Agost 24th, 2007

Gràcies Mahatma (Neus Dalmau)

Text 1: Gràcies Mahatma (Neus Dalmau)

Text 2:

EN XIRI I LES AMISTATS PERILLOSES

“… perquè jo sóc en vosaltres, amics ! ”

Lluis Maria Xirinacs

Era mig matí. Feia aquell sol suau de setembre que anuncia, plé d´olors, l´arribada de la tardor. El Fossar i els volts de la catedral del mar s´anàven omplint de gent que veníen pel passeig del Born, la Via Layetana i el laberint de carrerons ombrívols del barri de la Ribera.

El vaig veure dret, arrepenjat al lateral de la petita tarima que havien encarat al passeig i feia d´improvisat escenari. Tres o quatre persones l´envoltaven. Una gran alegria va fer que m´hi acostés ràpidament per a saludar-lo i fer-li dos sentits petons. Aquell impuls tot nou, que mai no havia sentit, em portà a abraçar-lo, però el natural respecte i quelcom d´inefable que envoltava la seva presència, m´ho van impedir.

El meu ofici de pintora fa que tingui la percepció visual entrenada i em fixi molt en les ombres i les llums. El cert és que en aquell moment vaig observar que la seva cara tenia un resplendor solemne, una lluïssor extranya, com si li sortis de dins; ens vem despedir després d´un breu intercamvi i, molt torbada, en retrobar la mare que m´esperaba per anar a casa, li vaig comentar la impressió que m´había fet l´erudit filòsof, mentre ens endinsàvem entre la gentada que colapsava el carrer de Montcada . No ens vem quedar als parlaments ni als actes comnemoratius, car anàvem de passeig i ella estava una mica cansada. El record de la seva imatge em va deixar conmocionada tot el dia.

L´endemà, als diaris, va saltar la llebre de “ l´amistat ” de Xirinacs amb l´ ETA. Llavors vaig entendreu tot . Com un llamp, em vingué la imatge d´una pintura, que em va fascinar feia temps a la Galeria Nacional de Praga, en la que es reflectia aquella mateixa llum. El Greco l´havia captada a la perfecció en un quadret molt petit, un retrat a l´oli de la cara de Jesús mirant extasiat el cel. Contemplant-la i preguntant-me qui li hauría servit de model, vaig perdre la noció del temps. Les llàgrimes eren com dolces dents que em ferien els ulls i em cremaven les galtes amb la mateixa violència amb la què, el día abans, havia desitjat abraçar el mestre i fondre´m en el seu misteri.

Per comprendre la natura d´un veritable místic i ajudar a comprendre un dels episodis més controvertits de la divina i humana tasca d´en Lluis Maria Xirinacs, transcric aquí unes paraules del Llibre de Contemplació de Ramon Llull que fou la seva font d´inspiració :

9. Necessària cosa és a l´home savi que vol endreçar e assubtilar a l´home neci son enteniment, que l´honre e que l´ame e que li sia franc e liberal e avinent e que li faça tants de plaers tro que sia amat per ell, car amor és, Sènyer, cosa que concorda enans dos hòmens contrastants en qual que qüestió.s sia, que nulla altra cosa…

Encara que som animalets molt simples, apressats, amb poc espai per reflexionar, per cercar les causes profundes dels comportaments que s´ens fan incomprensibles, i cada cop més avesats, com les maquinetes que tant ens fascinen, a reduir a un pràctic blanc i negre el miraculós desplegament de l´espectre de la llum, no podem deixar de meravellar- nos com infants en la contemplació de l´arc de Sant Martí.

S´em fan ara, mentre imagino els efectes de l´aigua i de la llum entre els núvols que s´escampen, especialment significatives les paraules de Josep Palau i Fabre en els Nous Quaderns de l´Alquimista, referint-se a Ramon Llull :

“ Ell ens projecta, des del començament del segle XIII, amb una empenta espiritual que ens honora i hem de retrobar ”

El llegat intelectual i la calculada mort d´en Xirinachs, marquen, amb lletres d´or, aquest retrobament.

Trencada encara per la inevitable tristesa i cercant com puc en la lletra l´alegria que ell voldria per a mi, no puc fer més que plantar-me devant la gran paradoxa , sortir al jardí, ben regat avui per la tant esperada pluja, i tot recordant les seves últimes paraules, entre els arbres agraïts i les fulles d´herba, celebrar l´evident prodigi de la multiplicació de la vida.

Neus Dalmau Coromines. Lloret de Mar, 19 d´agost 2007
mailto:studidalmau@telefonica.net

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

La gran festa (Mn. Dalmau)

LA MORT D’EN XIRINCS LA MÉS GRAN SATISFACCIÓ DELS ÚLTIMS TEMPS PER CATALUNYA.

Ha mort un home lliure i rebel a la injustícia: Xirinacs. Un home d’aquells que es creien profundament l’avís constant del Mestre: “NO TINGUEU POR”!. La por ha servit a l’església jerarca per fer creure en DÉU (en Ella?) a través de la por en l’infern; quan Déu és energia creadora i és Amor. Les autoritats polítiques es mantenen dalt al Poder a través de l’amenaça, la presó i la mort. El Món sencer es troba en estat de guerra permanent, si hem de fer cas dels pressupostos gegantins, cada any augmentats, dels productes militars.

I avui es viu sobre la mentida trompetejada pels Mass Media; es viu en estat de guerra per tenir seguretat en el viure (una contradicció). I es proclama als quatre vents que hem de progressar i augmentar la situació de benestar i el nivell de vida, que ens esclavitza i ens duu a l’estrès (la nova malaltia moderna) i, sobretot augmenta l’escalfament del Planeta, posant-nos en situació de risc a gran part de la Humanitat i de la biosfera.

Ningú fa cap retret de la mort de la persona històrica de Jesús de Natzaret a mans del Poder del Sanadrí, tancat al búnquer del temple de Jerusalem, on Annàs i Caifàs tramaven, feia temps, la mort del Natzarè, perquè els posava en evidència i donava la raó i l’esperança entusiasta als pobres i marginats de la Terra. Si ningú avui fa cap retret a la mort que va decidir lliurament i en ple ús de raó el Natzarè als 33 anys, ¿per què avui surten veus que parlen de suïcidi malaltís d’en Xirinacs? Jesús de Natzaret va decidir suïcidar-se quan li va semblar que era l’hora justa de morir, considerant totes les circumstàncies del moment, que havia de desafiar i provocar als mandataris del poble jueu, traient del temple els negociants que havien convertit la casa de Déu en un mercat immund amb el permís i el cobrament de les autoritats del Temple de Jerusalem, enmig d’una “manifestació no autoritzada”, amb un poble entusiasmat perquè Jesús va pujar dalt d’una somera per ser vist per tothom com a autoritat moral, i cridant aclamant-lo “Hosanna!”, “Visca el Rei d’Israel!”. El crit no era “per poder ser rics, sinó per poder ser lliures i poder recuperar la seva dignitat perduda”, com es va dir al Fossar de les Moreres aquell matí de l’últim comiat a Xirinacs.

Avui tots els polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, quan de debò és una dictadura de partits. “Aquell que es mogui no sortirà a la foto”, va dir Alfonso Guerra a l’inici de la Transició. Avui Gallardon torna a demanar a Rajoy, mig agenollat, entrar a les llistes. Ara “aquell que diu o fa quelcom democràticament no correcte, és marginat i oblidat en les tenebres exteriors”

Avui tots els polítics sabien que Xirinacs era un valor democràtic i de trem no-violent, però el tenien vetat als diaris i a les televisions. I això, quan l’any 1977, al final de l’exposició al museu de Joan Miró, en “L’Homenatge Sobre el Gest i la Figura d’en Lluis M. Xirincacs”, els caps (els líders?) dels 23 partits d’aquell moment de l’inici de la Transició, tots com un sol home, alabaren i exaltaren el seu valor sense por, i l’entusiasme que aixecava en tot el poble de Déu i en tot el poble català. Avui, aquests ja no es trobaven al seu costat els últims anys de democràcia. I tampoc hi eren en el seu enterrament a Santa Maria del Mar.

Jesús, doncs, anà a buscar la mort segura enfrontant-se al búnquer d’Annàs i Caifàs. Era un suïcidi! Era un SALT VITAL A TRAVÉS DE LA MORT LLIURAMENT BUSCADA. I en Xirinacs, quan li va semblar que ja tothom malparlava de la nostra destrossada democràcia, que és una dictadura dels partits, o una “partitocràcia”, i que era ja una situació blindada que no es podia desfer, va assumir el greu valor suprem i es va deixar morir com Jesucrit. “Ha arribat l’hora”, va dir Jesús als seus amics. “Si no cridessin aquestes multituds, avui cridarien les pedres”. “Ha arribat l’hora”, va dir Xirinacs als seus amics. Ho pretenia ja l’any 2.OOO quan, va iniciar l’actitud de «EM PLANTO» a la plaça de Sant Jaume, al nucli del PODER dels mandataris civils i religiosos del moment. Volia morir allà com el gra de blat, que si es mor fa espiga. Però un incident inesperat del cor el féu seure a terra, i uns amics, forçant-lo, se l’endugueren a l’hospital.

Jo vaig dinar amb en Xirinacs al cap de pocs dies i li vaig dir: “Si hagués iniciat jo la teva actitud, m’hauria deixat morir allà mateix, com féu aquell jove a Txecoslovàquia, que es va calar foc al mig de la plaça que ara porta el seu nom, com a crit de llibertat; com també féu Jesús de Natzaret”. I ell em va respondre: “aquesta era la meva intenció, però vaig quedar presoner d’unes mans amigues que no entengueren el meu gest”.

La mort en forma de suïcidi d’en Xirinacs ha deixat a tothom desconcertat. Els polítics no parlen del seu gest de rebel.lió i de llibertat per la mort que ha passat ARA (excepte Pujol); ells sols el recorden com a lluitador i com el resultat de la seva rebel·lió contra el Franquisme, quan aquest fa 30 anys que està mort. No el volen descobrir ARA (potser no poden!), com una plantofada a la cara per la seva covardia, que domestica i massifica el poble en nom de la democràcia (?).

La mort d’en Xirinacs, plantejada minuciosament, pretenia acabar la vida com ha fet, sobre la terra d´on hem vingut. Perquè els pares no són amos del seus fills. Han passat a través d’ells, però no són realment seus. Són fruit del deler de la vida. La Terra és la nostra mare i descobrir-la com la deu d’aigua viva i energia espiritual, com realment és, ens torna homes d’esperit ecològic. Crist, morint a la creu, FÉU EL CIM DE LA SEVA VIDA. Xirinacs parlava sovint dels cims de les muntanyes. Les tenia mitificades, com el Tabor. Anava a pujar i a morir a dalt d’una Muntanya. ANAVA A FER EL CIM. Pràcticament aquesta era la seva intenció. I tot això tan important portat a terme, ho féu sense cap diner (avui tan necessari, diuen). Sols amb els valors ètics de la seva dignitat i llibertat, a la recerca del camí de la veritat i la vida.

Personalment em vaig sentir profundament feliç quan, cap al final d’aquella missa al temple de Santa Maria del Mar, veient la multitud cohibida, presonera d’una estètica tradicional d’un culte fred i estilitzat, del qual estem vacunats i presoners, vaig interrompre aquell silenci mortuori i vaig iniciar –contra l’ordre del dia- l’aplaudiment, que va prendre com una guspira de foc per tota la multitud que es va encendre, va vibrar, i es va sentir en “comunió col·lectiva” amb l’esperit d’en Xirinacs, pujant a fer el CIM:

Xirinacs no es podia permetre morir deslligat del seu poble, aïllat i oblidat de tothom, com estava vivint aquests últims anys. Tots morim sols, terriblement sols; o entusiàsticament esperançats per entrar a la nova dimensió del viure d’on procedim.

Teilhard de Chardin, una de les ments més preclares del segle passat, també morí marginat i condemnat per Roma, amb una mirada mística plena de llum. I quan li digueren els metges a Nova York que li quedaven vuit dies de vida va dir: “Jo vull morir el dia de Pasqua de resurrecció”. I es va allargar ell mateix la vida 15 dies, fins que arribà a la Pasqua de la seva plenitud. I féu el CIM com en Xirinacs, o com Jesús penjat a la Creu. UN SALT VITAL NO TÉ RES A VEURE AMB UN SALT MORTAL.

Mossèn Josep Dalmau

Rector de Gallifa.

Escrits (diversos autors)

Comments (2)

Permalink

El codi Xirinacs (Àngels Baldó)

El codi Xirinacs

El cor que tria l’ésser i el proclama,
salta totes les tanques, triomfal.
Fil de seda, ja és part de la trama.
Tant se val si el dolor mai el fereix
en atziacs moments. Només li cal
sentir que el gloriós tapís sencer existeix.
R.M. Rilke (1923)

Lluís Maria Xirinacs ha volgut acabar els seus dies en la soledat i el silenci. En el confinament. Soledat i silenci.

És un final nascut des de la pròpia trajectòria vital, replegament de l’acció individual per donar pas a la fructificació de la llavor silenciosa.

Lluís Maria ha estat un esperit estudiós incansable, un humanista, en el sentit clàssic del terme (humanisme és la traducció del mot grec filantropia, “amor a la condició humana”), amb un saber enciclopèdic (kyklos) i vital inabastable del que se’n servia per a esforçar-se en la comprensió de la pròpia experiència i dels esdeveniments del món. Ha estat també un home d’acció ferma i flexible alhora. Acció sorgida des de l’espiritualitat pregona que havia conreat amb comunitats cristianes de base i de la mà dels mestres de la no violència, que com Gandhi, postulaven, allunyats del pacifisme covard, la coresponsabilització amb l’Altre, de qui reconeix i es col·loca al costat de la víctima, al costat de qui pateix. Lluitar contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts. Aquesta saviesa l’ha posada indesinenter (irrenunciablement; desino, acabar, renunciar) al servei d’aquest poble i ha estat recollida en els cors i en les ments dels qui estimen el nostre país, com així es va manifestar en els calorosos aplaudiments durant el funeral a la Basílica de Santa Maria del Mar, que foren el veritable ressò de la nostra nació catalana transformat en la veu del poble. Aquest poble que, segons proclama en el seu testament, els líders polítics intenten massificar, per doblegar i sotmetre. Massa, com a objecte sobre el que consolidar el poder, en particular, a través llenguatge (Novoparla, que limita la llibertat d’expressió) enfront de poble, subjecte comunitari madur i lliure. La política (Estat) ha de descansar en la demòtica (nació) i no sobre la massa o plebs. És el veritable fonament de democràcia, així ho ha transmès sempre.

Lluny de ser un visionari o un profeta, eufemismes que amaguen la incomprensió, innocent o intencionada, del seu llegat, Xirinacs ha maldat per transmetre’ns tota la saviesa i experiència acumulades al llarg de 75 anys, fins al punt que els darrers anys ha hagut apressar-se per deixar-nos complet el missatge de vida, que ha rubricat amb el “final victoriós” que espera aconseguir a través de nosaltres, com a fruit de la llavor plantada. És, doncs, una actitud que connecta a una vida en constant compromís i obertura cap a l’Altre. No es tracta d’una coherència només interna o d’una veritat tautològica, determinista, estructural i programada mecànicament sinó d’una unió vital que inclou la concòrdia sorgida de la polèmica, de la dialèctica, de l’Altre; que consolida l’emergència de la subjectivitat lliure i amb plena maduresa, per tant sorprenent i enigmàtica. La llibertat no és atzar o indeterminació pura sinó enigma, ens deia.

La saviesa, teòrica i pràctica conjuntament, que ens ha transmès és un llegat únic que integra dialècticament saviesa i experiència. Podríem des d’una perspectiva analítica, descompondre la figura històrica de Xirinacs en múltiples facetes i aspectes, tants com categories inventariables trobem en la filosofia del seu model global, tanmateix allò que és segur, és que no hi ha dos Xirinacs: un primer Xirinacs, home d’acció i compromès amb la lluita antifranquista, impulsor de l’Assemblea de Catalunya i, posteriorment, elegit Senador per la circumscripció de Barcelona; i un segon Xirinacs, desencantat amb el curs d’esdeveniments polítics i fracassat en el projecte d’avançar en la revolució de la fraternitat. Aquesta dicotomia és la codificació oficial i políticament correcte de la biografia d’en Lluís Maria que s’ha anat construint en el nostre país (ja no parlem de Catalunya enllà!) per tal de maquillar les incoherències dels nostres líders i que han permès mantenir al marge de l’opinió pública una de les ments més lúcides del nostre país. Fer divisions històriques artificials ens porta a admetre talls que responen a objectius interessats a altres serveis que el d’intentar comprendre la unitat de la seva trajectòria personal.

Ara ja no hi és, i això permet descansar algunes consciències atès que ja no seran desvetllades per les accions d’un home sempre dret, sempre plantat davant la indignitat i la injustícia. Però malgrat les dificultats, que han estat moltes, Lluís Maria Xirinacs ha maldat per llegar-nos, a través de les categories abastables, la codificació de la saviesa i experiències acumulades com a final perfecte (perficio, acabar, cloure) de la seva existència en tant que ésser humà concret i universal. Gràcies, Lluís Maria. Ens en sabrem fer servir amb exactitud.

Àngels Baldó. Membre de la Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs

Escrits (diversos autors)

Comments (1)

Permalink