Text i poema de la Maria Montserrat Xirinacs

Carmel de Valls – 15 d’agost del 2007

En Lluís Maria, el nostre germà, ha mort.
Era la seva hora, provocada o assumida de feia ja molt de temps.
És parla de suïcidi (?), no ens es lícit de judicar.
La seva vida, lliurada poc a poc, i viscuda amb tota intensitat durant 75 anys, el portà a no poder sobreviure si no era amb el fàrmac diari que el preservava d’un fulminant atur cardíac.

Sempre la moral ens ha instruït sobre la salut, i tots sabem que no és obligatori emprar mitjans extraordinaris per a conservar la vida: La UCI, la dependència contínua d’un medicament, etc, quan hom ha arribat a un extrem de gravetat.

S’ha de respectar la voluntat de la persona quan es troba en aquesta situació, i està encara en el seu ple coneixement.

Suïcidi – Eutanàsia passiva – entrega total i conscient al Creador, quan ja s’ha fet una tasca tant intensa per un ideal i havent-lo pogut transmetre ja a uns amics de l’ànima: (RANDA), capaços d’assumir la seva continuïtat amb apreci i competència, potser ens donaria la clau d’aquest fet que estem contemplant i que resta en un misteri que no arribem a comprendre. Algú ha parlat de profeta dels nostres temps. Molts ho hauríem de ser en aquest món, com deia el mateix Lluís Maria, però la fi de tots els que coneixem, sovint ha estat tràgic. En Lluís Maria ha volgut lliurar-se conscientment al seu Senyor, sense testimonis, silenciosament, al bell mig de la natura d’on va sortir. Ara rebem i respectem les seves despulles els que varem acompanyar-lo durant els 75
anys de resposta constant, generosa i fidel els requeriments del Transcendent, raó i terme de tota la seva existència.

En Lluís Maria no ens deixa, ens diu des de l’eternitat: Estimeu-vos, respecteu-vos, escolteu-vos i ajudeu-vos en la tasca de construir un món millor, un món pacífic i acollidor per a tothom. Intercedeix per que ho faci realitat Aquell que és l’únic Totpoderós.

LLUIS MARIA ET TINDREM SEMPRE AMB NOSALTRES, NO ET
DIEM ADÉU. GRÀCIES DE LA TEVA PRESÈNCIA!

Gna. Maria Montserrat Xirinacs Damians.

CONTEMPLANT EL TEU ROSTRE
6 d’agost del 2007

Els teus ulls closos,
       mirada endins,
darrer somriure a la natura…,
en el SILENCI
       emprens el vol
             sens testimonis,
si no és el vent, els pins,
                               l’ocell, la pols,
com qui s’adorm
                                 TOT SOL….!
Com n’és de bell el teu entorn,
                     prô, el TRASCENDENT…?
Ho és molt més: del PARE bo
                            L’esguard atent
                            sense retrets,
t’empeny LLIURAR-TE sense mesura!
                  PAU a dins del cor,
                  PAU on reposes ací a la terra.
Tot ha finit en aquest món,
                                   sense retorn!
JOIA A DESDIR, EN ELL, per sempre.
LA TEVA TASCA, EN ELS AMICS,
                                ARA COMENÇA…
Del més enllà
         estimat Lluís
                    SIGUES AQUÍ!
T’ho prega la teva germana Maria Montserrat, O.Carm