Octubre 2007

∞ Aplec del Puig- València (l’Horta)

Text llegit per la Roser Veciana en nom de la Fundació Randa- Lluís M. Xirinacs.

La FUNDACIÓ RANDA i GERMANIES us donem les gràcies per haver-nos convidat.
En Lluís M. Xirinacs se’n va anar a la muntanya “de vacances” com diu l’estimat Ovidi Montllor en la seva cançó “A Alcoi”. En Xirinacs se n’ha anat deixant-nos un missatge que el veritable poble ha entès perfectament. S’equivoquen els qui es pensen que ha callat per sempre. La seva vida sencera ha estat un exemple de fidelitat al compromís històric amb la nostra nació catalana i amb el conjunt de la humanitat. Si l’haguéssim de definir amb un adjectiu, escolliríem la paraula “generós”. La seva generositat l’ha empès fins a límits incomprensibles per a les gents instal•lades en poltrones de poder.
I quan l’han entès, com que els era incòmode, han girat els ulls cap a una altra banda.

Avui al Puig, ací a l’Horta, us volem parlar de com cuidava en Lluís Maria Xirinacs el tema de les paraules. Des del cor i des de la intel•ligència. Escollí la paraula GERMANIES per a la branca de la Fundació Randa que tracta de l’estudi, l’ajuda i el suport a la proposta de “Comunitat humana” vers les assemblees que, ben bastides, constituirien la força del poble.

Tenim aquí unes paraules datades a Massalfassar, el 22 d’octubre de 1998. Diu:
“Record del míting apoteòsic a la Plaça de Bous de València, en la celebració de la Diada Nacional del País Valencià el 9 d’octubre de 1978. Ens cal una segona transició més valenta que aquella primera.”

“Podríem esmentar abundants romanalles confirmatòries de democràcies ancestrals recuperables per tota la geografia i la història mundials. Un exemple: les Germanies als Països Catalans del segle XVI, de les quals manllevem el nostre nom.”

I així, a començaments del 2000, en Xirinacs, es plantà davant de la Plaça de Sant Jaume per demostrar que, per ell, allò que pensa no és queda en la teoria i que creu realment en aquesta força que el poble necessita, aquestes assemblees d’alliberament i democràcia real. Us convidem doncs a donar suport o a formar part de projectes que treballin en aquest sentit. Els partits polítics que estiguin realment al servei del poble ho tindran més fàcil. Els qui continuïn dins la seva línia prepotent i explotadora, hauran de plegar.

Més paraules d’en Lluís M. Xirinacs:

“El poder dels poderosos.-
Nosaltres hem mantingut el poder dels estats espanyol i francès. Cal que aquest poder i el dels imperialismes polítics, religiosos, militars, econòmics o culturals estiguin sotmesos a la qualitat de la nostra convicció d’ésser una nació digna de regir el seu destí.
La nostra força de poble no s’alimenta d’aquests poders.
El poder acumulat en les estructures polítiques i socioeconòmiques del nostre propi

poble, desposseït, en la base, d’informació fidedigna, d’opinió i de decisió públiques, segrestades pels nostres politics en exercici, es fonamenten en la nostra passivitat resignada.
Malgrat les nostres diferències, cal que neixi la força de la nostra cohesió, del nostre consens cordial, del nostre pacte de fidelitat, del nostre compromís de germanor i de la defensa del nostre ésser com a poble.
Lluitarem contra el fort mentre siguem febles.”

Abans d’acabar, vull dir-vos que si algú de vosaltres vol informació dels projectes de la Fundació Randa o de Germanies, pot consultar les nostres webs, escriure’ns a l’adreça electrònica: germanies@germanies.org o telefonar-nos. Sereu ben rebuts.

I ara, cedeixo la paraula a Josep Guia per qui en Lluís M. Xirinacs sentia un gran afecte i reconeixia en ell un gran talent i amor pel país. Puc donar constància que el llibre “És molt senzill, digueu-li Catalunya” ocupava un lloc d’honor en el seu despatx de la Fundació.

Gràcies amics i … amigues.

FUNDACIÓ RANDA – LLUÍS M. XIRINACS i GERMANIES.

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

∞ Lliurament Premis Lluís Companys 2007 (Sants-Montjuïc)

Text llegit per la Roser Veciana en nom de la Fundació Randa- Lluís M. Xirinacs.

La Fundació Randa i Germanies agraïm l’haver-nos convidat.
Volem felicitar els guardonats d’enguany i recordar el President Lluís Companys qui, abans de ser afusellat, es descalçà per trepitjar la nostra terra, l’espai sagrat.
Fa més de dos mesos que en Lluís M. Xirinacs se n’anà al bressol de Catalunya per descansar amunt la terra deixant el seu missatge. Les seves paraules han estat copsades pel poble de veritat i malgrat algunes veus que el volen silenciar o reduir-lo des de l’oprobi i l’insult ignorants, els seus amics podem comprovar dia a dia que el seu missatge és viu i que estan molt equivocats els qui es pensen que ha callat per sempre.
Ha deixat moltes llavors de present i de futur. El seu missatge valent ens dóna força per continuar treballant per una vida digna a nivell individual i a nivell col·lectiu. Per la independència que no ens regalaran; l’haurem de prendre.
En aquest acte organitzat per Esquerra Republicana de Catalunya, us diem també que en Xirinacs tenia molt present que en el moment en que la majoria de partits catalans s’inclinà a favor d’assassinar l’Assemblea de Catalunya, Esquerra i altres partits independentistes, la defensaren fins al final com ell mateix. I volem dir també el què pensem: Aquesta és la línia a seguir. Sigueu valents, serviu el poble, deixeu que s’expressi. Sigueu poble també. Donem pas a una democràcia autèntica, siguem intel·ligents i lúcids, dialoguem per entendre’ns. Fem-nos forts i actuem. Cadascú des d’on es troba.
I així caminarem junts cap a l’alliberament i la independència.

Llegiré un fragment del discurs de l’11 de setembre de 2002:

“…l’Assemblea de Catalunya fou assassinada per catalans, l’Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho sento molt. Hi hagué, en canvi, partits, com Esquerra Republicana, que no van votar la dissolució de l’Assemblea de Catalunya, Però n’hi va haver uns quants que van consumar aquella compravenda d’escons, que un company ha esmentat abans; que van preferir llur escó, que tenir un poble organitzat. Tenir un poble organitzat és la cosa més forta socialment que existeix. Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig de dir, en aquest punt, que estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit meravellosament una munió de gent jove, gent molt jove, independentista que estima la terra i s’ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres actuacions, han obert una sèrie de bars, com herrikotabernes, per tot el país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la independència.

Saludo a la joventut de l’esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat una altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d’entendre la justícia des de la seva arrel- encara que no hi haguessin gaires bons exemples-, els recomano que estudiïn molt la història de Catalunya, per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.”

Ara llegiré l’ACTE DE SOBIRANIA:

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís Maria Xirinacs i Damians (6.8.2007)

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

∞ Imatges de Vilanova de Bellpuig (26 octubre 2007)

Passi DVD Lluís M. Xirinacs

Passi DVD Lluís M. Xirinacs

Passi DVD Lluís M. Xirinacs

Passi DVD Lluís M. Xirinacs

Imatges

Comments Off

Permalink

∞ Comunicat Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs (3 oct 2007)

Amics:

Van passant els anys i dins d’aquesta mal anomenada “democràcia” es veu que no hi té cabuda ni la llibertat plena ni els intents per aconseguir-la, sempre durament reprimits.

Els darrers fets ho corroboren:
. Atemptats a la llibertat de manifestar-se contra la monarquia imposada.
. Atemptats a la llibertat d’expressió esgrimint lleis injustes.
. Atemptats als drets professionals dels periodistes i fotògrafs que fan el que cal: servir el poble. Les coercions que han patit per tal que arribessin a l’extrem de delatar els manifestants, són inadmissibles.

Davant d’un poder que imposa el terror i que vulnera els drets més bàsics dels individus i del poble, tenim el dret i el deure de defensar-nos.

DES DE LA FUNDACIÓ RANDA – LLUÍS M. XIRINACS:

- Denunciem les autoritats que bandegen el poble en lloc de servir-lo.
- Donem suport al fotògraf Jordi Ribot i als altres fotògrafs i periodistes que,
  dins de la més genuïna lluita no violenta, es neguen a cooperar amb l’enemic.
- Donem suport també als qui desobeint una llei injusta, enderroquen
  simbòlicament els signes d’una monarquia i d’un estat hostils al nostre poble.
- Donem les gràcies a Alerta Solidària, cercadors incansables d’accions
  alternatives.

Com deia en Lluís M. Xirinacs el qual ens ha deixat l’empremta de tota una vida al servei del poble des de la no violència:

“Contra el vici de manar malament, hi ha la virtut de desobeir.”

Barcelona, 3 d’octubre de 2007

Comunicat Fundació Randa- Lluís M. Xirinacs

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

Xirinacs fent camí

XirinacsFentCamí

 Foto de Lluís Sobrevia

Imatges

Comments (0)

Permalink

Homenatge a EcoConcern (Laura Mas)

Lluís Maria Xirinacs. Una vida de lluita

Aquest mes d’agost ens ha deixat Lluís Maria Xirinacs. Nosaltres en aquest primer Ecocorreu després de l’estiu volem afegir-nos a les veus que el recordaran sempre.

Per l’EcoConcern va ser un dels participants inicials, juntament amb l’Agustí Chalaux, en Joan Casals i tants d’altres, que avui ja no són entre nosaltres però de qui mantenim un viu record. És una pèrdua que ens dol.

No farem aquí l’enumeració detallada de les moltes lluites en què va participar i de les quals, en molts casos, va ser impulsor i protagonista (vegeu els nombrosos escrits que es poden trobar a Internet, per exemple) però sí que podem testimoniar de la seva enorme vàlua com a lluitador i com a pensador.

Amb tot, volem recordar, ara i aquí, que quan era sacerdot va rebutjar els diners que l’Estat donava a l’església i va portar a terme una vaga de fam contra la vinculació entre l’església i l’estat. Posteriorment va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i es va plantar un any i nou mesos al davant de la presó Model de Barcelona per a reivindicar la independència. Seguidor convençut de la no violència, va intentar posar de relleu amb els seus actes tot al llarg de la seva vida les contradiccions de l’estat. Va ser empresonat diverses vegades tant durant el franquisme com després.

En el vessant intel·lectual, les seves aportacions en el camp del coneixement sobre el pensament global són fecundes. Era un humanista, en el sentit clàssic del terme (humanisme és la traducció del mot grec filantropia, “amor a la condició humana”), amb un saber enciclopèdic i vital inabastable de què se servia per a esforçar-se en la comprensió de la pròpia experiència i dels esdeveniments del món. Podríem, des d’una perspectiva analítica, descompondre la figura històrica de Xirinacs en múltiples facetes i aspectes, tants com categories inventariables trobem en la filosofia del seu model global.

Amic Xirinacs, que la llavor que vas plantar fructifiqui.

Homenatge a Lluís M. Xirinacs realitzat a Ecoconcern el dia  16 d’octubre de 2007.

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

Mossèn Xirinacs (Josep M. Ballarín)

Article de Mossèn Ballarin publicat al diari Avui el dissabte 18 d’agost de 2007, que porta per títol “Mossèn Xirinacs”.

Mossèn Xirinacs
Josep M. Ballarín / Capellà (Avui, 18 d’agost de 2007)

Flor de Xiri-Xiri, flor de Xiri-nacs”. Des que me’l sé mort, aquesta tonada, amb la torre xica i la torre gran, no em deixa. L’hi cantava cada cop que ens vèiem. I la coneixença pla que venia de lluny, era gracienc.

EL CARRER DEL SOL NI DÓNA A LA PLAÇA aquest nom, ni té clarors assolellades, és fet d’ombres levítiques i humides de pietat. Hi ha l’església dels Felips, que vol dir de Sant Felip Neri, amb confessionaris sinaítics i ànimes de molta finor. Una d’elles, la mare Xirinacs i dues o tres germanes del Xiri encaminades a monges. Un d’aquells pares, curull de gravetat i polsades de rapè, parlava d’un fill de l’aital dama. En deia un xicot seriós, en el qual cada paraula era una sentència, que es feia escolapi. I no sé què més.

SENSE MENYSTENIR NINGÚ, ELS CULAPIS TENEN la corda més llarga que els jesuïtes. Tan llarga que em van aguantar a mi uns bons quinze anys. També tingueren corda llarga per a aquell minyó amb cara de vedellet manso, que tenia molt poc de gravetat i molt d’il·luminat profeta. Amb més càrrega de silencis del desert que de mots sentenciosos .

PERÒ ALLÒ NO PODIA DURAR, AQUELL HOME NO era ovella de cleda ni cabra de colla. Fent-les al meu bisbat, se les va tenir amb el bisbe perquè no volia cobrar del govern. La Florentina de Sant Jaume de Frontanyà en parlava bé, i us asseguro que, si aquella vella parlava bé d’algú, s’ho mereixia a bastament. Passant pel bisbat de Vic ja féu famosa Santa Maria del Camí.

EN TOT AQUEST TEMPS JA ULTRAPASSAVA els corrals de la clericalla, començava a ser conegut, començava a tenir colla. Fins que, no podia ser altrament, va campar-se-la a la seva. La gent l’endevinava profeta, la mediocritat dels assenyats hi feia la riota. S’havia esmunyit tant de la jeràrquica eclesiàstica que aquesta ja ni sabia què fer-hi, ningú no es va atrevir a declarar-lo heretge just perquè no ho era.

ERA UN CLIENT INEVITABLE PER A LA POLI de la Via Laietana. La quefatura de Policia. N’estaven ja tan tips que, quan se’ls va plantificar a la porta, van esverar-se cridant: “Váyase, váyase”. Em sembla recordar que la poli no va tenir més remei que dur-lo per força cap al Tibidabo, on es va estendre sencer a mitja carretera.

AQUESTA ÉS UNA DE TANTES. SI N’ENFILÉS més no acabaria mai, des dels dejunis de protesta, fins a esdevenir senatorial votat pel poble i merèixer que el Camilo José Cela l’interrompés fent un pet, que potser li va valdre per guanyar el premi Nobel. Ja he dit que si me les emprenc per ací no acabaria mai. Tombo provant de dibuixar com era aquell home. No costa pas massa.

DIENT ALLÒ QUE NO ERA. NO ERA BOIG, NI GROTESC, ni pallasso. Creia allò que deia. I no les engegava pas com mestre Cela. Parlava amb uns mots que li ressonaven quiets en els silencis del seu desert interior. Cosa que no passa tan sovint en la gent com caldria. Semblava estrafolari perquè no xerrava a la babalà.

PERÒ ENCARA N’HI HA DE PITJOR. O MILLOR. Vivia d’allò que deia. Els qui el prenen per grotesc, a veure si tenen el coratge d’enfrontar-se a males amb els de la Via Laietana. Tot i aferrat a les seves veritats, aquell valent no era mica fanàtic. En tinc una prova en el seu sentit de l’humor, tan fondo que no era rialla, era somriure. Per dir-ho bé, el Xiri era d’una fidelitat i d’un coratge per Catalunya que no té semblant. Com ha d’haver patit, pobre minyó, vivint aquests dies en un país embastardit, acovardit i sense llum. Sense estrelles. M’esborrona pensar en la seva soledat.

ARRIBANT A LES DARRERES, A ALLÒ QUE EXPLICA TANT el coratge com els seus gestos i les seves dites. Aquest home era un contemplatiu. Les va aguantar totes perquè mai ningú no li va poder malmetre els silencis de Déu ficat en els fondals més profunds de l’ànima.

S’HA MORT A PLE BOSC, EN LES QUIETUDS d’una obaga que conec prou, als faldars del Taga. Ha volgut morir tenint només allò que el va fer viure. El silenci. I no sóc ningú per jutjar-lo en la mort que s’ha triat.

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

Text i poema de la Maria Montserrat Xirinacs

Carmel de Valls – 15 d’agost del 2007

En Lluís Maria, el nostre germà, ha mort.
Era la seva hora, provocada o assumida de feia ja molt de temps.
És parla de suïcidi (?), no ens es lícit de judicar.
La seva vida, lliurada poc a poc, i viscuda amb tota intensitat durant 75 anys, el portà a no poder sobreviure si no era amb el fàrmac diari que el preservava d’un fulminant atur cardíac.

Sempre la moral ens ha instruït sobre la salut, i tots sabem que no és obligatori emprar mitjans extraordinaris per a conservar la vida: La UCI, la dependència contínua d’un medicament, etc, quan hom ha arribat a un extrem de gravetat.

S’ha de respectar la voluntat de la persona quan es troba en aquesta situació, i està encara en el seu ple coneixement.

Suïcidi – Eutanàsia passiva – entrega total i conscient al Creador, quan ja s’ha fet una tasca tant intensa per un ideal i havent-lo pogut transmetre ja a uns amics de l’ànima: (RANDA), capaços d’assumir la seva continuïtat amb apreci i competència, potser ens donaria la clau d’aquest fet que estem contemplant i que resta en un misteri que no arribem a comprendre. Algú ha parlat de profeta dels nostres temps. Molts ho hauríem de ser en aquest món, com deia el mateix Lluís Maria, però la fi de tots els que coneixem, sovint ha estat tràgic. En Lluís Maria ha volgut lliurar-se conscientment al seu Senyor, sense testimonis, silenciosament, al bell mig de la natura d’on va sortir. Ara rebem i respectem les seves despulles els que varem acompanyar-lo durant els 75
anys de resposta constant, generosa i fidel els requeriments del Transcendent, raó i terme de tota la seva existència.

En Lluís Maria no ens deixa, ens diu des de l’eternitat: Estimeu-vos, respecteu-vos, escolteu-vos i ajudeu-vos en la tasca de construir un món millor, un món pacífic i acollidor per a tothom. Intercedeix per que ho faci realitat Aquell que és l’únic Totpoderós.

LLUIS MARIA ET TINDREM SEMPRE AMB NOSALTRES, NO ET
DIEM ADÉU. GRÀCIES DE LA TEVA PRESÈNCIA!

Gna. Maria Montserrat Xirinacs Damians.

CONTEMPLANT EL TEU ROSTRE
6 d’agost del 2007

Els teus ulls closos,
       mirada endins,
darrer somriure a la natura…,
en el SILENCI
       emprens el vol
             sens testimonis,
si no és el vent, els pins,
                               l’ocell, la pols,
com qui s’adorm
                                 TOT SOL….!
Com n’és de bell el teu entorn,
                     prô, el TRASCENDENT…?
Ho és molt més: del PARE bo
                            L’esguard atent
                            sense retrets,
t’empeny LLIURAR-TE sense mesura!
                  PAU a dins del cor,
                  PAU on reposes ací a la terra.
Tot ha finit en aquest món,
                                   sense retorn!
JOIA A DESDIR, EN ELL, per sempre.
LA TEVA TASCA, EN ELS AMICS,
                                ARA COMENÇA…
Del més enllà
         estimat Lluís
                    SIGUES AQUÍ!
T’ho prega la teva germana Maria Montserrat, O.Carm

Poemes
Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

Fragment….Consciència: individual, nacional i còsmica (Cuixà, 1985)

Desenes jornades del CIEMEN a Cuixà, agost 1985, sobre Moviments Alternatius i Alliberament Nacional.

483 Invasions i evasions. ¿Obertura al món o tancament sobre les pròpies fronteres? L’ètnia, ho hem vist, és una organització vivent diferenciada de l’entorn. Les diferències: parentiu, veïnatge, producció, mercat, dret, cultura, saviesa i paral·lelament els corresponents sentiments, voluntat i esperit peculiars formen la identitat diferencial. Però si les diferències no es protegeixen es dilueixen i desapareixen. Tanmateix una protecció que aïlla, mata perquè priva de la comunicació essencial amb l’entorn que caracteritza els éssers vivents: equilibris dinàmics en perpetu intercanvi amb el medi ambient. Hi ha una dependència d’intercanvis materials i espirituals i una independència de certes estructures de cert esperit i de certes funcions que se’n deriven. Calen doncs fronteres, però especials. Com fan els animals i vegetals, cal proveir-se d’una membrana semipermeable complexa, tancada contra allò de l’exterior que atempta a la identitat essencial i oberta a allò d’exterior que ha de menester per viure i funcionar. Els canvis accidentals (adaptació) o substancials (mutació) sempre seran fets des de la pròpia llei interna altrament ve la mort. Les ètnies necessiten aquesta mena de fronteres, com el cos humà necessita i té una pell perfectament estanca per a segons què i oberta per a segons què. Hi ha ètnies que creixen fins envair les altres. Hi ha ètnies que s’afebleixen fins a ésser envaïdes per altres. Avui hi ha abundants migracions interètniques:
a) migracions laborals
b) precedides de migracions de capitals
c) i seguides de migracions de recursos materials (aigua, energia, matèries primeres, productes manufacturats…).
Cal definir un sistema econòmic que permeti el transvasament d’excedents de producció per compensar carències sense que el muntant global de les transferències entre fronteres desequilibri la balança total de transaccions (homeostasi interior). És possible, tècnicament la forma d’aconseguir-ho. També cal que cada nació tingui a punt uns condicionaments per als immigrants:
a) A l’estranger transeünt o resident se li deu protecció constitucional, legal i executiva especial segons els recursos nacionals disponibles però restaran privats dels drets normals de ciutadania.
b) A l’immigrat que opta per nacionalitzar-se (co-gnatus) se li deu la concessió de ciutadania normal amb els drets i obligacions constitucionals, legals i reglamentaris generals.
c) A nivell constitucional i legal cal rigor i claredat, amb els inevitables períodes transitoris que calguin; a nivell executiu cal tacte i adaptabilitat a les situacions de fet alienes a la voluntat ètnica.
5. Consciència còsmica.-
51 Comunitat humana universal, la nació humana, la humanitat: hauria d’ésser la federació de les ètnies inferiors, lliure, estable i consolidada històricament sense l’obligació de pertànyer-hi necessàriament (dret de secessió). Fóra l’ètnia de nivell superior. Seminconscientment tots els homes ho hem estat desitjant des que som homes. Des de les filosofies no violentes orientals, tot passant per la gran germanor predicada pels cristians i per la fraternitat universal dels revolucionaris francesos, tots hem desitjat la “joia que en els deus guspira”… i hem vist com “tots els pobles s’agermanen on ses ales van tocant” (Schiller-Beethoven). Però això és un desig. Encara no existeix ni tan sols una federació d’ètnies reals. Existeix – l’O.N.U. – organització dels estats (no nacions) per parlar i fer alguna coseta i prou.
Substituir els Estats fruit de la violència per les nacions fruit de la nacionalització espontània i de la lliure democràcia conscient, és encara una feina ingent a fer. Un cop establerta una federació d’aquest tipus encara faltarà temps, consolidació històrica, creació de símbols: costums comuns lliurement acceptats , en resum, la llarga tasca nacionalitzadora si el pacte internacional (no interestatal), “foedus”, ha estat fet de bona fe, “fides”. Aleshores els sortosos testimonis presenciaran l’emergència de la Nació humana, espai hòlic on totes les nacions a més de viure la pròpia identitat directament, viuran indirectament la identitat de totes les altres nacions federades. Aleshores es manifestarà l’ànima comuna de tota la humanitat que ja ha bategat en moltes grans ànimes de la història humana. Es bo de fer veure que aquestes grans ànimes universalistes no han volgut mai negar la seva petita nació sigui, per exemple, Jesús de Natzaret, sigui Gandhi per a l’Índia o Tolstoi per Rússia. Els universalistes “ciutadans del món” apàtrides són fulles seques arrossegades pel vent. Ens cal un ver internacionalisme entre les
nacions, no interestatalisme entre poderosos o un interindividualisme massificat.

Lluís M. Xirinacs i Damians. Cuixà. 18.8.1985

Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")

Comments (0)

Permalink

Parlament d’en L. Planes a l’homenatge del Fossar l’11 set. 07

p9113493.JPG p9113495.JPG

Des de 1714, pocs catalans han donat la vida per aquest país; podem citar en Moragues, el President Companys, alguns que han mort en la lluita, com ens deien fa un moment, alguns obrers… Recenment, en Xirinacs. Per això, per mi és un gran honor i em mereix un profund respecte estar parlant ara i aquí en el lloc on hi ha enterrats bona part dels que han donat la seva vida per nosaltres.

Jo no he pujat aquí a lloar la figura i la persona d’en Lluís Maria. Els que hem tingut l’honor i la responsabilitat d’estar molt a prop d’ell en aquests darrers anys sabem que ell això no ho volia, no l’importava gens. Ell ha estat un testimoni, un testimoni del nostre poble; ell ens ha marcat un camí cap a la plenitud i la llibertat individual, col·lectiva i nacional. I aquest és el millor homenatge que li podem fer: escoltar-lo, unir-nos per seguir-la.

M’agradaria llegir unes ratlles del seu diari manuscrit dels darrers dies. Això concretament és de l’11 de juliol:

“Com l’alcalde de Cork a Irlanda, vull explicar amb la meva mort als catalans que no obtindrem la plenitud dels nostres drets i deures si ho intenta qui no estigui disposat a donar la seva vida per aquest propòsit. Una cosa es desitjar la independència, com un nen petit desitja la lluna i una altra, voler la independència com la NASA fa coets per anar a la lluna.

Qui diu “disposat a donar la vida” cal que vulgui dir també: “donar el propi temps, la pròpia salut, els propis diners, les propietats, la reputació, la fama, la llibertat ...

La família, no. No ens podem, unilateralmen,t jugar la família si depèn de nosaltres sense el mutu acord de jugar-nos-la tots plegats. Si hi ha menors cal esperar a la seva majoria d’edat.

Arribo als meus setanta-cinc anys i dono la meva vida sense que ningú me la vulgui prendre, ben lliurement per certificar-me i certificar-vos que, en tota la meva lluita anterior, tenia la voluntat inequívoca de jugar-m’ho tot.

Ara és l’hora de la vostra lluita. Us caldrà a vosaltres la vostra certificació final ? Jo en tenia necessitat.”

Jo només vull dir aquí, en nom de molts, de tots els que estimem aquest país (i estimar una persona, un país, vol dir voler-lo lliure): moltes gràcies, Lluís Maria! Moltes gràcies pel teu amor, per donar la vida pel teu país.

I voldria apuntar un parell de línies sobre quin era aquest camí que ell ens ha professat durant tota la seva vida, mesellament, des de fa 40 o 50 anys (molts d’aquest anys, sol): “Només des de la unió, assolirem la llibertat”. Després, si cal, ja ens discutirem. Superar el nostre orgull, superar el partidisme - i sé que això, per a segons qui, és demanar molt -, superar les diferències personals que tant ens divideixen. Humilitat. Per tant, dues coses:

- Unió. Com? Connectant-nos, vertebració territorial. No parlava de la política, parlava de la demòtica (el poble sencer). La independència política serà la conseqüència d’un poble unit i lliure. No és un objectiu en sí mateix, directe, sense tenir en compte una democràcia arrelada i vertebrada. La política ha d’escoltar i obeir el poble, però si el poble no està unit, no hi ha poble a qui obeir, ni hi ha força per fer-se obeir.

- Després, des d’aquesta unió, distingia dues formes de lluita quan els opressors no respecten la voluntat del poble: la via violenta i la via no violenta. No hi ha més vies.

Ell mai no ha qüestionat la legitimitat de la lluita violenta, i aquí, on sóc jo ara, en aquest micròfon, com mostra la foto d’aquí al darrera, ell va fer aquestes declaracions i li va costar la presó. Però ell sempre s’ha manifestat profundament no violent. Per què? Perquè la força de la unió, de la no cooperació unida, si cal, de la desobediència civil, és enormement més forta que una lluita contra un gran monopoli de la violència com són els estats.

Aquests dies hem sentit líders polítics del Principat de Catalunya fent crides a la desobediència civil, a no pagar els impostos. Sorprenent, perquè és, al nostre parer, la via. És la via de la no violència. Aquest és el quart graó del “terratrèmol de l’escala Gandhi – Xirinacs”. El primer grau és la cooperació; quan no ens fan cas: denúncia; quan amb la denúncia no n’hi ha prou, amb manifestacions i cridant a les parets “Independència!” (les parets no ens la donaran), deia: “Unim-nos per no cooperar” (recordem la sorprenent eficàcia del cas la llet Pascual); el quart grau: desobeir; desobediència civil, “el deure de desobeir tota llei injusta assumint-ne les conseqüències”, com deia Gandhi i, si no n’hi ha prou, cinquè grau: fer-nos les nostres pròpies estructures. Aquesta és la via d’en Xirinacs, aquesta és la via a la que ens convida, i aquesta és la via de la força i de la llibertat. [aplaudiments]

També s’està parlant de fer un referèndum per l’Autodeterminació el 2014. En Xirinacs, com en Gandhi, i jo m’hi afegeixo, no volia acceptar un referèndum per decidir la llibertat. Qui de vosaltres acceptaria que ara votem si és lliure o no és lliure? La independència no es demana, es pren. [aplaudiments]

Ara, si l’hem de fer, si es fa un referèndum el 2014, comencem ara, demà dia 12, 13, 14…, a vertebrar-nos territorialment, a unir-nos, superant el partidisme. No preguntem a l’altre què pensa, ni què vota, només preguntem-li: “Estimes aquest país?” Doncs, unim-nos, i després, si de cas, ja ens esbatussarem. Però demostra que l’estimes. I ens cal molta consciència, molta pedagogia de base, a les escoles, als carrers… Ens cal conèixer aquesta terra per estimar-la.

Em preguntava aquests dies gent que s’està apropant amb tot això que està passant al país: “Escolta’m, i per què la independència? Per què la voleu, la independència? No ho acabo d’entendre… “ I jo els deia: “És molt senzill: tu, quan arribes a la majoria d’edat, no cal que estiguis maltractat a casa teva, ni que no et donin recursos, ni que et fastiguegin per voler ser lliure”. La independència és un acte de maduresa, és un acte de llibertat, és un acte de voler assumir les pròpies responsabilitats fraternament amb els altres pobles i nacions del món, de tu a tu, d’igual a igual, i des d’aquí ja construirem estats, federacions o el que calgui, però sempre des d’aquesta sobirania i respecte a la llibertat de cada poble i cada persona. [aplaudiments]

Bé, només dir-vos que si us hi voleu afegir, ja hi ha projectes que estan vertebrant el país, que estan unint, que estan fent aquesta pedagogia. Busqueu-los, busqueu-los. Aquí darrera hi ha una parada informativa. A l’Arc de Triomf, també. Busqueu-los i apunteu-vos-hi. Ja en som molts d’apuntats, ja ens acostem als 4.000, i hem de créixer fins ser-hi tots.

Visca la nostra nació catalana i totes les nacions del món lliures i agermanades!!

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink