El codi Xirinacs (Àngels Baldó)

El codi Xirinacs

El cor que tria l’ésser i el proclama,
salta totes les tanques, triomfal.
Fil de seda, ja és part de la trama.
Tant se val si el dolor mai el fereix
en atziacs moments. Només li cal
sentir que el gloriós tapís sencer existeix.
R.M. Rilke (1923)

Lluís Maria Xirinacs ha volgut acabar els seus dies en la soledat i el silenci. En el confinament. Soledat i silenci.

És un final nascut des de la pròpia trajectòria vital, replegament de l’acció individual per donar pas a la fructificació de la llavor silenciosa.

Lluís Maria ha estat un esperit estudiós incansable, un humanista, en el sentit clàssic del terme (humanisme és la traducció del mot grec filantropia, “amor a la condició humana”), amb un saber enciclopèdic (kyklos) i vital inabastable del que se’n servia per a esforçar-se en la comprensió de la pròpia experiència i dels esdeveniments del món. Ha estat també un home d’acció ferma i flexible alhora. Acció sorgida des de l’espiritualitat pregona que havia conreat amb comunitats cristianes de base i de la mà dels mestres de la no violència, que com Gandhi, postulaven, allunyats del pacifisme covard, la coresponsabilització amb l’Altre, de qui reconeix i es col·loca al costat de la víctima, al costat de qui pateix. Lluitar contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts. Aquesta saviesa l’ha posada indesinenter (irrenunciablement; desino, acabar, renunciar) al servei d’aquest poble i ha estat recollida en els cors i en les ments dels qui estimen el nostre país, com així es va manifestar en els calorosos aplaudiments durant el funeral a la Basílica de Santa Maria del Mar, que foren el veritable ressò de la nostra nació catalana transformat en la veu del poble. Aquest poble que, segons proclama en el seu testament, els líders polítics intenten massificar, per doblegar i sotmetre. Massa, com a objecte sobre el que consolidar el poder, en particular, a través llenguatge (Novoparla, que limita la llibertat d’expressió) enfront de poble, subjecte comunitari madur i lliure. La política (Estat) ha de descansar en la demòtica (nació) i no sobre la massa o plebs. És el veritable fonament de democràcia, així ho ha transmès sempre.

Lluny de ser un visionari o un profeta, eufemismes que amaguen la incomprensió, innocent o intencionada, del seu llegat, Xirinacs ha maldat per transmetre’ns tota la saviesa i experiència acumulades al llarg de 75 anys, fins al punt que els darrers anys ha hagut apressar-se per deixar-nos complet el missatge de vida, que ha rubricat amb el “final victoriós” que espera aconseguir a través de nosaltres, com a fruit de la llavor plantada. És, doncs, una actitud que connecta a una vida en constant compromís i obertura cap a l’Altre. No es tracta d’una coherència només interna o d’una veritat tautològica, determinista, estructural i programada mecànicament sinó d’una unió vital que inclou la concòrdia sorgida de la polèmica, de la dialèctica, de l’Altre; que consolida l’emergència de la subjectivitat lliure i amb plena maduresa, per tant sorprenent i enigmàtica. La llibertat no és atzar o indeterminació pura sinó enigma, ens deia.

La saviesa, teòrica i pràctica conjuntament, que ens ha transmès és un llegat únic que integra dialècticament saviesa i experiència. Podríem des d’una perspectiva analítica, descompondre la figura històrica de Xirinacs en múltiples facetes i aspectes, tants com categories inventariables trobem en la filosofia del seu model global, tanmateix allò que és segur, és que no hi ha dos Xirinacs: un primer Xirinacs, home d’acció i compromès amb la lluita antifranquista, impulsor de l’Assemblea de Catalunya i, posteriorment, elegit Senador per la circumscripció de Barcelona; i un segon Xirinacs, desencantat amb el curs d’esdeveniments polítics i fracassat en el projecte d’avançar en la revolució de la fraternitat. Aquesta dicotomia és la codificació oficial i políticament correcte de la biografia d’en Lluís Maria que s’ha anat construint en el nostre país (ja no parlem de Catalunya enllà!) per tal de maquillar les incoherències dels nostres líders i que han permès mantenir al marge de l’opinió pública una de les ments més lúcides del nostre país. Fer divisions històriques artificials ens porta a admetre talls que responen a objectius interessats a altres serveis que el d’intentar comprendre la unitat de la seva trajectòria personal.

Ara ja no hi és, i això permet descansar algunes consciències atès que ja no seran desvetllades per les accions d’un home sempre dret, sempre plantat davant la indignitat i la injustícia. Però malgrat les dificultats, que han estat moltes, Lluís Maria Xirinacs ha maldat per llegar-nos, a través de les categories abastables, la codificació de la saviesa i experiències acumulades com a final perfecte (perficio, acabar, cloure) de la seva existència en tant que ésser humà concret i universal. Gràcies, Lluís Maria. Ens en sabrem fer servir amb exactitud.

Àngels Baldó. Membre de la Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs