Text per a la categoria COMUNITAT

COMUNITAT (COM)

Missa del Gall. La torronada.

24 de desembre de 1970. Nit de Nadal

Fa molt de fred. La gent del poble és molt senzilla. Fa dies que han passat a recollir 30 pessetes per cap i han comprat torrons i xampany. Ens espera, doncs, una bona torronada després de la Missa del Gall, al cafè del poble. I la gent somnia amb aquesta torronada des de fa quinze dies.
En Joan, l’escolà de 12 anys, ha vingut a passar l’estona a casa per fer temps fins a la missa. Ha entrat en el moment que els de casa parlàvem sobre les possibles implicacions del meu dejuni. Ens ha tallant pel mig. I s’ha posat a avançar les delícies de la torronada.
La Vicenta i en Saixa feien cares llargues. Són massa delicats. Pateixen per mi i pateixen perquè volen adherir-se al meu gest. Jo no ho vull. Ja n’hi ha prou amb un soldat per al front, a cada llar. A més a més, en Saixa està convalescent i la Vicenta és l’única que queda.
Però no puc parlar de tot això, perquè en Joan s’està llepant els dits amb la torronada.
- Avui no sopem per fer més gana…
He fet els dos primers tocs per a la Missa del Gall de mitja nit. Fa molt fred. Arriba gent d’Igualada, morta de fred.
Abans de començar la missa, a la sagristia, en Joan diu:
- Mossèn, la gent m’ha dit que li digui que faci una missa ben curta i del sermó res, feliciti el Nadal i prou.
Se m’ha glaçat el sermó.
No volia fer esment del meu dejuni. No dejuno com a sacerdot. Dejuno com a home i com a cristià. No és net aprofitar el sermó per a aquestes coses. I menys, encara, amb la gent d’aquest poble petit que no segueix les incidències dels esdeveniments exteriors.
Els he parlat de la pau. No de la pau que separa els forts dels febles amb la paret mitgera de la policia. Ans de la pau que agermana els forts amb els febles per mitjà d’un anivellament de la força. Els homes poderosos es pensen que són déus i Déu es fa un home miserable. Volia dir als amos de pagès que donessin la casa i les terres als masovers que les fan servir. Volia dir a algun empresari igualadí, que estava present que fes cooperativa o socialitzada la seva empresa. Volia dir que terratinents i empresaris no eren germans de parcers i obrers i que, per consegüent, no podien combregar amb ells.
No devia ser encara l’hora, perquè encara no ho he dit.
Acabada la missa, tots hem volat a l’ambient càlid del cafè. Cada família tenia una safata parada amb tants plats com persones. Un bon tall de coca, tres talls de torró. El tovalló de paper.
Hi havia també porrons buits i una cistella amb 10 ampolles de xampany. Els de la rectoria portàvem amics que no hi eren comptats. Ells ens facilitaren la feina de dissimular el meu dejuni i el dejuni solidari de la Vicenta.
Jo m’entretenia destapant ampolles de xampany i omplint porrons. Hi havia molta alegria, un tocadiscos empenyé la gent a ballar. Ball espontani i ingenu. Ball deliciós. Els més decidits vetllant perquè els més tímids tinguessin una oportunitat. Balls de grans amb xics i de vells amb joves. Entremig de rialles i cridòries. No se sentia el tocadiscos. El ritme era pura imaginació.

Xirinacs i Damians, Lluís M. VAGA DE FAM PER CATALUNYA diari de vint-i-un dies. Editorial Nova Terra. Noves Actituds núm. 16. Barcelona, 1977.