Novembre 2007

Xirinacs a Mallorca: la lluita contra els oportunistes (Miquel López Crespí)

Pobler | 30 Octubre, 2007 08:20

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l’any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l’excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d’il.luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d’autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d’identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l’avantguarda, juntament amb l’OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l’OEC, el MCI i altres organitzacions d’esquerra, la punta de llança en la defensa d’una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)

Xirinacs a Mallorca

Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.

1978. D´esquerra a dreta: Sebastià Serra, Climent Garau, Joan Perelló, Lluís M. Xirinacs i Jaume Obrador. Xirinacs era amb el PSM per a donar suport al nacionalisme d’esquerra demonitzat pels partits del règim.

De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d’esquerra representat pel PSM.

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l’Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l’amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d’ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l’Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l’any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat –convidat pel PSM– a fer campanya en favor de l’abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): “Darrerament m’he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m’he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial”.

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l’ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d’OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: “Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el ’si’ en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo…”.

La revista del nacionalisme d’esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d’Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l’OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d’OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: “Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona”.

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l’any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l’excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d’il×luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d’autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l’OEC, el MCI i altres organitzacions d’esquerra, la punta de llança en la defensa d’una constitució autènticament democràtica. L’abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva –aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d’avançar cap a l’autoderterminació dels pobles oprimits per l’estat, és a dir, els drets dels pobles a l’autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l’estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.

Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l’herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l’OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s’havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l’Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.

http://pobler.balearweb.net/post/41626

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

La CUP bateja una avinguda de Lleida amb el nom de Xirinacs

La CUP celebra el 20-N batejant amb el nom de Xirinacs l’avinguda de l’exalcalde franquista Recasens (Lleida)

El 20 de novembre, 32è aniversari de la mort del dictador feixista Francisco Franco, la CUP va realitzar un canvi simbòlic del nom de l’avinguda dedicada a l’exalcalde feixista Joan Recasens per passar a anomenar-la Avinguda Lluís Maria Xirinacs. Amb aquest acte la CUP s’encarrega d’esborrar una part de la simbologia feixista encara present a la nostra ciutat. El 20 de novembre la CUP també ha aprofitat per denunciar la presència, encara ara, més de 30 anys després de la mort del dictador, de simbologia feixista als nostres carrers.

Comunicat de la CUP en motiu del 20 de novembre i del bateig de l’Avinguda Lluís Maria Xirinacs

Aquest any farà 32 de la mort del dictador feixista Francisco Franco el 20 de novembre de 1975. Des de la CUP volem denunciar que malgrat l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica encara existeix a Lleida simbologia franquista i també el nul interès de l’anterior govern tripartit i de l’actual per tal de dur a terme el canvi d’aquesta simbologia.

Cal fer esment que diferents col·lectius i organitzacions de la ciutat com ara el sindicat CGT, l’Assemblea de Joves de Lleida o la mateixa CUP portem duent a terme una campanya que es va iniciar l’any 2002 amb l’aprovació per part de tots els grups polítics de la Paeria del nom de l’ex-alcalde feixista, Casimiro Sangenís, a un dels nous carrers de la nostra ciutat. Des de llavors s’han presentat més de 1500 signatures, sol·licituds, mocions i s’han realitzat actes diversos per denunciar aquest fet.

Avui dia 20 i donada la passivitat de l’Ajuntament, nosaltres mateixos ens encarregarem de esborrar una part de la simbologia feixista de la nostra ciutat canviant el nom del carrer Alcalde Recasens pel de Lluís Maria Xirinacs. Exigim que per una qüestió de dignitat i justícia històrica a que la Paeria procedeixi sense més dilacions a la retirada immediata d’aquesta simbologia. Us adjuntem breument la biografia de cadascun i una relació de la simbologia feixista que encara resta a la Lleida.

Joan Recasens: Joan Recasens i Ros, tradicionalista i integrista catòlic estigué implicat en la revolta militar a Lleida i fou nomenat alcalde en produir-se el pronunciament militar contra la República el dia 18/07/36. Al dia següent fou afusellat.

Lluís Maria Xirinacs: (Barcelona, 1932 - Ogassa, Ripollès, 11 d’agost de 2007). Ex-senador durant la transició i candidat al Nobel de la Pau els anys 1975, 76 i 77, per la seva defensa de la pau i dels drets del país. Nat a Barcelona el 1932, s’ordenà sacerdot als vint-i-dos anys. Als 34 ja va refusar els diners que l’estat donava als capellans que tenien cura de parròquia i va combatre la vinculació església-estat amb una llarga vaga de fam que va tenir molt d’impacte. Entre els anys 60 i 70 va fer cinc vagues de fam més, va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el règim franquista el va empresonar dues vegades (1972 i 1974-75). Seguidor de les tesis de Ghandi i de la lluita des de la no-violència, es va estar a peu dret davant la porta de la presó Model de Barcelona, dotze hores cada dia durant un any i nou mesos, fins que no es va aprovar la llei de l’amnistia. El 1977 es va presentar com a independent a les eleccions generals i, amb més de mig milió de vots, va arribar a ser senador per Barcelona. El 1980 va abandonar la política activa i va començar a estudiar un nou model social i polític des del Centre d’Estudis Joan Bardina, juntament amb Agustí Chalaux. No va deixar la lluita, tanmateix, però sí el sacerdoci, l’any 1990. El 2000 va tornar a protestar de manera activa, plantant-se cada dia a la plaça de Sant Jaume per demanar la independència del país.Fou condemnat per l’Audiència espanyola a dos anys de presó i quatre d’inhabilitació per un discurs que havia fet l’Onze de Setembre del 2002, en el qual s’havia declarat amic d’ETA. El 2004, la Universitat Catalana d’Estiu li lliurà el premi Canigó.Mantingué fins al final el seu compromís polític, treballant des de la Fundació Randa.

avinguda_xirinacs_lleida.gif

Altra simbologia feixista present a la ciutat de Lleida

NOMS DE CARRERS

Ramon Areny: Ramon Areny Batlle, empresari de procedència monàrquica, cofundador del caliu ilerdenc, fou alcalde de Lleida de 1939 a 1941, durant el seu mandat existiren a Lleida (a banda de la presó), 3 camps de concentració, al Seminari Nou, a la Seu Vella i a la fàbrica Vilalta. Des de l’entrada dels feixistes a Lleida fins al 1945, 558 persones foren afusellades a Lleida (148 sense judici) i 169 persones moriren a la presó. A banda 359 persones foren expedientades pel Tribunal de Responsabilitats polítiques.

Carmelo Fenech: Carmelo Fenech fou el segon president del Caliu Ilerdenc (1941), societat formada per 22 membres de la burgesia local que, a banda d’afeccions d’esbarjo i pseudoculturals actuava com a grup de pressió exercint les seves influències en els nomenaments de càrrecs polítics.Els seus membres defensaven la “pau” i “l’ordre” imposades pel franquisme, potenciant una cultura oficialista que de la mà del “leridanismo” estava al servei de l’uniformització cultural i de la descatalanització en tots els àmbits de la Catalunya Occidental.

Casimiro Sangenís: Casimiro Sangenís fou alcalde franquista (1967-1974). i president de la Diputació de Lleida, voluntari en la guerra civil, terratinent, membre de la Falange de las JONS, delegat provincial del Movimiento i un dels fundadors del “leridanismo”. La seva gestió com a alcalde es caracteritzà per un urbanisme de grans avingudes on vivia la classe benestant, girant l’esquena als barris obrers on hi mancava l’infrastructura més bàsica. Durant el seu mandat va produir-se a la ciutat una revifalla de la repressió als moviments d’oposició al règim i una tolerància mal dissimulada cap als pistolers d’ultradreta.Fou reconegut pel règim feixista amb la Medalla de la Campaña, de la Cruz Roja del Mérito Militar i de la Cruz de Guerra, de la Cruz de Caballero del Orden de Cisneros i de la encomienda del Mérito Civil.

Miquel Montaña: Alcalde sota el règim franquista del 1974-1976, fou un reconegut membre del Caliu ilerdenc.

Lluís Besa: Tradicionalista, participà en l’aixecament feixista a Lleida, fou afusellat.

NOMS DE BLOCS

Julio RUIZ DE ALDA miguelez: Militar i polític, fundador de la falange, desprès de la fusió d’aquesta amb les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) va formar part, conjuntament amb José Antonio i Ramiro Ledesma, del triumvirat executiu de la coalició. Fou encarcellat després de la il·legalització de la Falange Española i de las JONS i des de la presó de Madrid on estava va intensificar el seu suport a la coalició militar antirepublicana.

RAMIRO LEDESMA Ramos: Polític. Va fundar i dirigir l’any 1931 la revista “la conquista del Estado” que constituïa el medi d’expressió del grup polític homònim, l’ideologìa del qual, denominada nacional socialisme, es basava en el feixisme italià de Benito Mussolini i en el nacionalsocialisme alemany de Hitler. Va participar en la creació de les JONS i un cop aquestes es van fusionar amb la Falange va formar part del seu triumvirat dirigent.

JUAN ANTONIO Primo de RiveraPrincipal ideòleg de l’ultradreta i un dels principals instigadors de la sublevació militar que menà a la guerra civil. Fundador de la falange, desprès de la fusió d’aquesta amb les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) va formar part, conjuntament amb Julio Ruiz Alda i Ramiro Ledesma, del triumvirat executiu de la coalició.

GERMANS Franco de GAMINDE: Partidaris de Franco, participaren en l’aixecament militar a Lleida.

GERMANS J.M. BARÓ i BONET: Josep Baró fou un destacat líder de la CEDA i Miquel Baró fou Mossèn. Ambdós donaren suport als escamots de falangistes i carlistes que prengueren Lleida el 18 de juliol de 1936, participaren activament en la rebel·lió militar. AL fracassar aquesta foren afusellats.

GERMANS RECASENS: Jesús i Lluís, tradicionalistes, participaren activament en la sublevació militar a Lleida.

MONUMENTS

Monòlit als caiguts “Por Dios y por España”: Inaugurat el 03/04/70 i construït amb les pedres de l’antiga presó provincial situada en la zona on ara es troba hisenda i la plaça Cervantes per, segons documentació de l’època, recordar: “ (…) que tras sus muros padecieron especialmente aquellas personas que por sus virtudes y acrisolado patriotismo sufrieron persecución y cautividad, y muchos la inmolación, como mártires por su fe en Dios y amor a la madre patria (…)” Per tant es decidí construir aquest monument; “como perenne recuerdo a los que cautivos en ella ofrendaron su vida por Dios y por España”.

Lleida, 20 de novembre de 2007

http://www.lleida.cup.cat/

Carrers i places

Comments Off

Permalink

Video: Xirinacs i la nova economia (La moneda telemàtica i el capitalisme comunitari d’Agustí Chalaux, al Fòrum Social Mundial)

imatge-video-moneda.jpg VIDEO: Ja està disponible a Internet el vídeo sobre la moneda telemàtica, “Més enllà del capitalisme i del comunisme“, narrat per en Lluís Maria Xirinacs i presentat al Fòrum Mundial Social d’enguany.

El Capitalisme Comunitari de l’Agustí Chalaux (vegeu tota la informació al web del Centre d’Estudis Joan Bardina) planteja el “salt quàntic” evolutiu i anhelat des de fa generacions en l’economia local i mundial per resoldre tècnicament els problemes de corrupció i misèria que hostiguen el nostre planeta, tot transcendint el capitalisme i el comunisme.
Aquestes són les adreces web dels diferents llocs on es pot trobar:
Centre d`’Estudis Joan Bardina: http://www.bardina.org/cejbct00.htm (Català)
http://www.bardina.org/cejbes00.htm (Castellà)

You Tube: http://es.youtube.com/watch?v=yLDXedysoMM&feature=PlayList&p=BA17704FA1801902&index=0&playnext=1
(català)

http://es.youtube.com/watch?v=UkvOlSOX0Sc&feature=PlayList&p=EE5431678F788A18&index=0&playnext=1 (Castellà)

Vídeos Google: http://video.google.es/videoplay?docid=-4147072454342217416&hl=es (Català)

http://video.google.es/videoplay?docid=-4008722681181679629&hl=es (Castellà)

Dailymotion: http://www.dailymotion.com/Monedatelematica (Castellà)

Vídeos

Comments (0)

Permalink

∞Acte de la CAL a Sant Feliu de Llobregat (31 octubre 2007)

Paraules de la Núria Roig com a representant de la Fundació Randa a l’acte que va organitzar la CAL de Sant Feliu de Llobregat el 31 d’octubre de 2007 

La Fundació Randa i Germanies agraïm l’haver-nos convidat aquí, a Sant Feliu, la capital del Baix Llobregat.
Fa més de dos mesos que en Lluís M. Xirinacs se n’anà al bressol de Catalunya per descansar damunt la terra deixant el seu missatge. Les seves paraules han estat copsades pel poble de veritat i malgrat algunes veus que el volen silenciar o reduir des de la ignorància, els seus amics podem comprovar dia a dia que el seu missatge és viu i que estan molt equivocats els qui es pensen que ha callat per sempre.
Ha deixat moltes llavors de present i de futur. El seu missatge valent ens dóna força per continuar treballant per una vida digna a nivell individual i a nivell col·lectiu. Per la independència que no ens regalaran; l’haurem de prendre.

En el seu escrit de l’any 2001 Gràcies CAL! en Lluís M. Xirinacs parlava de la nostra llengua i de la seva defensa, compromís que vosaltres heu adquirit. Us volem felicitar per la vostra feina i encoratjar-vos a seguir-hi treballant.

Dins la CAL hi ha molta gent jove; sou la nostra esperança. En Xirinacs creia, i ha estat fidel també a aquesta convicció seva, que quan les persones arribem a la plenitud, hem de deixar pas als qui vénen darrere. “Beure a la font i després apartar-se perquè pugui beure l’altre”. Nosaltres també des de la FUNDACIÓ RANDA i GERMANIES intentarem ser dignes de la tasca que s’ha dipositat a les nostres mans i saber traspassar la torxa quan calgui i comencem ara ja. Si algú de vosaltres vol informació dels projectes de la Fundació Randa o de Germanies, pot consultar les nostres webs, escriure’ns a l’adreça electrònica o telefonar-nos. Sereu ben rebuts.

I ara llegiré un fragment del seu discurs de l’11 de setembre de 2002. Unes paraules adreçades als joves… Diu així:

“…estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit meravellosament una munió de gent jove, gent molt jove, independentista que estima la terra i s’ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres actuacions, han obert una sèrie de bars, com herrikotabernes, per tot el país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la independència.
Saludo a la joventut de l’esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat una altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d’entendre la justícia des de la seva arrel- encara que no hi haguessin gaires bons exemples-, els recomano que estudiïn molt la història de Catalunya, per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.”

Amics… en Lluís M. Xirinacs és viu en nosaltres.

• A continuació passo la paraula a la nostra amiga Núria Breu.
• Lectura del Manifest SANT JORDI-2007 de Ll.M.Xirinacs.

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

∞ Lluís M. Xirinacs, pensament i trajectòria (Josep Faura i Pujol)

Amb alguns font-rubinencs vam coincidir en l’acte de comiat de Lluís M. Xirinacs al Fossar de les Moreres. Sabem que des d’aquí se l’estimava. Ens va deixar seu testimoni i una obra escrita molt important que caldria conèixer de prop.

Molts vam seguir la trajectòria de Lluís M. Xirinacs en els temps èpics de les seves vagues de fam davant la Model, del seu paper tan rellevant en l’Assemblea de Catalunya i com a senador. L’article publicat a “La Fura”, de Fèlix Simon, (7-13 de setembre 2007), recordava la seva incidència al Penedès: la creació d’una seu, a la serra del Bolet, per a la Fundació Tercera Via; la col•laboració periodística amb “la Fura”; la participació en la jornada de dejuni per la pau i el desarmament organitzada per la COP (Comissió Cívica Penedès); el debat sobre l’OTAN, organitzat per la “Fura”; les jornades d’estudi a Espitlles; la col•laboració amb la Plataforma per la Vegueria, etc.
La mort que va escollir ens fa guardar silenci: són moltes les vessants de l’home Xirinacs: profeta, filòsof, místic i home d’acció. I ho fou amb profunditat i apassionament. No podem emetre’n un judici des la nostra distància. Ell havia expressat, dos anys abans, el seu desig de morir com fan molts savis hindús quan creuen que els arriba el moment: fonent-se amb el Tot que s’expressa en la Mare Natura.
Per damunt de l’anècdota que entorpeix les perspectives, d’ell ens ha de quedar el testimoni i la necessitat d’estimar i pensar la realitat en favor de l’acció creadora. Creia profundament en la capacitat i la voluntat de bé que uneix gent aparentment diversa i contrària, i per això establia ponts. Ens deixa “Globàlium”, una eina de futur, per ajudar a reflexionar sobre la vida, l’Univers, el destí dels pobles i l’existència quotidiana, a partir del veïnatge, el municipi, la comarca, etc. Era un humanista, en el sentit clàssic del terme d’“amor a la condició humana”, amb un saber enciclopèdic i vital inabastable. És per això que caldria trobar l’ocasió per a presentar, entre nosaltres, el seu pensament i trajectòria. Xirinacs ha entrat a formar part del nostre patrimoni nacional i l’hem valorar i estudiar.
Una munió de grups i entitats, han elogiat la seva figura, entre ells l’Escola Pia de Catalunya i Cristianisme i Justícia, òrgan dels Jesuïtes de Catalunya. Justícia i Pau, per la seva banda, ha dit concretament: “Les persones i organitzacions que des de fa anys ens hem compromès en el treball pel rebuig de la guerra, per l’eliminació de la violència estructural, per les diferents formes d’objecció de consciència a la militarització i pel pacifisme actiu, ens hem de felicitar per haver pogut tenir entre nosaltres un personatge necessari, coherent, incòmode i per damunt de tot autèntic exemple de compromís, com fou en Lluís M. Xirinacs”.
S’ha iniciat una campanya entre els pobles de les comarques de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf per dedicar-li el nom d’un carrer. Vilafranca va aprovar el passat 25 de setembre una moció en aquest sentit. Com a tot el Penedès, a Font-rubí també s’ha presentat la moció i esperem que es resolgui favorablement així que es produeixi l’obertura d’un nou carrer.

Josep Faura i Pujol

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

∞ Article de Francesc Giralt

Article de l’amic Francesc Giralt a “La Vall de Verç” de Sant Just Desvern.

Em van dir, ja fa temps, que aquesta diputada del grup del PP al Parlament de Catalunya i professora d’Universitat, viu o té casa a Sant Just.

Montserrat Nebrera va escriure un article, “Invitació a Jordi Pujol” que el diari Avui publicà el passat dijous 30 d’agost, on deia (…) ara que no se sap qui és més independentista”, si Felip Puig, Joan Ridao o Dolors Camats, tots ells presents en l’enterrament d’un suïcida (…). Una pregunta: vostè s’hauria atansat a l’enterrament d’un capellà suïcida? Creuria que hi ha quelcom de noble a renegar de Déu i atorgar-se el dret sobre la vida? (…)

És evident que es referia al meu amic Lluís M. Xirinacs. I com podeu suposar aquests comentaris em van fer mal. I també a molta altra gent. Però és només pel fet que la Sra. Nebrera és una veïna del poble, que he tingut necessitat de manifestar el meu sentiment. És trist que una persona que fa de mestra pretengui pontificar en un tema tan delicat com aquest. He d’entendre que la Sra. Nebrera té prou coneixement i estudis per saber que el seu comentari de nul•la humanitat, d’absoluta falta de sentiments, feriria moltes sensibilitats, la meva inclosa. Sàpiga, per si algú li ho vol dir, que no m´és grat tenir-la de veïna.

La Vall de Verç . Número 311 (15 d’octubre /15 de novembre de 2007).

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

∞ En Lluís M. Xirinacs és viu…en nosaltres

Amics: Bon dia!
Tal vegada ja ho sabeu: EN LLUÍS M. XIRINACS I DAMIANS ÉS VIU … EN NOSALTRES. Cridem-ho als quatre vents.

Com diuen uns versos del poema HO SAP TOTHOM I ÉS PROFECIA de J.V. Foix:

Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
DES D’ALACANT A LA PROVENÇA
QUI MOR NO MOR SI EL SON ÉS CLAR
Quan neix la Llum en el quintar.

Poemes

Comments Off

Permalink

∞ Lluís M. Xirinacs: scripta manent (Aureli Argemí)

Text i imatge publicats a la revista LLETRES número 29 d’octubre/novembre 2007 del grup del llibre

Arran de la desaparició de Lluís M. Xirinacs, hem llegit i escoltat tota mena de comentaris. Una prova que la seva personalitat i la seva trajectòria han estat capaces de provocar reaccions dels colors més diversos i continuen “sotragant-nos”, com repetíem molts dels qui vam anar a Santa Maria del Mar i al Fossar de les Moreres a acomiadar-lo. És allò que, segurament, pretenia comunicar-nos el mateix Lluís M. Xirinacs, a través dels seus profètics “signes de contradicció”, que havien acompanyat la seva existència i la interpretació que, d’aquesta, ens feia. Lluís M. Xirinacs expressava el que volia transmetre’ns amb gestos colpidors, actituds dràstiques imbuïdes de no violència, preses de posició serenes i contundents, denúncies sense embuts, proclames d’esperança i d’alliberament, des de la crítica a la covardia o a la mediocritat, amb el mestratge de la paraula… I amb els seus escrits.
Potser un dels aspectes menys coneguts de Lluís M. Xirinacs, per més que sigui imprescindible per a copsar-ne i entendre’n la figura, és la seva vessant d’escriptor. (Ens ha deixat una obra publicada, no gaire extensa i relativament poc difosa, a més de la inèdita, gruixuda i important.) Les seves paraules escrites romanen – scripta manent, que deien els llatins - i fan que Lluís M. Xirinacs continuï parlant-nos, que ens sigui més present.
Les ratlles que segueixen, pensades per a convertir-se en un breu article de la revista Lletres, són un homenatge i un reconeixement a aquesta faceta de Lluís M. Xirinacs relacionada, precisament, amb les seves lletres escrites. Per manca d’espai, em referiré només a alguns dels seus textos que, al meu entendre, són especialment significatius.
En els seus escrits, Lluís M. Xirinacs ens va explicant la seva visió del món i la percepció de les dinàmiques que el fan bategar, comprenent-hi la vivència humana. Però no es queda mai en l’especulació pura. Ho projecta tot en l’interlocutor, en l’acció política, social, solidària, etc. Per exemple, en el seu últim llibre, Un model global de la realitat (Barcelona 2007), Lluís M. Xirinacs, amb un estil pedagògic i dens a la vegada, ens explica, en part (atès que el llibre tan sols és una primera part de la gran obra que preparava sobre el tema), «un viatge per la realitat a través de vuitanta fites»; un viatge que s’orienta sempre cap al més enllà i que, alhora, ens exigeix tenir els peus a terra, la mirada fixa en el nostre entorn, en el nostre país, en el nostre poble. Malgrat el que pot suggerir el títol del llibre (l’hermenèutica d’una teoria), la seva lectura ens indica que, com més posem l’esguard, el zel i el compromís en el dia a dia de la nació catalana, més clar apareix l’ampli horitzó, o la globalitat, en el qual hem de situar el nostre delimitat territori. La lectura d’aquesta i d’altres obres paral·leles ens permet apreciar amb quina immensa obertura Lluís M. Xirinacs encarnava les seves reivindicacions, per exemple de sobirania col·lectiva, dels catalans, i personal, com bé deixava palès en les notes que havia escrit perquè l’acompanyessin fins a la seva mort. Dit en altres paraules, les del mateix Lluís M. Xirinacs, «per arribar a percebre la constel·lació general cal anar resseguint les constel·lacions específiques i particulars». És a dir, els seus ulls interiors no eren els del miop que no hi veu més lluny del propi nas: contemplaven com l’univers es projectava en el concret i el concret en l’univers. Per això mateix cometien una injustícia aquells que el blasmaven de ser curt de vista, quan defensava la identitat nacional catalana amb els drets corresponents, i era encertada l’acusació que, si més no indirectament, ell adreçava als qui, amb una actitud tancada, però en nom de l’internacionalisme, es comportaven com espanyolistes de baixa volada, capaços de negar a d’altres els drets universals que volien tan sols per a ells.
També en els seus escrits, Lluís M. Xirinacs, un home de pedra picada, coherent amb el que creia i deia, inflexible a l’hora de prendre posició a favor de les llibertats, es manifestava radicalment favorables a tot allò que pogués dur al diàleg i, en definitiva, al consens. I era així fins a tal punt que el consens va esdevenir una clau de volta del seu pensament i de la seva acció. Però, què entenia Lluís M. Xirinacs per consens? En un article inèdit escrivia unes frases que, crec, són molt reveladores d’alguns dels pensaments més interessants de Lluís M. Xirinacs: «Confesso que no havia sentit dir mai aquesta paraula fins a la meva participació en l’Assemblea de Catalunya clandestina, als primers anys setanta […]. Les decisions es prendrien per consens […]. Vaig entendre que el recurs al consens evitava dos extrems: la mecànica i l’anonimat de les votacions massives, d’una banda, i la difícil consecució no sempre desitjable de la unanimitat en la presa de decisions. […] Ara hi ha llibertat de reunió a l’Estat espanyol […]. Però només hi ha “microllibertat” […]. Els polítics parlen molt de consens, però en general el que fan és més aviat un pacte contractual que cada part intenta que s’aprovi i que s’apliqui segons els seus interessos particulars. Es negocia molt i s’intenta fer-ho sempre des d’una posició de màxima força per tal d’arrencar de l’altra part les concessions majors possibles. El contracte surt del debat. El consens, del diàleg. El consens se situa en l’àmbit subjectiu i requereix unió de cors, concòrdia […]. Quan se cedeix per a assolir la pau, se sol fer a contracor […]. Quan el sentiment és compartit es coopera bé […]. Cal insistir més, ara i ací, en el consens que en el contracte […]. El contracte és, sobretot, analític. Versa sobre els detalls concrets de cada dia. El consens és, sobretot, sintètic. Versa sobre les quëstions més profundes i permanents de la vida. És natural i, fins i tot, necessària la denúncia, la no-cooperació, el dissens, la discrepància, la desobediència civil, la resistència, l’oposició, la protesta, l’acció reivindicativa en moltes situacions de la realitat. Caldria, però, saber anar accedint, quan calgui, a posicions de consens, de concòrdia, d’entesa, de cooperació o col·laboració en els valors bàsics i en les qüestions més fonamentals o urgents de la realitat […]. Cal conrear la cultura profunda i compromesa del consens en els valors, en les responsabilitats i en els sentiments més bàsics dels homes […]. Finalment, vull evidenciar dues classes de consens: consens en la semblança o en la identitat i consens en la diferència o en la contradicció […]. Concordar, consentir conjuntament en una mateixa cosa, per al bé del conjunt, malgrat que en el fur intern es pensi diferent o en contra. Convertir allò diferent, allò contradictori en complementari. Assolir la síntesi de contraris. Sembla la quadratura del cercle. Però és una fita possible, seductora, fascinant […]. És la superació dels conflictes. És la vera pacificació vivent.»(Escrit el 9 de setembre de 2000).
Com el comú de la gent, Lluís M. Xirinacs s’interroga sobre què són la vida i la mort. Un text seu ens tradueix, en certa manera, la seva resposta i, potser, ens ofereix una de les pistes per a comprendre millor el seu últim gest vital de deixar-se morir: «Tota la nostra cultura és orientada, llevat de rares excepcions, gairebé sempre cruels i bel·licoses, a la preservació i a l’expandiment de la vida mèdicament, pedagògicament, socialment, jurídicament, religiosament, etc. La vida és sagrada! […] Sembla que la mort, no! […] Considero que aquesta cultura tan marginada és molt positiva […] La vida és la descodificació de la informació emmagatzemada en el zigot. La mort no és res de negatiu, ans és la codificació de la via individual en el nou zigot, en la nova llavor […] Sigui com sigui, podríem dir que codificar és la cultura de la mort i descodificar és la cultura de la vida […] Cal que el creixement i expandiment de cadascú aprengui a prendre consciència dels seus límits. Cal saber iniciar i dur a terme, en els moments adequats, la cultura recodificadora de la mort. Cal saber-se anar retirant a poc a poc del protagonisme personalista de la vida i dedicar-se més a preparar i llançar llavors […]. Cal vetllar, en el nivell social, la creació, conservació i fructificació de llavors positives de futur, sense perseguir resultats i lluïments particulars immediats (“en pròpia vida”). Uns sembren, altres cullen. I cal també que els qui cullen sembrin per a altres […]. Cal que la llavor, tot caient a terra, mori a ella mateixa. Només així donarà ver fruit. Cultura de la mort: morir lliurement a un mateix per donar vida nova i abundant, no pròpia. Per si algú no ho sabia, des de fa temps, estic intentant submergir-me de ple, amb uns quants anys a l’esquena, en la feina de codificació de la vida viscuda per mi i amb els meus. » (Text de l’article publicat al diari Avui el 22 d’agost de 2007; «Cultura de mort»)
Acabo. No em queda més espai. En Lluís M. Xirinacs ens continua sacsejant, també, en i a través de la seva escriptura: scripta manent! Gràcies.

Aureli Argemí i Roca
President del CIEMEN

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink