Setembre 2007

Xirinacs, víctima de la democràcia (Xavier Montanyà)

La mort de Xirinacs m’ha impressionat. I més en sabent que va decidir de posar punt final a la seva vida. La democràcia no mata, fa que algú decideixi de deixar-se morir. Posteriorment, l’espectacle denigrant que han fet els polítics i alguns mitjans m’ha resultat insuportable. La digna mort de Xirinacs, per contrast, ha servit per a això. S’ha posat en evidència la baixesa moral i ètica d’un sector important d’aquesta societat que s’omple la boca de la paraula democràcia. Les ienes s’han llançat sobre el seu cadàver sense cap mena de respecte a la persona, a l’ésser humà. Els uns, aquells qui tant van fer per marginar-lo de l’escena política, per no fer-ne ni cas en vida, l’han qualificat de ‘profeta’ o ‘apòstol’. A mi, em sona a burla. Els altres, els de missa, els qui reivindiquen la memòria dels capellans assassinats a la guerra del 1936-39, i obliden interessadament que l’església catòlica va beneir tots els afusellaments i execucions de la dictadura en temps de pau, l’han titllat de ‘capellà suïcida’ o l’han comparat amb la bèstia criminal de Millán Astray. Per què tant d’odi?
Xirinacs era religiós, pacifista i no violent. Com es poden dir aquests barbaritats? Com pot ser que es publiquin?

La trajectòria vital i intel·lectual de Xirinacs, des dels temps de la seva lluita per l’amnistia fins a la seva mort, podria identificar-se amb l’estat d’ànim, el desengany, de
sectors importants de ciutadans d’aquest país que no estem d’acord amb el panorama polític que van dissenyar els capitostos de la transició, traint moltes de les aspiracions del poble. Ha estat un procés que ha acabat buidant de sentit la política, convertint-la en un penós espectacle en mans d’executius de ‘marketing’, que s’orienten a cops d’estadística i enquesta, prostituint el significat de les paraules quan els convé per tal de recuperar el poder o mantenir-s’hi. Xirinacs va ser el senador independent més votat a les eleccions del 1977. Una dada que els polítics haurien de tenir present, en vist de la baixa participació de les eleccions actuals, malgrat l’abús propagandístic que fan dels mitjans i els milions que gasten en publicitat. Em fan riure quan diuen: ‘Hem de ser capaços d’il·lusionar la gent.’ Han reduït l’edat mental del poble a la infantesa? Com volen aconseguir-ho? Repartint caramels? Cantant ‘En Joan petit quan balla’ al pati? Posant-hi una gegantina pastanaga transgènica a la punta del pal? Atenent a cop de talonari els capritxets d’alguns? El poble és molt més adult i savi que no es pensen. Xirinacs ho sabia. No repartia caramels. Actuava d’una manera sincera i generosa. Convençut d’allò que pensava i que feia. Atent a la voluntat popular. Sense mentides.
Per això la gent se’l creia.

Queda el record i l’exemple d’un home intel·ligent, digne, fidel al seu poble i als seus
ideals, lliurat i crític fins al final. Mantenir-se ferm en aquells principis bàsics de democràcia i llibertat, que tants compartíem, li va portar la marginació i, posteriorment, crec jo, l’amargor i el desencís. La seva anàlisi de la transició, període que va viure en primera línia, coincideix amb la dels més lúcids, com Gregorio Morán o Joan E. Garcés. Us deixo amb les seves paraules: ‘Els responsables de la transició s’han enfilat a dalt i han intentat de quedar-s’ho tot. Han buidat sistemàticament barris, comarques, entitats, cooperatives, sectors socials, professionals plens de vitalitat. Han practicat a dojo el pla Trilateral de despolititzar el poble, que així esdevé més ‘governable’. Aquesta actuació es gravíssima, genocida. Una democràcia així és una falsa democràcia. Ja sé que és difícil, perquè sempre hi ha el grup polític barroer que ho arramba tot. Però lluitar contra aquest grup és justament lluitar en favor de la democràcia. Ara tenim una oligarquia o, parlant fi, una nova aristocràcia i prou.’

Xavier Montanyà

Publicat a Vilaweb el dimarts 25/09/2007

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

Homenatge a Llorenç del Penedès

Reconeixença i record de Lluís Maria Xirinacs

(escrit que en Jordi Mitjans va llegir a l’homenatge d’en Lluís M. Xirinacs el 16 de setembre de 2007 a Llorenç del Penedès) 

Inicialment teníem pensat per avui tractar un altre tema. Volíem explicar una iniciativa anomenada EL CAMÍ, de la que ens havia parlat en Xirinacs. Això del CAMí ho farem el dia 30, però en direm alguna cosa al final de l’acte.

L’11 d’agost vam tenir la sorpresa de l’adéu d’en Xirinacs. Un adéu conscient i desitjat, però un adéu que remou consciències i estimula la reflexió. La seva desaparició ens ha motivat a fer el canvi perquè som conscients de la rellevància de la seva figura pel nostre país. Una rellevància que segurament anirà creixent amb el temps. Diem desaparició, no és aparent, no el veiem amb els nostres ulls, però no vol dir que no segueixi amb nosaltres.

Hem titulat la xerrada RECONEIXENÇA I RECORD DE LLUÍS MARIA XIRINACS. Reconeixença vol dir dues coses, mirar de conèixer el millor possible allò important d’una persona. I a la vegada vol dir gratitud.

Tenim molt per agrair-li, al Xirinacs.

- Va posar al servei de les persones i del nostre poble el seu extraordinari talent. El podíem situar entre els home més savis del país. Es va doctorar en filosofia als 65 anys. Sabia de tot.
- Va arriscar la seva salut i la seva vida per desvetllar-nos en la política, en la catalanitat, en la no-violència. Li hem fet poc cas fins ara, però encara n’hi podem fer.
- Ha sigut radical, en el millor sentit del terme. Explicava l’arrel de les paraules i dels fets per entendre’ns millor. Però en el tracte directe descobries una persona molt moderada i comprensiva que, veritablement, contrastava amb la claredat en què denunciava allò que no li semblava bé, quan era important..
- Sabia reconèixer la part bona de qui fos, fins i tot de qui en deia l’enemic. Recomanava estimar els enemics i dialogar amb ells, i fer l’esforç de comprendre les seves raons, sense sucumbir a les seves pretensions si no es consideraven justes.
- Ha donat testimoniatge. Un testimoni és un far que ens guia per arribar a bon port. Sempre ha cregut en el respecte que es mereixen tots els pobles de la terra, entre ells el nostre. I demanava la independència i la sobirania de tots, perquè només des de la llibertat plena es poden construir unions que enriqueixin tothom. Ens estimulava a fer servir la sobirania individual i la col•lectiva.
- Ha ensenyat la força que pot tenir un poble quan se sap organitzar. Com a bon seguidor de Gandhi ha predicat que el millor camí era el de la no-violència.
- Ha dit en què consistia la veritable democràcia i ha ideat sistemes perquè la gent n’aprenguem, de democràcia.
- Ha creat un model filosòfic global per comprendre la realitat i per aprendre a gestionar-la amb una eficàcia més gran.
- Li hem d’agrair que hagi estat un utòpic. Les persones només ens podem entendre pensant en l’ideal, en allò que ens cal aconseguir, per impossible que sembli. Quan diem que necessitem uns valors que guiïn la societat parlem d’utopies. Però abans de proposar o reclamar qualsevol cosa ha estudiat i s’ha informat per tocar, també, de peus a terra. Es va posar a estudiar economia quan va voler parlar d’aquest tema i per poder perfilar el seu pensament en aquesta matèria.

Pot semblar prematur parlar de record quan tot just fa un mes que ens va deixar. Però és important iniciar-lo ben aviat, aquest record, perquè l’emotivitat que genera el seu adéu pot ser l’esperó que ens mogui a rellegir les seves vivències, les seves idees o per interessar-nos pel seu mètode filosòfic. Si ho féssim aprendríem molt.

Per dedicar-li aquesta reconeixença necessitàvem comptar amb amics seus de la Fundació Randa, perquè són els que més l’han conegut ja que han treballat intensament amb ell des de fa una colla d’anys.

Tenim la Núria Roig, coordinadora de Germanies, una secció de la Fundació. Ella és de Barcelona. I el Fèlix Simón, de Vilafranca, el principal impulsor de la Plataforma pro-vegueria Penedès. Havia estat un dels fundadors de la Fura. En Xirinacs hi va escriure força temps, a la Fura.

Com a companys tan íntims els volem acompanyar en l’enyorança que deuen sentir per la seva partença i en la joia d’haver-lo gaudit tant. També en la satisfacció de mantenir-lo present mentre gestionen la continuïtat i la divulgació de la seva obra.

Ells glossaran el Xirinacs al servei del país, allò que coneixem més bé, però sobretot es parlaran del seu pensament filosòfic que és la part més desconeguda i potser encara més important. Dins d’aquesta part, ens parlaran de demòtica i de consens.

Per acabar, només dues paraules sobre la Fundació Randa.

La Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs, du aquest nom compost. Neix l’any 1987 promoguda per ell mateix i un grup d’amics molt fidels, per fer conèixer l’obra d’en Xirinacs. Primer en duia un altre, de nom, però és el 1998 que es converteix en Fundació Randa.

En Xirinacs era un enamorat de Ramon Llull. L’havia fet el seu mestre. Randa era el nom de l’estudi creat per Ramon Llull, que tenia en una cova d’un puig que es diu Randa de l’illa de Mallorca. Randa, en àrab, vol dir llorer. El nom de Llorenç ve de llorer. Una coincidència.
L’hivern del 78 en Xirinacs va venir al Centre a fer una conferència que duia per títol “La no-violència com a lluita dels pobles”.

Jordi Mitjans (Llorenç del Penedès, 16 de setembre de 2007)

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

Al banderer de la pau (interpretada per en Titot)

imatge-canco-titot.bmp · (Video) Cançó “Al banderer de la pau“, original dels Esquirols, interpretada el dia el funeral al Fossar de les Moreres de Barcelona per en Titot, acompanyat d’en Pau Reig, acordió i guitarra (malgrat el so és de baixa qualitat, val la pena: la seva interpretació ha estat genial).

Cançons

Comments (0)

Permalink

Al banderer de la pau (Esquirols)

Esquirols (versió original)

Cançons

Comments (2)

Permalink

“El primer bosc” (poema de Jordi Bilbeny, musicat per RELK)

Música (mp3)

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim indret
del món, on l’home lliure es desvetllava
del vell parany de l’or, del vell poder
inútil del poder en servitud.

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim batec
del cor. Com un gran arc que afina i tensa
els músculs invisibles de l’esperit
i fa més dens el pas en el camí.

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim gran gest
alçat contra la por, contra l’orgull
dels cíclops eixorbats en caus de llum,
que amaguen els rellotges del futur.

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer home lliure que, en la mort,

dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat.

http://relk.cat/elprim.html
http://relk.cat/relk_-_el_primer_bosc.mp3
http://www.archive.org/details/Relk-ElPrimerBosc

Cançons

Comments Off

Permalink

Homenatge a Ogassa

Homenatge a Ogassa
(text de la Fundació Randa)

Lluís Maria: Venim des de Barcelona. Et duem el vent suau de la mar, ara en calma.

Allà a la platja, hi conflueixen tots els colors, tots els accents de la nostra estimada llengua: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Et duem bells records de les Rambles, del Passeig de Gràcia. La Pedrera et regala el perfum de la seva rosa. Et duem la seva Gràcia. Les aspiracions del poble senzill de tots els barris.

Ets viu. I amb tu hem creuat muntanyes i valls respirant l’aire del poble fidel.

Serem mereixedors del teu gest, amic nostre estimat?

Som esclaus encara. Tenim força però encara no som forts.

LLUITAREM CONTRA ELS FORTS MENTRE SEREM FEBLES I CONTRA NOSALTRES MATEIXOS QUAN SIGUEM FORTS.

Som llavoretes, que dirien a València. Llavoretes que tu has sembrat i que comencen a germinar.

Arribem al bressol, a la terra que escollires per descansar. Has fet molt de CAMÍ i esperem ser-ne dignes; saber portar la torxa que ens traspasses i saber-la traspassar també a les noves generacions. I cridar ben fort que tu ets en nosaltres i nosaltres en tu.

Els Amics de Barcelona us volem donar una notícia que potser ja sabeu: EN XIRINACS ÉS VIU.

PAS DE BARCELONA. AMICS DEL CAMÍ

9 d’agost de 2007

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

In memoriam (Josep Ricart)

IN MEMORIAM

Lluís Mª Xirinacs fue signo de contradicción. Ni su vida –ni su muerte- dejó indiferentes a nadie. Para unos: “visionario, folclórico perturbado, mesiánico” (El Mundo); para otros: “profeta” (ex-presidente Pujol), “apóstol”, “místico”, “maestro”. El entierro, con el aplauso final inacabable que resonó en la basílica de Santa María del Mar, fue el homenaje de un país puesto en pie, que él amó y defendió siempre.

Los rasgos más destacados de su personalidad nos dan el perfil de un buscador infatigable:

  • no-violento, el Gandhi catalán (candidato al premio Nóbel 3 veces, de 1975 al 1977), con sus repetidas huelgas del hambre y su “plante” durante dos años frente a la cárcel Modelo para exigir la amnistía de los presos políticos, así como su estar de pie en el Senado (fue el senador más votado de la incipiente democracia).
  • lúcido como los profetas que anuncian un tiempo nuevo y, por ello, incomprendido e incómodo. En su síntesis personal de las mejores tradiciones de Oriente y Occidente, (como reflejan todos sus escritos) actuaba con libertad y siempre dialogante. “Con los sencillos, soy sencillo –me comentaba una vez- con los fuertes, soy fuerte”.
  • coherente en todas sus decisiones y, por eso mismo, arriesgadas. Su muerte, sesgada por los medios de comunicación, fue un ejemplo de coherencia. “En ple us de les meves facultats, marxo perquè vull acabar els meus dies en la soletat i el silenci” (“en pleno uso de mis facultades, me voy porque quiero acabar mis días en la soledad y el silencio”), dice en su breve testamento. Se dejó morir en la naturaleza del bosque con la misma coherencia con que había vivido.
  • alternativo sin rencor, sino por fidelidad a las causas pendientes. “Yo hago –me confesaba cierto día- lo que falta todavía por hacer en la sociedad y dejo en manos de otros lo que ya se ha conseguido. Porque debajo de un gran abeto, nunca crece un gran abeto”. Con los últimos siempre, como Jesús de Nazaret

Xirinacs fue escolapio y nunca se dio de baja oficial de la Escuela Pía, su congregación religiosa. La institución respetó su decisión de seguir un camino más personal. Una vez me decía que las órdenes y congregaciones religiosas deberían ser como los antiguos pedagogos encargados de llevar al niño a la escuela. Le acompañan un trayecto de camino para dejarlo después en manos de su maestro: Jesús de Nazaret. Una pedagogía para la libertad.
Con todo respeto y sin ánimo de mitificar a nadie, creo sinceramente que se puede aplicar a Lluís M. Xirinacs aquel breve poema de Bertolt Brecht: “Hay hombres que luchan un día y son buenos. / Hay quienes luchan un año y son mejores./ Pero hay quienes luchan toda su vida y esos son imprescindibles”.
Dejó de vivir el día 6 de agosto, fiesta de la Transfiguración de Jesús en el monte Tabor; él, en la zona boscosa de Ogassa, comarca del Ripollés.

In memoriam

Josep Ricart Oller
Cristianisme i Justícia

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

L’art de viure i morir amb dignitat (Anna Santo)

El dia 11 d’agost, en un bosc proper a la pista d’Ogassa, vora el santuari de Santa Maria de Vidabona (El Ripollés) es va trobar el cos sense vida de Lluís M. Xirinacs.

Símbol de la resistència pacífica” durant la dècada dels 70 i empresonat pel franquisme, un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, seguidor de les tesis de Ghandi i de l´acció no violenta, candidat al Premi Nobel de la Pau els anys 1975,1976 i 1977, ex senador, ex capellà, doctor en filosofia per la UB, escriptor, globalista, des dels anys 80 treballador incansable pels drets individuals i col·lectius des de la Fundació Randa. Aquests només son uns breus apunts de la seva extensa biografia

Alguns mitjans de comunicació han parlat i parlen del suïcidi d’en Xirinacs. El suïcidi és una acció violenta i antinatural de posar punt i final a la pròpia vida. Cal estudiar curosament la biografia del personatge per no distorsionar la veritat.

La nostra cultura occidental fonamentada en l´utilitarisme i el materialisme, sotmesa als aferraments antinaturals del poder d’uns pocs, sembla ser incapaç de reconèixer en el darrer gest d’en Lluís Maria Xirinacs el que d’altres cultures reconeixerien com quelcom orgànic, natural i respectuós amb els ritmes de la vida. La nostra consciència està contaminada per la violència subtil i manipuladora de la política, dels mitjans de comunicació, dels interessos especulatius i econòmics. Però tot i això, no és possible esclavitzar la voluntat d’aquells que estan connectats amb el que Gandhi en deia “Satyagraha”. La força de la veritat.

En les cultures tradicionalment arrelades amb els ritmes orgànics de la natura, els ancians, quan intueixen la fi de la seva vida, es retiren en solitud i en silenci per lliurar-se, sense resistència i angoixa, al que és el destí final de tot ésser viu: la pròpia mort.

Em ve a la memòria una escena de la pel·lícula “El petit Buda”, quan el mestre, conscient del final de la seva vida entra en un estat de meditació profunda i, senzillament, mor. Aquesta és una pràctica habitual dels mestres budistes, de les tribus amazòniques, també ho era dels indígenes americans.

És evident que aquesta pràctica és lluny de les formes violentes de mort a les quals estem acostumats: llargues agonies, malalties cruels cròniques i degeneratives…

La desesperació per evitar l’inevitable sempre porta dolor, agonia i malbaratament de recursos. Amb tots els respectes a la llibertat i al moment de cadascú, no podem consolar-nos pensant que sempre podrem recórrer a l’eutanàsia passiva, perquè és això, passiva.

La tradició popular sempre ha dit que les persones morim com hem viscut. El traspàs d’en Lluís Maria és la síntesi de la seva vida, una vida activa i compromesa, arrelada a la tradició del poble català, agermanat amb tots els altres pobles de la terra.

Tots hauríem de conèixer l’art de morir en dignitat, l’art de la llibertat final, amorós i respectuós amb la pròpia naturalesa. Tots hauríem de cercar activament “Satyagraha”, la força de la veritat de la nostra existència, aquella que es busca en cada moment, però, com diriria el mestre, per això cal molta informació, molta intel·ligència, molta consciència i, sobre tot, molta rectitud de cor.

Que tots els éssers sensibles de la terra en prenguin consciència.

Anna Santo, 15 d’agost 2007

Escrits (diversos autors)

Comments (2)

Permalink

La no-violència com a filosofia política i com a forma de vida (Arcadi Oliveres, en nom de Justícia i Pau)

NOTA DE JUSTÍCIA I PAU EN RECORD DE LLUÍS M. XIRINACS
(per Arcadi Oliveres, president)

La mort de Lluís M. Xirinacs el passat mes d’agost ha generat, i amb raó, una multiplicitat de reflexions sobre la seva admirable figura que no es tracta pas de repetir ara. Tanmateix i des de Justícia i Pau volem aprofitar la diada de l’11 de setembre, que Lluís M. Xirinacs va estimar amb especial força, i convicció, per accentuar la vessant no-violenta de la seva vida i de la seva actuació pública i privada.
Aquesta opció per la no-violència ens la va transmetre un Xirinacs educador, escolapi, rector de parròquia, escriptor, vaguista de la fam, presoner, resistent a la dictadura, persistent demandant d’amnistia, practicant de la política com a servei a la societat i al país, ponent escoltat, activista social, persona eminentment lliure i seguidor del lema tant de cops per ell mateix reiterat: “lluitem contra els forts quan siguem febles i lluitem contra nosaltres mateixos quan siguem forts”.
A Catalunya i en els anys cinquanta del segle XX la filosofia de la no-violència va arribar de la mà dels Amics de l’Arca, seguidors gandhians de Lanza del Vasto que, lloable coincidència, tenien establerta la seva seu en una llibreria a tocar del Fossar de les Moreres. També a la mateixa dècada el pacifisme feu acte de presència mitjançant l’establiment de Pax Christi, Moviment Internacional Catòlic per la Pau, que va introduir de manera destacada les reflexions sobre el desarmament i sobre el paper de les religions i la pau. Uns quinze anys més tard apareixien les primeres accions d’objecció de consciència al servei militar iniciades per en Pepe Beunza el 1971. Val a dir que en tots aquests àmbits en Lluís M. Xirinacs era un element de referència cabdal i, precisament per aquesta raó, l’any 1973 l’Institut Víctor Seix de Polemologia, centre d’estudi sobre els conflictes nascut al redós de Pax Christi, el va guardonar amb el “Memorial Joan XXIII per la Pau” fent constar com a raó de l’atorgament una senzilla frase: “Sacerdot, per la seva acció de no-violència activa en favor de la pau”.
La continuïtat lògica d’aquest procés es va donar l’any 1975 amb la presentació de la seva candidatura a Premi Nobel de la Pau, que es va topar amb la frontal oposició del règim franquista, el qual va utilitzar tot tipus de males arts per frenar la campanya internacional que es duia a terme. Un any més tard, 1976, tindria lloc “La Marxa de la Llibertat”, promoguda per Pax Christi i altres entitats adherides i que, amb la total implicació d’en Lluís M. Xirinacs, representaria una transferència al carrer i amb procediments radicalment no violents dels reconeguts principis de l’Assemblea de Catalunya: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Des de llavors el mestratge de Xirinacs, abocat primer a la política activa i després al pensament, al debat, a la reflexió, a la presa de consciència i a les propostes transformadores, mai s’han allunyat, i així ho demostren els seus escrits, d’aquesta opció bàsica per la no-violència.
Les persones i organitzacions que des de fa anys ens hem compromès en el treball pel rebuig de la guerra, per l’eliminació de la violència estructural, en favor de les diferents formes d’objecció de consciència a la militarització i en la promoció del pacifisme actiu, ens hem de felicitar per haver pogut tenir entre nosaltres un personatge necessari, coherent, incòmode i per damunt de tot autèntic exemple de compromís, com fou en Lluís M. Xirinacs.
Justícia i Pau, 11 de setembre de 2007.
Justícia i Pau
premsa@justiciaipau.org
www.justiciaipau.org
T. 93 317 61 77
c/Rivadeneyra, 6 10º
08002 Barcelona

Escrits (diversos autors)

Comments (1)

Permalink

“L’home dret”

imatge-canco.bmp · (Video) Cançó “L’home dret” (de Lluís Montseny) interpretada en el comiat del Poble al Fossar de les Moreres el 16 d’agost de l’any 07 (li havia sigut regalada pel seu aniversari el 6 d’agost de 2004).

Home dret, home plantat
diga’m company d’on has pouat
tanta força, saviesa i veritat.

Sempre endavant amb el pas ferm,
amb la mirada al firmament,
quan els teus ulls són fars de Déu.

Has albirat futurs de pau,
d’homes lliures i pobles germans,
i ta vida ens has donat per si t’hi volem acompanyar.

El nostre ocell volarà, volarà, volarà….
gràcies a tu, oh Mestre, Amic i Germà.

XIRINET, OH XIRINOT, OH XIRI-XIRI-XIRI-XIRI, XIRI TU
XIRINET, OH XIRINOT, OH XIRI-XIRI-XIRI-XIRI, XIRI TOTS (BIS)

———————–
No violent fins a la mort,
el teu camí perdurarà,
gravat en foc d’eternitat del nostre país que vol ressucitar

El teu alè ens inflarà
les veles per poder solcar
aquest mar de lluites que ens cal lliurar.

El teu esperit ens ha inundat,
el nostre cor n’és ple a vessar.
Som un sol cos i un sol esperit

El nostre David contra tants Goliats.
Tan sovint ens has cridat:
Poble Català, posa’t a caminar!

I a la llera del teu Camí
amb el foc del nostre destí
has fet pur el nostre or.

 

XIRINET, OH XIRINOT, OH XIRI-XIRI-XIRI-XIRI, XIRI TU
XIRINET, OH XIRINOT, OH XIRI-XIRI-XIRI-XIRI, XIRI TOTS (BIS)

Acords: DO SOL lam
FA DO
SOL lam FA

Tornada:
DO SOL FA DO /
DO SOL FA SOL DO

Cançons

Comments (0)

Permalink