Homenatge a Llorenç del Penedès

Reconeixença i record de Lluís Maria Xirinacs

(escrit que en Jordi Mitjans va llegir a l’homenatge d’en Lluís M. Xirinacs el 16 de setembre de 2007 a Llorenç del Penedès) 

Inicialment teníem pensat per avui tractar un altre tema. Volíem explicar una iniciativa anomenada EL CAMÍ, de la que ens havia parlat en Xirinacs. Això del CAMí ho farem el dia 30, però en direm alguna cosa al final de l’acte.

L’11 d’agost vam tenir la sorpresa de l’adéu d’en Xirinacs. Un adéu conscient i desitjat, però un adéu que remou consciències i estimula la reflexió. La seva desaparició ens ha motivat a fer el canvi perquè som conscients de la rellevància de la seva figura pel nostre país. Una rellevància que segurament anirà creixent amb el temps. Diem desaparició, no és aparent, no el veiem amb els nostres ulls, però no vol dir que no segueixi amb nosaltres.

Hem titulat la xerrada RECONEIXENÇA I RECORD DE LLUÍS MARIA XIRINACS. Reconeixença vol dir dues coses, mirar de conèixer el millor possible allò important d’una persona. I a la vegada vol dir gratitud.

Tenim molt per agrair-li, al Xirinacs.

- Va posar al servei de les persones i del nostre poble el seu extraordinari talent. El podíem situar entre els home més savis del país. Es va doctorar en filosofia als 65 anys. Sabia de tot.
- Va arriscar la seva salut i la seva vida per desvetllar-nos en la política, en la catalanitat, en la no-violència. Li hem fet poc cas fins ara, però encara n’hi podem fer.
- Ha sigut radical, en el millor sentit del terme. Explicava l’arrel de les paraules i dels fets per entendre’ns millor. Però en el tracte directe descobries una persona molt moderada i comprensiva que, veritablement, contrastava amb la claredat en què denunciava allò que no li semblava bé, quan era important..
- Sabia reconèixer la part bona de qui fos, fins i tot de qui en deia l’enemic. Recomanava estimar els enemics i dialogar amb ells, i fer l’esforç de comprendre les seves raons, sense sucumbir a les seves pretensions si no es consideraven justes.
- Ha donat testimoniatge. Un testimoni és un far que ens guia per arribar a bon port. Sempre ha cregut en el respecte que es mereixen tots els pobles de la terra, entre ells el nostre. I demanava la independència i la sobirania de tots, perquè només des de la llibertat plena es poden construir unions que enriqueixin tothom. Ens estimulava a fer servir la sobirania individual i la col•lectiva.
- Ha ensenyat la força que pot tenir un poble quan se sap organitzar. Com a bon seguidor de Gandhi ha predicat que el millor camí era el de la no-violència.
- Ha dit en què consistia la veritable democràcia i ha ideat sistemes perquè la gent n’aprenguem, de democràcia.
- Ha creat un model filosòfic global per comprendre la realitat i per aprendre a gestionar-la amb una eficàcia més gran.
- Li hem d’agrair que hagi estat un utòpic. Les persones només ens podem entendre pensant en l’ideal, en allò que ens cal aconseguir, per impossible que sembli. Quan diem que necessitem uns valors que guiïn la societat parlem d’utopies. Però abans de proposar o reclamar qualsevol cosa ha estudiat i s’ha informat per tocar, també, de peus a terra. Es va posar a estudiar economia quan va voler parlar d’aquest tema i per poder perfilar el seu pensament en aquesta matèria.

Pot semblar prematur parlar de record quan tot just fa un mes que ens va deixar. Però és important iniciar-lo ben aviat, aquest record, perquè l’emotivitat que genera el seu adéu pot ser l’esperó que ens mogui a rellegir les seves vivències, les seves idees o per interessar-nos pel seu mètode filosòfic. Si ho féssim aprendríem molt.

Per dedicar-li aquesta reconeixença necessitàvem comptar amb amics seus de la Fundació Randa, perquè són els que més l’han conegut ja que han treballat intensament amb ell des de fa una colla d’anys.

Tenim la Núria Roig, coordinadora de Germanies, una secció de la Fundació. Ella és de Barcelona. I el Fèlix Simón, de Vilafranca, el principal impulsor de la Plataforma pro-vegueria Penedès. Havia estat un dels fundadors de la Fura. En Xirinacs hi va escriure força temps, a la Fura.

Com a companys tan íntims els volem acompanyar en l’enyorança que deuen sentir per la seva partença i en la joia d’haver-lo gaudit tant. També en la satisfacció de mantenir-lo present mentre gestionen la continuïtat i la divulgació de la seva obra.

Ells glossaran el Xirinacs al servei del país, allò que coneixem més bé, però sobretot es parlaran del seu pensament filosòfic que és la part més desconeguda i potser encara més important. Dins d’aquesta part, ens parlaran de demòtica i de consens.

Per acabar, només dues paraules sobre la Fundació Randa.

La Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs, du aquest nom compost. Neix l’any 1987 promoguda per ell mateix i un grup d’amics molt fidels, per fer conèixer l’obra d’en Xirinacs. Primer en duia un altre, de nom, però és el 1998 que es converteix en Fundació Randa.

En Xirinacs era un enamorat de Ramon Llull. L’havia fet el seu mestre. Randa era el nom de l’estudi creat per Ramon Llull, que tenia en una cova d’un puig que es diu Randa de l’illa de Mallorca. Randa, en àrab, vol dir llorer. El nom de Llorenç ve de llorer. Una coincidència.
L’hivern del 78 en Xirinacs va venir al Centre a fer una conferència que duia per títol “La no-violència com a lluita dels pobles”.

Jordi Mitjans (Llorenç del Penedès, 16 de setembre de 2007)