Agost 2007

Comunicat dels primers objectors: Reconeixement al Xiri

Reunits alguns dels primers objectors de consciència al servei militar, considerem que la millor manera de retre homenatge a Lluís Ma Xirinacs és reconèixer la qualitat de la seva vida i de la seva mort, i comprometre’ns a seguir obrint camins noviolents actius, agosarats, intel·ligents per transformar els conflictes en tots els àmbits de la vida, en un món dominat per la cultura de la violència i de la guerra.

El “Xiri” va inspirar i enfortir l’inici de la nostra estratègia noviolenta pel reconeixement del dret a l’objecció de consciència contra el servei militar obligatori, que va arribar a mobilitzar quasi un milió de joves en 30 anys.

Ens ha ajudat a comprendre que la defensa de la nació no suposa la confrontació violenta amb altres nacions, que la lluita per la llibertat del pobles i de les nacions no pot portar a la violència contra altres i que la lluita noviolenta – si arrisquem la vida com en la lluita armada - no sols és més eficaç sinó que evita la tràgica espiral de violència, que contradiu els principis de llibertat i dignitat per a tothom.

Ens ha donat un exemple de llibertat de viure i de llibertat de morir, triant el lloc, el dia i l’estil de tornar a la terra, d’on venim i on anem.

Ens ha obert la ment a un nou model global de la realitat que permet integrar el coneixement com a camí de construcció d’una comunitat humana on hi càpiga tothom.

La seva vida i la seva mort ens anima viure a fons, contra la mediocritat, a continuar la lluita noviolenta per la llibertat i per la dignitat del homes i dones, i del pobles oprimits en aquest món interdependent i globalitzat.

Animem tothom a conèixer la seva vida, -el seu pensament i la seva acció-, recollida en una extensa obra, i esperem que s’editi, es tradueixi i es distribueixi arreu com a llegat d’un dels homes que més impacte ha tingut en la nostra historia contemporània, i que mereix ser donat a conèixer com un català universal, més enllà de la marginació i de la deformació que n’han fet alguns mitjans de comunicació i alguns líders socials i polítics.

Pepe Beunza, Jordi Agulló, Joan Guzmán, Rafa Rodrigo, Jesús Viñas i Martí Olivella

(Objectors inicials del 1971-1972 i del primer grup 1975)

Adhesions info@nova.cat

Escrits (diversos autors)

Comments (1)

Permalink

El primer bosc (poema de Jordi Bilbeny)

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim indret
del món, on l’home lliure es desvetllava
del vell parany de l’or, del vell poder
inútil del poder en servitud.

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim batec
del cor. Com un gran arc que afina i tensa
els músculs invisibles de l’esperit
i fa més dens el pas en el camí.

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim gran gest
alçat contra la por, contra l’orgull
dels cíclops eixorbats en caus de llum,
que amaguen els rellotges del futur.

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer home lliure que, en la mort,

dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat!

Poemes

Comments (1)

Permalink

Un home veritablement singular (Jaume Bayó)

DIUMENGE, 19 D’AGOST DEL 2007 (Diari AVUI)
L’autor de l’article, Jaume Bayó, company de fe de Xirinacs, explica claus de la vida de l’exsenador i activista i el seu pensament i compromís socials i polítics

Cada home és únic i irrepetible, certament, però l’afirmació amb què encapçalo aquest
escrit és l’expressió d’una gran realitat: Xirinacs és, amés, singular.Un home de talent
extraordinari (als seus 65 anys es doctora en filosofia), però, al meu criteri, inabastable. Com els poetes, quan escriu diu molt més del que entén una persona normal. Li vaig fer el sermó de la seva primera missa i emvaig guanyar un reny del pare provincial per haver dit veritats que no plauen sentir.
Nomenat seccionista –responsable– del segon curs de batxillerat de Can Culapi al carrer Diputació de Barcelona, hi organitzà una autèntica democràcia. Els alumnes elegien el seu president de govern i els seus consellers, els seus diputats i Parlament, amb el seu president. Era una experiència que abans només havia fet aMoià el pare Francesc Sagrera.
Per ordre governativa fou expulsat al nostre col·legi d’Olot, d’on vaig aconseguir del pare provincial, un home demolt seny i sentiments, que el retornés a Barcelona prop de la seva mare, per la qual tenia veritable estimació, i era la persona adient, al meu parer, perquè en Lluís Maria li fes cas.
Els anys 1959-1961 els visqué a la comunitat del col·legi de Sant Antoni de Barcelona, de la qual jo era el responsable. Li vaig proposar, si li semblava bé, fer de vicedirector de la residència universitària, de la qual era director el pareOctavi Fullat. Acceptà i feren un
duo que s’entenia molt bé. I en poc temps el prestigi de la residència pujà moltíssim, tant que no podíem acceptar les peticions de places perquè només en teníem quaranta.
Això ensmogué a anar a veure el vicerector de la Universitat, per si ens podia concedir la direcció de la residència que l’Estat havia construït a Barcelona. Ens felicità pel caràcter obert i les moltes activitats que s’hi feien: conferències (hi vingueren, entre altres, en Cirici
Pellicer, en Verde Aldea…), balls i concerts ambguitarres elèctriques… Però no ens ho va concedir perquè els escolapis eren massa catalanistes (sic).
Va ser elegit senador per una quantitat de vots extraordinària i emva dir: “Jaume, si l’Estat no vol reconèixer que hi ha tres nacions –Euskadi, Galícia i Catalunya–
i aviat una quarta –Andalusia– serà del tot inútil la tan esbombada pacífica Transició”.
Per la seva actuació, va fer prou oposicions perquè fos expulsat de l’orde de l’Escola Pia. Quan, per equivocació o mal menor, era jo provincial de l’Escola Pia de Catalunya, el pare general, un escolapi de Castella del meu curs de seminari i bon amic meu, em va dir
que es veia en l’obligació d’expulsar-lo. Li vaig contestar: “No ho facis, que això és fer-li propaganda gratuïta i a nosaltres, l’orde, ens perjudicaria”, tal com es pensa avui de tot el que fa pudor de cera.
“Fes-li una carta dient-li que, ja que ell en la pàgina X del llibre seu X diu que està molt agraït a l’Escola Pia i amolts dels seus membres, però que ara ja no hi sintonitza i no se sent escolapi, doncs acceptem aquesta seva voluntat i des de la data d’aquesta carta
el considerem baixa de l’orde”. Ell no l’expulsà però, com a Roma, en circumstàncies semblants, no poden dormir tranquils si no apliquen algun cànon del dret canònic.
Un gran místic del segle XXI

Al començament, deia missa el dia de l’afusellament de Companys. Després, ho ignoro perquè només teníem encontres casuals, en els quals sempre tenia mostres d’afecte molt carinyoses i cordials.
En LluísMaria era un gran místic del segle XXI. Molt pietós des del seminari i molt devot de la mare del Crist, no de la Verge Immaculada. Com tants, fou seduït per la persona de Joan XXIII i el Vaticà II, però aviat es desenganyà i succeí allò que diuen els llatins, Corruptio optimi pesima.
No era d’aquest món i, al complir els seus 75 anys, decidí deixar-se morir. Com que prenia un medicament que, si el deixava de prendre podia causar-li la mort, se n’anà, estil indi, a un bosc solitari on això pogués succeir tranquil·lament. Oficialment en direm suïcidi,
però en la seva mentalitat era una autoimmolació pels seus ideals. Encara que molts no ho acceptaran, jo crec que mereix tot el nostre respecte i no hem de fer gratuïts judicis. No judiqueu i no sereu judicats. Per què veiem amb tanta rapidesa la palla a l’ull del veí i no
ens adonem de la gran biga que tapa el nostre?

Estudiós de la tercera via

Ara estava estudiant, amb d’altres, la tercera via entre el neocapitalisme imperant i un radical comunisme. Ell creia del tot en la utopia de l’Evangeli de Crist viscut per tothom! Tot el que tenia de molt però molt intel·ligent –i, repeteixo, inabastable en tot– ho tenia
d’idealista a ultrança. Com tan encertadament segons el meu parer ha escrit l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, en LluísMaria Xirinacs era un profeta i, jo penso, el segle XXI no està per profetes. No són rendibles!
En resum: ens ha deixat un català empedreït, enamorat de la seva nació, que ens ha lliurat pensaments i fets per pensar-los, reflexionar-los. Que si no tots són potables i digeribles, sí que fan pensar seriosament.
I no és assenyat, crec jo, liquidar-los olímpicament.

Podeu veure la notícia a: http://multimedia.avui.cat/pdf/07/0819/070819diari014.pdf

Escrits (diversos autors)

Comments Off

Permalink

L’última lliçó de Lluís M. Xirinacs (Lluís Busquets i G.)

“ELLS HAN PERDUT UN ESCLAU”
Per Lluís Busquets i Grabulosa

El dissabte 11-VIII, en un bosc proper a la pista d’Ogassa, vora el santuari de Santa Maria de Vidabona, una persona va veure un embalum que semblava el d’un home reposant. Era mort. Va avisar els Mossos d’Esquadra. El cadàver era el de Lluís M. Xirinacs. Portava aquesta carta al damunt: “En ple ús de les meves facultats/ marxo/ perquè vull acabar els meus dies/ en la soledat i el silenci./ Si em voleu fer feliç/ no em busqueu./ Si algú em troba/ li prego que,/ estigui jo com estigui, /no vulgui ell pertorbar/ la meva soledat/i el meu silenci./ Gràcies!”

Òbviament els que el van trobar van deduir-ne un suïcidi. I, anteposant els deures cívics a la seva voluntat de fondre’s ambla natura, no la van respectar. Alguns mitjans, prudents (per exemple TV3 i Catalunya Informació) no van donar detalls de la seva mort. D’altres van parlar de suïcidi tot seguit. Van saltar als diaris que estava malalt (era d’aquells malalts que ens podria haver enterrat a tots) i les dades biogràfiques. Lluís M. Xirinacs i Damians (1932), candidat al premi Nobel de la Pau 1975, impulsor de l’Assemblea de Catalunya (1971-1977), lluitador pacifista contra el franquisme mitjançant diferents vagues de fam així com de la de la Marxa de la Llibertat (1976), captaire de la pau i l’amnistia davant la presó Model de Barcelona durant gairebé dos anys des del Nadal de 1975, exsenador independent per Barcelona (1977-79), un dels promotors i dirigents del Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional (1979-82), autor de llibres tan polèmics com La traïció dels líders, retirat de la política activa d’ençà de 1980, doctor en filosofia… Etcètera.
Continue Reading »

Escrits (diversos autors)

Comments (47)

Permalink