L’art de viure i morir amb dignitat (Anna Santo)

El dia 11 d’agost, en un bosc proper a la pista d’Ogassa, vora el santuari de Santa Maria de Vidabona (El Ripollés) es va trobar el cos sense vida de Lluís M. Xirinacs.

Símbol de la resistència pacífica” durant la dècada dels 70 i empresonat pel franquisme, un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, seguidor de les tesis de Ghandi i de l´acció no violenta, candidat al Premi Nobel de la Pau els anys 1975,1976 i 1977, ex senador, ex capellà, doctor en filosofia per la UB, escriptor, globalista, des dels anys 80 treballador incansable pels drets individuals i col·lectius des de la Fundació Randa. Aquests només son uns breus apunts de la seva extensa biografia

Alguns mitjans de comunicació han parlat i parlen del suïcidi d’en Xirinacs. El suïcidi és una acció violenta i antinatural de posar punt i final a la pròpia vida. Cal estudiar curosament la biografia del personatge per no distorsionar la veritat.

La nostra cultura occidental fonamentada en l´utilitarisme i el materialisme, sotmesa als aferraments antinaturals del poder d’uns pocs, sembla ser incapaç de reconèixer en el darrer gest d’en Lluís Maria Xirinacs el que d’altres cultures reconeixerien com quelcom orgànic, natural i respectuós amb els ritmes de la vida. La nostra consciència està contaminada per la violència subtil i manipuladora de la política, dels mitjans de comunicació, dels interessos especulatius i econòmics. Però tot i això, no és possible esclavitzar la voluntat d’aquells que estan connectats amb el que Gandhi en deia “Satyagraha”. La força de la veritat.

En les cultures tradicionalment arrelades amb els ritmes orgànics de la natura, els ancians, quan intueixen la fi de la seva vida, es retiren en solitud i en silenci per lliurar-se, sense resistència i angoixa, al que és el destí final de tot ésser viu: la pròpia mort.

Em ve a la memòria una escena de la pel·lícula “El petit Buda”, quan el mestre, conscient del final de la seva vida entra en un estat de meditació profunda i, senzillament, mor. Aquesta és una pràctica habitual dels mestres budistes, de les tribus amazòniques, també ho era dels indígenes americans.

És evident que aquesta pràctica és lluny de les formes violentes de mort a les quals estem acostumats: llargues agonies, malalties cruels cròniques i degeneratives…

La desesperació per evitar l’inevitable sempre porta dolor, agonia i malbaratament de recursos. Amb tots els respectes a la llibertat i al moment de cadascú, no podem consolar-nos pensant que sempre podrem recórrer a l’eutanàsia passiva, perquè és això, passiva.

La tradició popular sempre ha dit que les persones morim com hem viscut. El traspàs d’en Lluís Maria és la síntesi de la seva vida, una vida activa i compromesa, arrelada a la tradició del poble català, agermanat amb tots els altres pobles de la terra.

Tots hauríem de conèixer l’art de morir en dignitat, l’art de la llibertat final, amorós i respectuós amb la pròpia naturalesa. Tots hauríem de cercar activament “Satyagraha”, la força de la veritat de la nostra existència, aquella que es busca en cada moment, però, com diriria el mestre, per això cal molta informació, molta intel·ligència, molta consciència i, sobre tot, molta rectitud de cor.

Que tots els éssers sensibles de la terra en prenguin consciència.

Anna Santo, 15 d’agost 2007