Setembre 19th, 2007

Homenatge a Ogassa

Homenatge a Ogassa
(text de la Fundació Randa)

Lluís Maria: Venim des de Barcelona. Et duem el vent suau de la mar, ara en calma.

Allà a la platja, hi conflueixen tots els colors, tots els accents de la nostra estimada llengua: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Et duem bells records de les Rambles, del Passeig de Gràcia. La Pedrera et regala el perfum de la seva rosa. Et duem la seva Gràcia. Les aspiracions del poble senzill de tots els barris.

Ets viu. I amb tu hem creuat muntanyes i valls respirant l’aire del poble fidel.

Serem mereixedors del teu gest, amic nostre estimat?

Som esclaus encara. Tenim força però encara no som forts.

LLUITAREM CONTRA ELS FORTS MENTRE SEREM FEBLES I CONTRA NOSALTRES MATEIXOS QUAN SIGUEM FORTS.

Som llavoretes, que dirien a València. Llavoretes que tu has sembrat i que comencen a germinar.

Arribem al bressol, a la terra que escollires per descansar. Has fet molt de CAMÍ i esperem ser-ne dignes; saber portar la torxa que ens traspasses i saber-la traspassar també a les noves generacions. I cridar ben fort que tu ets en nosaltres i nosaltres en tu.

Els Amics de Barcelona us volem donar una notícia que potser ja sabeu: EN XIRINACS ÉS VIU.

PAS DE BARCELONA. AMICS DEL CAMÍ

9 d’agost de 2007

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

In memoriam (Josep Ricart)

IN MEMORIAM

Lluís Mª Xirinacs fue signo de contradicción. Ni su vida –ni su muerte- dejó indiferentes a nadie. Para unos: “visionario, folclórico perturbado, mesiánico” (El Mundo); para otros: “profeta” (ex-presidente Pujol), “apóstol”, “místico”, “maestro”. El entierro, con el aplauso final inacabable que resonó en la basílica de Santa María del Mar, fue el homenaje de un país puesto en pie, que él amó y defendió siempre.

Los rasgos más destacados de su personalidad nos dan el perfil de un buscador infatigable:

  • no-violento, el Gandhi catalán (candidato al premio Nóbel 3 veces, de 1975 al 1977), con sus repetidas huelgas del hambre y su “plante” durante dos años frente a la cárcel Modelo para exigir la amnistía de los presos políticos, así como su estar de pie en el Senado (fue el senador más votado de la incipiente democracia).
  • lúcido como los profetas que anuncian un tiempo nuevo y, por ello, incomprendido e incómodo. En su síntesis personal de las mejores tradiciones de Oriente y Occidente, (como reflejan todos sus escritos) actuaba con libertad y siempre dialogante. “Con los sencillos, soy sencillo –me comentaba una vez- con los fuertes, soy fuerte”.
  • coherente en todas sus decisiones y, por eso mismo, arriesgadas. Su muerte, sesgada por los medios de comunicación, fue un ejemplo de coherencia. “En ple us de les meves facultats, marxo perquè vull acabar els meus dies en la soletat i el silenci” (“en pleno uso de mis facultades, me voy porque quiero acabar mis días en la soledad y el silencio”), dice en su breve testamento. Se dejó morir en la naturaleza del bosque con la misma coherencia con que había vivido.
  • alternativo sin rencor, sino por fidelidad a las causas pendientes. “Yo hago –me confesaba cierto día- lo que falta todavía por hacer en la sociedad y dejo en manos de otros lo que ya se ha conseguido. Porque debajo de un gran abeto, nunca crece un gran abeto”. Con los últimos siempre, como Jesús de Nazaret

Xirinacs fue escolapio y nunca se dio de baja oficial de la Escuela Pía, su congregación religiosa. La institución respetó su decisión de seguir un camino más personal. Una vez me decía que las órdenes y congregaciones religiosas deberían ser como los antiguos pedagogos encargados de llevar al niño a la escuela. Le acompañan un trayecto de camino para dejarlo después en manos de su maestro: Jesús de Nazaret. Una pedagogía para la libertad.
Con todo respeto y sin ánimo de mitificar a nadie, creo sinceramente que se puede aplicar a Lluís M. Xirinacs aquel breve poema de Bertolt Brecht: “Hay hombres que luchan un día y son buenos. / Hay quienes luchan un año y son mejores./ Pero hay quienes luchan toda su vida y esos son imprescindibles”.
Dejó de vivir el día 6 de agosto, fiesta de la Transfiguración de Jesús en el monte Tabor; él, en la zona boscosa de Ogassa, comarca del Ripollés.

In memoriam

Josep Ricart Oller
Cristianisme i Justícia

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

L’art de viure i morir amb dignitat (Anna Santo)

El dia 11 d’agost, en un bosc proper a la pista d’Ogassa, vora el santuari de Santa Maria de Vidabona (El Ripollés) es va trobar el cos sense vida de Lluís M. Xirinacs.

Símbol de la resistència pacífica” durant la dècada dels 70 i empresonat pel franquisme, un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, seguidor de les tesis de Ghandi i de l´acció no violenta, candidat al Premi Nobel de la Pau els anys 1975,1976 i 1977, ex senador, ex capellà, doctor en filosofia per la UB, escriptor, globalista, des dels anys 80 treballador incansable pels drets individuals i col·lectius des de la Fundació Randa. Aquests només son uns breus apunts de la seva extensa biografia

Alguns mitjans de comunicació han parlat i parlen del suïcidi d’en Xirinacs. El suïcidi és una acció violenta i antinatural de posar punt i final a la pròpia vida. Cal estudiar curosament la biografia del personatge per no distorsionar la veritat.

La nostra cultura occidental fonamentada en l´utilitarisme i el materialisme, sotmesa als aferraments antinaturals del poder d’uns pocs, sembla ser incapaç de reconèixer en el darrer gest d’en Lluís Maria Xirinacs el que d’altres cultures reconeixerien com quelcom orgànic, natural i respectuós amb els ritmes de la vida. La nostra consciència està contaminada per la violència subtil i manipuladora de la política, dels mitjans de comunicació, dels interessos especulatius i econòmics. Però tot i això, no és possible esclavitzar la voluntat d’aquells que estan connectats amb el que Gandhi en deia “Satyagraha”. La força de la veritat.

En les cultures tradicionalment arrelades amb els ritmes orgànics de la natura, els ancians, quan intueixen la fi de la seva vida, es retiren en solitud i en silenci per lliurar-se, sense resistència i angoixa, al que és el destí final de tot ésser viu: la pròpia mort.

Em ve a la memòria una escena de la pel·lícula “El petit Buda”, quan el mestre, conscient del final de la seva vida entra en un estat de meditació profunda i, senzillament, mor. Aquesta és una pràctica habitual dels mestres budistes, de les tribus amazòniques, també ho era dels indígenes americans.

És evident que aquesta pràctica és lluny de les formes violentes de mort a les quals estem acostumats: llargues agonies, malalties cruels cròniques i degeneratives…

La desesperació per evitar l’inevitable sempre porta dolor, agonia i malbaratament de recursos. Amb tots els respectes a la llibertat i al moment de cadascú, no podem consolar-nos pensant que sempre podrem recórrer a l’eutanàsia passiva, perquè és això, passiva.

La tradició popular sempre ha dit que les persones morim com hem viscut. El traspàs d’en Lluís Maria és la síntesi de la seva vida, una vida activa i compromesa, arrelada a la tradició del poble català, agermanat amb tots els altres pobles de la terra.

Tots hauríem de conèixer l’art de morir en dignitat, l’art de la llibertat final, amorós i respectuós amb la pròpia naturalesa. Tots hauríem de cercar activament “Satyagraha”, la força de la veritat de la nostra existència, aquella que es busca en cada moment, però, com diriria el mestre, per això cal molta informació, molta intel·ligència, molta consciència i, sobre tot, molta rectitud de cor.

Que tots els éssers sensibles de la terra en prenguin consciència.

Anna Santo, 15 d’agost 2007

Escrits (diversos autors)

Comments (2)

Permalink

La no-violència com a filosofia política i com a forma de vida (Arcadi Oliveres, en nom de Justícia i Pau)

NOTA DE JUSTÍCIA I PAU EN RECORD DE LLUÍS M. XIRINACS
(per Arcadi Oliveres, president)

La mort de Lluís M. Xirinacs el passat mes d’agost ha generat, i amb raó, una multiplicitat de reflexions sobre la seva admirable figura que no es tracta pas de repetir ara. Tanmateix i des de Justícia i Pau volem aprofitar la diada de l’11 de setembre, que Lluís M. Xirinacs va estimar amb especial força, i convicció, per accentuar la vessant no-violenta de la seva vida i de la seva actuació pública i privada.
Aquesta opció per la no-violència ens la va transmetre un Xirinacs educador, escolapi, rector de parròquia, escriptor, vaguista de la fam, presoner, resistent a la dictadura, persistent demandant d’amnistia, practicant de la política com a servei a la societat i al país, ponent escoltat, activista social, persona eminentment lliure i seguidor del lema tant de cops per ell mateix reiterat: “lluitem contra els forts quan siguem febles i lluitem contra nosaltres mateixos quan siguem forts”.
A Catalunya i en els anys cinquanta del segle XX la filosofia de la no-violència va arribar de la mà dels Amics de l’Arca, seguidors gandhians de Lanza del Vasto que, lloable coincidència, tenien establerta la seva seu en una llibreria a tocar del Fossar de les Moreres. També a la mateixa dècada el pacifisme feu acte de presència mitjançant l’establiment de Pax Christi, Moviment Internacional Catòlic per la Pau, que va introduir de manera destacada les reflexions sobre el desarmament i sobre el paper de les religions i la pau. Uns quinze anys més tard apareixien les primeres accions d’objecció de consciència al servei militar iniciades per en Pepe Beunza el 1971. Val a dir que en tots aquests àmbits en Lluís M. Xirinacs era un element de referència cabdal i, precisament per aquesta raó, l’any 1973 l’Institut Víctor Seix de Polemologia, centre d’estudi sobre els conflictes nascut al redós de Pax Christi, el va guardonar amb el “Memorial Joan XXIII per la Pau” fent constar com a raó de l’atorgament una senzilla frase: “Sacerdot, per la seva acció de no-violència activa en favor de la pau”.
La continuïtat lògica d’aquest procés es va donar l’any 1975 amb la presentació de la seva candidatura a Premi Nobel de la Pau, que es va topar amb la frontal oposició del règim franquista, el qual va utilitzar tot tipus de males arts per frenar la campanya internacional que es duia a terme. Un any més tard, 1976, tindria lloc “La Marxa de la Llibertat”, promoguda per Pax Christi i altres entitats adherides i que, amb la total implicació d’en Lluís M. Xirinacs, representaria una transferència al carrer i amb procediments radicalment no violents dels reconeguts principis de l’Assemblea de Catalunya: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Des de llavors el mestratge de Xirinacs, abocat primer a la política activa i després al pensament, al debat, a la reflexió, a la presa de consciència i a les propostes transformadores, mai s’han allunyat, i així ho demostren els seus escrits, d’aquesta opció bàsica per la no-violència.
Les persones i organitzacions que des de fa anys ens hem compromès en el treball pel rebuig de la guerra, per l’eliminació de la violència estructural, en favor de les diferents formes d’objecció de consciència a la militarització i en la promoció del pacifisme actiu, ens hem de felicitar per haver pogut tenir entre nosaltres un personatge necessari, coherent, incòmode i per damunt de tot autèntic exemple de compromís, com fou en Lluís M. Xirinacs.
Justícia i Pau, 11 de setembre de 2007.
Justícia i Pau
premsa@justiciaipau.org
www.justiciaipau.org
T. 93 317 61 77
c/Rivadeneyra, 6 10º
08002 Barcelona

Escrits (diversos autors)

Comments (1)

Permalink

“L’home dret”

imatge-canco.bmp · (Video) Cançó “L’home dret” (de Lluís Montseny) interpretada en el comiat del Poble al Fossar de les Moreres el 16 d’agost de l’any 07 (li havia sigut regalada pel seu aniversari el 6 d’agost de 2004).

Home dret, home plantat
diga’m company d’on has pouat
tanta força, saviesa i veritat.

Sempre endavant amb el pas ferm,
amb la mirada al firmament,
quan els teus ulls són fars de Déu.

Has albirat futurs de pau,
d’homes lliures i pobles germans,
i ta vida ens has donat per si t’hi volem acompanyar.

El nostre ocell volarà, volarà, volarà….
gràcies a tu, oh Mestre, Amic i Germà.

XIRINET, OH XIRINOT, OH XIRI-XIRI-XIRI-XIRI, XIRI TU
XIRINET, OH XIRINOT, OH XIRI-XIRI-XIRI-XIRI, XIRI TOTS (BIS)

———————–
No violent fins a la mort,
el teu camí perdurarà,
gravat en foc d’eternitat del nostre país que vol ressucitar

El teu alè ens inflarà
les veles per poder solcar
aquest mar de lluites que ens cal lliurar.

El teu esperit ens ha inundat,
el nostre cor n’és ple a vessar.
Som un sol cos i un sol esperit

El nostre David contra tants Goliats.
Tan sovint ens has cridat:
Poble Català, posa’t a caminar!

I a la llera del teu Camí
amb el foc del nostre destí
has fet pur el nostre or.

 

XIRINET, OH XIRINOT, OH XIRI-XIRI-XIRI-XIRI, XIRI TU
XIRINET, OH XIRINOT, OH XIRI-XIRI-XIRI-XIRI, XIRI TOTS (BIS)

Acords: DO SOL lam
FA DO
SOL lam FA

Tornada:
DO SOL FA DO /
DO SOL FA SOL DO

Cançons

Comments (0)

Permalink