Agost 2007

No era aquí (Maria Torrents)

“No era aquí”

No era aquí quan en Lluís M. Xirinacs va decidir fer el darrer acte
de la seva “contesa”, i alliberar-se de la seva condició d’esclau de
l’estat espanyol.

Per això, encara que tard, sento la necessitat de retre-li el meu
humil homenatge. L’homenatge d’una mare de família, que entèn
visceralment aquesta necessitat d’alliberament que va empènyer en
Xirinacs a consagrar la seva vida a aquest objectiu, i no només per a
ell a títol individual, sinó en benefici de tot el seu poble.

Xirinacs ha estat un fidel servidor de la Veritat. Una Veritat que el
va anar conduint a la descoberta i al servei de les LLeis Universals
i de la Font d’aquestes Lleis. Una tasca que ha marcat la vida de
tots els grans homes, dels homes savis.

Les Lleis Universals regeixen a tots els nivells de la realitat, des
de l’alimentació fins a les relacions amb l’entorn i amb els altres.
I es manifesten tant en la vida dels éssers individuals com en la
dels pobles.

Xirinacs ha fet un procés d’aprofundiment i seguiment d’aquestes Lleis
que se li anaven revelant com a fonamentals. El seu compromís, la seva
sinceritat personal amb allò que se li mostrava com essèncial li ha
donat la coherència i la insubornabilitat que ha caracteritzat la
seva vida. La seva força provenia d’aquesta amistat íntima amb la
Veritat, d’aquesta voluntat de posar de manifest l’essència última,
la plenitud de les persones i la del seu poble.

Ell ha experimentat que la fortalesa per fer front a la violació de
la més gran Llei Universal; LA LLIBERTAT, ve de l’interior de
l’Esser. Rau a l’interior de cada un de nosaltres.

Fruit d’aquesta experiència vital, i com tots els grans servidors de
la Veritat al llarg de la història, ha mostrat una duresa absoluta
amb els que són instruments de l’error, en el cas de la nostra nació,
amb els polítics, que accepten i/o promouen la submissió, i renuncien
al dret més inalienable amb què l’Esser ha dotat a tots els pobles: la
llibertat. Ha denunciat amb contundència que l’actitud dels polítics
envileix i fa enmalaltir tot el cos social català.

“per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble”

Paraules terriblement acusadores si tinguéssin orelles per escoltar!.

Però en Xirinacs no només blasma i desligitima els polítics actuals,
sinó que ens deixa com a testament un profund missatge d’esperança.
De la mateixa manera que ell ha experimentat la font de la seva
fortalesa en el més íntim del seu ésser, confia en la capacitat que
tenim cada un dels que hem decidit ser catalans de trobar aquesta
mateixa fortalesa i determinació per a culminar la tasca que tenim
entre mans com a poble. L’alliberament.
Xirinacs ens ho ha llegat clarament. Ara és a les nostres mans.
Tenim la legitimitat i el deure de retornar-nos el nostre bé més
preuat: la llibertat, sense la qual la vida és insulsa i grisa,
mediocre i malatissa.

Amb el seu darrer acte ens recorda que la força que ens portarà a la
victòria, a ser lliures i senyors del nostre destí col-lectiu és a
dins nostre. Està ancorada en aquesta Veritat que és a la base de la
Vida, i batega cada vegada amb més força al cor de tots i cada un de
nosaltres.

Ens diu que la victòria només depén de la nostra insubornable voluntat
de ser lliures.

Ens diu que la nostra força és la força del disseny de l’Univers, que
té com a Llei Suprema l’expressió en plenitud de totes les
manifestacions de la Realitat, i de les quals el poble català n’és
una.

En Xirinacs ha traspassat el vel perquè és un esperit lliure que ja
ha fet el seu camí per a desvetllar consciències encara esclaves.
L’esperit que l’ha guiat, però, és ben viu en cada un dels que ens
hem compromés amb la Veritat i amb la seva expressió més noble: la
llibertat.

El nostre compromís per assolir-la és el millor homenatge que li podem retre.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

Cultura de mort (Lluís M. Xirinacs)

Ací no ens mourem de la superfície fenomènica.
L’òvul femení fecundat per l’espermatozou masculí dóna el zigot, la llavor humana.
La vida d’un humà o, en general, la vida d’un pluricel·lular, ens agradi o no, a partir d’un zigot, en el seu desenvolupament, descriu una mena de corba semblant a la campana de Gauss, amb una pujada, primer, des de baix, lenta, després, ràpida i, finalment, a la part més alta, una altra vegada lenta, i una baixada simètrica, a dalt, lenta, després, ràpida i, finalment a la part més baixa, de nou lenta, fins que s’acaba.
Als humans necis els agradaria pujar, sempre pujar i expandir-se. La nostra és una cultura de vida exagerada en el sentit de voluntat de creixement permanent. No volem la cultura de mort que és la baixada inexorable. (I no oblidem que després de la mort no hi ha després, que el temps es fa en la vida i no la vida en el temps). Si parlem des de la biologia podríem dir que tota la nostra cultura és orientada, llevat de rares excepcions, gairebé sempre cruels i bel·licoses, a la preservació i a l’expandiment de la vida mèdicament, pedagògicament, socialment, jurídicament, religiosament, etc. La vida és sagrada! No acabem de creure en el sagrat. Però la vida és sagrada. Sembla que la mort, no!
En un ésser vivent la cultura de la vida és un procés laboriós de creixement progressiu de l’individu des del zigot, la mínima expressió de la individualitat vivent, fins al desplegament ple, la maduresa. Aquest desenvolupament ple es pot entendre en dos sentits, un de restringit: fins quan l’individu arriba a esdevenir fèrtil, i un d’ampli: fins quan el cos de l’individu arriba a la seva dimensió particular màxima. Considero cultura de la vida de l’individu tot l’esforç de cura i desenvolupament del propi cos fins que assoleix el límit màxim d’expandiment particular. Un arbre o un animal creixen i creixen fins que s’atura llur creixement. Després, durant un temps, es practica el manteniment, també cultura de vida a contrapèl, i, tot i que el cos cessi de créixer i iniciï la davallada, els costosos esforços individuals i socials que s’esmercen a favor de l’ancianitat i fins a la mort segueixen pertanyent, malgrat això, a la cultura de la vida. El manteniment en vida dels nostres vells representa un important pes en els pressuposts d’aquesta nostra societat de decrepituds inacabables mercès als avenços de la ciència mèdica. No hi ha manera de morir-se! No és que vulgui matar vells. Trobo exemplar i d’un molt alt valor ètic l’esforç que fan familiars i seguretat social per perllongar al màxim la vida de les persones, fins i tot la dels discapacitats o dels disminuïts. Crec, que jo faria igual en aitals circumstàncies, i estic agraït d’antuvi a tots aquells amics que se m’han ofert o se m’oferirien a vetllar el possible llarg descens de la meva vida.

No parlo dels altres, em parlo a mi. I desitjaria que cadascú es parlés a ell mateix. Em sembla que tant important és la cultura de la vida com la de la mort. I, ¿què és la cultura de la mort? Així com la de la vida dura gairebé fins al final, fins als darrers auxilis, d’altra banda actualment obligats jurídicament, la de la mort pot començar molt d’hora.
Considero que aquesta cultura tan marginada és molt positiva. El seu inici és en l’inici de la pubertat, en el moment en que el cos vivent esdevé fèrtil. Si la vida és el pas del zigot al cos desenvolupat de l’individu pluricel·lular, la mort és el pas invers de l’individu plenament desenvolupat al nou zigot. La vida és la descodificació de la informació emmagatzemada en el zigot. La mort no és res de negatiu, ans és la codificació de la vida individual en el nou zigot, en la nova llavor. Si mirem les coses antropomòrficament, sembla que té més mèrit codificar la complexa i llarga vida del metazou en una insignificant llavor, que descodificar el programa de la llavor per construir el vivent madur. Sigui com sigui, podríem dir que codificar és la cultura de mort i descodificar és la cultura de vida.
Aquesta cultura de mort transforma tots els teixits, òrgans, aparells i sistemes i totes les experiències de la pròpia vida, fins al moment de crear un zigot, en un nanoprograma genètic, resultat de la síntesi dels cromosomes de dues cèl·lules d’individus de la mateixa espècie i de sexe oposat, programació ubicada en el nucli del zigot. Des de la pubertat i al llarg de tota llur vida els individus vivents van codificant i llançant codis (gamets) en vista a la fecundació. En resulten llavors sempre diferents. No es el mateix la vida d’un jove que la vida d’un gran. Per consegüent tampoc ho són les seves llavors.
Aquestes porten codificacions en part comunes i en part variades segons el ritme de la vida encara no viscuda o ja viscuda. A partir de la pubertat, biològicament, és més important la codificació mortuòria de la llavor que el desenvolupament i les aventures de l’individu, a la vida particular del qual, la nostra civilització liberal concedeix tanta importància, seguretat, recursos i atencions.

Deixem l’àmbit biològic i anem a l’àmbit social. En aquest cas la codificació no es fa a través de gens i cromosomes del zigot. Es realitza i es guarda en la memòria cerebral de cadascú, enriquida per l’herència i l’educació, i, cada dia més, es realitza i es guarda en els escrits, fotogrames, diagrames, pentagrames, etc., sobre paper o en cassettes, cintes, disquets, discs compactes i altres mitjans o suports cada cop més sofisticats i sempre físics, que, per consegüent, descarreguen llur pes sobre la biologia dels individus.
Els humans en la societat, sobretot en les primeres etapes de la vida, descodifiquen la cultura rebuda a través de l’aprenentatge i l’educació, i en disposen per desenvolupar llur vocació lliure, més o menys ajudada per les circumstàncies i les oportunitats, en comunió amb tot l’entorn. Però cal que el creixement i expandiment de cadascú aprengui a prendre consciència dels seus límits. Cal saber iniciar i dur a terme, en els moments adequats, la cultura recodificadora de la mort. Cal saber-se anar retirant poc a poc del protagonisme personalista de la vida i dedicar-se més a preparar i llançar llavors
de moment silencioses amb l’experiència i la saviesa acumulades al llarg de la pròpia vida. Tant si es tenen fills (biològics) com si no, cal vetllar, en el nivell social, la creació, conservació i fructificació de llavors positives de futur, sense perseguir resultats i lluïments particulars immediats (“en pròpia vida”). Uns sembren, altres cullen. I cal també que els qui cullen sembrin per a altres. Saber, en el confinament de la fase minvant de la vida, codificar tot allò de bo i socialment valuós, que ha produït aquesta nostra vida, és tot un art, humil i callat. Cal que la llavor, tot caient a terra, mori a ella mateixa. Només així donarà ver fruit. Cultura de la mort: morir lliurement a un mateix per donar vida nova i abundant, no pròpia.

Per si algú no ho sabia, des de fa temps, estic intentant submergir-me de ple, amb uns quants anys a l’esquena, en la feina de codificació de la vida viscuda per mi i amb els meus.

Lluís Maria Xirinacs i Damians. Barcelona. 18.6.2007.

Escrits Xirinacs (vegeu també la pàgina "OBRA")

Comments (0)

Permalink

Ara ens toca a nosaltres (Víctor Alexandre)

Ara ens toca a nosaltres (comiat a Xirinacs) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre
dijous, 16 agost 2007
Discurs al Fossar de les Moreres en el comiat a Lluís Maria Xirinacs:

Acte a Girona, 13/8/2007

Acte a Girona, 13/8/2007

El passat 13 d’agost, a Girona, unes quantes persones ens vam reunir per fer un acte en record de Lluís Maria Xirinacs. Va ser un acte petit, improvisat en tres hores, però molt emotiu, que es va tancar amb l’himne nacional de Catalunya. En acabar, un senyor va llançar una pregunta a l’aire. Va dir: “Creieu que servirà d’alguna cosa la mort de Xirinacs? Creieu que els polítics reaccionaran i faran que aquest país faci un tomb?”. De fet, eren les mateixes preguntes que es fa molta gent. I, ves per on, l’acudit del dia 14 del diari El Punt les responia de manera molt gràfica, com correspon a un acudit. Es veia un polític assegut al seu despatx, presumiblement el president de Catalunya, i, davant seu, un presumible vicepresident que, mostrant-li un text que deia “Xirinacs. Testament polític”, li preguntava: “Què fem amb això?” I el presumible president contestava: “Passar pàgina”.

Xavi Torrent
Xavi Torrent, El Punt, 14/8/2007

Comiat a Xirinacs al Fossar de les Moreres

Comiat a Xirinacs al Fossar de les Moreres

Explico això perquè em sembla que és un reflex d’allò que pensem molts catalans sobre quin serà el comportament del nostre govern en aquesta qüestió. És la conclusió lògica després de sentir les declaracions de diversos polítics o el que n’han dit determinats mitjans de comunicació. Ara resulta que en Xirinacs només era “un símbol de la lluita antifranquista”, un home gran que el pas del temps havia convertit en un foll sense cap connexió amb la realitat. N’hi ha, fins i tot, que aquests dies l’han qualificat de malalt mental, de ser algú que ja no hi tocava i que deia coses mancades de sentit. És una ignomínia, certament. Però, ben mirat, la ignomínia no ens ha d’afectar, perquè és filla de la impotència. La ignomínia no és res més que la constatació pública de les greus limitacions intel·lectuals del denigrador i la demostració explícita de la gegantina superioritat moral de l’ignominiat.

Lectura del discursÉs en aquest sentit que les darreres paraules de Lluís Maria Xirinacs són la resposta a tots aquells que, des del poder o des de les tribunes d’opinió, han fet de la claudicació de Catalunya una norma d’obligat compliment. Tan cec és el seu egoisme, tan cínica és la seva deserció, que són incapaços de percebre el galdós paper que els reserva la història.

Hi ha persones que necessiten desacreditar Xirinacs -ridiculitzar-lo, si cal-, perquè ell era justament la seva antítesi. Són tots aquells que ja fa molt de temps que han trobat en la subordinació a Espanya o a França una manera de satisfer els seus interessos personals o de partit, són tots aquells que diuen que l’autoderminació és una collonada o que troben que el nom d’Espanya es diu massa poc a TV3 o que afirmen que els drets històrics de Catalunya no existeixen o que voten a Madrid al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana o que ens demanaven el sí a l’Estatut per convertir-nos en còmplices d’un frau històric. Ves per on, el col·lapse recent de les infraestructures del país ha posat en evidència fins a quin punt som una colònia espoliada per Espanya amb el consentiment, ja sigui per ideologia o per covardia, de la nostra classe política. És la mateixa classe política, amb tota la seva cort de creadors d’opinió, que ens vol amansits, claudicants i sotmesos com ells; és la mateixa classe política que ens diu que ara no és el moment de parlar d’independència perquè hi ha coses més importants. I quines són aquestes coses tan importants que no tenen res a veure amb la independència? Els escons, potser? Els càrrecs, la jerarquia dels partits, la vanitat personal? Ens diran que primer calen els vots, ens diran que primer cal que la gent voti opcions independentistes perquè la plena sobirania del poble català pugui ser una realitat. Però no és veritat. És només una excusa per justificar l’immobilisme. És la classe política la que té l’obligació de conscienciar aquest país de la magnitud de l’espoli a què es veu sotmès des de fa tres segles, és la classe política la que té l’obligació d’explicar que tots els problemes que té plantejats actualment la nació catalana -tots- són conseqüència directa de la seva subordinació a un altre país. Un polític honest, un polític català que no sigui un espanyolista, té el deure moral de sacsejar la societat del seu país i fer-li saber que ha arribat el moment de dir prou: prou a la submissió, prou a la mediocritat, prou a l’espoli, prou a la mentida, prou a la fatxenderia, prou al racisme contra el poble català.

Lluís Maria Xirinacs parlava de la “traïció dels líders” i, en fer-ho, demostrava la seva generositat. Perquè… de quins líders parlava? On són els líders de Catalunya? Mahatma Gandhi sí que era un líder. L’home que deia “Facis el que facis potser no servirà de res, però és molt important que ho facis” va retornar la llibertat a l’Índia. “Però és un país pobre”, pensarà algú. Sí, és veritat. L’Índia és un país pobre, però… i què? Els indis no volien la independència per ser rics, sinó per ser lliures. La llibertat no dóna riquesa, la llibertat dóna dignitat.

És de dignitat que parla Xirinacs quan diu en el seu comiat “Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!”.

XirinacsSón paraules que ens diuen que ara ens toca a nosaltres, són les darreres paraules d’un home que, com a creient que era, només es va agenollar davant de Déu, mai davant d’Espanya. I és que la independència no és cap privilegi, la independència és un dret. I és perquè hi tenim dret que la volem. La volem per poder-nos realitzar com a poble, la volem per poder-nos representar nosaltres mateixos, amb la nostra veu i amb el nostre vot, en el concert de les nacions, la volem per fer la nostra aportació al progrés de la humanitat. No és, per tant, per egoisme, que volem i necessitem ser independents, és per solidaritat. Perquè no és amb l’aeroport de Barajas ni amb les autovies o amb el metro de Madrid que volem ser solidaris, sinó amb els pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys, la meitat de la nostra. Volem i necessitem ser independents per alliberar-nos de reis i de reines i de prínceps dropos que viuen a costa nostra; volem i necessitem ser independents per acabar amb la subordinació del nostre Parlament a la voluntat d’un altre Parlament, un Parlament que ni tan sols ens permet parlar en la nostra llengua.

Ens diran radicals, no hi ha dubte. Però ens diran radicals perquè no poden dir-nos res més. És clar que som radicals. Som radicals perquè el contrari de radical és reaccionari. I són reaccionaris, de dretes o d’esquerres, tots aquells que volen que els Països Catalans estiguin sotmesos pels segles dels segles a la voluntat de les seves nacions veïnes. És, en definitiva, perquè som radicalment desacomplexats en la reivindicació dels nostres drets que exigim als nostres polítics que no ens deixin orfes de sigles, que no dimiteixin de la seva catalanitat, que no oblidin que no és amb el seu partit amb qui tenen un compromís sinó amb el seu país. Amb el seu país i amb els qui van donar la vida per ell. Perquè si no és així, si la història no compta per a res i en nom de l’estabilitat hem d’oblidar que vam ser una nació lliure i sobirana, quina comèdia estem fent avui al Fossar de les Moreres? Quin sentit té el manteniment d’aquest indret? Quin sentit tenen els actes institucionals de l’Onze de Setembre? L’ambició és legítima, però el compromís és noble. I entre la legitimitat i la noblesa, crec honestament que cal triar la noblesa. Per això, cal demanar als nostres polítics que entre l’ambició i el compromís triïn el compromís.

XirinacsS’ha dit que Lluís Maria Xirinacs es va suïcidar. No és cert. Xirinacs no es va llevar la vida, Xirinacs només va escollir el lloc on volia morir, i quan hi va ser va deixar serenament que la vida s’escolés del seu cos. Aquest va ser el seu acte de sobirania, anar a trobar-se amb la mort en lloc d’esperar-la estès a l’asfalt o en un llit d’hospital, i aquest és el seu testament vital: dir-nos que som nosaltres, únicament nosaltres, els amos del nostre destí.

accutane timeline Zoloft Drug Interactions symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Phentermine Buy prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa How Much Zoloft Is Fatal accutane timeline
symptoms of zoloft working Levitra Dangers lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Lowest Priced Phentermine difference between lexapro and celexa
accutane timeline Viagra Alternatives symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Generic Cialis prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Phentermine Cheap accutane timeline
symptoms of zoloft working Viagra For Women lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Online Pharmacy Phentermine difference between lexapro and celexa
accutane timeline Cheapest Cialis symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Super Viagra prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Quitting Prozac accutane timeline
symptoms of zoloft working Buy No Phentermine Prescription lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Phentermine Without Rx difference between lexapro and celexa
accutane timeline Buy Pure Hoodia symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Prevent Moon Face From Prednisone prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Cialis 10 Mg accutane timeline
symptoms of zoloft working Hoodia Gordonii Trim Fx 57 lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Viagra Generic difference between lexapro and celexa
accutane timeline Bayer Cipro 2003 symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Professional Viagra prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Cheaest Cialis Professional accutane timeline
symptoms of zoloft working Lipitor And Muscle Pain lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Phentermine Yellow difference between lexapro and celexa
accutane timeline Viagra Online symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Purchase Phentermine prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Prozac And Percocet accutane timeline
symptoms of zoloft working Propecia Canada Cheap lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Percocet And Prozac difference between lexapro and celexa
accutane timeline Buy Propecia symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Source Naturals Hoodia Complex prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Viagra Without A Prescription accutane timeline
symptoms of zoloft working Phentermine Overnight lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Zoloft Zoloft difference between lexapro and celexa
accutane timeline Viagra Pills symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Mexican Rx Cialis Low Price prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Sublingual Cialis accutane timeline
symptoms of zoloft working India Viagra lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Celexa Lexapro Vs difference between lexapro and celexa
accutane timeline Phentermine 37.5 symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Doxycycline And Ms prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Nexium Generic accutane timeline
symptoms of zoloft working Prednisone With Gastric Bypass lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Nexium Rebate difference between lexapro and celexa
accutane timeline Low Cost Phentermine symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! New Drug Levitra prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Akathisias Zoloft accutane timeline
symptoms of zoloft working Womens Viagra lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Cialis Soft Tabs difference between lexapro and celexa
accutane timeline Cheapest Cialis Professional symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Generic Cialis Cheap prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Lamictal And Prozac accutane timeline
symptoms of zoloft working Prednisone Use In Pregnancy lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Color Of Phentermine 37.5 Caps difference between lexapro and celexa
accutane timeline Hoodia Pill symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Cheap 37 5 Phentermine prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Phentermine Cod accutane timeline
symptoms of zoloft working Viagra lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Pfizer Viagra difference between lexapro and celexa
accutane timeline Discount Phentermine symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Dangers Of Hoodia prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Is Viagra Safe For Women accutane timeline
symptoms of zoloft working Zoloft Withdrawel Weight Less lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Price Of Viagra difference between lexapro and celexa
accutane timeline Prednisone Tapering symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Cheapest Viagra prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Prednisone Causes Cancer accutane timeline
symptoms of zoloft working Phentermine 37.5 Mg lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Get Phentermine difference between lexapro and celexa
accutane timeline Antibiotic Doxycycline symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Cialis No Perscription prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Phentermine Urinary Metabolites accutane timeline
symptoms of zoloft working Purepac Prednisone lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Buy Viagra Soft Online difference between lexapro and celexa
accutane timeline Zoloft Manufacturer symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Meridia Weight Loss Drug prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Cialis Uk accutane timeline
symptoms of zoloft working Doxycycline For Acne lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Nolvadex D difference between lexapro and celexa
accutane timeline Medication And Prednisone symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Buying Viagra prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Cialis Surrey Bc accutane timeline
symptoms of zoloft working Cheapest Phentermine Pills lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Phentermine 37.5mg difference between lexapro and celexa
accutane timeline Instructions For Viagra Use symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Zoloft Akathisias prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Prozac Maker accutane timeline
symptoms of zoloft working Complications Of Lipitor lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Natual Viagra difference between lexapro and celexa
accutane timeline Xenical Over The Counter symptoms of zoloft working
lipitor drug cost! Cialis Super Active prednisone stopped taking side effects
difference between lexapro and celexa Suppliers Of Viagra accutane timeline
symptoms of zoloft working Xenical Hgh Phentermine Quit Smoking lipitor drug cost!
prednisone stopped taking side effects Phentermine Weight Loss Pill difference between lexapro and celexa
accutane timeline Prozac Chemical Formula symptoms of zoloft working

Escrits (diversos autors)

Comments (2)

Permalink

Laudatio a Lluís M. Xirinacs (Octavi Piulats)

El poeta hindú Tagore afirmava que no posseïm poder sobre els nostres records, que aquests són com quadres que guardem en unes golfes, en les què, quan hi entrem, quedem enlluernats i estranyats que de determinades escenes sols en puguem recordar alguns fragments i retalls en perjudici d’altres. Un altre poeta alemany, Hölderlin, afirmava que la pràctica sistemàtica del record, la platònica “anàmnesi” ens dóna la clau per a entendre, al final, la nostra relació entre el recordat i el recordant.

Davant del cúmul d’exageracions, a vegades insults i superficialitats que corren per Internet i els blogs sobre en Lluís Maria, tractaré de seguir el consell dels dos poetes per així recuperar el Xirinacs primigeni i original.

Em vaig topar amb ell per primera vegada quan, essent jo encara estudiant de filosofía, vaig anar amb el filòsof Emilio Lledó a Horta, a casa d’en Xavier Serra, deixeble avui d’en Raimon Panikkar. Després, me’n vaig anar a estudiar a Alemanya i no vaig poder seguir la seva segona etapa de lluitador anti-franquista i polític català. A la tornada de Frankfurt, quan jo ja era professor de Filosofia a la Universitat de Barcelona, me’l vaig tornar a trobar, aquesta vegada com a alumne avantatjat que volia fer el doctorat. Recordo que llavors es va iniciar la nostra amistat, ja que a ell el va sorprendre que jo practiqués una Filosofia alternativa a l’occidental, parlant d’Egipte i del Cabalisme. Vaig poder ser testimoni de com elaborava la seva tesi doctoral. Anys després, vaig anar a la Plaça de Sant Jaume a recolzar-lo en la seva nova lluita. Vam parlar de Naturisme i de com aquesta ciència podia ajudar-lo per les seves dolències.

Algún temps després ens vam trobar amb motiu d’una conferència que vaig fer a Olesa de Montserrat. Allí vam sopar junt amb altres amics: Carme Arrufat, escriptora i la meva companya, Pilar Fenés, la seva cicerone, Pere Grimau professor de la Facultat de Belles Arts, Pilar Herrero, professora de Belles Arts, i Enric Aguilar, filòsof i ex-monjo de Montserrat, entre d’altres. Per a la meva sorpresa, coneixia el meu llibre “Goethe y Montserrat” i em va explicar nombrosos records de la seva relació amb els monjos i el monestir; sobretot recordo que em vaig emocionar quan em va dir que s’havia amagat, durant el franquisme, a l’ermita de Sant Dimes.

Finalment i de manera curiosa en el darrer any, els meus contactes amb ell foren nombrosos arran de la traducció i publicació d’un llibre sobre Catalunya, “L’Essència Romànica de Catalunya”, escrit per un alemany: Diether Rudloff. Fins i tot tinc la sort d’haver gaudit de la seva presència a casa nostra, a Caldes, un cèlebre diumenge. Recordo el seu entusiasme sobre les tesis del llibre d’en Diether sobre Catalunya i la seva acceptació de que només una nova consciència espiritual podria canviar el nostre país. Tres setmanes abans de la seva partida definitiva, en Lluís Maria i jo vam tenir una darrera conversa per telèfon, a causa dels problemes que l’Institut Raimon Llull posava al “nostre” llibre sobre Catalunya. Ell em va indicar que m’enviava un llibre clau per a ajudar-nos, “Katalanische Lyrik”, un llibre que li havia regalat Till Stegman, amb qui jo estava a punt de comunicar-me; a més, em va fer prometre que em posaria en contacte amb la gent d’El Camí.

Tots aquests records que s’amunteguen dins la meva ment, la primera cosa que em transmeten és l’alegria per haver-lo conegut i per haver tingut la sort de coincidir en un espai i temps d’aquest planeta amb ell, les seves idees i els seus actes. I aquests records m’han mostrat un gran error per la meva part: el de no haver entrat a discutir amb ell centenars de detalls de la vida política i social del país. Ara ja és tard per a aquesta conversa.

L’ESCENARI I LA SIGNIFICACIÓ DE LA SEVA DESENCARNACIÓ.

Certament res no és casual en la seva desencarnació. Per començar, el fet temporal, que sigui el 6 d’agost: en primer lloc això apunta al tancament del cicle biogràfic –va nèixer un 6 d’agost i se’n va un 6 d’agost. Possiblement Pitàgores va cloure la seva vida d’una manera semblant; amb això s’indica un cicle de vida quasi complet. Em suggereix que potser hagi realitzat tot allò que l’encarnació li permetia, la qual cosa significa esgotar el temps primer i darrer.

En segon lloc, tot apunta, per les dates, tal i com indica en Lluís Romaní, a la coincidència amb l’acte de la “transfiguració” en el Nou Testament i més encara si ho contemplem associat a la seva ascensió al mont Taga, posiblemente abans de finalitzar la seva vida.

En tercer lloc, el sis d’agost és un referent pacifista de primer ordre. És el dia de la bomba d’Hiroshima, sovint escollit pel moviment pacifista mundial per a determinar la voluntat de no violència davant d’un conflicte.

Pel que fa al lloc (Ogassa) veiem que respon a diverses significacions. Primer, Sant Joan de les Abadesses i l’entorn de Ripoll constitueixen el bressol històric de la cultura catalana; segon, el fet de la natura tampoc no és arbitrari. És sorprenent que en Lluís Maria, un ex-capellà, deixi una nota en la què no es parla de Déu en el moment transcendental de la seva vida i sí que en canvi es lliura a la natura. Això sembla apuntar a una crítica religiosa clara pel que fa a la religió convencional i una certa aproximació a un panteisme romàntic. En els seminaris de la facultat recordo el seu interès per Hölderlin. Revisant els seus treballs de doctorat he trobat un assaig sobre Hölderlin i les seves idees em confirmen que s’ha inspirat en el Romanticisme alemany i en especial en Hölderlin per a convertir el seu òbit en un retorn a la natura. Si llegim les dues darreres pàgines de la novela Hiperió de Hölderlin, veurem els punts de contacte amb la seva excursió a Ogassa.

SIGNIFICACIÓ FILOSÒFICA DE L’ACTE DE SOBIRANIA

Xirinacs es va convertir en filòsof en els darrers lustres de la seva agitada vida. Ell coneixia bé Kant, Hegel i Marx. Per aquesta raó, el primer homenatge que se li pot fer és intentar explicar des de la profunditat filosòfica la transcendència i la significació del seu acte.

Partim d’un pressupòsit per a entendre la seva desencarnació: que no hi ha teoria de la conspiració, és a dir, que ningú no va atemptar en contra de la seva persona. També partim d’un altre pressupòsit: que ell no va dur a terme això que en la cultura occidental coneixem com a “suïcidi”. Segons coneixement de persones properes a ell, la seva cardiopatia no havia empitjorat; certament que la seva salut era delicada, pero el seu estat no era de tal gravetat que l’obligués a un suïcidi per motius de salut. D’altra banda, el seu estat psicològic era bo: jo mateix havia parlat amb ell feia poc.

A més, Xirinacs com a filòsof coneixia perfectament el debat sobre el suïcidi en la cultura occidental, desde el Werther de Goethe, fins a l’anàlisi d’en Schopenhauer, Camús i Sartre sobre el tema. No s’han de buscar, com ho van fer els mitjans de comunicació, els mòbils de la seva mort en el suïcidi convencional (per desengany amorós, salut o melangia). El mòbil de la seva partida és de caràcter espiritual i de destí personal. La clau ens la dóna el seu escrit final. Ell opta per la desencarnació personal com a culminació de tota una vida dedicada a dos temes i un axioma: l’emancipació de Catalunya i la justicia social, tot això a aconseguir per mètodes no violents, que no vol dir pacífics en el sentit d’amansiment o docilitat. Lluís Maria creu en la tesi que, a la seva edat, pot realitzar un darrer servei a aquestes causes, en especial a la primera i s’orienta envers a una ideologia aparentment cristiana a primera vista. Sembla, a primera vista, repeteixo, que s’orienta envers el sacrifici evangèlic, cap el donar la vida individual per a desencadenar una reacció col·lectiva que ajudi a salvar o a canviar la vida de Catalunya com a col·lectivitat. Aparentement, doncs, el seu acte ens porta ecos de la redempció cristiana (em refereixo a la versió vaticana, una altra cosa és la realitat històrica, ja que avui sabem que Jesús mai no va planificar un sacrifici personal, més enllà del poble jueu) i de la seva missió salvífica; el sacrifici d’un perquè tots es mobilitzin.

Però una anàlisi més assossegada, ens mostra que no és tant Jesús sinò el grec, el model que Lluís Maria segueix, el d’Empèdocles i Sòcrates. Recordem que no hi ha cap al·lusió al diví en la seva carta de comiat, ni tampoc al proïsme i la seva justicia social; en el comiat, se centra en la llibertat col·lectiva. Això apropa el seu escenari al pensament grec, a l’ètica política. Sòcrates, quan és condemnat pel poble d’Atenes a ser ajusticiat prenent la cicuta, pot perfectament escapar de la presó, ja que Critó soborna els carcellers, però ell s’hi nega; s’estima més, amb una decisió personal i lliure, mostrar i donar exemple als atenencs de respecte a les lleis, mostrar un acte de valor suprem i assenyalar quin és el camí polític a seguir a la polis. El sacrifici d’Empèdocles a Agrigent encara és més proper a Lluís Maria. Empèdocles entra en conflicte amb part dels seus conciutadans per la defensa de la constitució democràtica; al final de la seva vida només contempla com a sortida per a aquesta, donar exemple polític i existencial als habitants de la ciutat amb un salt a l’Etna. Després de la seva mort, els ciutadans reaccionen, es penedeixen i li erigeixen una estàtua.

En altres paraules, l’Acte de Sobirania, és un acte que no té res a veure amb el suïcidi clássic, és un acte d’eutanasia personal, a l’estil del món antic, mostrant a una col·lectivitat, amb valor personal i amb llibertat, la possibilitat d’una emancipació socio-política per a que els ciutadans del país reaccionin. No existeix el suïcidi clàssic, fins i tot, si l’autopsia mostrés que s’havia pres algún tranquil·litzant; el cert és que la seva intenció primera és trencar un límit, ser un exemple, com ho van fer grans homes abans que ell.

Des d’aquesta perspectiva, el seu acte culmina en gran part la seva vida i està ple de coherència. Tota la seva vida ha intentat mostrar que els límits del políticament correcte es podien traspassar, sempre amb no-violència i amabilitat. Per dur a terme una empresa com aquesta, cal no tan sols una madura personalitat i un autocontrol absolut sobre sí mateix, sinó que també es fa necessària una intensa vida espiritual, com la que van tenir Sòcrates o Pitàgores. Es fa necessària una enorme dosis de valor testimonial i un coneixement del més enllá i de la transcendència que no és a l’abast de la majoria dels homes. Cal alhora una forta evolució personal, haver superat l’egocentrisme a través de dotzenes d’estratègies i una gran creativitat emocional.

Només per aquetsa raó, l’acte de sobirania d’en Xirinacs és un “beau geste”. Quelcom quasi impossible de seguir per a qui no tingui una espiritualitat enllaçada amb l’esperit d’un poble. L’ésser humà es troba en contacte amb dues esferes espirituals: la primera, amb l’absolut interior, la guspira divina individual que tots portem a dins; la segona, amb l’esfera de l’esperit del poble al què pertanyem. En el cas d’en Lluís Maria, aquesta segona esfera era la predominant en la seva relació amb el món.

La seva vida socio-política i ètica i aquest acte final, col·loquen a Xirinacs en una perspectiva històrica rellevant. Ens el posen a l’alçada de dos altres grans Mossens (curiosa la relació de Catalunya amb els sacerdots), com Raimon Llull i Jacint Verdaguer. Xirinacs ha estat el Verdaguer del segle XX, l’home que ha vingut a Catalunya per a donar testimoni de la necessitat d’una emancipació no-violenta, d’acord amb el caràcter català.

LES CRÍITIQUES I LA SEVA REFUTACIÓ

Que sigui un “beau geste” no exclou la crítica a aquesta desencarnació, ja que tota crítica serena és legítima. Cal preguntar-se si, amb aquest gest, Xirinacs aconsegueix realment els seus objetius; i aquesta crítica també es pot aplicar a Jesús, a Sòcrates i a d’altres persones. La validesa i bellesa de llurs gests no significa que en una segona fase no siguin criticables, sobretot perquè moltes vegades no aconsegueixen els seus objetius. No entreré aquí, sinò que deixaré obert el debat. On sí que vull entrar és en les rèpliques de les crítiques poc afortunades que aquests dies s’han vessat contra ell.

Un argument utilitzat fins a la sacietat és el d’amic d’ETA, i per això, amic de la violència armada, argument que comporta la condemna de tota la seva personalitat. Tot això prové d’unes declaracions tergiversades fa alguns anys sobre la lluita armada del País Basc i de l’entorn d’ETA i HB. És possible que no fossin unes declaracions afortunades ni productives, però foren tretes de context. Allò que en Lluís Maria apuntaba era meramente que, en contrapunt a la violència del País Basc, existeixen altres violències contínues d’estats europeus. Però una cosa és relativitzar la condemna a ETA i HB i una altra, deduir d’això que era amic de la lluita armada com a mètode d’obtenir una autonomia. Ell mai no va afirmar la validesa de la violència com a mètode: tota la seva vida fou una mostra del contrari. De totes maneres, intentar desqualificar tota la seva personalitat amb els seus matissos per una frase treta de context i escassament afortunada és una perversió.

Un altre argument utilitzat en els comentaris de premsa, és presentar a Xirinacs com una persona apostòlica i profética, en contrapunt a la Realpolitik, és a dir, la política en sentit pragmàtic i no idealista. Estenent aquest argument s’ha arribat a afirmar la seva “bogeria” o la seva candidesa. Certament que a Lluís Maria se’l pot criticar per no haver sabut treure partit a la Realpolitik, però alhora, allò que ell sempre ha assenyalat és que la política, sense oblidar el seu costat pragmàtic, s’ha d’orientar vers fites nobles i grans, vers fites espirituals i si això no succeeix, llavors, sols amb Realpolitik, Catalunya entra en una desil·lusió permanent.

Un tercer argument respecte de la seva desencarnació, se centra en el fet que sembla com si ens presentés un martiri. Se’ns diu que la independència sols es pot aconseguir amb mort o martiri. Sembla que se’ns ofereix una cultura de la mort, en sentit Heidegger i no de la vida.

Ja he mencionat anteriorment que Xirinacs, pel que fa a si mateix, no pretén amb la seva desencarnació mostrar cap cultura de la mort; l’únic que tracta de mostrar és que, a l’estil de Sòcrates, Jesús o Empèdocles, la mort pot ser productiva per a una tasca d’alliberació. I, pel que fa als ciutadans de Catalunya, en cap moment crida a la lluita armada ni a la mort; l’únic que indica és que cal tenir VALOR per aconseguir algún dia la independència i aquest valor inclou la POSSIBILITAT, d’arriscar la vida individual per a un bé col·lectiu. És una lliçó de patriotisme o republicanisme allò que està indicant.

SIGNIFICACIÓ HISTÒRICA DE LA SEVA PRAXIS I DEL SEU PENSAMENT

No sóc competent ni molt menys per valorar en perspectiva històrica la praxis sòcio-política d’en Lluís Maria. Jo no era a Catalunya en el temps d’aquesta praxis. Només diré, en termes generals, després de llegir alguns dels seus llibres i d’escoltar referències en premsa i altres documents, que la praxis política de Xirinacs, des de l’Assamblea de Catalunya, la lluita per l’amnistia, la seva labor al senat, a Madrid, i després al BEAN, és impressionant. Es pot estar d’acord o en desacord amb les seves tesis, però és admirable des de l’humanisme modern veure les seves esmenes durant l’elaboració de la constitució, o llegir les seves propostes polítiques sobre Catalunya en “La Traïció dels Liders”.

I ara dins del marc del pensament teòric cal destacar dos apartats. En primer lloc, totes les seves idees sòcio-polítiques sobre la denominada Tercera Via, aquest intent d’anar més enllà del socialisme convencional i del capitalisme actual. Tot i que conec en general les seves tesis, tampoc no em considero competent per a valorar-les, ja que no he assistit en directe als seus cursos.

En segon lloc, hi ha el fruit de la seva tesis doctoral “Un Model Global de la realitat”, que sí que conec, ja que vaig ser testimoni de la seva elaboració i crec que és interessant comentar breument dos aspectes sobre aquesta teoria filosòfica. Per començar, sorprèn que Xirinacs, com Gaudí- que en el seu dia va deixar de banda la Història de l’Arquitectura a fi d’elaborar el seu propi camí -deixa de banda tota la Història de la Filosofia contemporània i elabora unes tesis totalment personals i desvinculades de la Modernitat. No segueix ni el Positivisme lògic, ni l’estructuralisme, ni la dialèctica neomarxista, ni l’existencialisme, ni el situacionisme, sinó que llaura la seva pròpia esfera filosòfica. El seu punt de referència es troba a Catalunya, en el pensament català, concretament en Raimon Llull, a qui admira. Entre altres moltes coses, Llull elaborà una Ars Magna, que era un model de pensament per trobar la veritat en cada situació de disputa; així doncs, fins i tot en el camp filosòfic, Xirinacs és tan català que pren a Llull per model, no a Adorno, a Marcuse o a Heidegger, sinó a Llull. Això, independentment del fet que molts conceptes que ell utilitza provenen de pensadors occidentals de forma puntual i/o formal, com per exemple Heràclit o Wittgenstein.

D’altra banda, la seva obra és un exercici d’allò que es coneix com a “filosofia alternativa”. És a dir, construir una teoria sense refiar-se gaire de les teories filosòfiques convencionals. D’aquesta forma elabora un model o tors personal que, com una esfera, abraça totes les possibles categories de la realitat. Admirable empresa! Tot això amb un objectiu: facilitar l’enteniment entre les persones i els pobles i entendre la realitat en la seva complexitat. Certament que la seva teoria des de l’òptica de la filosofia moderna és criticable i existeixen nombrosos punts de debat i discussió, però aquest no és el lloc per a això; el que sí que és cert, és el seu rigor i la seva qualitat filosòfica.

COMIAT

Voldria acabar amb una frase de Hölderlin- a qui ell coneixia i admirava- que crec que descriu perfectament la vida de Xirinacs, perquè crec que amb les seves activitats ell no fa res més que enfrontar-se amb els poderosos per a protegir els dèbils.

Non coerceri maximo, contineri tamen a minimo divinum est”

“No ser limitat pel més gran, sinó ser contingut pel més petit, això és diví.”

Lluís Maria, gràcies!

Dr. Phil. Octavi Piulats Riu

Professor titular de filosofia de la UB

Doctor amb filosofia per la universitat JW Goethe de Frankfurt am Main.

Membre del partit alemany Die Grünen.

Escrits (diversos autors)

Comments (3)

Permalink

Gràcies Mahatma (Neus Dalmau)

Text 1: Gràcies Mahatma (Neus Dalmau)

Text 2:

EN XIRI I LES AMISTATS PERILLOSES

“… perquè jo sóc en vosaltres, amics ! ”

Lluis Maria Xirinacs

Era mig matí. Feia aquell sol suau de setembre que anuncia, plé d´olors, l´arribada de la tardor. El Fossar i els volts de la catedral del mar s´anàven omplint de gent que veníen pel passeig del Born, la Via Layetana i el laberint de carrerons ombrívols del barri de la Ribera.

El vaig veure dret, arrepenjat al lateral de la petita tarima que havien encarat al passeig i feia d´improvisat escenari. Tres o quatre persones l´envoltaven. Una gran alegria va fer que m´hi acostés ràpidament per a saludar-lo i fer-li dos sentits petons. Aquell impuls tot nou, que mai no havia sentit, em portà a abraçar-lo, però el natural respecte i quelcom d´inefable que envoltava la seva presència, m´ho van impedir.

El meu ofici de pintora fa que tingui la percepció visual entrenada i em fixi molt en les ombres i les llums. El cert és que en aquell moment vaig observar que la seva cara tenia un resplendor solemne, una lluïssor extranya, com si li sortis de dins; ens vem despedir després d´un breu intercamvi i, molt torbada, en retrobar la mare que m´esperaba per anar a casa, li vaig comentar la impressió que m´había fet l´erudit filòsof, mentre ens endinsàvem entre la gentada que colapsava el carrer de Montcada . No ens vem quedar als parlaments ni als actes comnemoratius, car anàvem de passeig i ella estava una mica cansada. El record de la seva imatge em va deixar conmocionada tot el dia.

L´endemà, als diaris, va saltar la llebre de “ l´amistat ” de Xirinacs amb l´ ETA. Llavors vaig entendreu tot . Com un llamp, em vingué la imatge d´una pintura, que em va fascinar feia temps a la Galeria Nacional de Praga, en la que es reflectia aquella mateixa llum. El Greco l´havia captada a la perfecció en un quadret molt petit, un retrat a l´oli de la cara de Jesús mirant extasiat el cel. Contemplant-la i preguntant-me qui li hauría servit de model, vaig perdre la noció del temps. Les llàgrimes eren com dolces dents que em ferien els ulls i em cremaven les galtes amb la mateixa violència amb la què, el día abans, havia desitjat abraçar el mestre i fondre´m en el seu misteri.

Per comprendre la natura d´un veritable místic i ajudar a comprendre un dels episodis més controvertits de la divina i humana tasca d´en Lluis Maria Xirinacs, transcric aquí unes paraules del Llibre de Contemplació de Ramon Llull que fou la seva font d´inspiració :

9. Necessària cosa és a l´home savi que vol endreçar e assubtilar a l´home neci son enteniment, que l´honre e que l´ame e que li sia franc e liberal e avinent e que li faça tants de plaers tro que sia amat per ell, car amor és, Sènyer, cosa que concorda enans dos hòmens contrastants en qual que qüestió.s sia, que nulla altra cosa…

Encara que som animalets molt simples, apressats, amb poc espai per reflexionar, per cercar les causes profundes dels comportaments que s´ens fan incomprensibles, i cada cop més avesats, com les maquinetes que tant ens fascinen, a reduir a un pràctic blanc i negre el miraculós desplegament de l´espectre de la llum, no podem deixar de meravellar- nos com infants en la contemplació de l´arc de Sant Martí.

S´em fan ara, mentre imagino els efectes de l´aigua i de la llum entre els núvols que s´escampen, especialment significatives les paraules de Josep Palau i Fabre en els Nous Quaderns de l´Alquimista, referint-se a Ramon Llull :

“ Ell ens projecta, des del començament del segle XIII, amb una empenta espiritual que ens honora i hem de retrobar ”

El llegat intelectual i la calculada mort d´en Xirinachs, marquen, amb lletres d´or, aquest retrobament.

Trencada encara per la inevitable tristesa i cercant com puc en la lletra l´alegria que ell voldria per a mi, no puc fer més que plantar-me devant la gran paradoxa , sortir al jardí, ben regat avui per la tant esperada pluja, i tot recordant les seves últimes paraules, entre els arbres agraïts i les fulles d´herba, celebrar l´evident prodigi de la multiplicació de la vida.

Neus Dalmau Coromines. Lloret de Mar, 19 d´agost 2007
mailto:studidalmau@telefonica.net

Escrits (diversos autors)

Comments (0)

Permalink

La gran festa (Mn. Dalmau)

LA MORT D’EN XIRINCS LA MÉS GRAN SATISFACCIÓ DELS ÚLTIMS TEMPS PER CATALUNYA.

Ha mort un home lliure i rebel a la injustícia: Xirinacs. Un home d’aquells que es creien profundament l’avís constant del Mestre: “NO TINGUEU POR”!. La por ha servit a l’església jerarca per fer creure en DÉU (en Ella?) a través de la por en l’infern; quan Déu és energia creadora i és Amor. Les autoritats polítiques es mantenen dalt al Poder a través de l’amenaça, la presó i la mort. El Món sencer es troba en estat de guerra permanent, si hem de fer cas dels pressupostos gegantins, cada any augmentats, dels productes militars.

I avui es viu sobre la mentida trompetejada pels Mass Media; es viu en estat de guerra per tenir seguretat en el viure (una contradicció). I es proclama als quatre vents que hem de progressar i augmentar la situació de benestar i el nivell de vida, que ens esclavitza i ens duu a l’estrès (la nova malaltia moderna) i, sobretot augmenta l’escalfament del Planeta, posant-nos en situació de risc a gran part de la Humanitat i de la biosfera.

Ningú fa cap retret de la mort de la persona històrica de Jesús de Natzaret a mans del Poder del Sanadrí, tancat al búnquer del temple de Jerusalem, on Annàs i Caifàs tramaven, feia temps, la mort del Natzarè, perquè els posava en evidència i donava la raó i l’esperança entusiasta als pobres i marginats de la Terra. Si ningú avui fa cap retret a la mort que va decidir lliurament i en ple ús de raó el Natzarè als 33 anys, ¿per què avui surten veus que parlen de suïcidi malaltís d’en Xirinacs? Jesús de Natzaret va decidir suïcidar-se quan li va semblar que era l’hora justa de morir, considerant totes les circumstàncies del moment, que havia de desafiar i provocar als mandataris del poble jueu, traient del temple els negociants que havien convertit la casa de Déu en un mercat immund amb el permís i el cobrament de les autoritats del Temple de Jerusalem, enmig d’una “manifestació no autoritzada”, amb un poble entusiasmat perquè Jesús va pujar dalt d’una somera per ser vist per tothom com a autoritat moral, i cridant aclamant-lo “Hosanna!”, “Visca el Rei d’Israel!”. El crit no era “per poder ser rics, sinó per poder ser lliures i poder recuperar la seva dignitat perduda”, com es va dir al Fossar de les Moreres aquell matí de l’últim comiat a Xirinacs.

Avui tots els polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, quan de debò és una dictadura de partits. “Aquell que es mogui no sortirà a la foto”, va dir Alfonso Guerra a l’inici de la Transició. Avui Gallardon torna a demanar a Rajoy, mig agenollat, entrar a les llistes. Ara “aquell que diu o fa quelcom democràticament no correcte, és marginat i oblidat en les tenebres exteriors”

Avui tots els polítics sabien que Xirinacs era un valor democràtic i de trem no-violent, però el tenien vetat als diaris i a les televisions. I això, quan l’any 1977, al final de l’exposició al museu de Joan Miró, en “L’Homenatge Sobre el Gest i la Figura d’en Lluis M. Xirincacs”, els caps (els líders?) dels 23 partits d’aquell moment de l’inici de la Transició, tots com un sol home, alabaren i exaltaren el seu valor sense por, i l’entusiasme que aixecava en tot el poble de Déu i en tot el poble català. Avui, aquests ja no es trobaven al seu costat els últims anys de democràcia. I tampoc hi eren en el seu enterrament a Santa Maria del Mar.

Jesús, doncs, anà a buscar la mort segura enfrontant-se al búnquer d’Annàs i Caifàs. Era un suïcidi! Era un SALT VITAL A TRAVÉS DE LA MORT LLIURAMENT BUSCADA. I en Xirinacs, quan li va semblar que ja tothom malparlava de la nostra destrossada democràcia, que és una dictadura dels partits, o una “partitocràcia”, i que era ja una situació blindada que no es podia desfer, va assumir el greu valor suprem i es va deixar morir com Jesucrit. “Ha arribat l’hora”, va dir Jesús als seus amics. “Si no cridessin aquestes multituds, avui cridarien les pedres”. “Ha arribat l’hora”, va dir Xirinacs als seus amics. Ho pretenia ja l’any 2.OOO quan, va iniciar l’actitud de «EM PLANTO» a la plaça de Sant Jaume, al nucli del PODER dels mandataris civils i religiosos del moment. Volia morir allà com el gra de blat, que si es mor fa espiga. Però un incident inesperat del cor el féu seure a terra, i uns amics, forçant-lo, se l’endugueren a l’hospital.

Jo vaig dinar amb en Xirinacs al cap de pocs dies i li vaig dir: “Si hagués iniciat jo la teva actitud, m’hauria deixat morir allà mateix, com féu aquell jove a Txecoslovàquia, que es va calar foc al mig de la plaça que ara porta el seu nom, com a crit de llibertat; com també féu Jesús de Natzaret”. I ell em va respondre: “aquesta era la meva intenció, però vaig quedar presoner d’unes mans amigues que no entengueren el meu gest”.

La mort en forma de suïcidi d’en Xirinacs ha deixat a tothom desconcertat. Els polítics no parlen del seu gest de rebel.lió i de llibertat per la mort que ha passat ARA (excepte Pujol); ells sols el recorden com a lluitador i com el resultat de la seva rebel·lió contra el Franquisme, quan aquest fa 30 anys que està mort. No el volen descobrir ARA (potser no poden!), com una plantofada a la cara per la seva covardia, que domestica i massifica el poble en nom de la democràcia (?).

La mort d’en Xirinacs, plantejada minuciosament, pretenia acabar la vida com ha fet, sobre la terra d´on hem vingut. Perquè els pares no són amos del seus fills. Han passat a través d’ells, però no són realment seus. Són fruit del deler de la vida. La Terra és la nostra mare i descobrir-la com la deu d’aigua viva i energia espiritual, com realment és, ens torna homes d’esperit ecològic. Crist, morint a la creu, FÉU EL CIM DE LA SEVA VIDA. Xirinacs parlava sovint dels cims de les muntanyes. Les tenia mitificades, com el Tabor. Anava a pujar i a morir a dalt d’una Muntanya. ANAVA A FER EL CIM. Pràcticament aquesta era la seva intenció. I tot això tan important portat a terme, ho féu sense cap diner (avui tan necessari, diuen). Sols amb els valors ètics de la seva dignitat i llibertat, a la recerca del camí de la veritat i la vida.

Personalment em vaig sentir profundament feliç quan, cap al final d’aquella missa al temple de Santa Maria del Mar, veient la multitud cohibida, presonera d’una estètica tradicional d’un culte fred i estilitzat, del qual estem vacunats i presoners, vaig interrompre aquell silenci mortuori i vaig iniciar –contra l’ordre del dia- l’aplaudiment, que va prendre com una guspira de foc per tota la multitud que es va encendre, va vibrar, i es va sentir en “comunió col·lectiva” amb l’esperit d’en Xirinacs, pujant a fer el CIM:

Xirinacs no es podia permetre morir deslligat del seu poble, aïllat i oblidat de tothom, com estava vivint aquests últims anys. Tots morim sols, terriblement sols; o entusiàsticament esperançats per entrar a la nova dimensió del viure d’on procedim.

Teilhard de Chardin, una de les ments més preclares del segle passat, també morí marginat i condemnat per Roma, amb una mirada mística plena de llum. I quan li digueren els metges a Nova York que li quedaven vuit dies de vida va dir: “Jo vull morir el dia de Pasqua de resurrecció”. I es va allargar ell mateix la vida 15 dies, fins que arribà a la Pasqua de la seva plenitud. I féu el CIM com en Xirinacs, o com Jesús penjat a la Creu. UN SALT VITAL NO TÉ RES A VEURE AMB UN SALT MORTAL.

Mossèn Josep Dalmau

Rector de Gallifa.

Escrits (diversos autors)

Comments (2)

Permalink

El codi Xirinacs (Àngels Baldó)

El codi Xirinacs

El cor que tria l’ésser i el proclama,
salta totes les tanques, triomfal.
Fil de seda, ja és part de la trama.
Tant se val si el dolor mai el fereix
en atziacs moments. Només li cal
sentir que el gloriós tapís sencer existeix.
R.M. Rilke (1923)

Lluís Maria Xirinacs ha volgut acabar els seus dies en la soledat i el silenci. En el confinament. Soledat i silenci.

És un final nascut des de la pròpia trajectòria vital, replegament de l’acció individual per donar pas a la fructificació de la llavor silenciosa.

Lluís Maria ha estat un esperit estudiós incansable, un humanista, en el sentit clàssic del terme (humanisme és la traducció del mot grec filantropia, “amor a la condició humana”), amb un saber enciclopèdic (kyklos) i vital inabastable del que se’n servia per a esforçar-se en la comprensió de la pròpia experiència i dels esdeveniments del món. Ha estat també un home d’acció ferma i flexible alhora. Acció sorgida des de l’espiritualitat pregona que havia conreat amb comunitats cristianes de base i de la mà dels mestres de la no violència, que com Gandhi, postulaven, allunyats del pacifisme covard, la coresponsabilització amb l’Altre, de qui reconeix i es col·loca al costat de la víctima, al costat de qui pateix. Lluitar contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts. Aquesta saviesa l’ha posada indesinenter (irrenunciablement; desino, acabar, renunciar) al servei d’aquest poble i ha estat recollida en els cors i en les ments dels qui estimen el nostre país, com així es va manifestar en els calorosos aplaudiments durant el funeral a la Basílica de Santa Maria del Mar, que foren el veritable ressò de la nostra nació catalana transformat en la veu del poble. Aquest poble que, segons proclama en el seu testament, els líders polítics intenten massificar, per doblegar i sotmetre. Massa, com a objecte sobre el que consolidar el poder, en particular, a través llenguatge (Novoparla, que limita la llibertat d’expressió) enfront de poble, subjecte comunitari madur i lliure. La política (Estat) ha de descansar en la demòtica (nació) i no sobre la massa o plebs. És el veritable fonament de democràcia, així ho ha transmès sempre.

Lluny de ser un visionari o un profeta, eufemismes que amaguen la incomprensió, innocent o intencionada, del seu llegat, Xirinacs ha maldat per transmetre’ns tota la saviesa i experiència acumulades al llarg de 75 anys, fins al punt que els darrers anys ha hagut apressar-se per deixar-nos complet el missatge de vida, que ha rubricat amb el “final victoriós” que espera aconseguir a través de nosaltres, com a fruit de la llavor plantada. És, doncs, una actitud que connecta a una vida en constant compromís i obertura cap a l’Altre. No es tracta d’una coherència només interna o d’una veritat tautològica, determinista, estructural i programada mecànicament sinó d’una unió vital que inclou la concòrdia sorgida de la polèmica, de la dialèctica, de l’Altre; que consolida l’emergència de la subjectivitat lliure i amb plena maduresa, per tant sorprenent i enigmàtica. La llibertat no és atzar o indeterminació pura sinó enigma, ens deia.

La saviesa, teòrica i pràctica conjuntament, que ens ha transmès és un llegat únic que integra dialècticament saviesa i experiència. Podríem des d’una perspectiva analítica, descompondre la figura històrica de Xirinacs en múltiples facetes i aspectes, tants com categories inventariables trobem en la filosofia del seu model global, tanmateix allò que és segur, és que no hi ha dos Xirinacs: un primer Xirinacs, home d’acció i compromès amb la lluita antifranquista, impulsor de l’Assemblea de Catalunya i, posteriorment, elegit Senador per la circumscripció de Barcelona; i un segon Xirinacs, desencantat amb el curs d’esdeveniments polítics i fracassat en el projecte d’avançar en la revolució de la fraternitat. Aquesta dicotomia és la codificació oficial i políticament correcte de la biografia d’en Lluís Maria que s’ha anat construint en el nostre país (ja no parlem de Catalunya enllà!) per tal de maquillar les incoherències dels nostres líders i que han permès mantenir al marge de l’opinió pública una de les ments més lúcides del nostre país. Fer divisions històriques artificials ens porta a admetre talls que responen a objectius interessats a altres serveis que el d’intentar comprendre la unitat de la seva trajectòria personal.

Ara ja no hi és, i això permet descansar algunes consciències atès que ja no seran desvetllades per les accions d’un home sempre dret, sempre plantat davant la indignitat i la injustícia. Però malgrat les dificultats, que han estat moltes, Lluís Maria Xirinacs ha maldat per llegar-nos, a través de les categories abastables, la codificació de la saviesa i experiències acumulades com a final perfecte (perficio, acabar, cloure) de la seva existència en tant que ésser humà concret i universal. Gràcies, Lluís Maria. Ens en sabrem fer servir amb exactitud.

Àngels Baldó. Membre de la Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs

Escrits (diversos autors)

Comments (1)

Permalink

Rap dedicat a Xirinacs

Rap del 2004, en versió del 2007 dedicada a Xirinacs.

Cançons

Comments (0)

Permalink

Romanço d’en Jaume Arnella

Romanço d’en Jaume Arnella sobre en Xirinacs de l’any 2000, quan es va plantar a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per cridar el poble català a constituir-se en un arbre d’Assemblees territorials dels Països Catalans, a fi d’exercir directament la sobirania del poble, és a dir, una vera democràcia participativa.

Cançons

Comments (2)

Permalink

Dibuix d’en Xiri en un núvol (Brauli)

xirinuvol.jpg

Imatges

Comments (1)

Permalink