Un home veritablement singular (Jaume Bayó)

DIUMENGE, 19 D’AGOST DEL 2007 (Diari AVUI)
L’autor de l’article, Jaume Bayó, company de fe de Xirinacs, explica claus de la vida de l’exsenador i activista i el seu pensament i compromís socials i polítics

Cada home és únic i irrepetible, certament, però l’afirmació amb què encapçalo aquest
escrit és l’expressió d’una gran realitat: Xirinacs és, amés, singular.Un home de talent
extraordinari (als seus 65 anys es doctora en filosofia), però, al meu criteri, inabastable. Com els poetes, quan escriu diu molt més del que entén una persona normal. Li vaig fer el sermó de la seva primera missa i emvaig guanyar un reny del pare provincial per haver dit veritats que no plauen sentir.
Nomenat seccionista –responsable– del segon curs de batxillerat de Can Culapi al carrer Diputació de Barcelona, hi organitzà una autèntica democràcia. Els alumnes elegien el seu president de govern i els seus consellers, els seus diputats i Parlament, amb el seu president. Era una experiència que abans només havia fet aMoià el pare Francesc Sagrera.
Per ordre governativa fou expulsat al nostre col·legi d’Olot, d’on vaig aconseguir del pare provincial, un home demolt seny i sentiments, que el retornés a Barcelona prop de la seva mare, per la qual tenia veritable estimació, i era la persona adient, al meu parer, perquè en Lluís Maria li fes cas.
Els anys 1959-1961 els visqué a la comunitat del col·legi de Sant Antoni de Barcelona, de la qual jo era el responsable. Li vaig proposar, si li semblava bé, fer de vicedirector de la residència universitària, de la qual era director el pareOctavi Fullat. Acceptà i feren un
duo que s’entenia molt bé. I en poc temps el prestigi de la residència pujà moltíssim, tant que no podíem acceptar les peticions de places perquè només en teníem quaranta.
Això ensmogué a anar a veure el vicerector de la Universitat, per si ens podia concedir la direcció de la residència que l’Estat havia construït a Barcelona. Ens felicità pel caràcter obert i les moltes activitats que s’hi feien: conferències (hi vingueren, entre altres, en Cirici
Pellicer, en Verde Aldea…), balls i concerts ambguitarres elèctriques… Però no ens ho va concedir perquè els escolapis eren massa catalanistes (sic).
Va ser elegit senador per una quantitat de vots extraordinària i emva dir: “Jaume, si l’Estat no vol reconèixer que hi ha tres nacions –Euskadi, Galícia i Catalunya–
i aviat una quarta –Andalusia– serà del tot inútil la tan esbombada pacífica Transició”.
Per la seva actuació, va fer prou oposicions perquè fos expulsat de l’orde de l’Escola Pia. Quan, per equivocació o mal menor, era jo provincial de l’Escola Pia de Catalunya, el pare general, un escolapi de Castella del meu curs de seminari i bon amic meu, em va dir
que es veia en l’obligació d’expulsar-lo. Li vaig contestar: “No ho facis, que això és fer-li propaganda gratuïta i a nosaltres, l’orde, ens perjudicaria”, tal com es pensa avui de tot el que fa pudor de cera.
“Fes-li una carta dient-li que, ja que ell en la pàgina X del llibre seu X diu que està molt agraït a l’Escola Pia i amolts dels seus membres, però que ara ja no hi sintonitza i no se sent escolapi, doncs acceptem aquesta seva voluntat i des de la data d’aquesta carta
el considerem baixa de l’orde”. Ell no l’expulsà però, com a Roma, en circumstàncies semblants, no poden dormir tranquils si no apliquen algun cànon del dret canònic.
Un gran místic del segle XXI

Al començament, deia missa el dia de l’afusellament de Companys. Després, ho ignoro perquè només teníem encontres casuals, en els quals sempre tenia mostres d’afecte molt carinyoses i cordials.
En LluísMaria era un gran místic del segle XXI. Molt pietós des del seminari i molt devot de la mare del Crist, no de la Verge Immaculada. Com tants, fou seduït per la persona de Joan XXIII i el Vaticà II, però aviat es desenganyà i succeí allò que diuen els llatins, Corruptio optimi pesima.
No era d’aquest món i, al complir els seus 75 anys, decidí deixar-se morir. Com que prenia un medicament que, si el deixava de prendre podia causar-li la mort, se n’anà, estil indi, a un bosc solitari on això pogués succeir tranquil·lament. Oficialment en direm suïcidi,
però en la seva mentalitat era una autoimmolació pels seus ideals. Encara que molts no ho acceptaran, jo crec que mereix tot el nostre respecte i no hem de fer gratuïts judicis. No judiqueu i no sereu judicats. Per què veiem amb tanta rapidesa la palla a l’ull del veí i no
ens adonem de la gran biga que tapa el nostre?

Estudiós de la tercera via

Ara estava estudiant, amb d’altres, la tercera via entre el neocapitalisme imperant i un radical comunisme. Ell creia del tot en la utopia de l’Evangeli de Crist viscut per tothom! Tot el que tenia de molt però molt intel·ligent –i, repeteixo, inabastable en tot– ho tenia
d’idealista a ultrança. Com tan encertadament segons el meu parer ha escrit l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, en LluísMaria Xirinacs era un profeta i, jo penso, el segle XXI no està per profetes. No són rendibles!
En resum: ens ha deixat un català empedreït, enamorat de la seva nació, que ens ha lliurat pensaments i fets per pensar-los, reflexionar-los. Que si no tots són potables i digeribles, sí que fan pensar seriosament.
I no és assenyat, crec jo, liquidar-los olímpicament.

Podeu veure la notícia a: http://multimedia.avui.cat/pdf/07/0819/070819diari014.pdf