possibles aportacions beneficioses. La naturalesa és més sàvia, intel•ligent i justa i amb coherència té respostes que semblen contradictòries provocades pel mal us que les persones en fem dels elements i els resultats que valorem negativamentens han de fer pensar, reflexionar i meditar. I tot seguit reciclar. No totes les malalties, per exemple, provenen de limitacions naturals. N’hi ha que són consequència de l’orgull i l,’egoïsme humà, fruit d’actuacions culturals que creen fortunes sense donar importància a l’aparició de noves malalties, seqüeles minvadores de la qualitat de vida i reduccions de la capacitat adquisitiva que genera cada vegada més pobresa.Un exemple ens el donen les grans multinacionals de la farmacología que no envien medicines a països pobres perquè no tenen diners I aquests són més importants que la vida de les persones. La globalització és un engany quan no beneficia a tota la humanitat i l’estadística marginadora descobreixi l’estafa de la informació sobre el repartiment de la riquesa global. Mentre el vuitanta per cent de la riquesa mundial estigui en les mans del vint per cent de la població, la injusticia, que es presentarà amb la pell d’ovella de justícia social, actuarà camufladament de tranquilitzadora de consciències. El socialisme i el comunisme que van nèixer amb l’objectiu de solucionar el problema de la distribució de la riquesa han fracassat per culpa de l’ambició política de poder, ambició dels polítics que Xirinacs ha denunciat en la seva trilogía LA TRAICIÓ DELS LIDERS.

Lluis Mª Xirinacs, fou un sacerdot escolapi, que es desvinculà de l’Orde l’any 1963 i es secularitzà el 1990. Per la seva condició de capellà era teòleg, estudis que aprofundí amb les licenciatures i doctorat de Biología i Filosofia.
Com a teòleg, conexia en profunditat el fet religiós i els seus fonaments;
per la seva condició de biòleg, dominava els principis de la vida i de la mort,
i com a filòsof tenia una sòlida base dialèctica i discursiva, que li va permetre aprofundir en el fenòmen tan actual de la globalització.
Per entendre millor les seves teories ens hi ajudara conèixer tres estadis de la seva vida:
a.- dedicació activa a la política que el portà a ser senador independent. Abandona la política activa l’any 1980, però no la personal i comunicativa.
b.-la seva etapa de treballador en el camp de la filatèlia que el menà a conèixer les interioritats del comerç i les finances, abandonat quan per la seva vàlua se li oferí un càrrec de responsabilitat, que no acceptà per no col•laborar en el món corrupte del diner.
c.-darrera etapa d’estudi i redacció de la filosofia de la globalitat.

Cal tenir present dos conceptes fonamentals:
a.- la universalitat de la naturalesa i la interelació entre totes les seves parts constitutives sense oblidar que les persones també són naturalesa.
b.-des de la religiositat, Déu actua a travès de causes segones per fer-nos arribar el seu missatge. Com s’explica sinò l’Antic Testament?

Per tenir un coneixement més complet i profund podeu entrar a la pàgina web de la Fundació Randa.

El significat de tres paraules:
GLOBUS GLOBALITAT GLOBALITZACIÓ, en relació amb el macrocosmos
PERSONA PERSONALITAT PERSONALITZACIÓ, el microcosmos
SER ESSENCIALITAT ACTUALITZACIÓ DE LES CAPACITATS
ESSÈNCIA

GLOBUS: (ser) constituit per: matèria inorgànica
matèria orgànica: vegetals
animals irracionals
animals racionals
atmosfera i sistema planetari
(La definició genèrica de cadascun la trobem en l’expressió SÓC (globus))
GLOBALITAT: és la imatge que tenim del globus dotat d’uns poders modificadors.
Cada component té els seus i cal tenir present els del éssers racionals que poden modificar el programa inicial natural, amb consequències bones o dolentes
GLOBALITZACIÓ: inclou les actuacions dels diferents components que donen la imatge que en tenim.
Aquest mateix esquema podem aplicar als ser racionals.
PERSONA (ser) facultats: intel•ligència
voluntat
memòria
poders físics
poders psíquics
PERSONALITAT: la imatge que en resulta de l’actuació de les seves facultats
PERSONIFICACIÓ: el fet d’actuar cadascuna de les seves facultats, tan en sentit negatiu com positiu.
I el mateix esquema cal aplicar a les personalitats col•lectives, per exemple pobles amb identitat personalitat pròpia. L’existència d’una personalitat que defineix una identitat col•lectiva, automàticament ens posa a la vista un ésser natural amb drets i deures de SER. Per exemple SÓC (català)
Globus, globalitat, globalització tenen la seva definició en els verbs: ser, estar i fer.
El globus i les persones són, existeixen; estan dotats i dotades d’unes facultats operatives que defineixen cada individualitat i es manifesten a través de les seves actuacions que han de contribuir directament o indirecta al manteniment i millora del ser, globus, persona.
Un dels factors en el manteniment de la conservació i millorament del globus rau en un poder a primera vista destructiu com són el terretrèmols, les tempestes, el vulcanisme etc.
En el cas de les persones, cadascuna un microcosmos dintre del macrocosmos, són les malalties i la mort factors de conservació i millorament de la vida. Al respecte el Dr. Nuland en el seu llibre Como morimos, escriu: “Creo que la experiencia de la proximidad de la muerte es resultado de una evolución biológica de millones de años y que tiene como función preservar la vida de las especies”.
En el cas concret de Xirinacs són clars els dos aspectos:
a.- preveure la proximitat de la seva mort. (Cas de Gurús indis)
b.- defensa de la vida
Com creia Xirinacs que podia defensar la vida després de la seva mort? Basat en el concepte de la globalitat que facilita la interferència entre els éssers en els estadis temporal i etern. Recordem aquell passatge del Gènesi de Moisés davant un esbarzer ardent escoltant la veu de Yavhè que contesta a la pregunta amb l’expressió: JO SÓC. I és precisament aquesta resposta JO SÓC la raó final de totes les actuacions lliures de Xirinacs, que defensava també la llibertat de morir. En un dels capítols del Darrer dietari diu que arribarà el dia que es reconeixerà el dret a decidir la pròpia mort de la mateixa manera que els pares decideixen tenir un fill. Referent al Jo sóc com el tot absolut escriu:
“No tinc Lluis Maria; no sóc català ni humà ni cendra, jo sóc!” Ha deixat la relativitat per entrar a l’absolut. I per aixó diu a continuació: Desitjo que jo sóc us acompanyi tota la vostra vida. Es tracta d’una afirmació de la interelació existent entre el món de l’eternitat i el món de la temporalitat. Referent a aquest concepte d’eternitat i la mort és curiós el paral•lelisme entre el pensament de Xirinacs i el del pintor JOAN PONÇ, persona més aviat escèptica però enamorada de la filosifia zen em confessava en una entrevista:”només la mort ens farà eterns”, inscripció que es pot llegir en la seva tomba.
Aquesta interelació i interferència es compleix també en el món material però amb la particularitat que els diferents elements interactuen o influeixen a partir de les especialitats de cadascú. Uns ho faran desde la política, altres desde la religió, altres desde la cultura, altres desde l’economia i de la interdependència constructiva el globus, la humanitat serà sana o no serà.
La problemàtica de la globalització rau en el fet de voler dominar i centralitzar la història des d’el factor personal. Oblidar que el centre és la persona i que ella és la destinatària de tots els bens de l’ordre que siguin, espirituals, materials, filosòfics, artístics etc… Es produeix quan s’intercanvien els termes de servei, servir i ésser servit.
En aquest context és molt significatiu l’informe enviat al Fòrum Mundial de Nairobi celebrat bel 20 al 25 de gener del 2007. Un treball elaborat per la Fundació Randa amb la col•laboració d’Agustí Chalaux de Subirà en el que proposen la MONEDA TELEMÀTICA. Un sistema monetari per lluitar contra la corrupció. Manifesta que tota moneda ha de tenir tres valors: de compra venda, científic i ètic. Si només té el de compra venda dona pas al diner negre incontrolat i a la corrupció que facilita l’acumulació de grans fortunes com a factor de poder. És alló del tanto tienes tanto vales i que deixa de banda altres factors constitutius de la societat. Una explicació del problema de la pobresa. Els autors d’aquest informa acaben afirmant que la base monetària ha de ser també l’amor. Com va arribar a aquesta conclusió Chalaux de Subirà? Xirinacs en el document enviat a Nairobi explica el motiu que portà al seu amic a fer estudis sobre economia. Agustí Chalaux de Subirà quan tenia 15 anys estudiava a París. Les circunstàcies el menaren a conèixer el president de la Banca de París i dels Països Baixos Sr. Horace Finaly. Un dia que l’havia convidat a dinar a casa seva mentre el financer solucionava uns problemas el jove Agustí, curiós ell, va trobar en un calaix un document, que llegia quan el Sr.Finaly tornà a l’indret on havia deixat el noi. El va renyar però l’important és que Chalaux s’assebentà de l’informe. Es referia a que els països en guerra havien esgotat les reserves d’or i no podien pagar, per tant la guerra havia d’acabar. La reunió de l’informe estava formada, per Horace Finaly, el president de la Royal Shell de petroli i el Sr. Morgan del banc de negocis més important d’Amèrica. Acabar la guerra suposava la fi dels seus negocis. Per substituir l’or van idear la moneda en paper que garantia posteriors pagaments. I la guerra va continuar. Aixó va obrir els ulls del jove al comprovar que era més important el diner conseguit com fos, en aquest cas amb guerra, que no pas la pau i la vida de les persones. I aixó el va portar a estudiar un sistema financer contra la corrupció del diner.I la seva proposta és la moneda telemàtica.
No els hi van fer cas. No és cap novetat aquesta mena d’actuacions envers els veritablement savis. El llibre de l’Eclesiastès ens diu:”He trobat encara sota el sol un altre exemplar de saviesa que trobo important. Hi havia una ciutat que era petita i tenia pocs habitants; un rei poderós va atacar-la, posant-li setge i construint grans murs d’assalt. I es trobava a la ciutat un savi pobre que amb la seva saviesa hauria pogut salvar-la; tanmateix, ningú no va pensar en aquell pobre home. Proclamo doncs: val més la saviesa que la força; ara la saviesa del pobre és desestimada i les seves paraules no s’escolten. Paraules de savi dites amb calma són més escoltades que els crits d’un capitost de necis. Val més la saviesa que les armes, però un sol defecte malmet molta cosa bona” (IX 13-18)
Aquesta mateixa postura de defensar des de l’economia els drets de totes les persones i de tots els pobles fou la seva constant en el món de la política en benefici de les col•lectivitats nacionals marginades. Aquelles paraules Em considero amic d’eta i enemic de l’estat espanyol, en són l’expressió màxima. Recorda Gandhi, Macià i el seu concepte de la violència.
Aquesta defensa li comportà marginació política, que ell acceptà.
Quin era el pensament de Lluis Xirinacs envers els torturadors ens ho explica aquest paràgraf d’una CARTA A UN POLICIA, no publicada per la premsa de casa però per la de l’estranger. Diu: “Comprenc que en el vostre inconscient desgraciat s’acumuli la ira contra un autèntic privilegiat. (Xirinacs es considerava un privilegiat). La injusticia que m’ha fet a mi home de carrera us ha fet a vosaltres homes de la porra. I aquesta injusticia clama venjança. Quan em pegues, policia, sense tu saber-ho, es realitza un acte de justícia. Tu t’alliberes d’una justa ira inconscient tot donant-me cops i jo m’allibero d’una justa vergonya de privilegiat tot rebent cops. Quan arribi la societat que jo vull, tu no em pegaràs perquè no em tindràs enveja. Perquè tu i jo tindrem igualtat d’oportunitats davant la vida. Aquell dia ens podrem donar una forta abraçada.”
Les paraules del discurs del Fossar de les Moreres li va suposar un judici i presó en el que Xirinacs va defensar legalment la seva catalanitat durant el procès com la llei li permetia i una vegada davant el jutge va fer la següent declaració que la premsa no va publicar:
1.- És notòria, des de fa quaranta anys, la meva adscripció a la lluita no violenta. No cal dir que mai he disparat cap arma ni penso fer-ho.
2.- La meva intenció final, en el meu discurs de l’11.09.2002, al Fossar de les Moreres, fou col•laborar a l’establiment d’una vera pau al País Basc. (Pareu esment en la paraula “vera”)
3.- Al meu criteri, no hi haurà vera pau si no s’asseuen a parlar de la independència del País Basc d’una banda l’estat espanyol i de l’altra els abertzales bascs.
4.- No crec que sigui delicte fer feina d’historiador (de la qual es pot discrepar):
- de desciure una guerra d’alliberament nacional que dura ja quaranta anys.
-i de comparar-la amb altres guerres.
5.-Tampoc hi ha cap mena de menyspreu a cap de les víctimes (parents i amics) de les dues bandes en conflicte, que lamento profundament.
6.- La frase compromesa i conflictiva és: Em declaro amic d’ETA i de Batasuna, que certament vaig dir, que havia d’anar acompanyada de “i em declaro enemic de l’estat espanyol” i que em vaig oblidar de dir.
7.- Aquella frase és una aplicació de la més pura doctrina no violenta de Gandhi, que he predicat sempre: El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor.” Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.
8.- I, finalment, com a seguidor de Jesús, que demana estimar també l’enemic, m’esforço en estimar de tot cor, com a enemic, aquest orgullós Estat espanyol (i tots els que li donen suport), invasor d’Euskalherria, de Galiza i dels meus Països Catalans i demanar-li que canvii la seva actitud de domini per la de defensor d’una vera fraternitat entre nacions iguals.
Lluis Foix en un article publicat a l’Avui el 30 de gener passat deia:”un país amb minories que estudien i pensen al marge del poder polític i financer, també al marge del circuit del pensament correcte de cada moment, és un païs que no s’enfonsa d’avui per demà”

LA MORT

Ell va escollir el moment. En la forma com ho va fer s’hi palpen unes vibracions molt emotives. L’esmentat Dr. Nuland escriguè:”El único lazo que realmente hemos de considerar absolutamente indestructible en la muerte es el amor. Si es amor lo que creemos estar dando en esos misteriosos momentos que conducen a la muerte, supongo que eso es lo único que puede hacer buena una muerte. Pero se trata de algo completamente subjetivo”
La història és testimoni de la incidència trascendent d’algunes morts, per exemple, Jeuscrist, Gandhi, Luther King. La de Jesús és la més impactant. Recordem que Déu es manifesta a través de causes segones. En la mort de Crist, també. El poble d’Israel esperava l’alliberament del domini romà i en la seva lluita Roma havia crucificat molts defensors dels drets del poble d’Israel per la seva condició, diriem avui, de terroristes perquè anaven contra el poder constituit per la força de les armes. Crist, davant del poble aparexia com un líder d’aquesta llibertat. I Déu la va aprofitar per a travès d’ella perquè el poble coneguès quina era la llibertat que Ell li oferia. I Pilat va crucificar Jesucrist perquè era un contrari a Roma i per tant un terrorista. I no ens escalitzem, perquè el missatge de Crist, avui, a l’estat espanyol seria el d’un terrorista i com a tal se’l condemnaria.
L’amor va portar a Lluis M Xirinacs a escollir el moment i la forma de la seva mort.
Un testimoni en defensa dels drets de Catalunya; un testimoni d’un model de convivència en pau, una defensa de l’altra vida.
Influirà la seva mort en la nostra vida i en la història de Catalunya? Penso, sinzerament que sí. La seva mort fou per a ell un acte de sobirania. I adverteix que els temps actuals, i relacionats amb les properes eleccions són molt importants per a Catalunya i l’assoliment de la Catalunya que ell somniava ho decidirà l’amor que per a ella tenen els seus ciutadans si l’estimen i si l’estimen se sentiran integrats en el globus. La importància històrica dels temps actuals l’anunciava l’aspirant demócrata Obama amb aquestes paraules: “Aixó no és una batalla entre negres i blancs, entre homes i dones, entre joves i vells, entra blaus i vermells (colors dels dos partits). És una batalla entre el passat i el futur.”
Aquesta és la batalla que Xirinacs anunciava, també, amb la seva mort i ens convidava a participar-hi pacíficament.
Permeteu-me acabar amb la lectura de tres textos escrits en el mes de preparació a ben morir.
El dia 13 de juliol va escriure definint la seva mort com un acte de sobirania
“He viscut esclau setanta cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva cortesía, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors el poble. Avui la meva nació esdevé soberana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure perquè jo sóc en vosaltres, amics!”
(Cal parar esment en l’expressió: jo sóc en vosaltres, no “amb”. La presència d’ell actual és en el ser i la de l’amb en l’estar).
El dia 25 de juliol, aquest nota que deixà sobre la taula de casa seva, portant-ne ell una altra còpia
“En ple us de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç no em busqueu.Si algú em troba li prego que, estigui com jo estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci. Gràcies”.
El dia 6 d’agost aquest Himn. La Vida Bona.
“Preneu i mengeu-ne tots,
Que aquest és el meu cos
Lliurat per vosaltres,
Per a tots els humans
I per a tot l’univers”

La meva anima,
aquesta ànima obrada pel meu cos,
clivellada d’ànimes infinites,
concretament avui,
se m’ha fet universal.

He abandonat la dolça solitud,
el fortí de mi mateix;
quin instint el de conservació de la vida!

He travessat l’últim mur acollidor
dels meus amics, parents i veïns,
d’aquell Nosaltres
que regalima mel.

He deixat enrere el deliciós antemural
del meu poble, de la meva llengua,
dels costums ancestrals,
que perduts fan enyorança,
dels projectes a venir:
les somniades assemblees de la Plaça.

He deixat caure la matriu confortable,
les fronteras protectores
de la meva civilització,
de les meves estimades tradicions
espirituals i materials, tan riques i plenes,
de la humana germanor,
de l’escalf tebi d’aquesta Terra
entre el zero absolut
i els vint milons de graus
del cor de les estrelles.

La meva ànima,
aquesta ànima obrada
pels bilions d’animetes del meu cos,
clivellada de totes les altres ànimes,
concretament avui i aquí,
se m’ha fet universal.

Lluis Maria Xirinacs
Dia de la meva mort.

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

La mort de Xirinacs un testimoni admirable (Mossèn Dalmau)

Conferència de Mossèn Dalmau
el dimarts dia 5 de febrer de 2008
a la seu d’ERC de l’Eixample Esquerre a Barcelona

La mort de Xirinacs ha trasbalsat a molts. La mostra en fou la multitud de gent que omplí fins a rebentar la gran nau de Sta. Maria del Mar, on no hi cabia ni una agulla més. Alguns més exigents quedaren escruixits i desorientats. Uns capellans de Vic em telefonaren per dir-me que en Xirinacs
s’ havia suïcidat.¡¡¡ Els vaig haver de dir que si en Lluís M. Xirinacs s’ ha suïcidat també es va suïcidar Jesús de Natzaret. I fins aquest moment ningú ha acusat Jesús de Natzaret d’ésser un suïcida. A vosaltres mateixos no us cap al cor que Xirinacs s’hagi pogut treure la vida. Era un personatge massa important i dens per fer una animalada com aquesta.

En Xirinacs l’ any 2,000 va iniciar el seu últim moviment per realitzar una democràcia participativa des de la societat civil, perquè el poble és el sobirà, i d’ell neixen o en surten les autoritats del govern de torn. Es plantà a la plaça de Sant Jaume amb l’eslògan de JO EM PLANTO, al bell mig dels poders establerts, a la dreta i a la esquerra ,de gent de CiU o del PSC. La gent l’ anava a veure, i ell els explicava quina era, aquests vegada, la significació del seu gest. Com passava , quan es passejava davant de la presó esperant la sortida dels presos Aquesta vegada a la plaça de Sant Jaume explicava també el significat del seu gest. Que la societat civil s’organitzes per escales, per barris, per associacions, per pobles, per grups, etc. com els no alineats en la Assemblea de Catalunya. perquè el poble tingués la força suficient i permanentment per dirigir o per fer-se escoltar pels governants que són el escollits cada quatre anys, com ha passat ja en la manifestació pel “dret de decidir” amb el crit de CATALUNYA HA DIT PROU.

Quan ja feia un temps llarg que es mantenia materialitzant el JO EM PLANTO, i explicant què pretenia, amb la voluntat de no abandonar el seu significat fins el final, tot d’un plegat, té una ombra de falla en el cor i cau assegut a terra. Tot seguit els amics que el rodejaven el porten a l’ hospital per saber què té i curar-lo. Va resultar que havia tingut un taquicàrdia que amb unes simples pastilles de Rytmonorm, tornava a quedar normalitzada la seva vida.

Al cap de 8 dies d’ haver sortit de l’ hospital, el telefono i ens veiem tots dos per dinar.
En la conversa li dic que, tenint en compte tot el seu currículum de les vagues de fam com a punta de llança del moviment no-violent, que, em principi, s’iniciaven fins a la mort si no s’ assolien els objectius…, “Si jo hagués estat tu en aquesta ocasió, m’hauria quedat a la plaça de Sant Jaume fins a morir-m’hi..
Ell em va contestar: “aquesta era la meva intenció ¡ Però un grup de mans amigues m’ agafaren, sense entendre el meu gest, i se m’ endugueren” .

I vaig ser capaç de exposar-li aquest suggeriment perquè em sentia amb autoritat moral suficient , recordant-li que als meus 65 anys, tancat dins el convent de les filipenses d’Hostalets de Balenyà, on m’ havia arrecerat per escriure el llibre ESPANYOLS PER FORÇA , i que a la nit, pels voltants de la una, em trobava , amb el pijama , sobre el llit - era estiu- llegint un article del diari mentre em venia la son, i, tot d’un plegat, em sento una ombra clara d’atac de cor, i del cos em sorgeix no suor, si no que vaig quedar tot jo moll del cap fins els peus; em vaig agafar el pijama, i apretant-lo, regalimava aigua; i a aquelles hores de la nit, no sabia on dormien les monges, no sabia on telefonar, sabia que havia de fer venir una ambulància de Vic o de Barcelona, que s’armaria un batibull espantós …. vaig pensar que ja tenia 65 anys, que ja havia fet moltes coses mogut per l’ energia que em donava la meva fe cristiana que se m’ havia refermat i madurat en l’ època del franquisme, i que tots hem de passar per aquest trauma de la mort, i que valia més la pena, encarar-s’hi amb coratge i serenor, que així donaria menys trasbals als amics i parents que em trobarien ja preparat sobre el llit. Tinc de dir que em sentia amb plenes facultats d’ aixecar-me, telefonar i tot l’ enrenou que en seguia….Però vaig decidir deixar-me morir. Presa la decisió, faig veure la meva vida ens uns segons i em va sembla que en conjunt era acceptablement bona; em varen venir a la memòria els amics més íntims i em va sortir una llàgrima que no va acabar de regalimà a la cara; I sense cap més pas, de sobta, començo un viatge astral; una matèria plena d’ energia semblant al mercuri, em llança amunt a munt a gran velocitat: el meu esperit i el meu cos es giren com un mitjó, i començo a descobrir galàxies, estrelles, planetes amb tota mena de colors. Amb una consciència molt clara, vaig sentir que el braç i el pit ja no em feien molèsties, que no tenia cap mena de consciència de culpa, i vaig pensar que quan passes aquest fenomen que en diem mort, i marxes cap a la dimensió desconeguda, aquestes culpes queden cremades com fullaraca sense importància. Tot d’un plegat la velocitat en que anava, fa com si inicies un giravolt, i em va passar pel cap que anava a entrar en la nova dimensió i…. tot de cop, em sento caure sobre el llit, de molt amunt amb un gran sotrac. Em toco per tot arreu, el pijama estava ben sec, les cames ben untades i àgils , i al veure’m de nou sobre el llit, i curat, no me’n sabia avenir. Amb va saber greu d’haver tornat d’ aquell estat de plena felicitat i benestar; ara havia de tornar a morir¡…. i vaig voler creure que havia tingut un malson.
Em giro i vaig quedar de seguida adormit.

Jo m’ havia també suïcidat. No marxava de res que em fes nosa a la vida. Més aviat m’he sentit sempre molt feliç. Però la mort no es pas perdre la vida; la consciència mai l’he tinguda tant clara com aquells moments. És la mateixa vida que va més enllà, com el fenomen repetit milions de vegades a la naturalesa, una mena de metamorfosi, em transforma d’un pobre cuc en una meravellosa papallona. La mort no existeix. És un salt vital cap a la plenitud de la vida, en un estat d’eternitat on Déu s’hi deu moure com a casa seva, i nosaltres també. Això és el que va dir Jesucrist: que érem immortals. Anàvem simplement a millor. Per això en Xirinacs en el paper que duia a la butxaca deia.
“En el ple us de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci”… “Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui pertorbar la meva soledat i el meu silenci”.

“ TOT I QUE TAMBÉ SAP ESTAR-SE SOL AMB L’AMAT, ENTRE LA GENT;
DESITJA L’AMIC MES SOLITUD I ANAR A ESTAR-SE TOT SOL PER TAL DE TENIR MAJOR COMPANYIA DEL SEU AMAT”

En el seu diari íntim d’on en trec aquesta cita. es preparava la mort uns quaranta dies avanç i escriu: Arribo als meus 75 anys i dono la meva vida sense que ningú me la vulgui prendre, ben lliurament, per certificar-me i certificar-vos que, en tota la meva vida anterior, tenia la voluntat inequívoca de jugar-m’ho tot”, i com a subtítol escriu:(acompanyat a ben morir pel Mestre R.Llull

Una de les coses més curioses de la mort de Xirinacs foren els comentaris que en feren molts líders dels partits catalans. Evidenciaven que no sabien que pensar-ne ni que dir-ne. Es degueren creure que s’havia barroerament suïcidat, i sols el recordaven com un militant destacat de l’antifranquisme i es quedaren aquí, a 30 anys endarrera. El que havia succeït, ara mateix, com a novetat fascinant i notificable, davant la mort, quedaren muts. Sols en Jordi Pujol va entendre i valorà el paper de profeta d’en Xiri de la nostra societat catalana.
Diu en el seu diari íntim: “Es pot distingir entre la màxima virtut: donar la vida per amor, i el màxim pecat de suïcidar-se”

En Xiri era, entre moltes altres coses, un Místic com Sant Joan de la Creu o Santa Teresa de Jesús, o més ben dit, com un Teilhard de Chardin o un Petit Germanet de Foucauld que es movíem vitalment per aquests espais de la transcendència, on molt mortals sols l’intueixen. Lluís M. tenia com a punts forts de referència Jesucrist, la no violència de Gandhi i el Mestre Ramon LLULL. Anava ben armat interiorment.

Xirinacs Independentista

En un altre paper curt en Xirinacs explicava com en el nou Regim “democràtic”, quan fas nosa et treuen de circulació. No li publicaven els articles, no el deixaven explicar per TV; ell tenia sempre l’ agenda plena i donava cursets del contingut de la seva tesi doctoral en el seu local del “moviment popular JO EM PLANTO”, anomenat RANDA.

La nostra democràcia espanyola es feble i porta més d’un defecte de fonament. Per això tot trontolla i els partits fan subhasta de qualsevol cosa, oferint-nos quincalla. Com si encara fóssim indis infantils del seu Imperi. Per això la gent està allunyada de la política i se’n desentén

Jo encara no he entès mai que un Nou Estatut d’autonomia que el votaren un 95% dels seus membres del parlament català, i amb una promesa del President Zapatero que aprovaria tot el que s’acceptes en el Parlament de Catalunya…, es fes la comèdia de fer una alabança brillant del nou Estatut al parlament de Madrid, i Zapatero i la cambra escoltessin atentament als tres ponents, i a l’ hora de votar, el parteix per la meitat…. i no passa res. El poble no es revolta. Això no es democràcia; i no es fa pagar la immensa mentida a un president Espanyol nou de trinca.

Espanya viu encara l’esperit de l’imperi que ja no té, i això tant per part del PSOE com del PP. Ho va dir en Josep Pla en temps de la República. A Espanya un espanyol de dretes és igual que un espanyol d’esquerres. I això ho hem vist aquests dies que es barallen per demostrar qui del dos es més espanyol i ranci. El nostre amic Alfons López Tena s’ha convençut ja que Espanya no necessita cap mena de pedagogia per entendre Catalunya i el País Basc. Ens hi hem de girar d’esquena, i treballar de cara a Europa i conquerir l’ amistat dels EE-UU. que son els que decideixen encara les llibertats dels pobles. Ho veiem en la nació de Kosovo que EE.UU. és l’únic fins ara, que defensa la seva independència.

I tot això, ja fa temps que ho havia descobert en Lluís M. Xirinacs, en el seu testament que duia a la butxaca perquè es veiés que no es volia separar del seu poble lliure, d’aquest objectiu de la independència de Catalunya . Recordeu que escriu:

ACTE DE SOBIRANIA

“He viscut esclau setanta cinc anys en uns països catalans, ocupats per Espanya i França des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’ Univers.
Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar les seves vides en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi; i Ells han perdut un esclau. I Ella és una mica més lliure, perquè jo soc en vosaltres, amics.!

El problema de fons és que a Espanya no hi ha cap líder de la categoria d’un Vàclav Javel President de Txecoslovàquia. Ell preferia mantenir la unió entre les dues nacions de Xèquia i Eslovàquia, però va veure la voluntat majoritària de les dues nacions que volien ser independents, i dirigí tot els seus esforços per servir els seus pobles, sense cap espurna de violència.

A Espanya els seus líders es creuen els amos de tota la península i es neguen a acceptar que Catalunya i Euskadi siguin una nació. Com Franco es creia que Espanya era la seva finca particular. Una pluja d’improperis i despropòsits mentals i anímics es va produir des del govern del PSOE quan s’apuntà la declaració del Parlament de Catalunya sobre el dret d’autodeterminació. “Un atac d’histèria col•lectiva” em deia un psicòleg . Una reacció del més obsolet i corcat nacionalisme espanyol. Davant d ‘aquest “cas clínic” hom s’entristeix. No és possible el diàleg serè i coherent. Sols l’ insult o el silenci. Pobre Espanya.!

Per contrast, i per asserenar una mica el clima mental, heus aquí les paraules d’un pensador castellà, Laín Entalgro, president de la Acadèmia de les Lletres de Madrid. Un judici aquest, que ens pot retornar la esperança, perquè fou escrit fa un temps, amb el cap i amb el cor; no des de la visceralitat fonamentalista musulmana-espanyola.:

“Si en ús del que s’anomena el dret a l’autodeterminació –que, en la meva opinió pertany de manera essencial als drets humans -, decidissin els catalans independitzar-se d’Espanya, renegar del castellà i proscriure’l en el seu territori, tal fet, em doldria profundament, però em sentiria en el deure d’acceptar-lo”.

Seria bo que els responsables del PSOE fessin un reciclatge de la seva mentalitat per col•locar-se al nivell de consciència de Václac Javel, i canviar el mestratge d’Ortega i Gasset que en temps de la República, al final de la discussió en el Parlament de Madrid, amb el socialista català d’ERC Rafael de Campalans, digué sentint-se impotent: “A los catalanes tendremos que soportarlos”; i canviar aquest mestratge que encara dura, amb el de Laín Entralgo: “Ens hem de sentir en el deure d’acceptar l’autodeterminació”. I guanyaríem tots. I no és donaria aquest trist espectacle tercermundista de la irracionalitat decadent Jo encara no entenc que el psc-psoe tingui una fundació que porta el nom de Rafael Campalans, que era socialista independentista i d’ERC, com el seu mestre Manuel Serra i Moret.

Alfons López Tena plasma un petit diàleg com a epitafi.
- La qüestió – vaig dir jo – és si ens poden entendre.
- La qüestió – va dir ell – és que soc més fort.
- No m’ho podia creure.!
_______________________________________________

LA MORT D’EN XIRINACS LA MÉS GRAN SATISFACCIÓ DELS ÚLTIMS TEMPS PER CATALUNYA, PER LA SEVA AUTOOFRENA CONSCIENT, LA PRIMERA DEL MÓN POSTMODERN

Vaig anar a Vic a finals d’ agost per l’ enterrament d’un amic, i al sortir del temple em vaig topar amb el Sr. bisbe de Vic Mnr. Romà Casanova.
- Li pregunto, “Què heu fet a Vic per la mort d’ en l Xirinacs ?”
- I el bisbe em respon: “Nosaltres l’ hem respectat !”
- “Em penso que us heu quedat curs; en Xirinacs amb la seva mort per amor a l’Amat, mereix una gran admiració!.”
Es veia que el respectaven perquè era Ell, però no estaven d’ acord que s’hagués suïcidat. I ens acomiadarem.

Xirinacs ha mort com un home lliure i rebel a la injustícia.. Un home d’aquells que es creien profundament l’avís constant del Mestre: “NO TINGUEU POR”!.
També les autoritats polítiques es mantenen dalt al Poder a través de l’amenaça, el càstig, la presó o la mort. El Món sencer es troba en estat de guerra permanent, si hem de fer cas dels pressupostos gegantins, cada any augmentats, dels productes militars.

Avui es viu sobre la mentida trompetejada pels Mass Media; es viu en estat de guerra per tenir, uns quants, seguretat en el viure; i es proclama als quatre vents que hem de progressar i augmentar la situació de benestar i el nivell de vida, que ens esclavitza i ens duu a l’estrès (la nova malaltia moderna) i, sobretot augmenta l’escalfament del Planeta, posant-nos en situació de risc de desaparèixer, a gran part de la Humanitat i a la biosfera.

Ningú fa cap retret de la mort de la persona històrica de Jesús de Natzaret a mans del Poder del Sanedrí , tancat dins el búnquer del temple de Jerusalem, on Annàs i Caifàs tramaven, feia temps, la mort del Natzarè, perquè els posava en evidència i donava la raó i l’esperança entusiasta als pobres i marginats de la Terra. Si ningú ha fet mai, ni avui fa, cap retret a la mort segura que va decidir lliurament i en ple ús de raó el Natzarè als 33 anys, ¿per què avui surten veus que parlen de suïcidi malaltís d’en Xirinacs? Jesús de Natzaret va decidir suïcidar-se quan li va semblar que era l’hora justa de morir, considerant totes les circumstàncies del moment.. Arribada l’ hora decideix que havia de desafiar i provocar als mandataris del poble jueu que ja havien declarat la seva mort. Ell es presenta a Jerusalem per celebrar la Pasqua, i organitza una “manifestació massiva no autoritzada” fins el temple de Jerusalem, anant sobre una somera, com aquell que té autoritat; la gent l’ envolta entusiasmada amb crits de joia: Hosanna, Visca el Rei d’ Israel ( cridaven els independentistes que feia anys es revoltaven per foragitar l’emperador romà de la seva nació) El crit no era per poder tenir menjar, sinó per poder ésser lliures i recuperar la seva dignitat perduda. Arrencaven branques de les palmeres i continuaven la manifestació. Els fariseus digueren a Jesús:
-“Fes-los callar que diuen disbarats!”
I Jesús digué: si avui aquests callessin, cridarien les pedres!” ( Judà no tenia Rei; els romans ho havien ocupat !!)
Jesús entra dins el temple i treu de mala manera els negociants que havien convertit la casa de Déu en un mercat immund i una cova de lladres. Tomba les taules dels canvistes. Llavors els fariseus es deien entre ells: Ja veieu que no hi ha res a fer! Mireu ¡¡ tothom se n’ha anat darrera seu” La provocació havia fet efecte. “L’hem de matar” van dir per unanimitat Anàs i Caifàs i els fariseus.

Avui tots els polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, quan de debò és una dictadura de partits. “Aquell que es mogui no sortirà a la foto”, va dir Alfonso Guerra a l’inici de la Transició. Fa poc Gallardon va demanar mig agenollat a Rajoy, que el fes entrar a les llistes. Ara “aquell que diu o fa quelcom democràticament no correcte, és marginat i oblidat a les tenebres exteriors”

Avui, tots els polítics sabien que Xirinacs era un valor democràtic i de trem no-violent, però el tenien vedat als diaris i a les televisions. I això, que quan l’any 1977, al final de l’exposició al museu de Joan Miró, en “L’Homenatge Sobre el Gest i la Figura d’en Lluís M. Xirinacs”, els caps (els líders?) dels 23 partits d’aquell moment de l’inici de la Transició, tots com un sol home, alabaren i exaltaren el seu valor sense por, dient- li que continués aixecant l’ entusiasme del poble català. Molts d’aquells ja no es trobaven al seu costat els últims anys de democràcia, i tampoc hi eren en el seu enterrament a Santa Maria del Mar. Tots tenien ben clar els tres volums de LA TRAICIÓ DELS LIDERS.

Jesús, doncs, anà a buscar la mort segura, enfrontant-se al búnquer d’Annàs i Caifàs. Era un suïcidi vist de fora estant. Era un SALT VITAL A TRAVÉS DE LA MORT LLIURAMENT BUSCADA. I en Xirinacs, quan li va semblar que ja tothom malparlava de la nostra destrossada democràcia, que és una dictadura dels partits, o una “partitocràcia”, i que era ja una situació blindada que no es podia desfer, va assumir el greu valor suprem i es va deixar morir, com Jesucrist es va deixar matar; per amor als homes. “Ha arribat l’hora” va dir Xirinacs als seus amics, quan va començà l’última acció de JO EM PLANTO“» a la plaça de Sant Jaume, al nucli del PODER dels mandataris civils i religiosos del moment. Volia morir allà com el gra de blat, que si es mort fa espiga. “Aquesta era la meva intenció però vaig quedar presoner d’unes mans amigues que no havien entès el meu gest” em va dir. Després ho ha realitzat secretament.

La mort d’en Xirinacs, plantejada minuciosament, pretenia acabar la vida sobre la terra d’on hem sorgit tots. Perquè els pares no són amos del seus fills. Han passat a través d’ells, però no són realment seus. Són fruit del deler de la vida. La Terra és la nostra mare i descobrir-la com la deu d’aigua viva i energia espiritual, que realment és, ens torna homes d’esperit ecològic. Crist, morint a la creu, FÉU EL CIM DE LA SEVA VIDA. Xirinacs parlava sovint dels cims de les muntanyes. Les tenia mitificades, com el Tabor. Anava a pujar i a morir a dalt d’una Muntanya. ANAVA A FER EL CIM A OGASSA a mil tres-cents metres d’altura. Hi vaig ser l’ altre dia a Ogassa on va caure i va morir, als peus mateix de la muntanya on volia arribar. Un lloc esplèndid. Una capa de bosc net voltada de pins, on hi caben unes 20,000 persones. I tot això tan important , portat a terme, ho féu sense cap diner (avui tan necessari, diuen). Sols amb els valors ètics de la seva dignitat i llibertat, a la recerca del camí de la veritat i la vida.

Personalment em vaig sentir profundament feliç quan, cap al final d’aquella missa al temple de Santa Maria del Mar, veient la multitud cohibida, presonera d’una estètica i un ritualisme tradicional , vaig iniciar –contra l’ordre del dia- l’aplaudiment de la VIDA, que va prendre com una guspira de foc per tota la multitud que es va encendre, va vibrar, i es va sentir en “comunió col•lectiva” amb l’esperit d’en Xirinacs, pujant a fer el CIM.

En Xiri no es podia permetre morir deslligat del seu poble, aïllat i oblidat de tothom, com estava vivint aquests últims anys. Tots morim sols, terriblement sols; o entusiàsticament esperançats per entrar a la nova dimensió del viure d’on procedim, com Xirinacs..

Teilhard de Chardin, una de les ments més preclares del segle passat, també morí marginat i condemnat per Roma, amb una mirada mística plena de llum. I quan li digueren els metges a Nova York que li quedaven vuit dies de vida va dir: “Jo vull morir el dia de Pasqua de Resurrecció”. I es va allargar ell mateix la vida 15 dies, fins que arribà a la Pasqua de la seva plenitud. I féu el CIM com en Xirinacs, o com Jesús penjat a la Creu. EN EL MÓN DE L’EVOLUCIÓ BIOLÒGICA, UN “SALT VITAL” NO TÉ RES A VEURE AMB UN “SALT MORTAL”.

Aquest fenomen nou d’ autoimmolació per amor a l’ Amat i el seu POBLE, s’ha donat per primera vegada a Catalunya. I això deu voler dir que un poble que ha donat aquest fruit nou, públicament dins la nostra societat, té garantida la supervivència en el temps com a Nació amb Estat propi, perquè vol dir que té unes arrels i un humus vital molt compactats per donar aquest acte de generositat sublim. Aquesta força mística la portem tots a dins. Com Madame Curie descobrí sols en l’urani una mena de raig o d’energia atòmica; i va resultar, després, que tota la matèria va carregada d’aquesta gran energia.La mística la portem tots a dins. Es tracta de descobrir aquest estrat de la mística per ésser més capaços de recollir i viure aquest mon global que tant en Ramon Llull com en Xirinacs ens han deixat en els seus escrits, com herència.

Mossèn Dalmau, Rector de Gallifa.
5.2.2008 a ERC
Esquerra de l’Eixample-Barcelona.

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink