La gran festa (Mn. Dalmau)

LA MORT D’EN XIRINCS LA MÉS GRAN SATISFACCIÓ DELS ÚLTIMS TEMPS PER CATALUNYA.

Ha mort un home lliure i rebel a la injustícia: Xirinacs. Un home d’aquells que es creien profundament l’avís constant del Mestre: “NO TINGUEU POR”!. La por ha servit a l’església jerarca per fer creure en DÉU (en Ella?) a través de la por en l’infern; quan Déu és energia creadora i és Amor. Les autoritats polítiques es mantenen dalt al Poder a través de l’amenaça, la presó i la mort. El Món sencer es troba en estat de guerra permanent, si hem de fer cas dels pressupostos gegantins, cada any augmentats, dels productes militars.

I avui es viu sobre la mentida trompetejada pels Mass Media; es viu en estat de guerra per tenir seguretat en el viure (una contradicció). I es proclama als quatre vents que hem de progressar i augmentar la situació de benestar i el nivell de vida, que ens esclavitza i ens duu a l’estrès (la nova malaltia moderna) i, sobretot augmenta l’escalfament del Planeta, posant-nos en situació de risc a gran part de la Humanitat i de la biosfera.

Ningú fa cap retret de la mort de la persona històrica de Jesús de Natzaret a mans del Poder del Sanadrí, tancat al búnquer del temple de Jerusalem, on Annàs i Caifàs tramaven, feia temps, la mort del Natzarè, perquè els posava en evidència i donava la raó i l’esperança entusiasta als pobres i marginats de la Terra. Si ningú avui fa cap retret a la mort que va decidir lliurament i en ple ús de raó el Natzarè als 33 anys, ¿per què avui surten veus que parlen de suïcidi malaltís d’en Xirinacs? Jesús de Natzaret va decidir suïcidar-se quan li va semblar que era l’hora justa de morir, considerant totes les circumstàncies del moment, que havia de desafiar i provocar als mandataris del poble jueu, traient del temple els negociants que havien convertit la casa de Déu en un mercat immund amb el permís i el cobrament de les autoritats del Temple de Jerusalem, enmig d’una “manifestació no autoritzada”, amb un poble entusiasmat perquè Jesús va pujar dalt d’una somera per ser vist per tothom com a autoritat moral, i cridant aclamant-lo “Hosanna!”, “Visca el Rei d’Israel!”. El crit no era “per poder ser rics, sinó per poder ser lliures i poder recuperar la seva dignitat perduda”, com es va dir al Fossar de les Moreres aquell matí de l’últim comiat a Xirinacs.

Avui tots els polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, quan de debò és una dictadura de partits. “Aquell que es mogui no sortirà a la foto”, va dir Alfonso Guerra a l’inici de la Transició. Avui Gallardon torna a demanar a Rajoy, mig agenollat, entrar a les llistes. Ara “aquell que diu o fa quelcom democràticament no correcte, és marginat i oblidat en les tenebres exteriors”

Avui tots els polítics sabien que Xirinacs era un valor democràtic i de trem no-violent, però el tenien vetat als diaris i a les televisions. I això, quan l’any 1977, al final de l’exposició al museu de Joan Miró, en “L’Homenatge Sobre el Gest i la Figura d’en Lluis M. Xirincacs”, els caps (els líders?) dels 23 partits d’aquell moment de l’inici de la Transició, tots com un sol home, alabaren i exaltaren el seu valor sense por, i l’entusiasme que aixecava en tot el poble de Déu i en tot el poble català. Avui, aquests ja no es trobaven al seu costat els últims anys de democràcia. I tampoc hi eren en el seu enterrament a Santa Maria del Mar.

Jesús, doncs, anà a buscar la mort segura enfrontant-se al búnquer d’Annàs i Caifàs. Era un suïcidi! Era un SALT VITAL A TRAVÉS DE LA MORT LLIURAMENT BUSCADA. I en Xirinacs, quan li va semblar que ja tothom malparlava de la nostra destrossada democràcia, que és una dictadura dels partits, o una “partitocràcia”, i que era ja una situació blindada que no es podia desfer, va assumir el greu valor suprem i es va deixar morir com Jesucrit. “Ha arribat l’hora”, va dir Jesús als seus amics. “Si no cridessin aquestes multituds, avui cridarien les pedres”. “Ha arribat l’hora”, va dir Xirinacs als seus amics. Ho pretenia ja l’any 2.OOO quan, va iniciar l’actitud de «EM PLANTO» a la plaça de Sant Jaume, al nucli del PODER dels mandataris civils i religiosos del moment. Volia morir allà com el gra de blat, que si es mor fa espiga. Però un incident inesperat del cor el féu seure a terra, i uns amics, forçant-lo, se l’endugueren a l’hospital.

Jo vaig dinar amb en Xirinacs al cap de pocs dies i li vaig dir: “Si hagués iniciat jo la teva actitud, m’hauria deixat morir allà mateix, com féu aquell jove a Txecoslovàquia, que es va calar foc al mig de la plaça que ara porta el seu nom, com a crit de llibertat; com també féu Jesús de Natzaret”. I ell em va respondre: “aquesta era la meva intenció, però vaig quedar presoner d’unes mans amigues que no entengueren el meu gest”.

La mort en forma de suïcidi d’en Xirinacs ha deixat a tothom desconcertat. Els polítics no parlen del seu gest de rebel.lió i de llibertat per la mort que ha passat ARA (excepte Pujol); ells sols el recorden com a lluitador i com el resultat de la seva rebel·lió contra el Franquisme, quan aquest fa 30 anys que està mort. No el volen descobrir ARA (potser no poden!), com una plantofada a la cara per la seva covardia, que domestica i massifica el poble en nom de la democràcia (?).

La mort d’en Xirinacs, plantejada minuciosament, pretenia acabar la vida com ha fet, sobre la terra d´on hem vingut. Perquè els pares no són amos del seus fills. Han passat a través d’ells, però no són realment seus. Són fruit del deler de la vida. La Terra és la nostra mare i descobrir-la com la deu d’aigua viva i energia espiritual, com realment és, ens torna homes d’esperit ecològic. Crist, morint a la creu, FÉU EL CIM DE LA SEVA VIDA. Xirinacs parlava sovint dels cims de les muntanyes. Les tenia mitificades, com el Tabor. Anava a pujar i a morir a dalt d’una Muntanya. ANAVA A FER EL CIM. Pràcticament aquesta era la seva intenció. I tot això tan important portat a terme, ho féu sense cap diner (avui tan necessari, diuen). Sols amb els valors ètics de la seva dignitat i llibertat, a la recerca del camí de la veritat i la vida.

Personalment em vaig sentir profundament feliç quan, cap al final d’aquella missa al temple de Santa Maria del Mar, veient la multitud cohibida, presonera d’una estètica tradicional d’un culte fred i estilitzat, del qual estem vacunats i presoners, vaig interrompre aquell silenci mortuori i vaig iniciar –contra l’ordre del dia- l’aplaudiment, que va prendre com una guspira de foc per tota la multitud que es va encendre, va vibrar, i es va sentir en “comunió col·lectiva” amb l’esperit d’en Xirinacs, pujant a fer el CIM:

Xirinacs no es podia permetre morir deslligat del seu poble, aïllat i oblidat de tothom, com estava vivint aquests últims anys. Tots morim sols, terriblement sols; o entusiàsticament esperançats per entrar a la nova dimensió del viure d’on procedim.

Teilhard de Chardin, una de les ments més preclares del segle passat, també morí marginat i condemnat per Roma, amb una mirada mística plena de llum. I quan li digueren els metges a Nova York que li quedaven vuit dies de vida va dir: “Jo vull morir el dia de Pasqua de resurrecció”. I es va allargar ell mateix la vida 15 dies, fins que arribà a la Pasqua de la seva plenitud. I féu el CIM com en Xirinacs, o com Jesús penjat a la Creu. UN SALT VITAL NO TÉ RES A VEURE AMB UN SALT MORTAL.

Mossèn Josep Dalmau

Rector de Gallifa.