∞ Lluís M. Xirinacs: scripta manent (Aureli Argemí)

Text i imatge publicats a la revista LLETRES número 29 d’octubre/novembre 2007 del grup del llibre

Arran de la desaparició de Lluís M. Xirinacs, hem llegit i escoltat tota mena de comentaris. Una prova que la seva personalitat i la seva trajectòria han estat capaces de provocar reaccions dels colors més diversos i continuen “sotragant-nos”, com repetíem molts dels qui vam anar a Santa Maria del Mar i al Fossar de les Moreres a acomiadar-lo. És allò que, segurament, pretenia comunicar-nos el mateix Lluís M. Xirinacs, a través dels seus profètics “signes de contradicció”, que havien acompanyat la seva existència i la interpretació que, d’aquesta, ens feia. Lluís M. Xirinacs expressava el que volia transmetre’ns amb gestos colpidors, actituds dràstiques imbuïdes de no violència, preses de posició serenes i contundents, denúncies sense embuts, proclames d’esperança i d’alliberament, des de la crítica a la covardia o a la mediocritat, amb el mestratge de la paraula… I amb els seus escrits.
Potser un dels aspectes menys coneguts de Lluís M. Xirinacs, per més que sigui imprescindible per a copsar-ne i entendre’n la figura, és la seva vessant d’escriptor. (Ens ha deixat una obra publicada, no gaire extensa i relativament poc difosa, a més de la inèdita, gruixuda i important.) Les seves paraules escrites romanen – scripta manent, que deien els llatins - i fan que Lluís M. Xirinacs continuï parlant-nos, que ens sigui més present.
Les ratlles que segueixen, pensades per a convertir-se en un breu article de la revista Lletres, són un homenatge i un reconeixement a aquesta faceta de Lluís M. Xirinacs relacionada, precisament, amb les seves lletres escrites. Per manca d’espai, em referiré només a alguns dels seus textos que, al meu entendre, són especialment significatius.
En els seus escrits, Lluís M. Xirinacs ens va explicant la seva visió del món i la percepció de les dinàmiques que el fan bategar, comprenent-hi la vivència humana. Però no es queda mai en l’especulació pura. Ho projecta tot en l’interlocutor, en l’acció política, social, solidària, etc. Per exemple, en el seu últim llibre, Un model global de la realitat (Barcelona 2007), Lluís M. Xirinacs, amb un estil pedagògic i dens a la vegada, ens explica, en part (atès que el llibre tan sols és una primera part de la gran obra que preparava sobre el tema), «un viatge per la realitat a través de vuitanta fites»; un viatge que s’orienta sempre cap al més enllà i que, alhora, ens exigeix tenir els peus a terra, la mirada fixa en el nostre entorn, en el nostre país, en el nostre poble. Malgrat el que pot suggerir el títol del llibre (l’hermenèutica d’una teoria), la seva lectura ens indica que, com més posem l’esguard, el zel i el compromís en el dia a dia de la nació catalana, més clar apareix l’ampli horitzó, o la globalitat, en el qual hem de situar el nostre delimitat territori. La lectura d’aquesta i d’altres obres paral·leles ens permet apreciar amb quina immensa obertura Lluís M. Xirinacs encarnava les seves reivindicacions, per exemple de sobirania col·lectiva, dels catalans, i personal, com bé deixava palès en les notes que havia escrit perquè l’acompanyessin fins a la seva mort. Dit en altres paraules, les del mateix Lluís M. Xirinacs, «per arribar a percebre la constel·lació general cal anar resseguint les constel·lacions específiques i particulars». És a dir, els seus ulls interiors no eren els del miop que no hi veu més lluny del propi nas: contemplaven com l’univers es projectava en el concret i el concret en l’univers. Per això mateix cometien una injustícia aquells que el blasmaven de ser curt de vista, quan defensava la identitat nacional catalana amb els drets corresponents, i era encertada l’acusació que, si més no indirectament, ell adreçava als qui, amb una actitud tancada, però en nom de l’internacionalisme, es comportaven com espanyolistes de baixa volada, capaços de negar a d’altres els drets universals que volien tan sols per a ells.
També en els seus escrits, Lluís M. Xirinacs, un home de pedra picada, coherent amb el que creia i deia, inflexible a l’hora de prendre posició a favor de les llibertats, es manifestava radicalment favorables a tot allò que pogués dur al diàleg i, en definitiva, al consens. I era així fins a tal punt que el consens va esdevenir una clau de volta del seu pensament i de la seva acció. Però, què entenia Lluís M. Xirinacs per consens? En un article inèdit escrivia unes frases que, crec, són molt reveladores d’alguns dels pensaments més interessants de Lluís M. Xirinacs: «Confesso que no havia sentit dir mai aquesta paraula fins a la meva participació en l’Assemblea de Catalunya clandestina, als primers anys setanta […]. Les decisions es prendrien per consens […]. Vaig entendre que el recurs al consens evitava dos extrems: la mecànica i l’anonimat de les votacions massives, d’una banda, i la difícil consecució no sempre desitjable de la unanimitat en la presa de decisions. […] Ara hi ha llibertat de reunió a l’Estat espanyol […]. Però només hi ha “microllibertat” […]. Els polítics parlen molt de consens, però en general el que fan és més aviat un pacte contractual que cada part intenta que s’aprovi i que s’apliqui segons els seus interessos particulars. Es negocia molt i s’intenta fer-ho sempre des d’una posició de màxima força per tal d’arrencar de l’altra part les concessions majors possibles. El contracte surt del debat. El consens, del diàleg. El consens se situa en l’àmbit subjectiu i requereix unió de cors, concòrdia […]. Quan se cedeix per a assolir la pau, se sol fer a contracor […]. Quan el sentiment és compartit es coopera bé […]. Cal insistir més, ara i ací, en el consens que en el contracte […]. El contracte és, sobretot, analític. Versa sobre els detalls concrets de cada dia. El consens és, sobretot, sintètic. Versa sobre les quëstions més profundes i permanents de la vida. És natural i, fins i tot, necessària la denúncia, la no-cooperació, el dissens, la discrepància, la desobediència civil, la resistència, l’oposició, la protesta, l’acció reivindicativa en moltes situacions de la realitat. Caldria, però, saber anar accedint, quan calgui, a posicions de consens, de concòrdia, d’entesa, de cooperació o col·laboració en els valors bàsics i en les qüestions més fonamentals o urgents de la realitat […]. Cal conrear la cultura profunda i compromesa del consens en els valors, en les responsabilitats i en els sentiments més bàsics dels homes […]. Finalment, vull evidenciar dues classes de consens: consens en la semblança o en la identitat i consens en la diferència o en la contradicció […]. Concordar, consentir conjuntament en una mateixa cosa, per al bé del conjunt, malgrat que en el fur intern es pensi diferent o en contra. Convertir allò diferent, allò contradictori en complementari. Assolir la síntesi de contraris. Sembla la quadratura del cercle. Però és una fita possible, seductora, fascinant […]. És la superació dels conflictes. És la vera pacificació vivent.»(Escrit el 9 de setembre de 2000).
Com el comú de la gent, Lluís M. Xirinacs s’interroga sobre què són la vida i la mort. Un text seu ens tradueix, en certa manera, la seva resposta i, potser, ens ofereix una de les pistes per a comprendre millor el seu últim gest vital de deixar-se morir: «Tota la nostra cultura és orientada, llevat de rares excepcions, gairebé sempre cruels i bel·licoses, a la preservació i a l’expandiment de la vida mèdicament, pedagògicament, socialment, jurídicament, religiosament, etc. La vida és sagrada! […] Sembla que la mort, no! […] Considero que aquesta cultura tan marginada és molt positiva […] La vida és la descodificació de la informació emmagatzemada en el zigot. La mort no és res de negatiu, ans és la codificació de la via individual en el nou zigot, en la nova llavor […] Sigui com sigui, podríem dir que codificar és la cultura de la mort i descodificar és la cultura de la vida […] Cal que el creixement i expandiment de cadascú aprengui a prendre consciència dels seus límits. Cal saber iniciar i dur a terme, en els moments adequats, la cultura recodificadora de la mort. Cal saber-se anar retirant a poc a poc del protagonisme personalista de la vida i dedicar-se més a preparar i llançar llavors […]. Cal vetllar, en el nivell social, la creació, conservació i fructificació de llavors positives de futur, sense perseguir resultats i lluïments particulars immediats (“en pròpia vida”). Uns sembren, altres cullen. I cal també que els qui cullen sembrin per a altres […]. Cal que la llavor, tot caient a terra, mori a ella mateixa. Només així donarà ver fruit. Cultura de la mort: morir lliurement a un mateix per donar vida nova i abundant, no pròpia. Per si algú no ho sabia, des de fa temps, estic intentant submergir-me de ple, amb uns quants anys a l’esquena, en la feina de codificació de la vida viscuda per mi i amb els meus. » (Text de l’article publicat al diari Avui el 22 d’agost de 2007; «Cultura de mort»)
Acabo. No em queda més espai. En Lluís M. Xirinacs ens continua sacsejant, també, en i a través de la seva escriptura: scripta manent! Gràcies.

Aureli Argemí i Roca
President del CIEMEN