Permet-me que et digui amic, Xiri (Núria Pujolàs)

Hola Xiri,

Podria tornar a repetir el que ha dit la premsa després de la teva mort i fer un repàs a la teva biografia, explicant amb detalls que vas ésser proposat per al premi Nobel de la Pau, o que vas estar gairebé dos anys plantat davant de la presó Model per exigir la llibertat dels presos polítics a mitjan dels anys 70, o que has creat un model filosòfic que ens explica la realitat des d’infinites perspectives, o uns quants etcèteres més.

(Però em mires amb el teu somriure sorneguer i saps que jo no puc parlar de tot això).

Ara sé que et posaràs murri pel que vaig a dir però segurament ets un dels millors genis del nostre país. La teva saviesa ha fet por a l’excedent de mediocritat del nostre present.

(Perdona’m! No et seguiré tirant floretes que ja sé que no t’agraden massa).

Sincerament a mi em vas captivar amb la definició contundent de democràcia: democràcia és la força del poble.

Amb una humilitat digna d’admiració (ja dius tu que un humil és ú que val per mil), ens has brindat excel·lents lliçons del que ara s’atreveixen a dir-ne democràcia participativa. O sigui, des de les institucions ens animen perquè siguem poble, perquè ens coneguem els uns als altres, perquè diguem la nostra, quan abans això era quelcom natural, que segurament es feia a la plaça del poble sense que ens costés ni un ral.

Així resulta que m’ensenyaves, a partir de la teoria, quelcom que el meu pare s’havia esforçat a ensenyar-me a viure des de ben petita: l’ànima del poble.

Però si no ho he entès malament, Xiri, resulta que per assolir la democràcia assembleària només cal seguir quatre pautes ben senzilles com:

- que tots puguem participar-hi a partir d’una informació senzilla i de qualitat;

- aprendre a escoltar i a posar-se en la pell de l’altre per a poder entendre’ns i arribar al consens;

- el respecte entre les persones i aprendre a parlar i actuar en representació d’un col·lectiu i, evidentment, deixant els “egos” de cadascú al lloc que els correspon (ni més amunt ni més avall);

- deixar de banda l’individualisme que ens envaeix per totes bandes i començar a organitzar-nos territorialment (per carrers, veïnats, pobles…);

- aprendre que qualsevol arbre sense arrels cau a la primera ventada i, per tant, les arrels són tan importants com l’aire que respirem;

- …i, sobretot, cal que el poble estigui viu i vulgui ser lliure.


(- Xiri…dóna’m la mà! Ja no hauràs d’arronsar l’espatlla pel pes de l’esclavitud que a tants encara ens fa arrossegar-nos com a cargols. No cal que pateixis més: alguns hauran entès la teva magnífica intel·ligència i uns altres durem sempre el teu amor passejant-se per la nineta dels nostres ulls.)


PD…Mira que n’ets, de cràpula, amic meu!