Permet-me que et digui amic, Xiri (Núria Pujolàs)
Hola Xiri,
Podria tornar a repetir el que ha dit la premsa després de la teva mort i fer un repàs a la teva biografia, explicant amb detalls que vas ésser proposat per al premi Nobel de
(Però em mires amb el teu somriure sorneguer i saps que jo no puc parlar de tot això).
(Perdona’m! No et seguiré tirant floretes que ja sé que no t’agraden massa).
- que tots puguem participar-hi a partir d’una informació senzilla i de qualitat;
- aprendre a escoltar i a posar-se en la pell de l’altre per a poder entendre’ns i arribar al consens;
- el respecte entre les persones i aprendre a parlar i actuar en representació d’un col·lectiu i, evidentment, deixant els “egos” de cadascú al lloc que els correspon (ni més amunt ni més avall);
- deixar de banda l’individualisme que ens envaeix per totes bandes i començar a organitzar-nos territorialment (per carrers, veïnats, pobles…);
- aprendre que qualsevol arbre sense arrels cau a la primera ventada i, per tant, les arrels són tan importants com l’aire que respirem;
- …i, sobretot, cal que el poble estigui viu i vulgui ser lliure.
(- Xiri…dóna’m la mà! Ja no hauràs d’arronsar l’espatlla pel pes de l’esclavitud que a tants encara ens fa arrossegar-nos com a cargols. No cal que pateixis més: alguns hauran entès la teva magnífica intel·ligència i uns altres durem sempre el teu amor passejant-se per la nineta dels nostres ulls.)
PD…Mira que n’ets, de cràpula, amic meu!