Parlament d’en L. Planes a l’homenatge del Fossar l’11 set. 07

p9113493.JPG p9113495.JPG

Des de 1714, pocs catalans han donat la vida per aquest país; podem citar en Moragues, el President Companys, alguns que han mort en la lluita, com ens deien fa un moment, alguns obrers… Recenment, en Xirinacs. Per això, per mi és un gran honor i em mereix un profund respecte estar parlant ara i aquí en el lloc on hi ha enterrats bona part dels que han donat la seva vida per nosaltres.

Jo no he pujat aquí a lloar la figura i la persona d’en Lluís Maria. Els que hem tingut l’honor i la responsabilitat d’estar molt a prop d’ell en aquests darrers anys sabem que ell això no ho volia, no l’importava gens. Ell ha estat un testimoni, un testimoni del nostre poble; ell ens ha marcat un camí cap a la plenitud i la llibertat individual, col·lectiva i nacional. I aquest és el millor homenatge que li podem fer: escoltar-lo, unir-nos per seguir-la.

M’agradaria llegir unes ratlles del seu diari manuscrit dels darrers dies. Això concretament és de l’11 de juliol:

“Com l’alcalde de Cork a Irlanda, vull explicar amb la meva mort als catalans que no obtindrem la plenitud dels nostres drets i deures si ho intenta qui no estigui disposat a donar la seva vida per aquest propòsit. Una cosa es desitjar la independència, com un nen petit desitja la lluna i una altra, voler la independència com la NASA fa coets per anar a la lluna.

Qui diu “disposat a donar la vida” cal que vulgui dir també: “donar el propi temps, la pròpia salut, els propis diners, les propietats, la reputació, la fama, la llibertat ...

La família, no. No ens podem, unilateralmen,t jugar la família si depèn de nosaltres sense el mutu acord de jugar-nos-la tots plegats. Si hi ha menors cal esperar a la seva majoria d’edat.

Arribo als meus setanta-cinc anys i dono la meva vida sense que ningú me la vulgui prendre, ben lliurement per certificar-me i certificar-vos que, en tota la meva lluita anterior, tenia la voluntat inequívoca de jugar-m’ho tot.

Ara és l’hora de la vostra lluita. Us caldrà a vosaltres la vostra certificació final ? Jo en tenia necessitat.”

Jo només vull dir aquí, en nom de molts, de tots els que estimem aquest país (i estimar una persona, un país, vol dir voler-lo lliure): moltes gràcies, Lluís Maria! Moltes gràcies pel teu amor, per donar la vida pel teu país.

I voldria apuntar un parell de línies sobre quin era aquest camí que ell ens ha professat durant tota la seva vida, mesellament, des de fa 40 o 50 anys (molts d’aquest anys, sol): “Només des de la unió, assolirem la llibertat”. Després, si cal, ja ens discutirem. Superar el nostre orgull, superar el partidisme - i sé que això, per a segons qui, és demanar molt -, superar les diferències personals que tant ens divideixen. Humilitat. Per tant, dues coses:

- Unió. Com? Connectant-nos, vertebració territorial. No parlava de la política, parlava de la demòtica (el poble sencer). La independència política serà la conseqüència d’un poble unit i lliure. No és un objectiu en sí mateix, directe, sense tenir en compte una democràcia arrelada i vertebrada. La política ha d’escoltar i obeir el poble, però si el poble no està unit, no hi ha poble a qui obeir, ni hi ha força per fer-se obeir.

- Després, des d’aquesta unió, distingia dues formes de lluita quan els opressors no respecten la voluntat del poble: la via violenta i la via no violenta. No hi ha més vies.

Ell mai no ha qüestionat la legitimitat de la lluita violenta, i aquí, on sóc jo ara, en aquest micròfon, com mostra la foto d’aquí al darrera, ell va fer aquestes declaracions i li va costar la presó. Però ell sempre s’ha manifestat profundament no violent. Per què? Perquè la força de la unió, de la no cooperació unida, si cal, de la desobediència civil, és enormement més forta que una lluita contra un gran monopoli de la violència com són els estats.

Aquests dies hem sentit líders polítics del Principat de Catalunya fent crides a la desobediència civil, a no pagar els impostos. Sorprenent, perquè és, al nostre parer, la via. És la via de la no violència. Aquest és el quart graó del “terratrèmol de l’escala Gandhi – Xirinacs”. El primer grau és la cooperació; quan no ens fan cas: denúncia; quan amb la denúncia no n’hi ha prou, amb manifestacions i cridant a les parets “Independència!” (les parets no ens la donaran), deia: “Unim-nos per no cooperar” (recordem la sorprenent eficàcia del cas la llet Pascual); el quart grau: desobeir; desobediència civil, “el deure de desobeir tota llei injusta assumint-ne les conseqüències”, com deia Gandhi i, si no n’hi ha prou, cinquè grau: fer-nos les nostres pròpies estructures. Aquesta és la via d’en Xirinacs, aquesta és la via a la que ens convida, i aquesta és la via de la força i de la llibertat. [aplaudiments]

També s’està parlant de fer un referèndum per l’Autodeterminació el 2014. En Xirinacs, com en Gandhi, i jo m’hi afegeixo, no volia acceptar un referèndum per decidir la llibertat. Qui de vosaltres acceptaria que ara votem si és lliure o no és lliure? La independència no es demana, es pren. [aplaudiments]

Ara, si l’hem de fer, si es fa un referèndum el 2014, comencem ara, demà dia 12, 13, 14…, a vertebrar-nos territorialment, a unir-nos, superant el partidisme. No preguntem a l’altre què pensa, ni què vota, només preguntem-li: “Estimes aquest país?” Doncs, unim-nos, i després, si de cas, ja ens esbatussarem. Però demostra que l’estimes. I ens cal molta consciència, molta pedagogia de base, a les escoles, als carrers… Ens cal conèixer aquesta terra per estimar-la.

Em preguntava aquests dies gent que s’està apropant amb tot això que està passant al país: “Escolta’m, i per què la independència? Per què la voleu, la independència? No ho acabo d’entendre… “ I jo els deia: “És molt senzill: tu, quan arribes a la majoria d’edat, no cal que estiguis maltractat a casa teva, ni que no et donin recursos, ni que et fastiguegin per voler ser lliure”. La independència és un acte de maduresa, és un acte de llibertat, és un acte de voler assumir les pròpies responsabilitats fraternament amb els altres pobles i nacions del món, de tu a tu, d’igual a igual, i des d’aquí ja construirem estats, federacions o el que calgui, però sempre des d’aquesta sobirania i respecte a la llibertat de cada poble i cada persona. [aplaudiments]

Bé, només dir-vos que si us hi voleu afegir, ja hi ha projectes que estan vertebrant el país, que estan unint, que estan fent aquesta pedagogia. Busqueu-los, busqueu-los. Aquí darrera hi ha una parada informativa. A l’Arc de Triomf, també. Busqueu-los i apunteu-vos-hi. Ja en som molts d’apuntats, ja ens acostem als 4.000, i hem de créixer fins ser-hi tots.

Visca la nostra nació catalana i totes les nacions del món lliures i agermanades!!