Mossèn Xirinacs (Josep M. Ballarín)

Article de Mossèn Ballarin publicat al diari Avui el dissabte 18 d’agost de 2007, que porta per títol “Mossèn Xirinacs”.

Mossèn Xirinacs
Josep M. Ballarín / Capellà (Avui, 18 d’agost de 2007)

Flor de Xiri-Xiri, flor de Xiri-nacs”. Des que me’l sé mort, aquesta tonada, amb la torre xica i la torre gran, no em deixa. L’hi cantava cada cop que ens vèiem. I la coneixença pla que venia de lluny, era gracienc.

EL CARRER DEL SOL NI DÓNA A LA PLAÇA aquest nom, ni té clarors assolellades, és fet d’ombres levítiques i humides de pietat. Hi ha l’església dels Felips, que vol dir de Sant Felip Neri, amb confessionaris sinaítics i ànimes de molta finor. Una d’elles, la mare Xirinacs i dues o tres germanes del Xiri encaminades a monges. Un d’aquells pares, curull de gravetat i polsades de rapè, parlava d’un fill de l’aital dama. En deia un xicot seriós, en el qual cada paraula era una sentència, que es feia escolapi. I no sé què més.

SENSE MENYSTENIR NINGÚ, ELS CULAPIS TENEN la corda més llarga que els jesuïtes. Tan llarga que em van aguantar a mi uns bons quinze anys. També tingueren corda llarga per a aquell minyó amb cara de vedellet manso, que tenia molt poc de gravetat i molt d’il·luminat profeta. Amb més càrrega de silencis del desert que de mots sentenciosos .

PERÒ ALLÒ NO PODIA DURAR, AQUELL HOME NO era ovella de cleda ni cabra de colla. Fent-les al meu bisbat, se les va tenir amb el bisbe perquè no volia cobrar del govern. La Florentina de Sant Jaume de Frontanyà en parlava bé, i us asseguro que, si aquella vella parlava bé d’algú, s’ho mereixia a bastament. Passant pel bisbat de Vic ja féu famosa Santa Maria del Camí.

EN TOT AQUEST TEMPS JA ULTRAPASSAVA els corrals de la clericalla, començava a ser conegut, començava a tenir colla. Fins que, no podia ser altrament, va campar-se-la a la seva. La gent l’endevinava profeta, la mediocritat dels assenyats hi feia la riota. S’havia esmunyit tant de la jeràrquica eclesiàstica que aquesta ja ni sabia què fer-hi, ningú no es va atrevir a declarar-lo heretge just perquè no ho era.

ERA UN CLIENT INEVITABLE PER A LA POLI de la Via Laietana. La quefatura de Policia. N’estaven ja tan tips que, quan se’ls va plantificar a la porta, van esverar-se cridant: “Váyase, váyase”. Em sembla recordar que la poli no va tenir més remei que dur-lo per força cap al Tibidabo, on es va estendre sencer a mitja carretera.

AQUESTA ÉS UNA DE TANTES. SI N’ENFILÉS més no acabaria mai, des dels dejunis de protesta, fins a esdevenir senatorial votat pel poble i merèixer que el Camilo José Cela l’interrompés fent un pet, que potser li va valdre per guanyar el premi Nobel. Ja he dit que si me les emprenc per ací no acabaria mai. Tombo provant de dibuixar com era aquell home. No costa pas massa.

DIENT ALLÒ QUE NO ERA. NO ERA BOIG, NI GROTESC, ni pallasso. Creia allò que deia. I no les engegava pas com mestre Cela. Parlava amb uns mots que li ressonaven quiets en els silencis del seu desert interior. Cosa que no passa tan sovint en la gent com caldria. Semblava estrafolari perquè no xerrava a la babalà.

PERÒ ENCARA N’HI HA DE PITJOR. O MILLOR. Vivia d’allò que deia. Els qui el prenen per grotesc, a veure si tenen el coratge d’enfrontar-se a males amb els de la Via Laietana. Tot i aferrat a les seves veritats, aquell valent no era mica fanàtic. En tinc una prova en el seu sentit de l’humor, tan fondo que no era rialla, era somriure. Per dir-ho bé, el Xiri era d’una fidelitat i d’un coratge per Catalunya que no té semblant. Com ha d’haver patit, pobre minyó, vivint aquests dies en un país embastardit, acovardit i sense llum. Sense estrelles. M’esborrona pensar en la seva soledat.

ARRIBANT A LES DARRERES, A ALLÒ QUE EXPLICA TANT el coratge com els seus gestos i les seves dites. Aquest home era un contemplatiu. Les va aguantar totes perquè mai ningú no li va poder malmetre els silencis de Déu ficat en els fondals més profunds de l’ànima.

S’HA MORT A PLE BOSC, EN LES QUIETUDS d’una obaga que conec prou, als faldars del Taga. Ha volgut morir tenint només allò que el va fer viure. El silenci. I no sóc ningú per jutjar-lo en la mort que s’ha triat.