Novembre 30th, 2007

Xirinacs a Mallorca: la lluita contra els oportunistes (Miquel López Crespí)

Pobler | 30 Octubre, 2007 08:20

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l’any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l’excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d’il.luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d’autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d’identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l’avantguarda, juntament amb l’OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l’OEC, el MCI i altres organitzacions d’esquerra, la punta de llança en la defensa d’una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)

Xirinacs a Mallorca

Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.

1978. D´esquerra a dreta: Sebastià Serra, Climent Garau, Joan Perelló, Lluís M. Xirinacs i Jaume Obrador. Xirinacs era amb el PSM per a donar suport al nacionalisme d’esquerra demonitzat pels partits del règim.

De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d’esquerra representat pel PSM.

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l’Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l’amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d’ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l’Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l’any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat –convidat pel PSM– a fer campanya en favor de l’abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): “Darrerament m’he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m’he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial”.

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l’ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d’OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: “Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el ’si’ en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo…”.

La revista del nacionalisme d’esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d’Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l’OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d’OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: “Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona”.

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l’any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l’excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d’il×luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d’autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l’OEC, el MCI i altres organitzacions d’esquerra, la punta de llança en la defensa d’una constitució autènticament democràtica. L’abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva –aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d’avançar cap a l’autoderterminació dels pobles oprimits per l’estat, és a dir, els drets dels pobles a l’autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l’estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.

Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l’herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l’OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s’havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l’Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.

http://pobler.balearweb.net/post/41626

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

La CUP bateja una avinguda de Lleida amb el nom de Xirinacs

La CUP celebra el 20-N batejant amb el nom de Xirinacs l’avinguda de l’exalcalde franquista Recasens (Lleida)

El 20 de novembre, 32è aniversari de la mort del dictador feixista Francisco Franco, la CUP va realitzar un canvi simbòlic del nom de l’avinguda dedicada a l’exalcalde feixista Joan Recasens per passar a anomenar-la Avinguda Lluís Maria Xirinacs. Amb aquest acte la CUP s’encarrega d’esborrar una part de la simbologia feixista encara present a la nostra ciutat. El 20 de novembre la CUP també ha aprofitat per denunciar la presència, encara ara, més de 30 anys després de la mort del dictador, de simbologia feixista als nostres carrers.

Comunicat de la CUP en motiu del 20 de novembre i del bateig de l’Avinguda Lluís Maria Xirinacs

Aquest any farà 32 de la mort del dictador feixista Francisco Franco el 20 de novembre de 1975. Des de la CUP volem denunciar que malgrat l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica encara existeix a Lleida simbologia franquista i també el nul interès de l’anterior govern tripartit i de l’actual per tal de dur a terme el canvi d’aquesta simbologia.

Cal fer esment que diferents col·lectius i organitzacions de la ciutat com ara el sindicat CGT, l’Assemblea de Joves de Lleida o la mateixa CUP portem duent a terme una campanya que es va iniciar l’any 2002 amb l’aprovació per part de tots els grups polítics de la Paeria del nom de l’ex-alcalde feixista, Casimiro Sangenís, a un dels nous carrers de la nostra ciutat. Des de llavors s’han presentat més de 1500 signatures, sol·licituds, mocions i s’han realitzat actes diversos per denunciar aquest fet.

Avui dia 20 i donada la passivitat de l’Ajuntament, nosaltres mateixos ens encarregarem de esborrar una part de la simbologia feixista de la nostra ciutat canviant el nom del carrer Alcalde Recasens pel de Lluís Maria Xirinacs. Exigim que per una qüestió de dignitat i justícia històrica a que la Paeria procedeixi sense més dilacions a la retirada immediata d’aquesta simbologia. Us adjuntem breument la biografia de cadascun i una relació de la simbologia feixista que encara resta a la Lleida.

Joan Recasens: Joan Recasens i Ros, tradicionalista i integrista catòlic estigué implicat en la revolta militar a Lleida i fou nomenat alcalde en produir-se el pronunciament militar contra la República el dia 18/07/36. Al dia següent fou afusellat.

Lluís Maria Xirinacs: (Barcelona, 1932 - Ogassa, Ripollès, 11 d’agost de 2007). Ex-senador durant la transició i candidat al Nobel de la Pau els anys 1975, 76 i 77, per la seva defensa de la pau i dels drets del país. Nat a Barcelona el 1932, s’ordenà sacerdot als vint-i-dos anys. Als 34 ja va refusar els diners que l’estat donava als capellans que tenien cura de parròquia i va combatre la vinculació església-estat amb una llarga vaga de fam que va tenir molt d’impacte. Entre els anys 60 i 70 va fer cinc vagues de fam més, va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el règim franquista el va empresonar dues vegades (1972 i 1974-75). Seguidor de les tesis de Ghandi i de la lluita des de la no-violència, es va estar a peu dret davant la porta de la presó Model de Barcelona, dotze hores cada dia durant un any i nou mesos, fins que no es va aprovar la llei de l’amnistia. El 1977 es va presentar com a independent a les eleccions generals i, amb més de mig milió de vots, va arribar a ser senador per Barcelona. El 1980 va abandonar la política activa i va començar a estudiar un nou model social i polític des del Centre d’Estudis Joan Bardina, juntament amb Agustí Chalaux. No va deixar la lluita, tanmateix, però sí el sacerdoci, l’any 1990. El 2000 va tornar a protestar de manera activa, plantant-se cada dia a la plaça de Sant Jaume per demanar la independència del país.Fou condemnat per l’Audiència espanyola a dos anys de presó i quatre d’inhabilitació per un discurs que havia fet l’Onze de Setembre del 2002, en el qual s’havia declarat amic d’ETA. El 2004, la Universitat Catalana d’Estiu li lliurà el premi Canigó.Mantingué fins al final el seu compromís polític, treballant des de la Fundació Randa.

avinguda_xirinacs_lleida.gif

Altra simbologia feixista present a la ciutat de Lleida

NOMS DE CARRERS

Ramon Areny: Ramon Areny Batlle, empresari de procedència monàrquica, cofundador del caliu ilerdenc, fou alcalde de Lleida de 1939 a 1941, durant el seu mandat existiren a Lleida (a banda de la presó), 3 camps de concentració, al Seminari Nou, a la Seu Vella i a la fàbrica Vilalta. Des de l’entrada dels feixistes a Lleida fins al 1945, 558 persones foren afusellades a Lleida (148 sense judici) i 169 persones moriren a la presó. A banda 359 persones foren expedientades pel Tribunal de Responsabilitats polítiques.

Carmelo Fenech: Carmelo Fenech fou el segon president del Caliu Ilerdenc (1941), societat formada per 22 membres de la burgesia local que, a banda d’afeccions d’esbarjo i pseudoculturals actuava com a grup de pressió exercint les seves influències en els nomenaments de càrrecs polítics.Els seus membres defensaven la “pau” i “l’ordre” imposades pel franquisme, potenciant una cultura oficialista que de la mà del “leridanismo” estava al servei de l’uniformització cultural i de la descatalanització en tots els àmbits de la Catalunya Occidental.

Casimiro Sangenís: Casimiro Sangenís fou alcalde franquista (1967-1974). i president de la Diputació de Lleida, voluntari en la guerra civil, terratinent, membre de la Falange de las JONS, delegat provincial del Movimiento i un dels fundadors del “leridanismo”. La seva gestió com a alcalde es caracteritzà per un urbanisme de grans avingudes on vivia la classe benestant, girant l’esquena als barris obrers on hi mancava l’infrastructura més bàsica. Durant el seu mandat va produir-se a la ciutat una revifalla de la repressió als moviments d’oposició al règim i una tolerància mal dissimulada cap als pistolers d’ultradreta.Fou reconegut pel règim feixista amb la Medalla de la Campaña, de la Cruz Roja del Mérito Militar i de la Cruz de Guerra, de la Cruz de Caballero del Orden de Cisneros i de la encomienda del Mérito Civil.

Miquel Montaña: Alcalde sota el règim franquista del 1974-1976, fou un reconegut membre del Caliu ilerdenc.

Lluís Besa: Tradicionalista, participà en l’aixecament feixista a Lleida, fou afusellat.

NOMS DE BLOCS

Julio RUIZ DE ALDA miguelez: Militar i polític, fundador de la falange, desprès de la fusió d’aquesta amb les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) va formar part, conjuntament amb José Antonio i Ramiro Ledesma, del triumvirat executiu de la coalició. Fou encarcellat després de la il·legalització de la Falange Española i de las JONS i des de la presó de Madrid on estava va intensificar el seu suport a la coalició militar antirepublicana.

RAMIRO LEDESMA Ramos: Polític. Va fundar i dirigir l’any 1931 la revista “la conquista del Estado” que constituïa el medi d’expressió del grup polític homònim, l’ideologìa del qual, denominada nacional socialisme, es basava en el feixisme italià de Benito Mussolini i en el nacionalsocialisme alemany de Hitler. Va participar en la creació de les JONS i un cop aquestes es van fusionar amb la Falange va formar part del seu triumvirat dirigent.

JUAN ANTONIO Primo de RiveraPrincipal ideòleg de l’ultradreta i un dels principals instigadors de la sublevació militar que menà a la guerra civil. Fundador de la falange, desprès de la fusió d’aquesta amb les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) va formar part, conjuntament amb Julio Ruiz Alda i Ramiro Ledesma, del triumvirat executiu de la coalició.

GERMANS Franco de GAMINDE: Partidaris de Franco, participaren en l’aixecament militar a Lleida.

GERMANS J.M. BARÓ i BONET: Josep Baró fou un destacat líder de la CEDA i Miquel Baró fou Mossèn. Ambdós donaren suport als escamots de falangistes i carlistes que prengueren Lleida el 18 de juliol de 1936, participaren activament en la rebel·lió militar. AL fracassar aquesta foren afusellats.

GERMANS RECASENS: Jesús i Lluís, tradicionalistes, participaren activament en la sublevació militar a Lleida.

MONUMENTS

Monòlit als caiguts “Por Dios y por España”: Inaugurat el 03/04/70 i construït amb les pedres de l’antiga presó provincial situada en la zona on ara es troba hisenda i la plaça Cervantes per, segons documentació de l’època, recordar: “ (…) que tras sus muros padecieron especialmente aquellas personas que por sus virtudes y acrisolado patriotismo sufrieron persecución y cautividad, y muchos la inmolación, como mártires por su fe en Dios y amor a la madre patria (…)” Per tant es decidí construir aquest monument; “como perenne recuerdo a los que cautivos en ella ofrendaron su vida por Dios y por España”.

Lleida, 20 de novembre de 2007

http://www.lleida.cup.cat/

Carrers i places

Comments Off

Permalink